Alfabet grec
De Viquipèdia
L'alfabet grec és l'alfabet propi de la llengua grega. Es va crear al voltant del segle IX aC i s'ha seguit utilitzant fins els nostres dies, tant per a escriure el grec modern com per a designar unitats de diversos tipus (en matemàtiques, astronomia, etc.). És l'avantpassat de l'alfabet llatí i del ciríl·lic.
Abans de la creació d'aquest alfabet, el grec s'havia escrit mitjançant l'anomenada escriptura lineal B, un sil·labari utilitzat a Creta i zones de la Grècia continental (com ara Micenes o Pilos) entre el segle XVI i el XII aC. El Grec que transcriu, conegut habitualment com a Micènic, sembla una versió primitiva dels dialectes arcadoxipriota i jònic-àtic, dels quals probablement sigui avantpassat.
[edita] Origen
Es creu que l'alfabet grec deriva d'una variant del semític, introduït a Grècia a través dels mercaders fenicis. Si es considera el procés de creació de l'alfabet grec com a resultat d'un procés dinàmic basat en l'adopció de diversos alfabets semítics, trobant fins i tot influències de l'escriptura lineal B, a través del temps, es podria donar una explicació més satisfactòria al seu origen que les teories que postulen una adaptació única d'un alfabet determinat en un moment donat.
Atès que l'alfabet semític no anotava les vocals, per a la llengua grega i altres de la família indoeuropea, com el llatí i en conseqüència el català, occità, castellà, etc., els grecs van haver d'adaptar alguns signes fenicis sense valor fonètic en grec per representar les vocals. Aquesta aportació pot considerar-se fonamental i va fer possible la transcripció fonètica satisfactòria de les llengües europees. Tant si se situa l'origen de l'alfabet grec en una antiga variant semítica nord com en el fenici o el proto-cananeu, la innovació essencial de l'alfabet grec és la introducció de les vocals.
[edita] Història
Les lletres gregues alfa, èpsilon, eta, iota, i òmicron, que corresponen a vocals gregues (o també a una semiconsonant en el cas de iota), tenen correspondència directa amb les lletres de l'alfabet semític en les mateixes posicions de l'alfabet. Els grecs van adaptar per a les seves vocals les lletres semítiques per a sons que no calien en grec (com les glotals i faringals etc). En concret:
- alfa <= ´alef (oclusiva glotal)
- digamma <= waw (semiconsonant labial)
- èpsilon <= he (fricativa glotal sorda)
- eta <= het (fricativa faringal sorda)
- iota <= iod (semiconsonant palatal)
- òmicron <= `ayn (fricativa faringal sonora)
En canvi ípsilon i omega són afegits posteriors dels mateixos grecs. Per altra banda, la digamma (corresponent a la semiconsonant labial) va caure en desús en l'alfabet grec jònic clàssic.
Les lletres Digamma, San i Qoppa van desaparèixer aviat de l'alfabet, abans del denominat període clàssic. Atès que l'aparició de les lletres minúscules és bastant posterior, no existeixen minúscules d'aquestes lletres.
Originàriament van existir variants de l'alfabet grec, sent les més importants l'occidental (Calcídica) i l'oriental (Jònica). La variant occidental arcaica és l'avantpassat de l'alfabet etrusc, origen de l'alfabet romà (que conserva la "F" al lloc on era la digamma o waw, i la "Q" al lloc on era la Qoppa).
Com que Atenes va adoptar l'any 403 aC la variant oriental, poc després van desaparèixer les altres formes existents de l'alfabet. En aquesta època, el grec ja s'escrivia sempre d'esquerra a dreta, mentre que al principi l'escriptura era bustrofèdica, és a dir, alternativament d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, de manera que es començava pel costat on s'havia conclòs la línia anterior, invertint tots els caràcters en aquest procés: talment com un bou quan llaura els camps, d'aquí el nom.
