Cantàbria

De Viquipèdia

Cantàbria (Cantabria en castellà) és un país o regió d'Europa i del mar Cantàbric situat al nord de la Península Ibèrica. Hui dia és una comunitat autònoma d'Espanya i és reconegut com a regió històrica en el seu Estatut d'Autonomia. Limita a l'est amb el País Basc (província de Biscaia) , al sud amb Castella i Lleó (províncies de Lleó, Palència i Burgos), a l'oest amb el Principat d'Astúries i al nord amb el mar Cantàbric. La capital n'és Santander.

Taula de continguts 1 Toponímia 2 Història 3 Geografia 4 Política i govern 4.1 Institucions de govern 4.2 Divisió administrativa 5 Economia 6 Demografia 7 Enllaços externs

[edita] Toponímia

Han estat diversos els autors que han estudiat l'origen etimològic del nom de Cantàbria. Encara que no se sap amb precisió, la teoria més acceptada pels experts suggereix que es deriva de l'arrel celta o ligur cant-, "roca" o "pedra" i el sufix -abr, freqüent a les regions celtes, i per tant es dedueix que el nom significa "poble que habita a les muntanyes o penyes", en referència al territori abrupte i muntanyenc de Cantàbria.

[edita] Història

La primera referència escrita del nom de Cantàbria es remunta l'any 195 aC, en què l'historiador Cató el Vell parla en el seu llibre Orígens del naixement del riu Ebre al país dels càntabres. A partir de llavors, les cites sobre els càntabres i Cantàbria són comunes ja que els càntabres s'ocupaven com a mercenaris dels diversos conflictes dins i fora de la península. Hi ha constància que van participar en la guerra dels cartaginesos contra Roma durant la Segona Guerra Púnica per les referències de Sili Itàlic (llibre III) i Horaci (llibre IV, oda XIV). Posteriorment, la majoria de les referències provenen a partir de l'inici de les Guerres Càntabres contra Roma l'any 29 aC. Es conserven a l'entorn de 150 referències d'aquest poble la fama del qual va ser reconeguda per grecs i llatins. Llur territori s'estenia més enllà dels límits actuals de la comunitat autònoma, limitant al nord amb la mar Cantàbrica, nom amb el qual la van batejar els romans; a l'oest amb els cims occidentals de la vall del riu Sella, de l'actual principat d'Astúries; al sud s'estenia fins a l'actual província de Burgos i a l'est fins al riu Agüera.

Després de la caiguda de l'Imperi Romà, Cantàbria va recuperar la seva independència i la va mantenir davant els atacs del Regne Visigot. El rei Leovigild va atacar Cantàbria el 574 i va conquerir Amaya i el sud del país, formant-hi una província visigoda amb el nom de Ducat de Cantàbria, que servia com a zona fronterera per controlar als càntabres i alhora llurs veïns els vascons. Al nord de la serralada, els càntabres van conservar llur independència i forma de vida fins la invasió àrab. El 714 els musulmans van envair les valls de l'Ebre i van conquerir Amaya, la capital càntabra, obligant els càntabres a formar fronteres bèl·liques per organitzar llur defensa.

En les primeres cròniques de la Reconquesta, Cantàbria encara era definida com a regió, i el títol de duc de Cantàbria va ser utilitzat. A partir de llavors, les fonts documentals rarament feien ús del nom de Cantàbria, ja que prevalia el nom d'"Astúries" amb les comarques conegudes com a Astúries de Santillana, Astúries de Trasmiera i Astúries de Laredo. Amb el nucli de la Germandat de les Quatre Viles –Santander, Laredo, Castro Urdiales i San Vicente de la Barquera– es va formar la Germandat de les Marismes, unint tots els ports importants situats a l'est d'Astúries. Les Quatre Viles van participar activament amb homes i vaixells en la Reconquesta d'Andalusia, repoblant Cadis i el Port de Santa Maria amb famílies provinents dels ports de la mar Cantàbrica. També van participar naus de les Quatre Viles en la presa de Sevilla, en trencar el pont de vaixells que unia Triana i Sevilla, un fet que es representa amb una nau i la Torre d'Or de Sevilla als escuts de Santander i Cantàbria. Amb el regnat dels reis Catòlics va desaparèixer la Germandat de les Marismes, reemplaçat amb el Corregiment de les Quatre Viles.

