Judeocastellà

De Viquipèdia

Judeocastellà 'Ladino, גודיאו-איספאנייול
Pronunciació:	AFI:
Altres denominacions:	Sefardi, dzhudezmo, judezmo, i spanyolit
Parlat a:	Israel, Turquia, Espanya, Argentina, Mèxic, Brasil, Grècia i altres països.
Regió:	Europa, Orient Mitjà, Mèxic, Sud-Amèrica.
Parlants:	100.000 a Israel, 10.000 a Turquia; no hi ha estimacions d'altres països.
Rànquing:	n.d.
Classificació genètica:	Indoeuropeu Llengua itàlica Llengua romànica Itàlica-Occiental Itàlica-Occidental-Occidental Gal·lo-Ibèrica Ibero-Romanç Ibèrica-Occidental Castellà Judeocastellà
estatus oficial
Llengua oficial de:	cap nació
Regulat per:	Alliance Israelite Universelle i Autoridad Nasionala del Ladino
codis de la llengua
ISO 639-1	-
ISO 639-2	lad
ISO/FDIS 639-3	{{{iso3}}}
SIL	lad
{{{mapa}}}
vegeu també: llengua

El judeocastellà és una llengua romànica, derivada del castellà antic i amb influència de l'hebreu. Els parlants són gairebé exclusivament jueus sefardites, encara que històricament hi havia parlants asquenasites a Tessalònica i a Istanbul.

[edita] Altres denominacions

La llengua, en judeocastellà, té diversos noms. El principal és ladino, però també se'n diu djudeo-espanyol, sefaradi, djudezmo, djidio, djudio, espanyolit i espanyol; el terme haquitía (de l'àrab /ħakaː/ حكى, «dir»), es refereix al dialecte del judeocastellà parlat al Nord de l'Àfrica, especialment a Marroc. El dialecte de l'àrea d'Oran a Algèria és anomenat tetuani o tetauni, de la ciutat marroquina de Tetuan. En hebreu, la llengua és anomenada spanyolit.

[edita] Fonemes i gramàtica

Com el castellà antic, el judeocastellà conserva els fonemes palatals [ʃ] i [ʒ], que han evolucionat al so [x] en el castellà contemporani. Tanmateix, a diferència del castellà antic, té el fonema [x], però, com a préstec de l'hebreu. Té característiques úniques, com l'ús de muestro (nostre), en lloc del castellà nuestro. L'estructura està relacionada lingüísticament amb el castellà, amb molts termes afegits de l'hebreu, portuguès, francès, turc, grec i de les llengües eslaves balcàniques (serbi, búlgar, Macedònic), depenent del país on habitaven els parlants exiliats.

Avui dia, el judeocastellà fa ús de l'alfabet llatí, especialment a Turquia. Històricament, s'utilitzava l'alfabet hebreu (anomenat aljamiado en judeocastellà, "aljamiat" en català), i encara se'n fa ús a Turquia i a Israel. A causa del decrement de la població judeocastellana que habitava als Països Baixos i als Balcans, després de la Segona Guerra Mundial, la major part dels parlants són jueus turcs, i a Turquia s'utilitza la variant turca de l'alfabet llatí en les publicacions en judeocastellà. La Autoridad Nasionala del Ladino d'Israel, promou una nova ortografia, però, altres filòlegs promouen l'adopció de l'ortografia del castellà contemporani.

[edita] Història

Durant l'Edat mitjana els jueus van tenir un paper molt important en el desenvolupament del castellà. A l'escola de traducció de Toledo els jueus traduïen les obres de l'hebreu i de l'àrab (sovint traduïdes del grec) al castellà de l'època, i els cristians les traduïen després al llatí per a la resta d'Europa. Després de l'edicte d'expulsió del jueus, el 1492, milers de jueus es van establir al Nord de l'Àfrica, als Balcans, a Turquia i a l'Orient Mitjà. La separació d'Espanya i el contacte amb jueus d'altres regions van fer que la llengua s'unifiqués en un dialecte únic, i amb un desenvolupament diferent del castellà que es parlava a Espanya.

La literatura judeocastellana estava originalment limitada a les traduccions de l'hebreu. Però, a finals del segle XVII, l'hebreu començava a decaure com a llengua d'instrucció rabínica. Aquest fet va propiciar una onada d'obres literàries en la llengua popular (judeocastellà). A finals del segle XIX els sefardites de l'Imperi Otomà estudiaven a les escoles de l'Alliance Israelite Universelle, ja que el francès s'havia convertit en la llengua dels afers estrangers, i el judeocastellà va adoptar neologismes francesos.

Atès que les comunitats sefardites vivien en aïllament es van començar a formar diferents dialectes del judeocastellà, per la influència de les llengües amb les quals estaven en contacte, com el grec, turc, àrab o les llengües eslaves.

Al començament del segle XX, el nombre de parlants va decréixer ràpidament: comunitats enteres van ser eradicades en l'Holocaust, i la resta dels parlants, que van emigrar a Israel, van adoptar l'hebreu, ja que el govern del nou país va promoure l'educació exclusiva en la llengua oficial, com a mètode d'unificació dels immigrants que provenien de diverses nacions. Avui dia es parla a Israel, Espanya, Mèxic, Argentina i a Brasil. 'Qol Yerushalayim a Israel i Radio Nacional de España, a Espanya realitzen transmissions en judeocastellà.