El Quixot
De Viquipèdia
L'enginyós cavaller Don Quixot de la Mancha (ortografia i títol original -1605-, El ingenioso hidalgo Don Quixote de la Mancha) és l'obra més exitosa de Miguel de Cervantes i un dels llibres més traduït de la literatura universal després de la Bíblia. És una novel·la escrita en dues parts, la primera publicada el 1605 i la segona en 1615. Entre les dues dates aparegué una segona part apòcrifa escrita per Alonso Fernández de Avellaneda.
Taula de continguts |
[edita] Estructura, gènesi, contingut, estil i fonts
La novel·la consta de dos parts: La primera, El ingenioso hidalgo Don Quixote de la Mancha, fou publicada el 1605; la segona, El ingenioso caballero Don Quixote de La Mancha, el 1615 (títol original: Segunda parte del ingenioso cauallero Don Quixote de la Mancha).
La primera part es va imprimir a Madrid, a casa de Juan de la Cuesta, a final del1604. Va eixir a la venda el gener del 1605 amb força errates, a causa de la celeritat que imposava el contracte d'edició. Esta edició es va reimprimir en el mateix any i en el mateix taller, de manera que hi ha en realitat dos edicions de 1605 lleugerament distintes. Se sospita, tanmateix, que va haver-hi una novel·la més curta, que seria una de les futures Novelas Ejemplares. Va ser divulgada o impresa amb el títol El ingenioso hidalgo de La Mancha. Esta publicació s'ha perdut, ja que autors com Francisco López de Úbeda o Lope de Vega, entre altres testimonis, al·ludixen a la fama d'esta peça. Tal volta circulava manuscrita i, fins i tot, podria ser una primera part de 1604. També el toledà Ibrahim Taybilí, de nom cristià Juan Pérez i l'escriptor morisc més conegut entre els establits a Tunísia després de l'expulsió general de 1609-1612, narrà en una visita el 1604 a una llibreria en Alcalà on va adquirir les Epístolas familiares i el Relox de Príncipes d'Antonio de Guevara i la Historia imperial y cesárea de Pedro Mexía. En eixe mateix passatge es burla dels llibres de cavalleries de moda i cita com a obra coneguda el Don Quixot. Això va permetre Jaime Oliver Asín d'afegir una dada a favor de la possible existència d'una discutida edició anterior a la de 1605.
La inspiració de Cervantes per a compondre esta obra va vindre, segons pareix, de l'anomenat Entremés de los romances, que era de data anterior (encara que açò és discutit). El seu argument ridiculitza un llaurador que embogix creient-se heroi de romanços. El llaurador va abandonar la seua muller i es va llançar als camins, com va fer Don Quixot. Este entremés té una doble lectura: també és una crítica a Lope de Vega; qui, després d'haver escrit nombrosos romanços autobiogràfics en els quals contava els seus amors, abandonà la seua muller i marxà a l'Armada Invencible. És conegut l'interés de Cervantes pel Romancero i el seu ressentiment per haver sigut expulsat dels teatres per l'èxit més gran de Lope de Vega, així com el seu caràcter de gran entremesista. Per tot això, podria ser una hipòtesi versemblant.
La primera part, en la qual s'allargava la prèvia «novel·la exemplar», es va repartir en quatre volums. Va assolir un èxit formidable i va ser traduïda a totes les llengües cultes d'Europa. Tanmateix, no va suposar un gran benefici econòmic per a l'autor a causa de les edicions pirates. Cervantes només va reservar privilegi d'impressió per al Regne de Castella, causa per la qual els regnes veïns van imprimir Don Quixots més barats que després vendrien a Castella. D'altra banda, les crítiques de caràcter neoaristotèlic vers la nova fórumula teatral assajada per Lope de Vegada i el fet que s'inspirava en un entremés en qual se li atacava, suposà atraure l'esquírria dels lopistes i del mateix Lope; qui, fins llavors, havia sigut amic de Cervantes. Això va motivar que, el 1614, isquera una segona part de l'obra amb el nom d'Alonso Fernández de Avellaneda. En el pròleg s'ofén greument Cervantes acusant-lo d'envejós, en resposta al greuge infligit a Lope. No hi ha notícies de qui era este Alonso Fernández de Avellaneda. L'important cervantista Martí de Riquer sospita que va ser un altre personatge real agreujat per la publicació de la primera part, que apareix com a personatge fictici en l'obra, Ginés de Pasamonte. La novel·la no és dolenta i és possible, fins i tot, que s'inspirara en la continuació que estava elaborant Cervantes. Així i tot, no és comparable a la que es va imprimir poc després. Cervantes jugaria amb el fet que el protagonista en la seua obra s'assabenta que hi havia un suplantador.
