Alfabet fonètic internacional
De Viquipèdia
L'alfabet fonètic internacional és un alfabet fonètic usat per lingüistes per representar acuradament i de forma unívoca cada un de la completa varietat de sons (fonemes o realitzacions d'aquests) que l'aparell vocal humà pot produir. Està format per una notació normalitzada per a la representació fonètica de les llengües. La majoria dels seus símbols són els de l'alfabet llatí, en minúscula i majúscula, o en deriven, per addició d'elements, rotació o inversió. Alguns altres són de l'alfabet grec, harmonitzats amb l'alfabet llatí i, finalment, alguns no semblen estar relacionats amb cap alfabet.
Va ser desenvolupat pels foneticistes britànics i francesos sota els auspicis de l'Associació Fonètica Internacional, creada a París el 1886 (ambdós, l'organització i l'escrit fonètic, són coneguts en català com a AFI). L'alfabet ha tingut nombroses revisions en la seva història, incloent algunes majors codificades per la Convenció de la IPA (anglès: International Phonetic Alphabet) a Kiel (1989); la revisió més recent és la de 1993, posada al dia el 1996.
[edita] Descripció
Els valors de cada signe idèntic al de l'alfabet llatí en la majoria de casos corresponen a l'ús anglès. El principi general és usar un sol símbol per a un segment parlat, evitant combinacions de lletres (com el dígraf <ny> en l'ortografia catalana).
Els símbols corresponents a lletres llatines modificades sovint corresponen a un fonema similar. Per exemple, totes les consonants retroflexes tenen el mateix signe que l'equivalent a les consonants alveolars, excepte un ganxet a la dreta a la part de baix.
Els diacrítics poden ser combinats amb els signes AFI per transcriure fonemes lleugerament modificats o articulacions secundàries. També hi ha signes especials per als suprasegmentals com l'accent o el to.
Quan els caràcters de l'AFI són enmig d'un altre text, estan separats de la resta amb dues barres inclinades o amb claudàtors (“[“ i “]”). Els lingüistes usen claudàtors quan donen un transcripció fonètica ajustada, mentre que les barres inclinades denoten una transcripció fonològica.
L'AFI permet que els símbols s'adaptin a circumstàncies específiques per simplificar la notació quan es consideri convenient, si s'expliquen els valors que els donen unes regles que acompanyen el text. Per exemple, atès que [t] representa en anglès l'oclusiva alveolar sorda, aleshores el diacrític que indica articulació endarrerida hi representa un so postalveolar o palatoalveolar. Per contra, atès que [t] en català representa l'oclusiva dental sorda, una articulació més avançada que l'anglesa, aleshores el diacrítica per a indicar endarreriment hi representarà una variant alveolar.
| Bilabials | Labio- dentals |
Dentals | Alveolars | Post- alveolars |
Retroflexes | Palatals | Velars | Uvulars | Farín- gies |
Glotals | ||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| sor. | son. | sor. | son. | sor. | son. | sor. | son. | sor. | son. | sor. | son. | sor. | son. | sor. | son. | sor. | son. | sor. | son. | sor. | son. | |
| Oclusives | p | b | t | d | ʈ | ɖ | c | ɟ | k | g | q | ɢ | ʔ | |||||||||
| Nasals | m | ɱ | n | ɳ | ɲ | ŋ | ɴ | |||||||||||||||
| Vibrants | ʙ | r | ʀ | |||||||||||||||||||
| Bategants | v̛ | ɾ | ɽ | |||||||||||||||||||
| Fricatives | ɸ | β | f | v | θ | ð | s | z | ʃ | ʒ | ʂ | ʐ | ç | ʝ | x | ɣ | χ | ʁ | ħ | ʕ | h | ɦ |
| Laterals fricatives | ɬ | ɮ | ||||||||||||||||||||
| Aproximants | ʋ | ɹ | ɻ | j | ɰ | |||||||||||||||||
| Laterals aproximants | l | ɭ | ʎ | ʟ | ||||||||||||||||||
| anterior | quasianterior | central | quasiposterior | posterior | |
| tancada | |||||
| Quasitancada | |||||
| Semitancada | |||||
| Mitjana | |||||
| Semioberta | |||||
| Quasioberta | |||||
| Oberta | |||||
una vocal arrodonida
[edita] Enllaços externs
- (català) IECAT
- (català) consonants del català central, a la UAB.
- (català) vocals del català central, a la UAB.
[edita] Bibliografia
- Antoni I. Alomar, Pràctiques de transcripció fonètica, Documenta Balear, S.L., Palma, 2003. ISBN: 84-95694-61-1.
- Eulàlia Bonet, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manual de transcripció fonètica, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1997. ISBN: 84-490-2074-X.
- Joaquim Viaplana i Maria Pilar Perea (ed.), Textos orals dialectalitzats del català sincronitzats. Una selecció, Barcelona, 2003. ISBN: 84.477-0864-0.
