Bergara

De Viquipèdia

Bergara és un municipi de Guipúscoa, al País Basc. Ha estat considerada històricament com la capital de l'Alt Deva, la seva ubicació en l'encreuament de camins entre la via de comunicació de la costa cantàbrica amb les altiplà castellà per la qual s'exportava la llana, i les rutes que s'endinsaven a Guipúscoa, per Oñati, Elgeta i Zumarraga i a Biscaia, per Elorrio afavoríel seu creixement i riquesa econòmica. Amb la irrupció de la indústria a la fi del segle XIX i principis del XX es va convertir en un important centre fabril centrat en la indústria tèxtil i metal·lúrgica. La producció tèxtil va arribar a ser tan important i característica que al mahón se li ha vingut denominant blava vergara. Les seves armes són; en camp verd les claus de Sant Pere creuades amb una estrella damunt d'elles i una mitja lluna sota. El conjunt descansa sobre una barreta, penjant d'aquesta tres llistons en or amb una ara sobre un camp vermell.

Taula de continguts 1 Ubicació i accessos 1.1 Composició 2 Hidrografía i orografia 2.1 Hidrografía 2.2 Orografia 3 Clima 4 Economia 5 Historia 5.1 Edat Mitjana, fundació de la vila 5.2 Edat Moderna 5.3 Edat Contemporània 5.4 Euskera 6 Personatges Il·lustres 7 Referències 8 Enllaços externs

[edita] Ubicació i accessos

La vila de Vergara se situa en la vall del Deva, en el sud-oest de la província de Guipúscoa en el límit amb Biscaia. Situada en un important nus de comunicacions, en l'encreuament de l'autopista AP-1, que a Eibar s'enllaça amb l'AP-8 que recorre la cornisa cantàbrica, enllaçant Sant Sebastià, capital de la província i la frontera francesa amb Bilbao, capital de Biscaia i ciutat més important del País Basc i la resta de la cornisa cantàbrica. L'AP-1, per l'extrem sud, arriba a Vitòria, capital de la Comunitat autònoma Basca, i la ruta principal per a arribar a Madrid, capital d'Espanya, i l'eix transversal Beasain-Durango.

Vergara es troba equidistant de les tres capitals basques Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria. El relleu és muntanyenc amb altures que ronden els 800 msnm i rius que conformen estretes valls que han estat ocupats pels nuclis poblacionals i la indústria. Vergara limita amb els següents municipis, al nord amb Soraluze, Eibar i Elgoibar; al sud Mondragón i Oñati; a l'aquest amb Antzuola i Azkoitia i a l'oest amb Elgeta i Elorrio (Biscaia).

[edita] Composició

Conformen la vila de Vergara, a més del nucli urbà, una sèrie de barris rurals amb diferents graus d'identitat pròpia, alguns d'ells amb independència municipal fins que van ser integrats en la vila. Els barris de Bergara són:

• Sant Prudentzio - Elorregi
• Sant Kristobal
• Goiauzo
• San Juan
• Basalgo
• Elosu
• Kokote
• Arane
• San Migel
• Angiozar
• Ubera
• Osintxu

[edita] Hidrografía i orografia

[edita] Hidrografía

Tot el territori municipal de la vila de Vergara pertany a la conca hidrogràfica del riu Deva. En ell desemboquen altres rius i rierols que completen la hidrografia de Bergara. Per la dreta el Deva rep l'Arantzazu que procedeix d'Oñati, Antzuola, Arane i Muskiritxu i per l'esquerra Epel, Anguiozar i Ubera o San Juan. El Deva al seu pas per Vergara travessa diversos ponts. A principis del segle XIX Tomás López en el seu diccionari deia;

«	Aquest riu Deva abunda en anguiles, barbs i vogues; el travessen catorze o quinze ponts de tres i quatro ulls; té cinc molins, amb altres dotze en els rierols, i una ferreria que es treballen anualment 6 mil arroves de ferro. Hi ha al peu de 300 fonts de bona aigua, algunes marcials o ferruginosas, i una medicinal anomenada Eguzquiza, confinante amb la de Anzuola.	»

