Emilio Castelar y Ripoll

De Viquipèdia

Emilio Castelar y Ripoll
4rt President de la República d'Espanya 4rt de la Primera República (1873-1874)
Mandat 7 de setembre de 1873 – 3 de gener de 1874
Precedit per	Nicolás Salmerón y Alonso
Succeït per	Francisco Serrano Domínguez
66è President del Consell de Ministres 4rt de la Primera República (1873-1874)
Mandat 7 de setembre de 1873 – 3 de gener de 1874
Precedit per	Nicolás Salmerón y Alonso
Succeït per	President del Govern Francisco Serrano Domínguez
Naixement	7 de setembre de 1832 Cadis (Andalusia, Espanya)
Mort	25 de maig de 1899 San Pedro del Pinatar (Regió de Múrcia, Espanya)
Partit polític	Partit Democràtic (1854-1868) Partit Republicà Possibilista (1868-1874) Partit Liberal Fusionista (1874-1893)
Professió	Polític i escriptor

Emilio Castelar y Ripoll (Cadis, 7 de setembre de 1832 - San Pedro del Pinatar (Múrcia), 25 de maig de 1899), polític i escriptor espanyol, fou l'últim president de la Primera República Espanyola i l'últim President del consell de Ministres (1873-1874) .

La restauració absolutista de Ferran VII va obligar al seu pare, Manuel Castelar, a exiliar-se en Gibraltar durant set anys per haver estat condemnat a mort acusat d'afrancesat. A la mort sobtada del seu pare, Castelar contava només amb set anys i es va traslladar a Elda amb la família de la seva mare. Ja de petit, i gràcies a l'influx de la seva mare, era un lector insaciable, el que es traduïa en un rendiment escolar molt alt.

Va estudiar Dret i Filosofia en la Universitat de Madrid, juntament amb homes que seran els seus adversaris polítics més tard com Antonio Cánovas del Castillo i va obtenir una càtedra d'Història Filosòfica i Crítica d'Espanya (1857). Durant el temps dels seus estudis va poder col·laborar amb l'Escola Normal de Filosofia, fet que li va permetre ajudar a salvar les penúries de la seva família.

A l'acabar la seva formació es va dedicar de ple a la lluita política, canalitzada a través del periodisme. Va passar per diversos diaris com El Tribuno del Pueblo, La Soberanía Nacional i La Discusión fins a fundar el seu propi en 1864: La Democracia.

El seu primer discurs el va realitzar el 25 de setembre de 1854 durant un míting del Partit Demòcrata en Madrid i des d'aquest moment, no només els assistents, sinó també la premsa madrilenya, el tingueren per un orador excepcional i un defensor a ultrança de la llibertat i la democràcia.

Defensava un republicanisme democràtic i liberal, que li enfrontava a la tendència més socialitzant de Pi i Margall. Des d'aquestes posicions va lluitar tenaçment contra el règim d'Isabel II, arribant a criticar directament la conducta de la reina en el seu article «El tret» (1865). En represàlia per aquell escrit va ser cessat de la seva càtedra d'Història Crítica i Filosòfica d'Espanya en la Universitat Central de Madrid que ocupava des de 1857, provocant revoltes estudiantils i de professors contra el seu cessament que van ser reprimides pel govern de forma sagnant en el que es va denominar la «Nit de San Daniel» el 10 d'abril de 1865. El govern de Narváez dimiteix i es substituït per O´Donell que restituirà la càtedra a Castelar. Mas tard va intervenir en la frustrada insurrecció de la Caserna de San Gil de 1866, i va ser condemnat a mort però va aconseguir fugir a França en un exili de dos anys.

Va participar en la Revolució de 1868 que va destronar a Isabel II, però no va aconseguir que conduís a la proclamació de la República. Va ser diputat en les immediates Corts constituents, en les quals va destacar per la seva capacitat d'oratòria, especialment durant la seva defensa de la llibertat de cultes (1869). Va seguir defensant l'opció republicana dintre i fora de les Corts fins que l'abdicació de Amadeu de Saboia va provocar la proclamació de la Primera República (1873).

Durant el primer govern republicà, presidit per Estanislau Figueras, va ocupar la cartera d'Estat, des de la qual va adoptar mesures com l'eliminació dels títols nobiliaris o l'abolició de la esclavitud a Puerto Rico. Però el règim pel qual tant havia lluitat es descomponia ràpidament, estripat per les disputes ideològiques entre els seus líders, aïllat per l'hostilitat de l'Església, la noblesa, l'exèrcit i les classes acomodades, i acorralat per la insurrecció cantonal, la represa de la Guerra Carlista i la recrudescència de la rebel·lió independentista a Cuba.

La Presidència va anar passant de mà en mà -de Figueras a Pi i Margall al juny, i d'aquest a Salmerón al juliol, fins a arribar a Castelar al setembre. Per a tractar de salvar el règim va dissoldre les Corts i va actuar com un dictador, mobilitzant homes i recursos i encarregant el comandament de les operacions a militars professionals, encara que de dubtosa fidelitat a la República. Quan es van reprendre les sessions de Corts al començament de 1874, Castelar va presentar la seva dimissió el 2 de gener després de perdre una votació parlamentària, la qual cosa va determinar la immediata intervenció del general Pavía, que va donar un cop d'estat dissolent les Corts i creant un buit de poder que va aprofitar el general Serrano per a autoproclamar-se president del Poder Executiu.

Liquidada així la Primera República, el pronunciament d'Arsenio Martínez Campos va venir a restablir la Monarquia proclamant rei a Alfons XII.

Castelar s'exilià en París. Després de regressar d'un llarg viatge, Castelar va ingressar en la Reial Acadèmia Espanyola i en la d'Història i va tornar a la política, encarnant en les Corts de la Restauració l'opció dels republicans «posibilistes» que aspiraven a democratitzar el règim des de dintre. Quan, en els anys noranta, es van aprovar les lleis del jurat i del sufragi universal, Castelar es va retirar de la vida política, aconsellant als seus partidaris la integració en el Partit Liberal de Sagasta (1893).

Precedit per: Nicolás Salmerón y Alonso	President de la República d'Espanya 1873–1874	Succeït per: Francisco Serrano Domínguez
Precedit per: Nicolás Salmerón Alonso	President del Consell de Ministres 1873–1874	Succeït per: President del Govern Francisco Serrano Domínguez