Comtat de Ribagorça
De Viquipèdia
El comtat de Ribagorça, un dels existents al territori que, durant la primera meitat del segle IX, alguns cronistes de la cort carolíngia denominaren Marca Hispànica, comprenia les conques de l'Éssera i l'Isàvena i una bona part de la conca de la Noguera Ribagorçana
Taula de continguts |
[edita] Orígens del comtat
Dins de la conquesta franca al sud del Pirineu dirigida per Carlemany, Guillem I de Tolosa va dur a terme personalment l'ocupació del Pallars i la Ribagorça, i els incorporà com a pagi al seu comtat, malgrat l'oposició de les elits locals. El 833, Galí I Asnar, comte d'Urgell i Cerdanya, s'apoderà d'aquests pagi, sostraient-los així al domini tolosà; gràcies al sentiment indigenista, Galí I Asnar, tot i haver perdut el comtat d'Urgell i el comtat de Cerdanya, concedits el 834 al bel·lònida Sunifred d'Urgell-Cerdanya per Lluís el Pietós, va aconseguir resistir a Pallars i Ribagorça fins al 844, quan en fou expulsat pel comte Frèdol de Tolosa.
El sentiment indigenista continuà malgrat tot; el 872, el comtat de Tolosa patí una crisi de poder arran de l'assassinat del comte Bernat el Vedell per fidels de Bernat Plantapilosa, reconegut després com a comte per Carles el Calb. Llavors, un cacic local, Ramon, se n'aprofità per independitzar els territoris sud-pirinencs del comtat i crear-hi una nissaga comtal pròpia.
Ramon I de Pallars-Ribagorça (872-920) era fill del comte Llop I de Bigorra i besnét de Llop Centull, esmentat el 818 com a duc dels bascos, poble predominant a les contrades interiors del Pirineu. Per tal de consolidar la seva independència, Ramon I va procurar constituir un bisbat propi al Pallars, aconseguit gràcies a les intrigues d'Esclua, i trobar aliats contra els comtes de Tolosa, que aspiraven a recuperar el domini sobre els seus territoris sud-pirinencs; per això, el comte de Pallars-Ribagorça va buscar influir en els estats veïns: a Navarra, va intervenir el 905 entronitzant per la força el seu nebot Sanç Garcés I; i a Saragossa va estrènyer vincles amb els Banu-Qasi. Tanmateix, el 904, el membre dels Banu Qasi Llop ibn Muhamad, trencant amb l'orientació seguida pel seu pare, va dirigir una ràtzia contra Pallars i Ribagorça; posteriorment, una nova expedició, dirigida, el 907, per al-Tawil d'Osca, s'apoderà a la Ribagorça de Roda d'Isàvena i Montpedrós; per això, el comte va haver d'abandonar la política d'entesa amb els musulmans.
A la mort de Ramon I (920), els seus dominis es repartiren entre els seus fills: Bernat va regir la Ribagorça, i Isarn i Llop cogovernaren el comtat de Pallars.
[edita] La dinastia de Ribagorça
Bernat, casat amb Toda, filla de Galí III d'Aragó, va poder recuperar els territoris ocupats pels àrabs el 907. Ramon II, fill de Bernat i Tota, fou l'únic hereu de la Ribagorça; a la mort de Ramon II (970), el succeïren els seus fills Unifred (970-979), Arnau (979-990) i Isern (990-1003). Quan va morir aquest darrer, la seva germana Tota, casada amb Sunyer I de Pallars, va regir el comtat. El 1010, havent quedat vídua, Tota associà al govern el seu nebot Guillem, fill il·legítim d'Isern. Guillem, amb l'ajuda del seu cosí, el comte de Castella Garcia II, va resistir els atacs dels musulmans. Després de la mort sense descendèndia de Guillem (1017), els nobles del comtat elegiren comtessa a Múnia I per ser besnéta de Ramon II. Múnia estava casada amb Sanç III de Navarra i així la Ribagorça fou annexionada al regne de Navarra, que també incloïa l'antic comtat d'Aragó.