[edita] Orografia

Amb una altitud de 149 msnm Bergara s'assenta en un terreny de margues cretàciques amb arenisques intercalades. El relleu és molt sever amb pendents i poques planes amb moltes elevacions que ronden els 700 msnm d'altitud. Les cadenes muntanyenques recorren el territori municipal en adreça nord-oest a sud-oest i hi destaquen els cims de l'Elosua de 709 m que s'alça sobre el nucli urbà, Iru-tontorreta, Gurutzeaga, Galarraga, Azaldegieta, Goi-mendi i Aingeru-buru. Els vessants de les forests acumulen materials erosionats que creen terres col·luvials amb abundància de minerals fent que la terra sigui fèrtil. En aquests terrenys se situen les cases de camp dedicades a l'agricultura, els caserius. En el fons de la vall s'hi ha al·luvials de poca extensió. La terra és de la denominada marró calcària amb humus ric en material orgànic. En els boscos hi ha un nivell alt d'humitat el que afavoreix la transformació de la matèria orgànica. Els boscos estan formats per castanyers, roures i faigs encara que les pinedes, de pi Insignis, destinats a l'explotació forestal ocupen una gran superfície.

[edita] Clima

La situació de Vergara en el nord de la península Ibèrica, prop de la costa, fa que el seu clima sigui de tipus oceànic temperat. Temperatures suaus amb hiverns i estius suaus on les temperatures extremes rarament superen els 0 i els 35 °C. Precipitacions molt abundants i uniformement distribuïts al llarg de l'any, mitjana anual de precipitació és de 1.300 mm. En les valls es produïx, freqüentment, la inversió tèrmica que provoca boires i bromeres matinals.

[edita] Economia

L'economia de Bergara ha estat basada històricament en el comerç i en la indústria metal·lúrgica. La consolidació de Bergara com a cap comarcal i la seva ubicació van ser les causes que el comerç fos un dels motors de l'economia bergaresa. La indústria de la transformació del ferro, des de les antigues ferreries fins als moderns alts forns ha estat l'altre peu econòmic de la vila. En el segle XIX la metal·lúrgia es va completar amb la indústria tèxtil que va prendre gran importància. L'agricultura i ramaderia, com tot el sector primari, no han tingut, ni tenen gran rellevància. Les labors agrícoles i ramaderes queden com complement secundari a l'economia familiar i són destinades a la autocomsum. Els excedents es venen en els mercats de la zona. El desenvolupament industrial ha vingut llevant al camp terres de cultiu i treballadors, s'ha donat el procés d'un abandó de les labors del caseriu, que han anat recaient en les etxekoandres (les dones de la casa) per a acudir als tallers, en aquest procés moltes terres destinades a cultiu o a pastures per al bestiar s'han dedicat a l'explotació forestal, que precisa molt poca cura. Existeixen algunes labors de mineria, pedreres de calcària, i d'explotació forestal. El sector de serveis es basa la centralització com cap comarcal dels serveis més especialitzats. Encara tenint Bergara un important patrimoni monumental no hi ha una activitat turística rellevant.

El sector primari, no té rellevància en l'economia de Bergara. Les activitats agrícoles i ramaderes són escasses i es realitzen en petites explotacions familiars, el típic caseriu basc, que estan destinades al autoconsum i a la venda dels excedents en els mercats de la comarca. Els ingressos d'aquestes activitats estan considerats com complement a l'ingrés principal de llar familiar. L'agricultura i la ramaderia han perdut les millors terres de cultiu i pastura al ser ocupades per les fàbriques en el procés del desenvolupament industrial i alhora molts treballadors i treballadores que venien desenvolupant les seves activitats en labors agrícoles i ramaderes han abandonat aquestes per a incorporar-se a la indústria deixant les explotacions com mer autoconsum i plantant, en les terres de labor i pastura, boscos i pi insigne destinat a l'explotació forestal. Hi ha un viver industrial de guatlles que suposa l'única activitat rellevant d'aquest sector. Hi ha alguna explotació minera a cel obert en extracció de pedra calcària.

