Transhumància
De Viquipèdia
La transhumància és la migració estacional dels ramats a la recerca de les pastures allà on n'hi hagi segons l'època de l'any: pastures d'estiu o agostejadors (a muntanya) i pastures d'hivern (a la plana).
Taula de continguts |
[edita] Zones principals de pastures
La zona principal de pastures d'estiu és, sens dubte, el Pirineu axial, de la capçalera del riu Ritort a la Vall d'Aran. No obstant, també existien pastures estivals fora dels Pirineus: petites zones com el Puigsacalm-Collsacabra, el Montseny, el Montsant, en ple migjorn català, i els Ports de Beseit (porta de la important zona d'estivada de les muntanyes de Terol).
Les pastures d'hivern tradicionals eren:
- Depressió interior (el Segrià, l'Urgell i la Noguera), zona que enllaçava amb la Llitera ja en terres d'Aragó (les repercussions de la indústria ramadera que es derivava de la transhumància a Lleida arribaven, als segles XVI-XVIII, a Barcelona, punts d'Aragó i del nord del País Valencià, i, fins i tot, a les terres meridionals occitanes).
- El Montsià i el Baix Ebre, que feia transhumància no pirinenca, cap als Ports de Beseit, el Maestrat i Gúdar (Terol).
- Depressió Prelitoral Catalana (el Penedès i el Vallès, sobretot, però també la Selva i el Maresme).
- L'Empordà i el Gironès.
Avui, la transhumància a peu encara perdura en algunes zones de Catalunya. Al Pallars Sobirà i a l'Alta Ribagorça, per exemple, més del 95% de les explotacions ovines realitzen transhumància en "cabanades" o ramades transhumants.
[edita] Vies pecuàries
Sembla que els primers propietaris de bestiar foren els monestirs de Poblet, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Sant Martí del Canigó i d'altres: fins que, amb el temps, els ramaders més importants passaren a ser les comunitats de valls o de municipis o bé els grans senyors.
L'estratègia transhumant necessitava una xarxa de camins per on el bestiar pogués transitar sense ocasionar ni patir problemes. Són els camins ramaders: "carretades", "cabaneres" o "lligallos", denominacions diferents segons comarques. Dins d'aquesta xarxa de camins es poden trobar, també, pastures, abeuradors i llocs de descans (els amorriadors).
Sia com sia, cal veure les vies pecuàries més aviat com una gran xarxa interconnectada que no pas com un camí amb un origen i una destinació determinades.
Els camins ramaders són de domini públic, hui de les comunitats autònomes, pels quals el ramat té dret de pas.
Actualment, la transhumància ha estat substituïda molta part per una ramaderia en estabulació. Però segurament es faria molta més transhumància si els camins ramaders estiguessin nets i el dret de pas fos garantit, ja que aquestes vies són anteriors als camins reials, als camins de bast i a qualsevol de les carreteres que hi ha ara. Els camins ramaders són del ramat i cap persona, autoritat, carretera o ciutat no pot negar-hi el dret de pas.
[edita] Característiques del traçat
A Catalunya, on l'agricultura sempre ha tingut un pes important, els camins ramaders acostumen a ser camins elevats, sovint de carena. S'eludeixen així les sinuositats dels barrancs; s'eviten conflictes amb els agricultors; i, sovint, en ser partions de municipis, els possibles perjudicis que pugui ocasionar el ramat queden més repartits. Quan el camí ramader discorre per la terra baixa acostuma a fer-ho per la zona interfluvial, lluny de les valls i els conreus.
Sovint el camí ramader és discontinu, perquè, en alguns trams, el ramat transhumant avança pel camí ral o el camí veïnal per prendre de nou, uns metres o uns quilòmetres més enllà, el veritable camí ramader. Les cabaneres anaven assenyalades, de tant en tant, per uns rocs llargs, plantats drets, anomenats fites. A cada terme comunal per on passaven hi havia una desviada, on podien descansar i dormir pastors i ramats.
[edita] Els amorriadors (el dret de parada)
Al llarg del recorregut, hi ha diversos paradors o eixamplaments on els animals poden gitar-se i buscar l'ombra que ells mateixos projecten, amagant el cap dessota la panxa de l'ovella veïna. Altres noms d'aquests paradors són: "reaturada" (Berguedà i Ripollès), "remunta", "remuntada" o "estassada" (Cerdanya), "desviada" (Pallars), "acampador" (Urgell) o "atans" (Baix Ebre). Els mots "mosquera", "amoriador" o "amorriador" s'acostumen a emprar quan el parador disposa d'ombra d'arbres, matolls, penyes, etc.
