Johann Wolfgang von Goethe
De Viquipèdia
Johann Wolfgang von Goethe (28 d'agost de 1749 a Frankfurt del Main - † 22 de març de 1832 a Weimar) escriptor alemany i funcionari de la Cort de Weimar, va néixer a Frankfurt en el si d'una família benestant.
La seva producció literària abasta des de la poesia, la novel·la, el teatre, l'assaig i és l'iniciador del corrent literari alemany conegut com Sturm und Drang (Tempesta i Impuls), precursor del romanticisme alemany.
Va estudiar Dret i es va interessar per altres branques del coneixement com ara la geologia, la química o la medicina que el van portar al descobriment de l'os intermaxil·lar. També es va interessar per la botànica i va publicar un assaig sobre la metamorfosi de les plantes: Versuch die Metamorphose der Pflanzen zu erklären (1790). En ell intenta establir una teoria general sobre la morfologia dels vegetals reconeixent l'analogia de la forma dels cotiledons, de les flors o les fulles. També fa un esbós d'una teoria de l'evolució entre els vegetals i relaciona la morfologia amb filogènia, visions molt avançades a la seva època.
La seva posició a la Cort de Weimar, on va entrar al servei de Carles-August, hereu del ducat de Saxònia-Weimar, l'any 1775, i on va fixar la seva residència fins a la seva mort, li van permetre realitzar nombrosos viatges i relacionar-se amb l'alta aristocràcia i personatges cabdals com Napoleó, Ludwig Van Beethoven, Schiller o Herder.
A més a més, l'any 1782 va ser afegida la partícula von al seu cognom pel mateix Duc Carles-August, davant de les protestes de la noblesa, en formar part de la Cort amb un càrrec equiparable al dels ministres, tots de la noblesa.
Va gaudir, en vida, de fama, respecte, prestigi i admiració, i gràcies a la seva reputació, van ser molts els joves que en la maduresa de Goethe s’hi volien apropar i conèixer-lo personalment.
En el camp de la música són innombrables els poemes de Goethe convertits en Lieder per compositors de totes les èpoques.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Orígens i joventut (1749-1765)
Els Goethe, vella familia d'artesans originaris de Turíngia, vivien, quan va nàixer Johann Wolfgang, en una casa de Frankfurt del Main, avui dia anomenada Goethe-Haus. Johann Caspar Goethe (1710-1782), a son pare, que va consagrar gran part de la seua vida a la creació d'un Gabinet d'Història natural i a una col·lecció de quadres, no li calia en absolut exercir qualsevol professió a banda de les seues activitats d'afeccionat i de l'educació dels seus fills, atès que havia comprat un títol de conseller imperial. Home cultivat, va viatjar a Itàlia (el seu fill, per altra banda, recordarà d'aquest viatge, a Poesia i veritat, una góndola que va portar de Venècia), i va escriure'n un diari de viatge que no seria publicat fins l'any 1932. La mare de Goethe, Catharina Elisabeth Goethe, nascuda Textor (1731-1808), procedia de la noblesa de cort. Filla d'un "Schultheiß", es va casar als 17 anys amb el conseller Goethe, llavors amb 38 anys. Però Johann Wolfgang no era en absolut dòcil, i la relació que va mantenir amb els seus pares sovint es va revelar conflictiva, principalment per l'extrema severitat de son pare.
Dels nombrosos infants del matrimoni, només Johann Wolfgang, el menut, i la seua germana Cornelia Friderike Christina (nascuda el 7 de desembre de 1750), van sobreviure, malgrat una verola que va estar a punt d'endur-se'l l'any 1758.
La seua educació humanística rigurosa (va estudiar diverses llengües, i principalment el grec clàssic, el llatí, el francès, l'anglès, l'hebreu, però també la major part de les ciències comunes de l'època, la dansa, l'equitació, l'esgrima...) va ser fonamentalment a càrrec de son pare, home sever que va fer que Goethe s'estimara més la companyia de sa mare. La relació que va mantenir amb els seus progenitors, i sobretot amb son pare, era conflictiva, i es veia agreujada pel fet que el jove Goethe no gaudia d'un caràcter jovial. No obstant, els estudis sembla que el van transformar: de conflictiu passà a ser un jove model, va aprendre amb una gran facilitat, s'apassionà pel dibuix i amb grans dificultats va intentar estudiar música.