El sector secundari, és principal motor econòmic del municipi. Des de la fundació de la vila s'ha vingut treballat el ferro en ferreries que produïen ferro i manufacturaven diversos productes. En el segle XIX s'implanta la indústria moderna que té el seu inici en 1841 amb el procés de trasllat de duanes. Els capitals procedents del comerç s'inverteixen en diverses indústries pertanyents, principalment, a dos subsectors, a l'històric de la metal·lúrga i al tèxtil. L'impacte de la indústria tèxtil va ser tan rellevant que a Bergara se li coneix amb l'àlies de la vila maonera i al blau maó se l'anomenava blau vergara. El sector tèxtil s'estableix en la vila en 1846 amb la creació de la societat Fois, Silva, Blanc i Cia., que en aquell temps seria la cotonera San Antonio, S. A. que produiria teixits a gran escala. Al voltant d'aquesta companyia s'estableixen moltes altres, tintoreries i teixidories. El desenvolupament d'aquesta branca industrial va tenir la seva zènit després de la segona Guerra Mundial. Complementen la fabricació tèxtil la manufactura del cuir i la producció d'espardenyes però aquestes ja en forma reduïda i dintre de l'àmbit familiar.

Encara que fou en el segle XIX quan s'implanta la indústria tèxtil ja havia certa tradició en la fabricació de teixits en la vila. L'Arxiu General de Simancas guarda un document en el qual els Reis Catòlics confirmen unes ordenances de los hazedores de los trapos de Vergara de l'any 1497. El sector metal·lúrgic, que es va mantenir sota formes artesanals fins a bé entrat el segle XIX, té el seu punt d'inflexió en 1860 amb el naixement de la companyia Vergarajauregi, Resusta y Cia. (embrió de la Unión Cerrajera). Aquesta societat es va instal·lar en la veïna vila de Mondragón però va situar a Bergara la seva planta de producció d'acer que constava de 2 alts forns alimentats per carbó vegetal, aquesta planta va ser l'anominada Alts Forns de Bergara. Es va desenvolupar al pas del temps, una important indústria metal·lúrgica de manufactura amb una activitat similar a la de la resta de la comarca de l'Alt Deva i de la veïna Baix Deva. Hi ha fàbriques de màquina eina, accessoris de l'automòbil, cargoleria, forja, fosa i electrodomèstics. L'activitat cooperativa, principalment de el Grup Mondragón és molt important. Hi ha petites centrals hidroelèctriques i alguna instal·lació de transformació fustera i farinera. El sector serveis, la consolidació de Vergara com cap de comarca i cap judicial ha servit perquè el seu desenvolupament comercial sigui important. Encara manté tres fires anuals importants. Els serveis estan dedicats servir a les necessitats dels ciutadans i de la important indústria que pesi el municipi. Encara tenint un rellevant patrimoni monumental no té desenvolupada una activitat turística.

[edita] Historia

Els monuments megalítics que s'han trobat en el territori municipal o en els seus voltants testifiquen la les terres de Vergara ja van ser poblades en la prehistòria. Aquestes restes arqueològiques so dolmens i túmuls que se situades estacions megalítiques d' Udala-Intxortas i Elosua-Placencia (Karakate). Els jaciments van ser estudiats en la dècada dels anys 20 del segle XX per José Miguel de Barandiarán, Telesforo de Aranzadi i Enrique Eguren. La primera referència documental de Bergara és de l'any 1050 i aquesta relacionada amb la donació a el monestir de San Juan de la Peñad'unes terres que pertanyien, fins a llavors, al monestir de San Miguel de Ariceta realitzada per Sanç III de Navarra.