A partir del segle XVI començà a ser utilitzat a nivell popular i literari el nom de La Muntanya per designar l'antiga Cantàbria en contraposició a Castella, que es coneixia amb el nom de L'Altiplà. Aquesta distinció encara existeix i és l'origen del gentilici "muntanyenc" (montañés en castellà) com a sinònim de "càntabre". Aleshores, també va sorgir un nou interès pels estudis relatius a Cantàbria i els càntabres.

El grau d'autonomia que gaudien les petites entitats en què estava dividit el territori càntabre, conjuminat amb la pobresa de recursos, va ser una raó de debilitat, davant el centralisme borbònic. Cada vegada era més difícil plantar cara a les dificultats i els problemes de cadascuna de les entitats individualment. Tot això va accelerar els contactes entre les viles, les valls i les jurisdiccions, polaritzats en les Juntes de la Província de Nueve Valles, conduïdes pels diputats electes per mitjà dels òrgans tradicionals d'autogovern. Dos fets van contribuir amb la culminació del procés d'integració: l'interès col·lectiu per evitar contribuir a la construcció del pont de Miranda de Ebro, imposat per l'intendent de Burgos el 1775 any en què Cantàbria havia patit dues inundacions severes; i per altra banda la necessitat de mancomunar-se per protegir-se de la gran quantitat de bandits que actuaven a Cantàbria i la inoperància de la justícia atesa l'escassetat dels recursos. Després de la convocatòria enviada pel diputat general de Nueve Valles a la junta que se celebraria en Puente San Miguel el 21 de març, 1777, les jurisdiccions afectades per les dificultats hi van enviar diputats perquè afegeixin llurs territoris a la província. El 1778, després de les diverses gestions necessàries, es va assolir la unitat administrativa i jurisdiccional, i el 28 de juliol, 1778 va constituir-se la Província de Cantàbria, que a més dels Nueve Valles incloïa la Vila de Santillana del Mar, Lugar de Viérnoles, Vila de Cartes i la seva jurisdicció, Vall de Buelna, Vall de Cieza, Vall d'Iguña, que incloïa les viles de San Vicente i Los Llares, Vila de Pujayo, Vila de Pie de Concha y Bárcena, Vall d'Anievas i Vall de Toranzo. La creació de la província va ser ratificada pel rei Carlos III d'Espanya el 22 de novembre, 1779.

Es van establir, a més, facilitats per a la integració futura d'altres jurisdiccions, amb igualtat de drets i deures. Així s'hi van afegir l'Abadia de Santilla, les valls de Tudanca, Polaciones, Herrerías, Castañeda, la Vila de Torrelavega i la seva jurisdicció, Vall de San Vicente, Vall de Carriedo, Tresviso i les viles de La Vega, San Roque i San Pedro, així com la ciutat de Santander i la seva abadia. Per la competència de la ciutat de Laredo, l'ajuntament de Santander, que havia començat la titulació de Cantàbria per a la província creada al començament del segle XIX, va imposar la denominació de Santander perquè no hi hagués cap dubte de quina era la capital. El 1821, data en què la diputació provincial va presentar a les Corts constitucionals el projecte definitiu sobre els límits de la província i els partits judicials, proposant la denominació de Cantàbria, l'ajuntament de Santander s'hi va oposar, i es va imposar el nom de Santander.