La guerra dels Set Anys va suposar per a ell l'oportunitat de descobrir la civilització francesa: un oficial francès, el comte de Thorane, es va instal·lar a la casa dels Goethe l'any 1759, mentre l'exèrcit francès estava acampat a Frankfurt.
Thorane i el pare de Goethe van fer amistat, ajudats pel fet que aquest donava suport als francesos des de la batalla de Rossbach, amb gran escàndol del seu sogre, Textor [1]. Gràcies a les bones relacions que van mantenir, el jove Goethe va poder assistir a la coronació del Rei dels Romans Josep II l'any 1764.
[edita] Estudis i primeres obres (1765-1775)
A la seua ciutat natal, Frankfurt, es va enamorar de la jove i bella Lili Schoenemann.
Va estudiar dret a Leipzig entre 1765 i 1768 i a Estrasburg entre 1770 i 1771. Hi va conèixer Johann Gottfried Herder, i va tenir un afer amorós amb Frédérique Brion. L'any 1772, va obtenir el títol de doctor, va tornar a Frankfurt de maig a setembre, on va ser nomenat advocat de la cort imperial, i esdevingué magistrat a Wetzlar.
L'any 1773, recomença a escriure. En el curs d'un viatge amb Basedow i Lavater al llarg del riu Lahn, va escriure davant del castell-fort de Lahneck, el poema Geistesgruss, que posteriorment seria traduït al francès per Madame de Staël.
[edita] Weimar (1775-1786)
L'any 1775 es va instal·lar a Weimar com a funcionari de la cort del duc Carles August, i posteriorment com a conseller secret de legació, a partir de 1776. Tres anys més tard, va ser nomenat Comissari de Guerra, abans d'ésser ennoblit l'any 1782 i que li fóra confiada la direcció de les finances de l'Estat. Va establir una relació platònica amb Charlotte von Stein, set anys major que ell, que va durar deu anys. Ell li va escriure 1.700 cartes.
Durant aquesta època va escriure dos grans drames, primer redactats en prosa i després transcrits en pentàmetres iàmbics : Ifigènia a Tàurida i Torquato Tasso. El 3 de setembre de 1786, va abandonar Carlsbad (actualment Karlovy Vary, a Txèquia) on estava fent una cura, i va visitar en secret Itàlia, amb l'objectiu que ningú no poguera amoïnar-lo en allò que ell considerava un dels seus somnis més cobejats, la descoberta d'un país del qual tant li havia parlat son pare...