| Lletra | Nom | So | Valor numèric | Alfabet Semític | Alfabet llatí | HTML |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Α α | Alfa | /a/ /a:/ (a llarga o breu) | 1 |  Aleph (') /?/ |
A | α |
| Β β | Beta | /b/ | 2 |  Beth /b/ |
B | β |
| Γ γ | Gamma | /g/->/G/ /j/(ga,gue,gui,go,gu); /ŋ/ davant de velar | 3 |  Gimel /g/ |
C, a més en època clàssica es va afegir G | γ |
| Δ δ | Delta | /d/->/D/ | 4 |  Daleth /d/ |
D | δ |
| Ε ε | Èpsilon | /e/ (e sempre breu) | 5 |  He (h) /h/ |
E | ε |
| F | Digamma | /w/->-(la grafia són dues Gammes) | 6 |  Wau /w/ |
F | |
| Ζ ζ | Zeta | /dz/->/z/ | 7 |  Zain /dz/ |
en època clàssica es va afegir Z al final | ζ |
| Η η | Eta | /E:/->/i/ (e sempre llarga) | 8 |  Heth (h*) |
H | η |
| Θ θ | Theta | /t_h/->/T/ (com za,ce,ci,zo,zu en castellà) | 9 |  Thet (t*) |
- | θ |
| Ι ι | Iota | /i/ -> /i/ /j/ | 10 |  Yodh (y) /j/ |
I | ι |
| Κ κ | Kappa | /k/ | 20 |  Kaph /k/ |
K | κ |
| Λ λ | Lambda | /l/ | 30 |  Lamed /l/ |
L | λ |
| Μ μ | Mi | /m/ | 40 |  Mem /m/ |
M | μ |
| Ν ν | Ni | /n/ | 50 |  Nun /n/ |
N | ν |
| Ξ ξ | Xi | /ks/ | 60 |  Samekh (s) |
- | ξ |
| Ο ο | Òmicron | /o/ (o sempre breu) | 70 |  Ain () |
O | |
| Π π | Pi | /p/ | 80 |  Pe /p/ |
P | π |
| M | San | /ts/ | 900 |  Sade (s*) /ts/ |
- | |
| Q | Qoppa | /k/ | 90 |  Qoph /q/ |
Q | |
| Ρ ρ | Rho | /r/ | 100 |  Resh /r/ |
R | ρ |
| Σ σ,ς | Sigma | /s/ | 200 |  Shin (sh) /S/ |
S | σ |
| Τ τ | Tau | /t/ | 300 |  Taw /t/ |
T | τ |
| Υ υ | Ípsilon | /u/->/y/->/i/(u francesa o ü alemanya) | 400 | De Wau |
U, a més en època clàssica es va afegir Y al final | υ |
| Φ φ | Fi | /p_h/->/f/ | 500 | origen incert | - | &phi |
| Χ χ | Khi | /k_h/->/x/ (com la j castellana) | 600 | origen incert | X | χ |
| Ψ ψ | Psi | /ps/ | 700 | origen incert | - | ψ |
| Ω ω | Omega | /O:/->/o/(o sempre llarga) | 800 | origen incert | - | ω |
En grec modern hi ha tot de fenòmens d'assimilació i palatalització que modifiquen força la pronúncia d'algunes lletres. Resumint i simplificant bastant:
- Sonen [i] les lletres iota, eta, i ípsilon, i les combinacions òmicron + iota, èpsilon + iota
- Sonen [e] la lletra èpsilon i la combinació alfa+iota
- Sona [u] la combinació òmicron + ípsilon
- Sona [ev] la combinació èpsilon + ípsilon
- Sona [av] la combinació alfa + ípsilon
- Beta sona [v], rere mu sona [b]; la combinació mu + pi sona [b] o [mb] al mig d'una paraula entre vocals
- Delta sona [D] (fricativa), rere nu sona [d]; la combinació nu + tau sona [d] o [nd] al mig d'una paraula entre vocals
- Gamma sona [G] (fricativa) davant [a,o,u], [j] davant [e,i]; rere gamma sona [g]; la combinació gamma+kappa sona [g] o [Ng] al mig d'una paraula entre vocals
- Diverses consonants pateixen diferents graus de palatalització quan van seguides d'una vocal palatal, o d'una iota i una altra vocal, segons els dialectes del grec modern:
- lambda + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona lateral palatal, ella
- nu + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona nasal palatal, com el dígraf català "ny".
- mu + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona [m] + nasal palatal
- delta, zeta + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, insereixen una fricativa palato-velar sonora entre mig
- ksi, sigma, tau + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, insereixen una fricativa palato-velar sorda entre mig
- Gamma + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona fricativa palato-velar sonora
- Chi + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona fricativa palato-velar sorda (com la consonant de la paraula alemanya Ich)