[edita] Sanç III de Navarra
Arran d'un enfrontament contra els homes de la Vall d'Aran, contraris al seu domini, el 1017 va morir el comte Guillem de Ribagorça, sense descendència i sense haver deixat cap successor. Aquest fet provocà una situació de crisi que els àrabs aprofitaren per atacar el centre i el sud del comtat, amb la qual cosa s'apoderaren de les comarques de Roda i de Santa Liestra. El 1018, ja fos per iniciativa pròpia o bé cridat per alguns nobles del comtat, el rei Sanç III de Navarra, casat amb una besnéta del comte Ramon II de Ribagorça, va ocupar la part central de la Ribagorça, situada al nord del castell de Llaguarres, a les conques mitjanes de l'Éssera i de l'Isàvena i en foragità els sarraïns; tanmateix, la part septentrional del comtat (la Vall de Sos, les conques altes de l'Éssera i de l'Isàvena, al nord de la serra de Vallabriga i del Turbó, juntament amb tota la conca de la Noguera Ribagorçana, quedaren en poder del comte Ramon III de Pallars Jussà, casat amb Major, néta de Ramon II de Ribagorça. L'any 1020, Ramon III de Pallars Jussà va repudiar la seva muller, la qual es refugià a la regió septentrional del comtat de Ribagorça, d'on el comte de Pallars Jussà va intentar expulsar-la per prendre-li el comtat. Finalment, després d'una revolta esdevinguda el 1025, Major fou desposseïda del comtat, que passà a mans de Sanç III de Navarra; aleshores, Major es retirà a Castella, on acabaria esdevenint abadessa del monestir de San Miguel de Pedroso; del seu antic domini a la Ribagorça, Ramon III de Pallars Jussà només va conservar-ne la conca de la Noguera Ribagorçana, mentre que la resta del comtat el posseí Sanç III de Navarra.
[edita] El regne d'Aragó
A la seva mort (1035), Sanç III de Navarra va dividir l'herència entre els seus fills: Ferran I de Castella, Garcia V de Navarra, Gonçal I de Ribagorça i Ramir I d'Aragó; cadascun d'aquests hereus es donà el títol de rei i constituí als seus dominis un regne independent.
Gonçal I va morir el 1043; aleshores, els seus dominis -Sobrarb i Ribagorça- foren annexionats al regne de Ramir I, que comprenia únicament l'antic comtat d'Aragó, és a dir, la regió pirinenca de Jaca.
Després de l'annexió de Navarra a Aragó pel rei Sanç III d'Aragó (1076), i de la crisi provocada al món musulmà per la mort del rei al-Muqtadir de Saragossa (1081), va començar l'expansió aragonesa. Pere, fill del rei Sanç Ramírez, en vida del seu pare, prengué Estada (1087) i Montsó (1089), i, després, esdevingut rei (1096-1104), s’apoderà d'Osca (1096) i Barbastre (1100). Alfons el Bataller (1104-1134), germà i successor de Pere, va continuar l'expansió amb la presa de Saragossa (1118) i, poc després, de Tudela i Tarassona; a continuació, va intentar apoderar-se de Lleida i Tortosa, que no aconseguí prendre a causa de l'aliança de l'emir de Lleida amb Ramon Berenguer III. Alfons el Bataller, durant el regnat del qual s’havien restablert les seus episcopals d'Osca, Tarassona i Saragossa, va morir, el 1134, en el setge de Fraga.
Després de la mort, sense descendència, d'Alfons el Bataller, acabà sent proclamat rei el seu germà Ramir II el Monjo (1134-1147); el 1137, Ramir II acordà el matrimoni de la seva filla Peronella d'Aragó amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, cosa que va donar origen a la Corona d'Aragó.