[edita] Vida a Itàlia (1786-1788)
«A Itàlia! A Itàlia! París serà la meua escola, Roma la meua universitat. Perquè de fet és una universitat per a qui l'ha contemplada completament» escrivia ja Goethe l'any 1770. Fent breus etapes a Verona, Vicenza, Pàdua i després, passada una estada de dues setmanes a Venècia, a Ferrara, Bolonya, Florència i Perugia, finalment va arribar a Roma el 29 d'octubre. Va decidir instal·larse al número 18 de la Via del Corso. Hi va freqüentar els artistes alemanys com ara Tischbein, qui va pintar el seu retrat més cèlebre l'any 1787, així com la pintora Angelica Kauffmann, i d'italians com el gravador Giovanni Volpato. De març a juny de 1787, Goethe va visitar el sud de la península itàlica i Sicília, acompanyat per Christoph Heinrich Kniep, pintor i gravador encarregat d'il·lustrar el viatge. Després d'una petita aturada a Nàpols, va arribar a Palerm el 2 d'abril, després d'un viatge en mar difícil (Goethe suportava malament els viatges per mar) de quatre dies. L'estada a Sicília el va impressionar vivament: «Sense Sicília, Itàlia no ens sembla un quadre acabat; es ací on, en efecte, es troba la clau de tot»[2]. L'atmosfera mediterrània li va inspirar el començament d'una tragèdia titulada Nausicaa, de la qual no arribarà a escriure més que un grapat d'escenes. Va visitar-hi nombrosos temples i ruïnes antigues (Segesta el 20 d'abril, Agrigent el 24 d'abril, el teatre de Taormina el 7 de maig), però no va mostrar cap interès en els altre vestigis — bizantins, àrabs o gòtics— de l'illa. En efecte, com ha dit Jean Lacoste: «Com no podia visitar Grècia a causa de l'ocupació otomana, el poeta va trobar a Sicília la Gran Grècia de l'Antiguitat, la possibilitat d'acostar-se el més possible a l'origen grec, al model grec, sense estar vertaderament en presència d'aquella, segons una aproximació indirecta que serà la de Heidegger anant a Provença a retrobar una Grècia oblidada, o l'oblit de Grècia»[3]
En una carta datada el 3 de desembre de 1786, és a dir, només tres mesos després de la seua partença, Goethe veia ja en aquell viatge «Una vertadera renaixença... Un segon naixement»[4]
[edita] Weimar (1788-1805)
Dos anys més tard, va tornar a Weimar, on va ser nomenat ministre del Duc i es va instal·lar amb Christiane Vulpius (1765-1816), procedent de la petita burgesia, florista, amb qui finalment es casarà l'any 1805. Van tenir cinc fills, dels quals l'únic que va sobreviure va ser Julius August Walther von Goethe (1789-1830). Aquesta relació no legalitzada amb Christiane va suposar un gran escàndol a Weimar. Goethe va legitimar el seu fill l'any 1800.
L'any 1791 va ser nomenat director del nou Teatre de la Cort Gran-Ducal, responsabilitat que ocuparia fins el 1817. Cansat de la banilitat i el provincianisme de la cort ducal, va intentar fugir-hi, però no va poder fer-ho d'una altra manera que acompanyant el duc de Saxe-Weimar, oficial de l'exèrcit prussià, l'any 1792, amb ocasió de la batalla de Valmy. En aquesta ocasió va tenir el fort sentiment de la gran novetat que suposava la Revolució Francesa, declarant així en la seua Campanya de França: «Avui s'obre una nova era per a la història del món».
L'any 1794 va fer-se amic de Schiller. Es coneixien des de l'any 1788 (data del retorn d'Itàlia de Goethe), però fins aleshores no es tenien massa simpatia. Goethe se sentia molt allunyat de les preocupacions del dramaturg rousseauista, mentre que Schiller temia que Goethe arribara a fer-li ombra. L'encontre definitiu va ser al juliol de 1794 per mitjà d'amics comuns. Curiosament no van parlar de literatura, sinó de ciències naturals i filosofia, que aleshores es trobaven entre les principals preocupacions de Goethe. A aquesta entevista va seguir una cèlebre correspondència entre tots dos poetes alemanys. Goethe va participar l'any 1795 en la revista de Les Hores, i hi va fer publicar els Diàlegs d'emigrats alemanys, dels que forma part el cèlebre conte Märchen, posteriorment titulat La serp verda.
Schiller va morir l'any 1805, provocant el que alguns consideren una tercera etapa en la vida de Goethe.
[edita] Weimar (1805-1832)
L'any 1808, va trobar-se a Erfurt, arran del congrés celebrat a aquesta ciutat, amb Napoleó Bonaparte, i l'emperador el va condecorar amb la Legió d'Honor.
Tot i que el filòsof Schopenhauer hi estava present, no s'hi va reunir amb ell, havent d'esperar a l'any 1813, en que es van trobar per a discutir de la teoria dels colors elaborada per Goethe.
Visitant asidu del saló literari organitzat per Johanna Schopenhauer, mare del filòsof, hi va tenir oportunitat de conèixer artistes i filòsofs, com ara Heinrich Reiss i el pintor Füssli.
