Lope de Vega

De Viquipèdia

Félix Lope de Vega y Carpio.

Félix Lope de Vega y Carpio (Madrid, 1562 - id., 1635) dramaturg i poeta castellà del període barroc, un dels més importants poetes i dramaturgs de l'anomenat Segle d'Or de la literatura en llengua castellana. El volum d'obres teatrals que va escriure arriba als 1.500 o 2.500, dels quals una impressionant quantitat de 425 han sobreviscut fins el dia d'avui. També va signar un gran nombre d'obres dramàtiques i poètiques d'extensió menor.

[edita] Obra narrativa

La primera novel·la que va escriure, La Arcadia (1598), és una novel·la pastoril en la qual va incloure nombrosos poemes; de fet, l'èxit de l'obra va venir donat precisament per aquests versos.

Los pastores de Belén (1612) és una altra novel·la pastoril, però «al diví», i va incloure, de nou, nombrosos poemes sacres.

Entre aquestes dues va aparèixer la novel·la bizantina El peregrino en su patria (1604), que es distingeix de les altres peces del gènere que transcorre íntegrament a Espanya i inclou quatre actuacions sacramentals.

La Filomena i La Circe són col·leccions poètiques que contenen quatre novel·les curtes de tipus italià, dedicades a Marta de Nevares, i que se solen editar sota el títol de Novelas a Marcia Leonarda, sobrenom que va donar a la seva amant en diversos textos.

A la tradició de La Celestina, la comèdia humanística en llengua vulgar, s'adscriu La Dorotea, "acció en prosa", on narra en forma dialogada els seus frustrats amors juvenils amb Elena Osorio, amb un primorós estil popular.

Per altra banda, es pensa que va poder intervenir al costat d'altres autors, especialment Pedro Liñán de Riaza, en l'elaboració de la Segona part del Quixot, signada per un inexistent Alonso Fernández de Avellaneda.

[edita] Obra lírica

Estàtua a Madrid, per Manel Fuxà i Leal (segle XIX).

La seva obra poètica va usar de totes les formes possibles i li va atreure per igual la lírica popular, que va inserir amb freqüència en les seves comèdies, i la culta de Góngora, encara que, en general, va defensar el «vers clar», ja que el seu ideal poètic consistia en un cult casticisme que imbricava al mateix temps l'enginy de la lírica cançonera del XV, la tradició de El Romancero i l'elegància dels metres italians.

Va compondre, fora de La Filomena i La Circe abans citades, tres grans col·leccions de versos lírics: Rimas (1604), Rimas sacres (1614) i les Rimas humanas y divinas de Tomé Burguillos (1634). Aquests llibres s'inscriuen en el corrent líric denominat Petrarquisme

A part d'aquests llibres lírics, van aparèixer altres més escampats que cal també ressenyar: La hermosura de Angélica, con otras diversas rimas, 1602. Cuatro soliloquios, 1612, sota el pseudònim de Gabriel Padecopeo. Romancero espiritual, 1619, (32 romanços devots extrets la majoria del seu Los Pastores de Belén i de Rimas sacras), Triunfos divinos, con otras Rimas sacras, 1625 , Soliloquios amorosos de un alma a Dios (1626) i Laurel de Apolo, con otras rimas (1630), on es passa revista, com ja havia fet Cervantes en el seu Viaje del Parnaso, al panorama poètic del seu temps. No existeix edició moderna accessible d'aquesta obra.

[edita] Obra dramàtica

Juan Pérez de Montalbán, escriptor de comèdies deixeble seu, afirma en el seu Fama póstuma que va escriure unes mil vuit-centes comèdies i quatre-centes actuacions sacramentals, de les quals se n'ha perdut una gran part. El propi autor va ser més modest i en les seves obres va estimar que havia escrit unes mil cinc-centes, el que pot entendre's incloent fins i tot les actuacions sacramentals i altres obres escèniques; però tanmateix resulta una xifra molt elevada.

En destaquen les següents: Peribáñez y el Comendador de Ocaña (1610), Fuenteovejuna (1612-1614), La dama boba (1613), Amar sin saber a quién (1620-1622), El mejor alcalde el rey (1620-1623), El caballero de Olmedo (1620-1625), La moza de cántaro, Por la puente, Juana (1624-1630) i El castigo sin venganza (1631).