Escola veneciana

De Viquipèdia

L'Escola Veneciana de música, és un terme usat per descriure els compositors que van treballar a Venècia en el període comprès aproximadament entre 1550 i 1610. Les composicions policorals venecianes de finals del segle XVI van ser molt famoses en la seva època i van influir en músics d'altres països.

Conjuntament amb el desenvolupament de la monodia i l'òpera a Florència, les innovacions de l'escola veneciana marquen la transició de la Renaixement al Barroc musical.

Taula de continguts 1 Desenvolupament de l'escola 2 Progressistes i conservadors 3 Principals representants 4 Referències 5 Bibliografia

[edita] Desenvolupament de l'escola

Diversos factors van servir per impulsar el desenvolupament de l'Escola Veneciana:

• El primer factor va ser polític. Després de la mort de Papa Lleó X (1521), i el saqueig de Roma (1527), l'organització musical a Roma, que durant molt de temps va dominar la cultura europea, va quedar eclipsada. Molts músics es van traslladar a altres llocs i Venècia era una de les alternatives més engrescadores. ^[1]
• Una altres factor, i molt determinant, ve com a conseqüència de les característiques de la Basílica de Sant Marc de Venècia, amb una arquitectura espaiosa i amb dos orgues ubicats en costats oposats. Aquest fet impulsava als compositors a tenir present d'aquesta realitat. Així es va desenvolupar un gran estil antifònic, on diferents grups corals i instrumentals, executaven les seves parts de vegades en oposició, de vegades en conjunt, units pel so de l'orgue. El primer compositor en fer famós aquest efecte va ser Adrian Willaert, que va ser nomenat mestre de capella de Sant Marc el 1527, i va romandre en aquest càrrec fins a la seva mort el 1562. Gioseffo Zarlino, un dels més influents teòrics de la música de l'època, va anomenar Willaert "el nou Pitàgores", i la influència de Willaert va ser profunda, no només com a compositor sinó com a mestre, ja que la majoria dels compositors de l'escola van estudiar amb ell.
• L'altre factor que va promoure aquest ric període de creativitat musical va ser la impremta. A començaments del segle XVI, la ciutat de Venècia, pròspera i estable, es va convertir en un important centre d'edició de música; els compositors van venir des de tota Europa per beneficiar-se de la nova tecnologia, que llavors només comptava amb unes dècades de desenvolupament. Reconeguts compositors d'altres parts d'Europa, especialment de Flandes i França, van viatjar especialment a Venècia. L'ambient musical de la ciutat va perdurar fins i tot ben entrat el segle XVII.

Es compara, de vegades, l'escola musical veneciana amb la pintura de l'època, en la qual ambdues fan un ús intens del color, que en el cas de la música té relació amb el dramatisme sonor i amb uns marcats contrastos.

[edita] Progressistes i conservadors

En la dècada de 1560, dos grups van desenvolupar l'Escola Veneciana amb perspectives diferents: un grup progressista, liderat per Baldassare Donato, i un grup conservador, guiat per Zarlino, que era llavors el mestre de capella. Els membres del grup conservador tendien a seguir l'estil polifònic de l'Escola Holandesa o Escola francoflamenca, incloent compositors com Cipriano de Rore, Zarlino, i Claudio Merulo, posteriorment també Andrea i Giovanni Gabrieli. Les disputes entre ambdós bàndols van tenir la seva eclosió el 1569, amb un dramàtic duel públic entre Donato i Zarlino, durant la festa de Sant Marc.

Un altre punt de confrontació entre els dos grups va ser si corresponia o no que els "estrangers" poguessin assumir el càrrec màxim de mestre de capella a Sant Marc. Aparentment el grup que pretenia afavorir als talents locals va prevaler en aquesta contesa, ja que el 1603 el càrrec el va obtenir Giovanni Croce, succeït per Giulio Cesare Martinengo en 1609 i, posteriorment, per Claudio Monteverdi el 1613.

La culminació de l'escola veneciana va produir-se al voltant de 1580, quan Andrea i Giovanni Gabrieli van compondre enormes obres per a múltiples cors, grups de metalls i instruments de corda i orgue. Aquestes obres són les primeres en incloure indicacions dinàmiques, i també en incloure instruccions per a la instrumentació. L'aportació dels organistes de l'escola, en particular de Claudio Merulo i Girolamo Diruta va començar a definir un estil instrumental i tècnic que posteriorment es va traslladar al nord d'Europa, culminant amb les obres de Sweelinck, Buxtehude, i fins i tot Bach.

El terme Escola Veneciana també s'usa per distingir-la de la molt diferent, encara que contemporània, Escola Romana. Altres importants centres d'activitat musical a Itàlia en l'època van incloure Florència, el bressol de l'òpera, Ferrara, Nàpols, Pàdua, Màntua i Milà.

[edita] Principals representants

Entre els músics més destacats de l'Escola Veneciana es troben:

• Adrian Willaert (aprox.1490-1562)
• Jacques Buus (aprox.1500-1565)
• Andrea Gabrieli (aprox.1510-1586)
• Nicola Vicentino (1511-aprox.1576)
• Cipriano de Rore (aprox.1515-1565)
• Gioseffo Zarlino (1517-1590)
• Baldassare Donato (1525-1603)
• Annibale Padovano (1527-1575)
• Costanzo Porta (aprox.1529-1601)
• Claudio Merulo (1533-1604)
• Gioseffo Guami (aprox.1540-1611)
• Vincenzo Bellavere (?-1587)
• Girolamo Diruta (aprox.1554-després de 1610)
• Girolamo Dalla Casa (?-1601)
• Giovanni Gabrieli (aprox.1555-1612)
• Giovanni Croce (aprox.1557-1609)
• Giovanni Bassano (aprox.1558-1617)
• Giulio Cesare Martinengo (aprox.1561-1613)

[edita] Referències

1. ↑ Blanche Gangwere (2004), Music History During the Renaissance Period, 1520–1550. Westport, Connecticut, Praeger Publishers, p. 246.

[edita] Bibliografia

• Diversos articles, incloent "Venice" a The New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. 20 vol. London, Macmillan Publishers Ltd., 1980. ISBN 1561591742
• Gustave Reese, Music in the Renaissance. New York, W.W. Norton & Co., 1954. ISBN 0393095304
• Manfred Bukofzer, Music in the Baroque Era. New York, W.W. Norton & Co., 1947. ISBN 0393097455
• Harold Gleason y Warren Becker, Music in the Middle Ages and Renaissance (Music Literature Outlines Series I). Bloomington, Indiana. Frangipani Press, 1986. ISBN 089917034X
• Eleanor Selfridge-Field, Venetian Instrumental Music, from Gabrieli to Vivaldi. New York, Dover Publications, 1994. ISBN 0486281515
• Denis Arnold, Monteverdi. London, J.M. Dent & Sons Ltd, 1975. ISBN 0460031554