Justinià I

De Viquipèdia

Per a altres significats, vegeu «Justinià».

Justinià I el gran a San Vitale de Ràvenna.

Justinià I el Gran (en llatí: Flavius Petrus Sabbatius Iustinianus; en grec: Ιουστινιανός) també conegut entre els cristians ortodoxes orientals com a Sant Justinià el Gran va ser un emperador de l'Imperi Bizantí des de l'any 527 fins el 565. Va ser el segon membre de la Dinastia Justinianea tot succeint el seu oncle Justí I.

El regnat de Justinià destaca pel seu ambiciós projecte de renovació de l'Imperi Romà^[1]. Aquesta ambició era expressada en la recuperació parcial dels territoris de l'Imperi Romà Occidental, incloent-hi també la ciutat de Roma i alhora, potser de major transcendència a llarg termini, en la reescriptura uniforme de dret romà, el Corpus Iuris Civilis, que és encara la base de dret civil en molts estats moderns.

[edita] Biografia

Justinià va néixer en el si d'una família camperola de parla llatina en un petit poble anomenat Tauresium, prop de Justiniana Prima, cap a l'any 482^[2]. La seva mare va ser Vigilantia, la germana del general més apreciat per Justí I, que era de la guàrdia imperial. Justí adoptà Justinià, el va acollir a Constantinoble, i li donà una bona educació en jurisprudència, teologia i història. Se sap que Justinià serví una temporada en la guàrdia imnperial però els detalls dels inicis de la seva carrera són desconeguts.^[3]

Quan l'emperador Anastasi I va morir el 518, Justí va ser proclamat emperador, amb l'ajuda ja significativa de Justinià^[4]. Durant el regnat del nou emperador (518-527), Justinià va ser el seu confident; a finals del regnat, quan Justí va començar a sentir-se vell, Justinià va assumir importants responsabilitats en el govern. Justinià va ser nomenat cònsol el 521, i posteriorment comandant de l'exèrcit de l'est^[5]. Ell ja actuava com a regent virtual abans que Justí l'anomenés emperador soci l'1 d'abril del 527. Quatre mesos després moria Justí, l'1 d'agost, i Justinià assumiria el control del govern ja formalment.

A causa dels seus hàbits de treball, un treballador incansable, se'l coneixia com l'"Emperador que mai no dorm". Sembla que era de caràcter cordial i gens distant^[6]. S'envoltava d'homes i dones de gran talent, "homes nous", seleccionats no en base a l'origen aristocràtic, sinó d'acord amb els mèrits.

Cap el 525 es va casar amb Teodora, que era una cortesana d'uns 20 anys. Anys enrere no ho hauria pogut fer per llei, però el seu oncle i emperador Justí I va aprovar una llei que permetia el matrimoni de consanguinis de diferents classes socials^[7]. Teodora es convertiria en una persona molt influent en la política de l'Imperi, i els emperadors posteriors seguirien el precedent de Justinià i es casarien amb dones de fora de la classe aristocràtica. El matrimoni inicialment va provocar un fort escàndol, però Teodora demostraria ser molt intel·ligent i llesta, amb molt bon criteri i la seguidora més fervent de Justinià.

[edita] Obra política i cultural

La seva obra política fou dominada per la idea de la reconstitució de l'Imperi Romà amb una base ideologica vertebradora cristiana. A l'Occident, en llargues campanyes, dutes a terme sobretot per Belisari, Narsès i Joan Troglita, conquerí la Numídia als vàndals (533-548), la regió del sud-est de la Península Ibèrica als visigots, les Balears (550). Dominà tot Itàlia, amb les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília, i prengué als ostrogots llur capital, Ravenna (535-554). Contingué per la força els eslaus i els huns, i estengué el regne, per tota la Tràcia i la Il·líria, fins al Danubi. El 562 Justinià hagué de signar un compromís amb Cosroes I, el qual, aprofitant les lluites a Occident, havia envaït Antioquia de l'Orontes, trencant així l'acord de pau perpètua, i pagar tribut als perses.

Justinià també destacà per la seva obra jurídica, que constituí la base del dret romà i que marcà tota la legislació medieval i fins als temps moderns: el Codi, el Digest o Pandectes, les Institucions i les Novel·les; la compilació de totes aquestes obres o reculls és coneguda amb el nom de Corpus Iuris Civilis.

