Antonio José de Sucre
De Viquipèdia
| Antonio José de Sucre | |
 |
|
|
4t Governador del Perú
|
|
| Mandat 23 de juny de 1823 – 17 de juliol de 1823 |
|
| Precedit per | José de la Riva Agüero |
|---|---|
| Succeït per | José Bernardo de Torre Tagle |
|
2n President de Bolívia
|
|
| Mandat 29 de desembre de 1825 – 18 d'abril de 1828 |
|
| Precedit per | Simón Bolívar |
| Succeït per | José María Pérez de Urdidinea |
|
|
|
| Naixement | 3 de febrer de 1795.svg/20px-Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).svg.png){kind=small} Cumaná(Virregnat de Nova Granada) |
| Mort | 4 de juny de 1830 (35 anys) serra de Berruecos(Gran Colòmbia) |
| Professió | Militar |
Antonio José de Sucre (Cumaná, Veneçuela, 1795 - serra de Berruecos, Colòmbia, 1830), militar i polític veneçolà.
Sucre fou un dels líders més destacats del procés d'independència dels països d'Amèrica del Sud i amic de Simón Bolívar. Pertanyia a una important família criolla veneçolana, de llarga tradició militar al servei de la corona espanyola. Malgrat això, Sucre s'uní amb fervor a la causa independentista ja des de molt jove.
Als quinze anys s'allistà a l'exèrcit patriota i participà en la campanya de Francisco Miranda contra els reialistes. El fracàs d'aquesta campanyà l'obligà a refugiar-se a Trinitat on, juntament amb Santiago Nariño, planejà un nou atac contra Veneçuela, que es produí el 1813. Organitzà l'exèrcit de l'Orient i participà en l'ofensiva sobre Caracas, però vençut pels reialistes a Aragua i Urica, hagué de fugir. El 1818 arribà a Angostura, on Simón Bolívar havia establert el seu quarter general i organitzava la nova república veneçolana i ràpidament s'integrà dins l'estat major de Bolívar.
El 1821 dirigí un exèrcit cap al Sud per recolzar l'aixecament de Guayaquil i consolidar l'alliberament de l'Equador. El punt culminant d'aquesta campanya fou la batalla del Pichincha, lliurada prop de Quito el 24 de maig de 1822, amb la qual quedà consolidada la independència de l'Equador i de Colòmbia i obria el pas cap a l'alliberament del Perú. Des de Quito es dirigí cap a Lima i juntament amb Bolívar participà a la batalla de Junín i, especialment, a la batalla d'Ayacucho el 9 de desembre de 1824, on derrotà els reialistes i posà fi definitivament a la dominació espanyola a Sudamèrica.
Posteriorment es dirigí cap a la zona de l'Alt Perú (Charcas) on proclamà la independència de la nova República de Bolívia i l'assemblea nacional acabada de constituir el nomenà president. A causa de diversos conflictes renuncià al càrrec i es retirà a l'Equador amb la seva família. Des d'allí treballà activament en defensa de l'estat de la Gran Colòmbia, ja llavors en procés de separació i, sobretot, vencé un exèrcit peruà que intentava envair Equador i Colòmbia a la batalla de Tarqui. Morí el 1830 mentre intentava controlar els moviments secessionistes de la Gran Colòmbia.