L'any 1814 va enamorar-se de Marianne von Willemer. El 1822, havent passat sis anys des de la mort de la seua muller, va demanar matrimoni a Ulrike von Levetzow (de 16 anys), que el va refusar (ell tenia 73 anys!). Va acabar la seua vida reconegut com el « Savi de Weimar », freqüentat, cortejat i adulat pel conjunt dels ambients literaris europeus (i ben especialment per Carlyle).
Va morir el 22 de març de 1832, és a dir, tan sols un més després d'haver finalitzat la segona part del Faust. Les seues darreres paraules després d'una misteriosa "W" que va traçar en l'aire, van ser: « Mehr Licht! Mehr licht! » (« Més llum! Més llum! »), interpretades de manera ben diferent, alguns hi han vist la desesperació d'un gran home per no haver pogut abastar prou coneixements durant la seua vida, mentre que altres, com per exemple Friedrich von Müller, les han considerades simplement una petició perquè li obriren la finestra i poder tenir encara l'ocasió de contemplar la llum del dia.
[edita] Obra literària
Les obres més important de Goethe després d'instal·lar-se a Weimar va ser la seua tragèdia Götz von Berlichingen (1773), que va ser la primera obra que li va aportar el reconeixement del públic, i la novel·la Les tribulacions del jove Werther (1774), que li va suposar una enorme fama com a escriptor del corrent Sturm und Drang, que va marcar la primera fase del Romanticisme — de fet, aquesta novel·la es considera com el detonador que va posar en marxa el moviment, i pot ser sense cap dubte considerada com un dels primers "best-seller" de tot el món, sent al llarg de la seua vida l'obra amb la qual els seus contemporanis l'associaven.
Durant l'època de Weimar abans de conèixer Schiller va començar Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, va escriure els drames Ifigènia a Tàurida, Egmont, Torquato Tasso i la fàbula Reineke Fuchs.
Durant l'època de la seua amistat amb Schiller va continuar escrivint el Wilhelm Meister, l'Idil·li de Hermann i Dorothea, i les Elegies romanes.
En el seu darrer període, entre la mort de Schiller, l'amy 1805, i la seua pròpia mort, van aparèixer Faust Primera Part, Les afinitats selectives, el Divan occidental-oriental (un recull de poemes en estil persa, influït per l'obra de Hafez), l'obra autobiogràfica De la meua vida: Poètica i veritat que cobreix la primera part de la seua vida i acaba amb el seu trasllat a Weimar; el seu Viatge d'Itàlia, i una sèrie de tractats d'art. Les seues obres van gaudir d'una immediata influència en els cercles artístics i literaris.
Faust Segona Part va ser finalitzat l'any de la seua mort i va ser publicat pòstumament.
Durant els últims anys de la seva vida, Goethe va tenir com a secretari personal a Johann Peter Eckermann (1792-1854) que va fer possible la publicació de les obres completes de Goethe en 40 volums (1839-1840). A més a més, va escriure Converses amb Goethe (3 volums, 1836-1848), llibre que recull amb fiabilitat els anys de vellesa d'aquesta personalitat contradictòria i universal.