L'auge de l'interès sobre el caràcter històric i ancestral de Cantàbria que havia començat des del segle XVIII va continuar durant el segle XX, amb un caràcter polític. El Partit Federal de Cantàbria va elaborar un Estatut d'Autonomia per a un Estat Federal Càntabre-Castellà el 1936 que mai no va ser aprovat a causa de l'esclat de la Guerra civil espanyola. Com a conseqüència de la guerra i la marginació de qualsevol tendència regionalista o nacionalista, es va oficialitzar l'ús del nom de Santander, encara que el nom de Cantàbria va ser utilitzar per a les federacions esportives.

El 30 de desembre, 1981 va concloure el procés iniciat des de 1979 per l'ajuntament de Cabezón de la Sal, sota la presidència d'Ambrosio Calzada Hernández. Aquest municipi va obrir el procés previst en l'article 143 de la constitució espanyola que va dur a l'autonomia de Cantàbria per mitjà del precepte constitucional d'autovern a les "províncies amb entitat regional històrica". Amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia el 1981 i la signatura del rei, Cantàbria va accedir a la seva autonomia i va quedar desenllaçada de Castella i del règim preautonòmic de Castella i Lleó, al que havia estat afegit. El 1982 es va recuperar el nom de Cantàbria per a la província i la comunitat autònoma.

[edita] Geografia

Cantàbria és una regió muntanyenca i constanera, amb un important patrimoni natural. S'hi distingeixen dues àrees geogràfiques:

• La Marina: una franja costenera de valls baixos, amplis i de formes suaus; d'una amplària de 10 km i amb una altitud menor als 500 m; limita amb el mar per mitjà d'una línia de rases litorals formant abruptes penya-segats creuats per desembocadures de rius.
• La Muntanya: una llarga barrera de muntanyes abruptes paral·lela al mar que forma part de la Serralada Cantàbrica. Es formada en major part per roca calcària afectada per fenòmens càrstics i que cobreixen la major part de Cantàbria. Els cims més alts es troben als Pics d'Europa superiors als 2.500 m.

Cantàbria s'assenta damunt estructures del Mesozoic, formades sobretot de calcàries cretàcies intensament plegades. S'ha creat un paisatge morfològic essencialment muntanyós, en el qual predominen les inversions del relleu. Dintre la complexitat del relleu, de direcció latitudinal, cal distingir des de la costa fins a la divisòria amb la Meseta castellana les unitats següents: una plataforma litoral, les muntanyes de l'interior (La Montaña, 1.500-2.000 m), i les terres de l'alt Ebre. La costa, molt retallada, forma nombroses ries i ports naturals, on es concentra majoritàriament la població. Des de la ria de Suances desapareix la plataforma per tornar a formar-se després de la badia de Santander. Las muntanyes de l'interior són formades per la serralada Cantàbria, la qual parteix Cantàbria longitudinalment en direcció est-oest, i és unida a l'est amb les muntanyes basques, en direcció vers el sud. A la serralada, als límits entre Astúries i Lleó, destaquen la fossa de la Liébana i els Pics d'Europa, els quals culminen al cim de Peña Vieja (2 613 m). La zona de l'alt Ebre, formada per àmplies valls, anuncia el relleu de la Meseta. El clima és de tipus marítim humit (precipitacions superiors a 1 000 mm anuals) i suau (mitjanes anuals de 13°C a la costa i inferiors a l'interior). Els principals rius són el Deva, Pas, Nansa, Saja i Besaya.