En el camp religiós, seguí una línia neocalcedoniana, intentant l'entesa entre calcedonians i monofisites. Amb un edicte de 543-544 condemnà els Tres Capítols, condemna que aconseguí de fer ratificar pel Concili II de Constantinoble (533; cinquè ecumènic), que el papa Vigili, emmenat i empresonat a Constantinoble, acabà per acceptar. El 529 l'emperador havia tancat l'escola d'Atenes, que considerava un focus de paganisme. En el camp de l'art cal destacar sobretot les construccions fetes a la capital bizantina, especialment Santa Sofia, i les esglésies de San Vitale i Sant'Apollinaire in Classe, a Ravenna.

[edita] Genealogia

Un pastor got
- Justí I Flavi Anici (450-527, emperador 518-527)
- Biglenza, llatinitzat Vigilància (Vigilantia), casada amb Istocos llatinitzat Sabati (Sabatius)
  - Justinià I Flavi Anici (483-565, emperador 527-565, adoptat per Justí I el 520), casat amb Teodora, no va deixar fills legítims.
  - Vigilància, casada amb Dulcíssim
    - Justí II Flavi Anici, conegut com Trax (Thrax), emperador el 565; mort el 578, casat amb Sofia, neta de l'emperadriu Teodora
      - Just (mort jove)
      - Aràbia (1) casada amb Biduri, o Baduari o Baduari (2)
    - Biduri, o Baduari o Baduari (2), curopalata, casat amb Aràbia (1)
    - Marcel
    - Praejecta, casada amb el patrici Areobinde, i després amb Joan, Nebot de l'emperador Anastasi.
  - Un fill de nom desconegut
    - Baraides
    - Just
    - Germà, Patrici i gran general, mort el 541; casat amb Pessara i després amb Matasunta filla d'Eutaric reis dels ostrogots i de la reina Amalasunta I
      - Justí, cònsol, executat per Justi II entre 568 i 572
      - Justinià, gran general
      - Justina, esposa de Joan (nebot de Vitalià)
      - Germà Pòstum

[edita] Referències

↑ J. F. Haldon: Byzantium in the seventh century (Cambridge, 2003), 17-19.
↑ M. Meier, Justinian, 29: "481 or 482"; Moorhead (1994), p. 17: "about 482"; Maas (2005), p. 5: "around 483".
↑ Robert Browning. "Justinian I" en el Dictionary of the Middle Ages, volum VII (1986).
↑ Robert Browning. "Justinian I" en el Dictionary of the Middle Ages, volum VII (1986).
↑ Probablement va ser més un càrrec titular ja que no hi ha evidència d'alguna activitat militar de Justinià, segons Lee (A. D. Lee: "The Empire at War", a Michael Maas (ed.) The Cambridge Companion to the Age of Justinian (Cambridge 2005), pp. 113-133).
↑ Procopi: Secret history, capítol 13.
↑ M. Meier: Justinian, p. 57.

[edita] Bibliografia

Article « Justinien », a Encyclopædia Universalis, volum 13, pg. 224-226, 1989.
Charles Diehl. Justinien et la civilisation byzantine au siecle VI, Paris, 1901.
J. B. Bury. History of the later Roman Empire, Vol. 2, Nova York (reedició), 1958. (anglès)
Rubin Berthold. Das Zeitalter Iustinians Berlin, 1960 . (alemany)
Georg Ostrogorsky. Storia dell'Impero bizantino. Milano, Einaudi, 1968. (italià)
Bonini Roberto. Introduzione allo studio dell'età giustinianea, Quarta ristampa. Bologna, Pàtron Editore, 1977. (italià)
Alain Ducellier. Bisanzio (IV-XV secolo). Milano, San Paolo, 2005.
Gerhard Herm. I bizantini, Milano , Garzanti, 1985. (italià)
Silvia Ronchey. Lo stato bizantino, Torino, Einaudi, 2002. (italià)
Cameron Averil. The Cambridge Ancient History, Vol. 14, Cambridge (2ª ed.), (2002) . (anglès)
Luchetti Giovanni. Contributi di Diritto Giustinianeo, Giuffrè Editore, 2004 . (italià)
Alexander P Kazhdan. Bisanzio e la sua civiltà, Bari, Laterza (2a ed.), 2004. (italià)
Michel Mourre. Article "Justinien" al Dictionnaire encyclopédique d’histoire, 1996. (francès)
Giorgio Ravegnani. La storia di Bisanzio, Roma, Jouvence, 2004. (italià)
Ralph-Johannes Lilie. Bisanzio la seconda Roma, Roma, Newton & Compton, 2005. (italià)
Georges Tate. Justinien. L'épopée de l'Empire d'Orient (527-565), Paris, Fayard, 2004. (francès)