[edita] Goethe i les arts
[edita] Goethe i el dibuix
Durant molt de temps, Goethe es va esforçar a desenvolupar allò que el anomenava el seu petit talent, fonamentalment en el curs del seu Viatge a Itàlia, pel contacte amb pintors experimentats com ara Tischbein. Va conrear essencialment el gravat de paisatge, i rarament va atrevir-se amb el retrat. En un petit text de 1821 va manifestar:
| « | He pensat des de fa temps que sovint em referisc al dibuix en les meues confessions, en les informacions que he donat sobre la meua vida, tot i que hom podria preguntar-se, i no sense raó, perquè no ha pogut sortir res vertaderament satisfactori des del punt de vista artístic d'aquests esforços repetits i d'aquesta permanent predilecció d'afeccionat. | » |
[edita] Goethe i la música
[edita] Goethe llibretista
Durant molt de temps, Goethe va pensar a dedicar-se a escriure llibrets d'òpera. En va escriure 20 textos i esbossos d'obres líriques, el que suposa un quint de la seua producció dramàtica global[5]. Don Giovanni de Mozart, constituïa segons ell l'ideal inmillorable cap al qual tota òpera havia de tendir. Així, en una conversa amb Eckermann el 12 de febrer de 1829, va exclamar que la música del seu Faust hauria de tenir l'estil del Don Giovanni, i que, de fet, només Mozart l'hauria pogut compondre[6]. Per altra banda, Mozart va obsedir Goethe fins a tal punt, que va arribar a redactar una segona part de La flauta màgica"[7].
En la seua joventut (1777), abans de l'estrena de Don Giovanni (1787), Goethe va redactar dos llibrets: Erwin und Elmire, una opereta inspirada en El vicari de Wakefield, cèlebre novel·la anglesa d'Oliver Goldsmith, a la que va afegir un poc d'intriga sentimental a l'estil del Werther[8] i Lila, acompanyada de cants i danses populars. Després, l'any 1779, va entaular correspondència amb el compositor alemany Philipp Christoph Kayser, sorgint una col·laboració que donaria com a resultat un singspiel, Broma, truc i venjança (Scherz, List und Rache) que va constituir, en la seua estrena l'any 1784, un fracàs total. El problema de tots tres llibrets consisteix en què «Goethe, que no és músic, reconeix innecessàriament al llibret una anterioritat en el temps»[9]. Considera la música com a ornament del text, i no el text com a un pretexte de la música. Així, es troba a les antípodes de la cèlebre fòrmula italiana «prima la musica, poi la parole», el que l'impedeix desenvolupar una relació pregona amb els músics, que com en el cas de Mozart amb El rapte en el serrall s'estimen més llibrets mediocres si podem modificar-los a voluntat. Un nou invonenient va tancar per un temps la seua activitat com a llibretista: l'any 1786 va mamprendre una adaptació d'una comèdia de Friedrich Wilhelm Gotter, El secret gonegut per tots (Das öffenliche Geheimnis), al seu torn inspirada a Segreto publico de Carlo Goldoni. Es tractava d'una adaptació molt lliure perquè Goethe havia decidit emprar nombrosos elements de Les noces de Fígaro de Beaumarchais. Però com l'1 de maig de 1786 es va estrenat Les noces de Fígaro de Mozart, amb un èxit aclaparador, Goethe es va convèncer d'abandonar la seua obra, que no podia fer la competència a la de Mozart i Lorenzo da Ponte. «Mozart havia precedit, per segona vegada, a Goethe, produint una obra mestra incontestable » indica Dietrich Borchmeyer, estudiós de Goethe[10]
Encara va fer-ne tres intents més, amb tres òperes que va fer representar a Weimar a principis de la dècada del 1790: Die theatralischen Abenteuer/Les aventures teatrals (1790-91), Die veretelten Ränke/Les intrigues frustrades i, sobretot, Circe (1790-94). Totes tres són adaptacions a l'alemany d'òperes italianes: les dues primeres de Domenico Cimarosa (L'Impressario in angustie i Le trame deluse) i en quant a Circe prové de La Maga Circe de Pasquale Anfossi. Goethe, que tenia aquesta darrera òpera en bastant alta estima ("eine immer erfruliche Oper", "Una òpera sempre agradable") li va assegurar una certa popularitat escrivint en els seus annals de 1791 que havia estat composta per Cimarosa i Mozart ("Mit Cimarosa's und Mozart's Musik). Però de fet, simplement s'havien afegit quatre àries de Mozart, extretes del Schauspieldirektor (1786), pràctica molt habitual a l'època, quan encara no hi havia drets d'autorr.[11].