[edita] Intrusisme i abandonament: els principals problemes
Des de començaments del segle XX s'adverteix un declivi ràpid de la transhumància i un menor ús de les vies pecuàries. La pèrdua de la pràctica transhumant s'ha degut sovint més a dificultats d'organització i desenvolupament que a la pèrdua dels avantatges. La dificultat de trobar pastors i l'augment dels salaris també fan de la ramaderia transhumant una pràctica cada cop menys rendible.
Curiosament, per altra banda, la pèrdua de les vies pecuàries sol ésser en els trams intermedis, mentre que s'intensifiquen, sovint, els segments terminals de la xarxa de transhumància. Un exemple: la transhumància hivernal dels ramats cerdans cap a les terres baixes va ser molt afectada per la construcció del Canal d'Urgell i del reg de l'àrea que solien freqüentar. Un peix que es mossega la cua: el menor ús ha donat peu a un intrusisme, una major presència d'obstacles (especialment carreteres); s'han anat perdent els drets de pas i, finalment, la via cau en l'oblit.
La xarxa de camins ramaders segueix prestant un servei a la cabana ramadera que s'explota en règim extensiu, amb favorables repercussions per a l'aprofitament de recursos pastorables infrautilitzats i per a la preservació de races autòctones. Igualment, són autèntics corredors biològics essencials per a la migració, la distribució geogràfica i l'intercanvi genètic de moltes espècies silvestres. A més, atenent a una demanda social creixent, els camins ramaders poden esdevindre un instrument afavoridor del contacte dels humans amb la natura (turisme verd) i de l'ordenació de l'entorn mediambiental.
Hi ha una entitat, l'Associació d'Amics dels Camins Ramaders, que té per objectiu principal recollir la memòria d'aquests camins i el seu ús pecuari. Des de 1998, investiga la història, el traçat i la situació actual de les carrerades acompanyant els ramats i entrevistant la gent gran; vetlla per la protecció i la correcta senyalització d'aquests camins, i dóna a conèixer aquest patrimoni.
[edita] Bibliografia
- Castells, J.: Records de quan feia de pagès. Garsineu. Tremp, 1999.
- Cutrina, G.: Ovelles i pastors al Ripollès. Maideu. Ripoll, 1997.
- Devimeux, T.: Les Équides en Espagne. CEREOPA, París, 1988.
- Fabré, J.: El cavall al llarg de la història. Comissió de les Festes dels Tres Tombs de Vilanova i la Geltrú. Vilanova i la Geltrú, 1988.
- García, P.; Sánchez, J.M. (editors): Contribución a la historia de la trashumancia en España. Sèrie Estudios 44. MAPA. Madrid, 1996.
- Grup d'Estudis de l'Alt Pirineu: La Cerdanya, Recursos Econòmics i Activitat Productiva. Caixa d'Estalvis de Catalunya. Barcelona, 1981.
- Miralles, F.: El gos d'atura català. La Fura, Informatiu de l'Alt i el Baix Penedès, 891. Any 1999.
- Miralles, F.: Dret i gestió dels camins ramaders. IBIX, Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, 2000-2001:11-16. Any 2002.
- Parés i Casanova, Pere-Miquel; Francesch i Vidal, Amadeu; Jordana i Vidal, Jordi; Such i Martí, Xavier: Catalans de pèl i ploma. Races domèstiques autòctones de Catalunya. Lynx Edicions, Bellaterra, 2006. ISBN 84-96553-02-7, planes 35-40.
- Reus, T. de; Planas de Martí, I.: Llibre de Prades. Ajuntament de la Vila Comtal de Prades. Sabadell, 1982.
- Roigé, X.; Contreras, J.; Ros, I.; Such, X.: Cuadernos de la trashumancia. Vol. 13. Pirineo Catalán. ICONA. Madrid, 1995.
- Rovira, J.; Miralles, F.: Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Associació d'Amics dels Camins Ramaders. Santa Margarida i els Monjos, 1999.
- Violant, R.: La vida pastoral al Pallars. Biblioteca Ramon Violant i Simorra, 1. Garsineu. Tremp, 2001.
[edita] Enllaços externs
- La transhumància a Madrid. (anglès)
- La transhumància a Nord-Amèrica (anglès), (francès), (rus), (castellà) i (àrab)
- La transhumància a l'Àfrica del Nord. (anglès)