[edita] Edat Mitjana, fundació de la vila

El 1200 les terres de Guipúscoa s'incorporen la corona castellana i comença un procés de fundació de viles que anirien conformant les rutes que unien les costes del Cantàbric amb l'altiplà castellà promovent, d'aquesta forma el comerç. La vall del riu Deva és el pas natural entre la costa i la llanada alabesa i l'altiplà castellà, per aquesta via s'exportaria la llana dels grans ramats castellans a Anglaterra i entraria el ferro necessari per a les ferreries. En aquest context històric Alfons X el Savi funda, en el lloc conegut com San Pedro de Ariznoa, la vila de Villanueva de Vergara el 30 de juliol de 1268 i li atorga el fur de Vitòria. La forma de regència era en concejo obert.

Amb l'objectiu d'un ràpid creixement poblacional i enfortiment de la fundació, que servia de nucli de comerç i defensa, es van donant diferents privilegis, el 27 de maig de 1273 el propi rei fundador atorga, a Àvila, als veïns de la vila el privilegi de la exempció de pit. Més endavant, el 20 de maig de 1344 a Sevilla Alfons XI permet ser veïns de la vila de Bergara a aquells que residint fora d'ella així ho vulguin, conservant les seves propietats i residències.

El 16 de juny de 1348 la anteiglesia de Santa Marina de Oxirondo s'incorpora a Vergara mitjançant escriptura de concòrdia atorgada en l'església de San Pedro davant Fortún Ortiz, escrivà de Mondragón i confirmada per Enric II de Castella a Burgos a 10 de setembre de 1373. L'anteiglesia d'Uzarraga s'uneix a la vila en 1391. En les Guerres de Bàndols prenen part les famílies dels Ozaeta i els Gabiria. Els Reis Catòlics aproven les Ordenances per al bon govern local en 1490 però la representativitat dels diferents ens que formen la vila és una font de conflictes que fa que al juliol de 1497 s'hagi de redactar un conveni que seria signat pels reis Catòlics. En 1506 s'aproven les ordenances contra el foc i en 1518 les quals regulen la reedificació de les cases. La vila consta ja del nucli urbà i dos ravals, Videcuruceta i Masterreca. Se sap que sobre l'any 1200 en el mont Elosua, prop del lloc on aquesta l'església de San Andrés, va haver-hi un castell.

[edita] Edat Moderna

El comerç va ser el principal motor econòmic de Vergara durant molt temps. Se celebraven tres mercats de blat a la setmana el que atreia a molta gent dels arrendadors i fomentava una bona oferta de hospedatge. El comerç es complementava amb una incipient indústria metal·lúrgica basada en les nombroses ferrerías que havia en el territori municipal. Les condicions de combustible (llenya dels boscos) i energia (rius i rierols) així com de mineral de ferro, portat en barcasses fins a Deva i en carros fins a Vergara eren optimas per a la producció de ferro i la seva transformació en eines, aperos i armes tant blanques (els ganiveters van arribar a tenir la seva pròpia cofradia) com de foc.

La bonança econòmica es va donar lloc a la construcció de nombrosos edificis tant civils, residències de nobles, comerciants i funcionaris com religiosos. En el segle XVII es construïx la casa consistorial obra de Lucas de Longa, les esglésies de San Pedro, enriquida en 1626 per l'escultura, regal de Juan de Irazábal, comptador real a Sevilla, del Crist de l'Agonia de Juan de Mesa i Santa Marina, s'amplia la plaça de San Martín de Aguirre. En 1629 es desanexiona Antzuola i poc després intenta fer-ho, sense èxit, l'anteiglesia d' Oxirondo. En el segle XVIII es produïx un enfortiment cultural, es crea la Reial Societat Bascongada d'Amics del País que establix en l'antic col·legi de la Companyia de Jesús, que havia estat expulsada d'Espanya per mandat de Carles III, un centre on posar en pràctica les seves idees d'il·lustrades. El centre funciona excel·lentment i assoleix atreure, especialment a les càtedres de Química i Mineralogia, a grans científics com Louis Proust o Chavaneau.