[edita] Anàlisi
El primer llibre consta de 51 capítols i el segon de 69. Els capítols són d'entre 4-7 pàgines, cosa que en facilita la lectura.
La novel·la ha atret milers de lectors per la seva fantasia, el carisma dels personatges (que han esdevingut arquetipus literaris) i sobretot pels múltiples nivells de lectura.
Hi ha jocs narratius entre la realitat i la ficció basats en tres eixos: el suposat manuscrit àrab que dóna peu a la història, la confusió del cavaller entre el que veu i el que passa realment i el diàleg entre els personatges i el propi llibre, ja que a la segona part es refereixen a ells mateixos com a protagonistes de la primera o bé es burlen d'Avellaneda i el seu llibre.
La tècnica narrativa és realista i barreja diferents gèneres: a la paròdia de les novel·les de cavalleries l'autor hi afegeix contes, diàlegs teatrals, descripcions, reflexions filosòfiques, refèrencies a coneguts... A la seva època va ser rebut com un llibre d'humor per aquest fet, però successives relectures han trascendit aquests límits, sobretot a partir del Romanticisme.
A mesura que avança la novel·la, la parella protagonista s'influencia progressivament; Don Quixot es contagia del sentit comú i de la manera de parlar, plena de refranys, del seu amic i Sanxo Pança aprèn a valorar l'idealisme i l'afany de canviar el món del seu amo i ja no ho considera una simple bogeria.
El llibre va tenir un èxit immediat i internacional, inspirant Flaubert, Borges o Laurence Sterne entre d'altres. El dia de la mort de Cervantes, que coincideix per desfasaments de calendaris amb el de Shakespeare, ha estat designat com a Dia Mundial del Llibre, el 23 d'abril, diada de Sant Jordi.
[edita] Argument
El llibre narra les aventures de l'hidalgo Don Quixot i el seu escuder, Sanxo Pança, per terres de Castella. S'obre amb una de les frases més famoses de la història, en el seu original espanyol: "En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme...". (A un poblet de la Mancha, que del seu nom no vull recordar-me, vivia, no fa gaire temps, un d'aquells hidalgos de llança arreconada, darga antiga, rossí magre i llebre corredor.)
Quixot és un vell esprimatxat, esgrogueït i llargarut. Munta sobre un magre Rossinant, que és una cavall de baixa qualitat. Per casc duu un bací de llautó que feien servir els barbers. Un personatge en veure'l diu que té una trista figura. Així, el mateix Quixot, sense cap mena de vergonya, es fa nomenar com a pseudònim, "Cavaller de la Trista Figura", ja que ell ha llegit que tot cavaller n'ha de tenir un.
El protagonista, embogit per la lectura de nombroses novel·les de cavalleries de l'època, es fa nomenar ell també cavaller.
Per armar-se cavaller Don Quixot entra en un hostal que confon amb un castell, pren dues prostitutes com a donzelles, el porquerol pel trompeter que anuncia la seva arribada i l’hostaler sorneguer com el governador del castell. La cerimònia és una burla, però Don Quixot és armat cavaller i marxa satisfet.
Aleshores surt a la recerca d'aventures per oferir-les a la seva princesa Dolsinea, figura que segons ell tot cavaller aventurer ha de tenir. Contínuament transforma la realitat: el seu encegament li fa veure castells on hi ha hostals, grans exèrcits on hi ha un ramat de bens i una princesa on hi ha una pagesa. Fins que és vençut a les platges de Barcelona i per ordre d'un cavaller, preocupat pel seu llastimós estat, li ordena que se'n torni a casa, on mor un cop ha recobrat el seny.
[edita] Primera part
Comença amb un pròleg en el qual es burla de l'erudició pedantesca i amb uns poemes còmics, a mode de preliminars, compostos en llaor de l'obra pel mateix autor, qui no va trobar ningú que volguera lloar una obra tan extravagant com esta, com sabem per una carta de Lope de Vega. En efecte, es tracta de, com diu el capellà, una «escritura desatada» lliure de normatives que mescla lo "líric, èpic, tràgic, còmic" i on es fiquen entremig del desenrotllament històries de diversos gèneres, com ara les de Grisóstomo i la pastora Marcela, la novel·la El curioso impertinente, la història del captiu, el discurs sobre les armes i les lletres, la de l'Edat d'Or, la primera eixida de Don Quixot i la segona amb el seu inseparable escuder Sancho Panza (la segona part narra la tercera i darrera eixida).
La novel·la comença descrivint un tal Alonso Quijano, ...... pobre, que embogix llegint llibres de cavalleries i es creu un cavaller medieval. Decidix armar-se com un tal en un hostal, que ell veu com un castell. Li passen tota class de còmiques aventures en les quals el personatge principal, impulsat en el fons per la bondat i l'idealisme, busca de "desfacer entuertos" i ajudar els desafavorits i desventurats. Perseguix un amor platònic per una tal Dulcinea del Toboso.
