Literatura espanyola
De Viquipèdia
La literatura espanyola inclou totes les obres escrites en castellà, normalment per part d'autors residents a Espanya o a Sudamèrica.
Taula de continguts |
[edita] Literatura medieval
La literatura espanyola comparteix les caractterístiques bàsiques de la literatura medieval europea.
La lírica té un caràcter molt popular. Destaquen les jarchas i les cantigas, que barregen l'incipient castellà amb altres llengües (mossàrab i gallec). En aquestes composicions, una dona parla dels seus amors. Després les temàtiques van anar expandint-se, per parlar de la mort o escarnir altres persones. Són versos rimats, en estrofes breus, que es trasmetien oralment com una cantarella.
En un registre més elaborat, es diferencien els dos mesters, el mester de juglaría (èpica) i el mester de clerecía. El primer relata en llargues composicions rimades les aventures dels herois castellans. Destaca l'obra Mio Cid. El segon dóna nom a un seguit d'escrits fets als monestirs, sovint barrejant espanyol i llatí narrant en forma d'al·legoria les aventures dels sants o reflexionant sobre qüestions de no ficció. L'autor més important d'aquest gènere és Gonzalo de Berceo.
A finals de l'Edat Mitjana sorgeix el romancero, que suposa l'incorporaciò dels esquemes dels trobadors a la poesia castellana. Les glosses i comentaris a aquests poemes van esdevenir un gènere propi.
En el camp de la prosa, destaca l'obra El Conde Lucanor, que intenta instruir la gent mitjançant el diàleg entre Lucanor i Patroni, mestre que recorre a contes per exemplificar el que vol transmetre. La base de la tradició contaire popular està en aquest llibre, que recull les versions orals que circulaven i inventa històries que van esdevenir clàssiques.
Pel que fa al teatre, gairebé no es conserva res de la producció abundant d'actes sacramentals. Eren obres que dramatitzaven escenes de la Bíblia o de les vides dels sants per acostar-les al poble, majoritàriament en l'analfabetisme. Una mostra del que pot haver estat aquesta tradició està en l'incomplet Auto de los Reyes Magos.
[edita] Literatura renaixentista i barroca
Hi ha un període anomenat pre-renaixement que suposa el trànsit de l'Edat Mitjana a la Moderna, quan es va escriure la Celestina de Fernando Rojas.
La literatura renaixentista pròpiament dita està fortament influenciada pel model italià. El gènere per excel·lència és la lírica, amb autors com Garcilaso de la Vega i els seus sonets.
Va sorgir una de les primeres novel·les modernes, el Lazarillo, anònima, que inaugura el gènere picaresc a Europa. Narra en forma de suposada carta les aventures d'un noi nascut en la pobresa que es val del seu enginy per sobreviure. És l'antítesi de l'heroi medieval, cavaller honorable.
El Barroc és conegut com el Segle d'or espanyol (tot i que amb aquets terme alguns estudiosos inclouen també el Renaixement). La literatura avança en tots els camps, amb autors com Cervantes, Calderón de la Barca, Quevedo... Esdevé així el model a imitar en tota Europa.
Els temes comuns són la barreja de somni i realitat, la mort i l'amor passional. Apareixen nous personatges, de totes les esferes socials i no només de la noblesa.
[edita] Segles XVIII i XIX
La il·lustració espanyola segueix el model francès, sobretot. Predomina la prosa (concretament l'assaig), amb autors com Feijoo o Gaspar Melchor de Jovellanos. El tema del caràcter nacional d'Espanya neix en aquest època i continuarà sent una constant en la literatura posterior.
El romanticisme espanyol s'acostuma a dividir en dues tendències. La primera és el tradicional, un corrent nostàlgic que encapçala Mesonero Romanos i els seus articles de costums, on descriu un estil de vida que va desapareixent per la pressió de la modernitat. En el mateix corrent es poden inscriure les novel·les històriques, que recreen una Edat Mitjana gloriosa i passional, absolutament idealitzada.
L'altre corrent s'emmarca dins el romanticisme liberal que va recórrer Europa, sovint juntament amb el nacionalisme polític. Els seus representants per excel·lència serien José de Espronceda en la poesia i Mariano José de Larra en el periodisme.
A finals de segle XIX va imposar-se el realisme, amb Benito Pérez Galdós com a autor més conegut. El naturalisme va arribar enmig d'una forta polèmica i mai va practicar-se en la seva forma pura, ja que els autors sempre opinen moralment sobre els seus personatges. Emilia Pardo Bazán y Leopoldo Alas són els conreadors més reeixits.
[edita] El segle XX
El segle XX està marcat per les generacions literàries (grups d'autor nascuts en dècades similars que escriuen sobre els mateixos temes) i la guerra civil espanyola. La Generació del 98 va revolucionar la prosa i la Generació del 27 la poesia.