En 1783 els germans Juan José i Fausto Elhuyar i Zubice descobreixen, en els seus laboratoris el volframi. En 1799] es funda el col·legi femení de la Companyia de Maria. En aquest segle es transforma el Camí ral perquè puguin transitar cotxes, aquest camí seria part de la via de comunicació principal amb França i Europa. En 1718 els habitants de Bergara es van rebel·lar contra l'intent de Felip V de posar duanes. En 1766 van rebutjar la Matxinada posant-se al costat del rei. En el context de la guerra de Convenció les tropes francesa van ocupar la vila al novembre de 1794 d'on va ser expulsat al desembre per una tropa a comandament del bergarès Gabriel Mendizábal que seria nomenat heroi d'Alba de Tormes.

[edita] Edat Contemporània

El s. XIX fa sentir les seves turbulències en Vergara amb les Guerres Carlisneas. Va prendre part en les dues primeres on es va arribar a lluitar en els seus carrers. El 31 d'agost de 1839 se signa a Bergara el tractat de pau que posaria fi a la Primera Guerra Carlina. El tractat va ser signat pels generals Rafael Maroto i Baldomero Espartero els quals es van abraçar pel que aquest fet és conegut com l'abraçada de Vergara. El lloc, anomenat Aseurrunz-bide azpiko soluase passà a dir-se Camp de l'Abraçada o Camp del Conveni.

A mitjan aquest mateix segle, en 1846, es funda la Cotonera de San Antonio que donaria inici a la rellevant indústria tèxtil que s'ha assentat en la vila. Es nomena a la vila cap de partit judicial i se li dota de jutjats, presó i escoles, així com d'un nou cementiri. S'amplien passejos i places. L' 1 de juliol de 1888 arriba a Bergara el ferrocarril. La línia Durango - Zumarraga, pertanyent a la companyia Ferrocarriles Vascongados. En 1918 la companyia Anglo-Basco-Navarresa inaugura la seva línia Bergara - Vitòria unint-la a l'anterior a l'estació de Mekolalde. A començament del segle XX i a l'ombra de la Unión Cerrajera situada en la veïna vila de Mondragón es creen els Alts Forns i amb ells neix un barri nou. Per altra banda, per a desembre de 1925 estava sol·licitada oficialment l'annexió de la Vall d'Anguiozar i el barri d'Ubera. Fets els tràmits que marca la llei, l'Ajuntament de Bergara, amb acord de el 23 d'abril de 1927, va acceptar íntegrament les condicions d'annexió, conformement a les quals també l'Ajuntament d'Elgeta, amb data 24 de març de 1927, va acceptar i va aprovar la proposta d'aquesta segregació d'Elgeta i incorporació a Bergara.

Bergara va caure aviat en mans dels alçats contra la legalitat republicana, per a octubre de 1936 la vila estava completament en mans de les tropes sedicioses i les seves indústries fabricaven per a l'exèrcit franquista. En el propi nucli urbà de Bergara es van situar les bateries de l'artilleria que bombardejaven el front d'Elgeta. Els barris d'Angiozar i Ubera es van convertir en la primera línia de front durant tot l'hivern de 1936 - 1937.

El desenvolupament econòmic de les dècades dels anys 50 i 60 es va produir un gran desenvolupament industrial que va comportar en augment de la població amb l'arribada a la vila de ciutadans procedents d'altres regions espanyoles. Aquest desenvolupament es va traduir en la construcció dels barris de Martokua, Sant Lorezo i Matxiategi. Es creen i amplien serveis i se situa en l'antic seminari la seu de la Universitat a Distància. A la fi del segle XX i començaments del XXI, una vegada resolta la crisi industrial, s'amplien els equipaments de tot tipus reutilitzant edificacions existeixes. Es construeix, en el parc de ferralla dels Alts Forns, un poliesportiu i en el palau Rotalde la casa de cultura.

