Christoph Willibald Gluck

De Viquipèdia

Christoph Willibald Gluck, (Erasbach, Alt Palatinat, 2 de juliol de 1714 - Viena, 15 de novembre de 1787), va ser un compositor alemany de l'època clàssica. Professor de clavicèmbal i de cant de Maria Antonieta d'Àustria, futura reina de França, va aconseguir canviar el gènere de l'òpera amb la seua famosa reforma, intentant introduir allò natural i la veritat dramàtica, el que el va oposar als piccinistes, defensors de l'òpera italiana. Se'l considera un dels compositors més importants del classicisme, junt a Franz Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart, Karl Ditters von Dittersdorf, Franz Krommer i Carl Philipp Emanuel Bach.

[edita] Biografia

Gluck era el fill d'un forestal de l'Alt Palatinat bavarès, antic militar al servei dels prínceps de Lobkowitz que, en deixar el servei, havia pres la professió tradicional de la família. Però no s'ha de pensar, com ho fan creure certes biografies, que era un miserable llenyater: el mateix compositor deia que era fill del cap d'Aigües i Boscos, el que constitueix una bona interpretació, i és cer que son pare va morir força ric.

Christoph Willibald Gluck es va inscriure el 1731 a la facultat de filosofia de Praga. Però des tendra edat va mostrar dots per a la música, que son pare s'ingeniava a contrariar. Havia après tot sol la guimbarda, instrument poc sorollós, ques es podia tocar d'amagat i, el 1734, va deixar la casa paterna i se n'anà a Viena amb el propòsit de fer-se músic.

Va ser a Milà, on va arribar el 1735 i on va estudiar sota la direcció de Giovanni Battista Sammartini, on va fer interpretar la primera de les seus òperes. Moltes altres van seguir en diferents ciutats d'Itàlia, i després a Londres en els anys 1745-1746. Va establir contacte amb Lord Middlesex, director de l'Òpera, que es trobava encara al vell teatre de Haymarket. Gluck hi va donar amb un cert èxits el gener de 1746 una òpera sobre tema mitològic, La Caiguda dels Gegants (La Caduta de' Giganti), i després, a l'abril del mateix any, Artamene, utilitzant materials de Tigrane, de 1743. En la seua estada londinenca, Gluck va descobrir la música de Haendel – a qui se li va intentar enfrontar, perquè el Príncep de Gal·les, que protegia l'òpera, mantenia un conflicte amb son pare el rei Jordi II, que al seu torn protegia Haendel – i va fer amistat amb el compositor Thomas Arne.

Gluck va deixar Anglaterra i va viatjar durant tres anys, principalment a Dresden, Copenhaguen, Nàpols i Praga. El 1748, va fer interpretar amb un gran èxit a Aix-la-Chapelle la seua Semiramide riconosciuta, sobre llibret de Metastasio. El 15 de setembre de 1750, va casar-se amb Maria Anna Pergin, filla d'un ric home de negocis de Viena. No van tenir fills, però van adoptar una filla, Marianne, nascuda el 1759 i morta prematurament el 1776.

Gluck va establir-se finalment a Viena el 1752 en qualitat de director d'oquestra del príncep de Saxe-Hildburghausen, i després com a mestre de capella. Va començar a arranjar òperes còmiques franceses per al teatre de la cort i a compondre divertimentos italians. En un principi, els seus amics van intentar sense èxit obtenir per a ell un treball a la cort. Finalment, el 1759, va ser requerit pel teatre de la cort, i poc després se li va assignar una pensió.

Va conèixer el poeta Ranieri de’ Calzabigi i el coreògraf Gasparo Angiolini, i amb ells va compondre el ballet-pantomima Don Juan (1761). L'any següent va compondre l'òpera Orfeo ed Euridice, que va suposar el que s'ha anomenat la « reforma de l'òpera » i que ha quedat com una de les seues obres mestres. El 1764 va estrenar una òpera còmica, La rencontre imprévue, i l'any següent dos ballets, i després dues noves òperes, sempre sobre llibret de Calzabigi, Alceste (1767) i Paride ed Elena (1770).

Aleshores va decidir aplicar les seues teories a l'òpera francesa, i el 1774, va compondre Iphigénie en Aulide i Orphée et Eurydice, versió francesa de la seua òpera de 1762. Va ser un triomf, alhora que el punt de partida d'una controvèrsia amb els partidaris de la música italiana, que van triar com a cap el compositor Niccolò Vito Piccinni. La baralla va esclatar el 1777 amb Armide, que ve ser composta a continuació de la versió francesa d'Alceste (1776) i que va ser seguida el 1779 pel major èxit de Guck, Iphigénie en Tauride, i el major dels seus fracassos, Echo et Narcisse.

Admirat pels seus contemporanis, com per exemple Joseph Martin Kraus, Gluck va posar fi a la seua carrera. Va revisar Iphigénie en Tauride per a una versió alemanya i va compondre cançons, però va renunciar a visitar Londres i va morir el 1787 a Viena.

[edita] Obres

• Artaserse (Artaxerxès), llibret de Metastasio, estrenada a Milà el 26 de desembre de 1741
• Demetrio, llibret de Metastasio, estrenada a Venècia el 2 de de maig deg de 1742
• Demofoonte, llibret de Metastasio, estrenada a Milà el 6 de gener de 1743
• Tigrane, estrenada a Crema el 26 de setembre de 1743
• Sofonisba (o Siface), llibret de Metastasio et Silvani, estrenada a Milà el 18 de gener de 1744
• La Finta Schiava (L'Esclava fingida), en col·laboració, llibret de Silvani, estrenada a Venècia el 13 de maig de 1744
• Ipermestre, llibret de Metastasio, estrenada a Venècia el 21 de de novembre de de 1744
• Poro (Porus), llibret de Metastasio, estrenada a Torí el 26 de desembre de 1744
• Ippolito, estrenada a Milà el 31 de gener de 1745
• La Caduta de' Giganti (La Caiguda dels Gegants), llibret de l'abat Vanneschi, estrenada al Teatre de Haymarket a Londres el 7 de gener de 1746
• Artamene, òpera en 3 actes, llibret de l'abat Vanneschi, estrenada al Teatre de Haymarket a Londres el 4 de març de 1746
• Le Nozze d'Ercole e d'Ebe (Les Noces d'Hèrcules i d'Hebe), òpera, llibret anònim, estrenada a Pillnitz el 29 de juny de 1747
• Semiramide riconosciuta, òpera, llibret de Metastasio, estrenada a Aix-la-Chapelle el 5 de maig de 1748
• La Contesa de' Numi (La Disputa dels Déus), serenata en 2 parts, estrenada a Charlottenborg el 9 d'abril de 1749
• Ezio (Aëtius), llibret de Metastasio, estrenada a Praga el 26 de desembre de 1749
• Issipile (Hypsipyle), llibret de Metastasio, estrenada a Praga el 1751-1752
• La Clemenza di Tito, estrenada a Nàpols el 4 de novembre de 1752
• Orfeu i Eurídice, estrenada a Viena el 5 d'octubre de 1762 i, posteriorment, a París en versió francesa el 2 d'agost de 1774
• Les Pélerins de la Mecque ou La Rencontre imprévue, estrenada al Burgtheater de Viena el 1764
• Iphigénie en Aulide, estrenada a París el 1774
• Alceste, estrenada el 1767 a Viena, i el 1776 a París (versió francesa).
• Iphigénie en Tauride, estrenada a París el 18 de maig de 1779

[edita] Enllaços externs

Biografia (anglès)