[edita] Obra científica
.jpg/180px-Goethe_(Stieler_1828).jpg)
[edita] Biologia
Goethe es va interessar per la botànica i va arribar a publicar un assaig sobre la metamorfosi de les plantes: Versuch die Metamorphose der Pflanzen zu erklären (1790). En aquesta obra, intenta establir una teoria general sobre la morfologia dels vegetals, en reconeixent l'analogia de certes formes com ara els cotiledons, la forma de les flors o de les fulles. També va esbossar una teoria de l'evolució en els vegetals, lligant la morfologia i la filogènia. Aquesta era una aproximació molt avançada respecte de les idees generalment sostingudes a l'època. D'aquesta manera, Goethe va ser un dels primers (i probablement el primer) a emprar el terme "metamorfosi" en botànica.
Les preocupación de Goethe en aquest camp eren sobretot filosòfiques. Volia identificar l'Urspflanze, és a dir, la planta original.
L'arbre fetitxe de de Goethe era era el Ginkgo biloba —també ho és de Weimar, on fins i tot té dedicat un museu. Cal dir també que la ciutat d'Estrasburg està plena de ginkgos: hi ha un exemplar molt vell al jardí de la Plaça de la República, a diversos parcs i a les avingudes.
En botànica se'l cita com a autoritat taxonòmica amb l'abreviatura Goethe.
[edita] Zoologia i osteologia
Goethe també va publicar estudis sobre osteologia, i hom li deu el descobriment de l'os intermaxil·lar humà.
[edita] Òptica
Encara avui dia estan vigents les seues teories sobre la percepció del color, en l'ambit de l'òptica. L'any 1810 va proposar-ne una categorització en el seu Tractat dels colors: colors fisiològics, físics i químics, molt abans dels treballs d'Eugène Chevreul publicats l'any 1839. Hi fa intervenir les nocions d'harmonia, de contrast i de diferència cromàtica. La seua teoria del color es basa en l'observació dels « objectes- en -la-llum », segons la seua expressió.
S'estèn sobre la percepció visual afirmant la nostra diferenciació en quant a la perspectiva dels elements verticals i horitzontals, semblant més curts els primers que els segons (una muntanya de 3.000 m d'alçada sembla menor que una distància vers un objecte situat a 3.000 m de distància; o la percepció deformada o oval de la lluna baixa sobre l'horitzó).
[edita] Obres
Entre les seves obres cal destacar:
- Götz von Berlichingen (1773)
- Werther (1774)
- Wilhelm Meisters Lehrjahre (1795) – Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister
- Faust (1807) (la segona part acabada l'any 1831)
- Die Wahlverwandtschaften (1809) – Les afinitats electives
La seva producció poètica es troba actualment en diverses edicions.
[edita] Notes
- ↑ Poesia i veritat, llibre III
- ↑ citat a ibid pàg. 82
- ↑ Ibid pàg. 84
- ↑ citat per Jean Lacoste al quart dels seus assajos sobre Goethe, recollits sota el títol Goethe et la Lumière, Pàg. 81
- ↑ Goethe Librettiste a Le Monde germanique et l'opéra, ed. Germanistique, page 437
- ↑ "Mozart hätte den Faust Komponieren müssen"
- ↑ Der « Zauberflöte » zweiter Teil
- ↑ Le Monde germanique et l'opéra, pàg. 439
- ↑ Ibid, page 440
- ↑ citat i traduït a ibid pàg. 444
- ↑ Idem pàg. 441
[edita] Enllaços externs
Articles sobre Goethe:
- Algunes lectures de Goethe a Catalunya (Maragall i Eugeni d'Ors), article de Lluís Quintana Trias
- El concepte de Weltliteratur segons Goethe, article de Jordi Llovet
| Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia: |
|
 |
Commons. |
|
|
[{{localurl:Commons:Category:{{{Commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]. |
 |
Viccionari. |
 |
Viquidites. |
 |
Viquiespècies. |
 |
Viquillibres. |
 |
Viquinotícies. |
 |
Viquitexts. |
 |
Viquiversitat. |