[edita] Euskera

A Bergara es parlen castellà i euskera. L'ús d'aquestes llengües per la població és el següent:

• Usa habitualment euskera el 41,8% de la població.
• Usa habitualment castellà el 38,2% de la població.
• Usen habitualment ambdues indistintament el 19,5% de la població.^[1]

El saben:

• Sap euskera el 70,1% de la població.
• Sap castellà el 100% de la població.
• Sap solament castellà el 19,4% de la població.
• Són bilingües passius el 10.5% de la població.^[2]

Des de 1986, que es va crear el servei d'euskera en l'ajuntament s'ha vingut impulsant la normalització de la llengua que té dues adreces, per una l'ús dintre del propi ajuntament i una altra el foment del seu ús públic.Pla general per a la normalització de l'euskera 2003-2007 En 1990 es va engegar el primer Pla General per a la Normalització d'ús del euskera en el qual es marcaven els perfils lingüístics per als llocs de treball municipals. En 1995 es va aprovar en pla AEBE que fomentava l'ús en l'àmbit municipal el que ha dut a convertir l'administració local en bilingüe. S'han realitzat altre acords en altres àmbits buscant els mateixos objectius.

[edita] Personatges Il·lustres

• Marcial Aguirre Lazcano (1840 - 1900), escultor. Entre les seves obres destaquen, el busto de Piu IX, l'estàtua de Churruca a Mutriku, la d'Oquendo a Sant Sebastià i el Jugador Napolità.
• Juan Hermenegildo Aguirre (1710 - 1785) geògraf.
• Fray Martín de la Ascensión Aguirre (1567 - 1597), religiós Franciscà i missioner. Va exercir les seves missions a Manila i Japó. Va ser canonitzat el 8 de juny de 1862.
• Antonio Áraoz (1516 - 1573), religiós jesuïta company de Sant Ignasi de Loiola va arribar a ser comissari general de la Companyia de Jesús a Espanya. Va ser confessor del papa Marcel II quan era cardenal i de Joana de Portugal, filla de Carles V
• Domingo Martínez de Irala, conegut com El capità de Vergara (1500 - 1571), expedicionario i explorador. Governador general del Riu de la Plata en 1556. Va formar part de la fundació de Buenos Aires i va explorar el riu Paraná descobrint Paraguai. Va fundar la població de la Candelaria en 1537.
• Telesforo María de Monzón (1826 - 1889), doctor en dret civil i canònic, va ser director del Real Seminari de Vergara é Institut provincial de Guipúscoa. Va formar part de la Real Acadèmia de la Història i va ser diputat a Corts i diverses vegades alcalde de Vergara.
• Melchor Sánchez Toca (1804 - 1880), mèdic cirurgià. Catedràtic de medicina operatoria i la clínica en la universitat de San Carlos i membre i president de la Reial Acadèmia de Medicina. Va ser mèdic de càmera d'Isabel II qui el va nomenar marquès de Toca.
• Telesforo de Monzón (1904 - 1981), polític. Històric dirigent del PNB i fundador d'Herri Batasuna.
• Julián de Tellaeche (1884 - 1957), pintor.
• Telesforo de Aranzadi (1860 - 1945), antropòleg i etnòleg.

[edita] Referències

1. ↑ Dades del cens de 2001 segons informació de l'ajuntament de Bergara.
2. ↑ Dades del cens de 2001 segons informació de l'ajuntament de Bergara.

[edita] Enllaços externs

• Ajuntament de Bergara
• Pàgina sobre Bergara a la web de la Diputació de Guipúscoa
• Bergara. Diccionari de Tomás López
• UNED - Bergara
• Periòdic de l'Alt Deba - Goienkaria