[edita] Versió apòcrifa d'Avellaneda
Entre les dues dates aparegué una segona part apòcrifa escrita per Avellaneda. L'identitat real ha estat subjecte de vàries teories, però no hi ha un consens entre els acadèmics. Al pròleg d'aquesta versió apòcrifa, l'autor insulta gratuïtament Cervantes, ofensa a la qual Cervantes respon a la segona part del seu llibre, on diu que per tal que no li tornin a plagiar l'obra, farà que aquesta vegada Don Quixot mori al llit, sense que així se'n pugui fer una continuació.
La segona part de Cervantes és considerada per molts crítics molt superior a la primera. Amb un major aprofundiment en la caracterització dels personatges, per les discussions que s'hi donen, sobretot entre Quixot i Sanxo, i per les reflexions filosòfiques que hi ha sobre varis temes.
[edita] Relació amb Catalunya
[edita] Referències dins el llibre
Quan el mossèn va a fer neteja dels llibres de cavalleries que havien embogit Don Quixot, després de topar-se amb molts llibres castellans de cavalleries com Amadís de Gaula, es topa amb el llibre català Tirant lo Blanc, de qui diu:
- Puc dir-vos amb veritat, senyor compare, que per son estil és aquest el millor llibre del món
L'única ciutat que Don Quixot visita durant tota la novel·la és Barcelona, del capítol LVI fins al LXI. Abans d'arribar-hi topa amb un tal Roc Guinard, que sens dubte es refereix al famós bandoler Perot de Rocaguinarda. Aquest diu:
- No estigueu tan capficat, bon home, que no caiguéreu en les mans d'algun despiadat Ossiris, mes en les d'En Roc Guinard, les quals jamai han maltractat aquells de qui no ha degut ell prendre venja.
Alguns estudiosos han fet notar que en Perot de Rocaguinarda era l'enemic número 1 de la reialesa, i que per tant és grotesc pretendre que Cervantes sigui un noble (formant part de l'aristocràcia), tal com sosté l'historiografia oficial.
Quan ja marxa de Barcelona Don Quixot diu:
- archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única
[edita] Traduccions del castellà
El mallorquí Jaume Pujol dugué a terme una traducció inèdita al català d'aquesta novel·la entre 1835 i 1850. Eduard Tàmaro va traduir la primera part del Quixot al català (Barcelona, Impremta de Cristòfol Miró, 1882). La primera traducció impresa gairebé íntegra del segle XIX fou la realitzada el 1891 pel catedràtic Antoni Bulbena i Tussell amb el títol L'enginyós cavaller Don Quixot de La Mancha; fou reimpresa el 1930 i el 2005. El sacerdot mallorquí Ildefons Rullan el traduí al dialecte mallorquí (L'enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha, Felanitx, Imprempta d'en Bartoméu Rèus, 1905-1906). Octavi Viader, el 1936 en féu també una traducció i Joaquim Civera i Sormaní en va fer una altra a Barcelona (Editorial Tarraco, 1969)
Tanmateix, la única traducció total, que inclou àdhuc alguns poemes que els anteriors traductors havien deixat en castellà, és la de l'advocat mallorquí i gran cervantista Josep Maria Casasayas, que hi dedicà quaranta-vuit anys durant els quals la va reescriure vint vegades. En va imprimir només vuit exemplars que regalà a cadascun dels seus néts, atès que cap editorial va voler imprimir-la per al gran públic. Aquesta traducció combina els diferents dialectes catalans i posseeix una àmplia i erudita anotació.
Una de les col·leccions més importants d'edicions del Quixot que existeixen al món és la de la Secció Cervantina de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, que es basa en la col·lecció Bonsoms enriquida després per Joan Givanel.
[edita] Crítica
Segons l'historiador Jordi Bilbeny i altres intel·lectuals, el Quixot forma part del conjunt de llibres censurats per la inquisició[1]. Obligat a ésser reescrit en llengua castellana. Segons ell, el procediment emprat fou el del desdoblament, tal com va passar amb Cristòfor Colom. Així, tot i que l'autor original fos un subdit de València, aparegué un nou Cervantes castellà, qui va morir amb tres llibres i els fills del qual foren analfabets. Altres fets dubtosos són la partida de naixement, on es pot llegir Carvantes i es veu com la paraula Miguel hi és escrit al costat, possiblement posteriorment.
[edita] Referències
[edita] Enllaços externs
- L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha. Traducció online Eduard Tàmaro
- El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (ebook) (castellà)
- Audiobook: El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (1605) (castellà)
- Documental El Secreto de Don Quixote. Dominique Aubier relaciona Don Quixot amb la càbala i el judaisme (castellà)