[edita] Política i govern

[edita] Institucions de govern

La comunitat autònoma de Cantàbria va aprovar el 30 de desembre, 1981 l'Estatut d'Autonomia que estableix les següents institucions de govern:

• El Parlament de Cantàbria és la principal institució d'autogovern de la comunitat autònoma, l'òrgan representatiu del poble càntabre, el qual té la potestat legislativa. Està constituït per 39 diputats electes per sufragi universal per un període de quatre anys, per mitjà de la representació proporcional en què la comunitat sencera forma una sola circumscripció electoral.
• El President de Cantàbria ostenta la més alta representació de la comunitat autònoma i l'ordinària de l'Estat espayol a Cantàbria; presideix, dirigeix i coordina l'actuació del Govern. És el cap del poder executiu. És elegit pel Parlament per majoria absoluta en la primera votació o simple en la segona votació, i després és anomenat pel rei d'Espanya.
• El Govern de Cantàbria és l'òrgan encarregat de dirigir l'acció política i la funció executiva. Està format pel President, el Vicepresident i els Consellers designats pel president mateix.

Després de diverses legislatures presidides pel Partit Popular o per l'UPCA de Juan Hormaechea, en l'actualitat el govern de Cantàbria, des del 2003, és dirigit per una coalició entre el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) i el PSOE/PSC. El President de la Comunitat és Miguel Ángel Revilla del PRC i la vicepresidenta és Dolores Gorostiaga del PSOE

Els partits polítics càntabres són:

• PP
• PSC-PSOE
• PRC
• IU
• UCn
• CNC

[edita] Divisió administrativa

Cantàbria és dividida en 102 municipis; cadascú posseeix varies localitats i aquestes diversos barris. Alguns municipis són homònims amb una de les localitats i d'altres no comparteixen el nom amb cap de les localitats que els integren. Cada municipi està regit per un ajuntament; dos municipis, Tresviso i Pesquera, tenen un Consell Obert ja que llur població és menor als 250 habitants.

El 1999 es va aprovar una llei que estableix que la comarca és una entitat necessària i integrant de l'organització territorial de la regió, la qual cosa va obrir el procés de creació el qual està en desenvolupament. La llei estableix que la creació de comarques no n'exigirà la creació a tot el territori fins que no s'hagin creat comarques per al 70% de la comunitat. Santander va quedar exclosa de la llei per formar una àrea metropolitana. Actualment les comarques no gaudeixen d'autonomia i no tenen caràcter administratiu.

[edita] Economia

En l'economia de Cantàbria el sector primari ocupa només el 5,8% de la població activa, principalment en la ramaderia; en l'agricultura destaquen els conreus de blat de moro, patates i hortalisses; la pesca encara hi és important, així com la mineria de zinc i pedreres. El sector secundari ocupa el 30,4% de la població activa i és el sector amb major productivitat, principalment en la construcció. Altres indústries de Cantàbria són la siderúrgica, la indústria dels aliments, la indústria química, la paperera, la indústria tèxtil i la farmacèutica. El sector terciari ocupa el 63,8% de la població activa.

La taxa d'atur el març del 2007 era del 8,11%, inferior a la de l'Estat espanyol. El Producte interior brut per capita era de 21.897€.

[edita] Demografia

La població de Cantàbria el 2005 era de 568.091, l'1,29% de la població d'Espanya. La densitat era de 106,8 hab/km² i l'esperança de vida era de 75 anys (homes) i 83 anys (dones). A diferència d'altres comunitats autònomes d'Espanya, Cantàbria no ha estat una destinació dels immigrants; el 2006 només el 4% de la població càntabre era immigrant.

Les principals poblacions càntabres es troben al litoral. La capital, Santander té una població de 183 mil habitants. Torrelavega, el segon nucli urbà i industrial de Cantàbria, té una població de 60.000. Ambdues, tanmateix, formen una sola conurbació o àrea metropolitana. Una altra població, Castro Urdiales, encara que només té 28.542 habitants, la quarta més gran de la comunitat, pertany a l'àrea metropolitana de Bilbao, i per tant la població flotant és molt major.

El castellà és la llengua oficial de Cantàbria, encara que també s'hi parla el muntanyès o dialecte càntabre (a las valls de Pas i Soba), però no té cap reconeixement oficial. El muntanyès és una parla asturiana amb dos subdialectes: l'oriental i l'occidental.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cantàbria