[edita] La nova dinastia de Ribagorça
La unió d'Aragó amb Catalunya va plantejar el problema de la delimitació d'aquests territoris, que no estava consolidada del tot en temps de Ramon Berenguer IV. El gener de 1244, Jaume I va fixar la frontera entre Aragó i Catalunya al Cinca, des de la vall de Bielsa fins a l'Ebre, incloent el comtat de Ribagorça a Catalunya malgrat les protestes dels aragonesos. Ara bé, el 1300, les Corts d'Aragó reunides a Saragossa per Jaume II el Just votaren un capítol, que el rei va ratificar, incloent el comtat de Ribagorça, Sobrarb i la comarca de la Llitera fins a la clamor d'Almacelles dins del regne d'Aragó; en protesta, les Corts de Catalunya reunides a Barcelona el 1305 aprovaren un capítol contrari a la resolució de Saragossa, declarant que Catalunya s'estenia des de Salses fins al Cinca, ara bé, Jaume II no va aprovar pas aquest capítol. El 1322, volent potser pal·liar els resultats de la decisió de 1305, Jaume II va decidir concedir el comtat de Ribagorça, excloent-ne, però, la baronia de Castre, la baronia de Montclús, la Fova de Terrantona, la vall de Gistau i la de Bielsa i la vila de Montsó, al seu fill, l'infant Pere; el comte de Ribagorça seria vassall del rei segons les normes establertes als Usatges de Barcelona i als Costums de Catalunya, però hauria d'assistir a les Corts d'Aragó.
Els descendents de l'infant Pere, Alfons IV i Alfons V foren també ducs de Gandia; com que Alfons V va morir sense hereus, el comtat passà al rei Alfons el Magnànim, que el concedí al seu germà Joan, el qual, en esdevenir rei -Joan II (1458-1479)-, el concedí al seu fill Ferran el Catòlic, fins que, el 1469, l'atorgà al seu fill legitimat Alfons d'Aragó, duc de Vilafermosa -Alfons VI de Ribagorça (1469-1485).
[edita] El govern del comtat
Els ribagorçans no eren pas vassalls del comte, sinó feudataris; en questions patrimonials, es regien pels costums locals, molt semblants als del comtat de Pallars o pel Fur d'Aragó i els notaris, que usaven com a llengua vulgar el català ribagorçà fins i tot a la zona avui dia de parla castellana, invocaven sempre el dret aragonès en les escriptures públiques. El comtat es governava pel Consell General de Ribagorça, format per procuradors de tots els llocs i les viles, que es reunia el dia de Sant Vicenç màrtir (22 de gener) a Benavarri. Fins el 1571, tot el comtat de Ribagorça depenia del bisbat de Lleida o de les jurisdiccions exemptes de Sant Victorià d'Assan, de Lavaix i d'Alaó; ara bé, el 1571, tota la vall d'Éssera, una bona part de la d'Isàvena i les terres del Cinca al nord de Montsó, passaren a integrar-se al bisbat de Barbastre.
[edita] La intervenció de Felip I (II de Castella)
Durant el govern del comte Martí I de Ribagorça (1550-1578), es produïren contínuament revoltes al comtat perquè molts ribagorçans volien passar a domini reial; el 1554, els lletrats de la cort de Felip I d'Aragó (II de Castella) declararen l'extinció del feu, però el tribunal del Justícia Major d'Aragó defensà els drets del comte. Arran de la revolta de Benavarri (1578), ajudada secretament per la cort reial, Martí I renuncià a favor del seu fill Ferran II de Ribagorça, el qual derrotà una nova revolta a Benavarri el 1587, però els ribagorçans continuaren la revolta amb l'ajuda de bandolers catalans i amb el suport del comte de Chinchón, tresorer general del Consell d'Aragó i enemic dels Vilafermosa. Aquestes revoltes, que donaren lloc a una guerra civil al comtat entre partidaris del comte i partidaris del rei, coincidiren amb les alteracions d'Aragó; aleshores, el 1591, Felip I, per tal de restablir l'ordre, obligà el comte Ferran a renunciar a canvi d'una compensació econòmica, i el comtat revertí a la Corona.
[edita] La fi del comtat
El 1633, Felip III (IV de Castella) concedí a Graus un segon justícia de Ribagorça, amb jurisdicció separada de Benavarri. Durant la Guerra dels Segadors, el 1642, tota la Ribagorça lluità amb les forces aragoneses fins que les tropes de Felip IV de Castella arribaren a Fraga i van ocupar després la Ribagorça, la Llitera i Lleida. En esclatar la Guerra de Successió, el 1705 el comtat de Ribagorça es pronuncià a favor de Carles III, mentre que la resta d'Aragó encara estava en poder de Felip V. Amb el Decret de Nova Planta, Ribagorça es un corregiment d'Aragó, que esdevingué partit judicial de Benavarri el 1834 en establir-se la nova província d'Osca.
[edita] Llista de comtes de Ribagorça
[edita] Dinastia de Ribagorça
- (872-920): Ramon I de Pallars i Ribagorça
- (920-950/955): Bernat I de Ribagorça, fill de l'anterior
- (950/955-970): Ramon II de Ribagorça, fill de l'anterior
- (970-979): Unifred de Ribagorça, fill de l'anterior
- (979-990): Arnau de Ribagorça, germà de l'anterior
- (990-1003): Isern de Ribagorça, germà de l'anterior
- (1003-1011): Tota de Ribagorça, germana de l'anterior
- (1011-1017): Guillem de Ribagorça, nebot de l'anterior i fill d'Isern
Va morir sense descendents. Ramon de Pallars Jussà va ocupar una petita part del comtat i Mundir de Saragossa la resta.
[edita] Separació del comtat
[edita] Resta del Comtat de Ribagorça
|
[edita] Conca de la Noguera RibagorçanaUna petita part del comtat se l'apropià el comte de Pallars Jussà
En morir sense fills, va passar els seus títols al rei d'Aragó |
[edita] Reis d'Aragó
En la persona del rei Alfons es va reunificar el Comtat
- (1192-1196): Alfons el Cast
- (1196-1213): Pere el Catòlic, fill de l'anterior
- (1213-1276): Jaume el Conqueridor, fill de l'anterior
- (1276-1285): Pere el Gran, fill de l'anterior
- (1285-1291): Alfons el Franc, fill de l'anterior
- (1291-1322): Jaume el Just, germà de l'anterior
El rei Jaume concedí el comtat al seu fill l'infant Pere
[edita] Segona Dinastia de Ribagorça
- (1322-1381): Pere IV de Ribagorça, fill de l'anterior
- (1381-1412): Alfons IV de Ribagorça, fill de l'anterior
- (1412-1425): Alfons V de Ribagorça, fill de l'anterior
En morir sense descendència, el comtat revertí a la Corona
[edita] Reis d'Aragó
- (1425-1458): Joan el Gran, amb el títol de Joan I de Ribagorça
- (1458-1469): Ferran el Catòlic, fill de l'anterior
El rei Ferran concedí el comtat al seu fill il·legítim Alfons
[edita] Dinastia Aragó ducs de Vilafermosa
- (1469-1485): Alfons VI de Ribagorça, fill de l'anterior
- (1485-1512): Joan II de Ribagorça, fill de l'anterior
- (1512-1533): Alfons VII de Ribagorça, fill de l'anterior
- (1533-1565): Martí I de Ribagorça, fill de l'anterior
- (1565-1573): Joan Alfons I de Ribagorça, fill de l'anterior
- (1573-1581): Martí I de Ribagorça, 2n cop
- (1581-1592): Ferran II de Ribagorça, fill de l'anterior
- (1592-1598): Francesc I de Ribagorça, germà de l'anterior
El Comtat és venut al rei Felip I d'Aragó
