Serguei Prokófiev
De Viquipèdia
Serguei Prokófiev (Sontzovka, prop de Ekaterinoslav, actual Dnipropetrovsk, Ucraïna, 23 d'abril de 1891 - Moscou, 5 de març de 1953) fou un compositor rus i una de les principals figures de la música del segle XX.
Va revelar un precoç talent com a pianista i compositor, estudiant amb Reinhold Glière des del 1902. Dos anys després va ingressar al conservatori de Sant Petersburg tenint entre els seus mestres a Nikolai Rimski-Korsakov, Liadov, Miaskovski i Txerepnin. Els dos darrers li van atorgar un valuós suport, motivant-li el seu interès per la música de Alexander Scriabin, Claude Debussy o Richard Strauss. Va debutar com a pianista l'any 1908 i ràpidament va causar certa sensació sent considerat com un enfant terrible, ultramodern i incomprensible (una imatge que sempre li va agradar d'explotar). Les seves obres per a piano sol i els extravagants concerts per a piano núm. 1 i núm. 2 de seguida van atreure l'atenció.
L'any 1914, deixa el conservatori i viatja a Londres, on escolta la música de Stravinski i rep un encàrrec de Diaghilev. La partitura resultant, no obstant això, va ser rebutjada i Prokófiev va utilitzar la música en l'anomenada Suite Escita. Un segon intent, Chout, no va ser escenificat fins l'any 1921. Entretant el seu talent explotava cap a diferents direccions. L'any 1917 va completar una òpera sobre El jugador de Dostoievski, un estudi sobre l'obsessió molt llunyana de la fantasia, i l'òpera que s'estrenaria a Chicago: L'amor de les tres taronges, escrita l'any 1919 i estrenada el 1921.
Cap d'aquestes partitures va tenir molt a veure amb la seva Simfonia Clàssica, obra concisa i irreverent amb harmonies modernes i ritmes tradicionals del segle XVIII que preconitzava l'estil neoclàssic que dominaria gran part del segle XX. I de nou molt diferents al líric Concert per a violí núm. 1 escrit en el mateix període. Va compondre també sonates per a piano basades en antics esbossos al costat de les més gosades Visions Fugitives, totes entre els anys 1915 a 1919.
En esclatar la revolució russa (1917) va mantenir una actitud dubitativa coincidint en un període ric professionalment, i als primers anys de la postguerra Prokófiev viatja als Estats Units, i des del 1920 s'estableix a França. La seva productivitat va disminuir mentre treballava en l'òpera L'àngel de foc, una rondalla intensa i simbolista sobre el bé i el mal que no va ser estrenada fins el 1955, després de la seva mort, i molta de la seva música va ser emprada per Prokófiev en la seva Tercera Simfonia.
Mentre, la vida musical russa es tancava en el conservadorisme impulsat per Stalin i les obres de Prokófiev foren denunciades com a impròpies de la revolució.
Després de patir una etapa estilística lligada a la mecànica i a la indústria, que va arribar el seu clímax en la Segona Simfonia i en el ballet El pas d'acer, el compositor va produir una partitura molt més tranquil·la, el ballet El fill pròdig.
L'any 1923 es casa amb la cantant d'origen català Lina Llubera. Malgrat el rebuig de les seves obres, Prokófiev enyora la seva pàtria i decideix la seva tornada a Rússia, l'any 1936, on segueix component amb el mateix llenguatge musical. Les seves obres demostren una extraordinària integritat sobretot si es té en compte la pressió imposada pel dogma soviètic del realisme socialista. Entre aquestes obres s'han de destacar Pere i el llop (1934) per a narrador i orquestra, el ballet encarregat pel Bolxoi Romeu i Julieta (1936), l'òpera Guerra i pau (1946), l'enèrgica Simfonia núm. 5 (1945), la suite El tinent Kijé (1933) i la cantata Alexandre Nevski (1938, per a la pel·lícula del director soviètic Sergei Eisenstein). L'any 1948 va ser censurat per utilitzar harmonies cacofòniques. Tot i haver promès compondre amb major lirisme, la seva òpera Conte d'un home autèntic (1948) va ser de nou censurada. La seva Simfonia núm. 7 (1952, premi Stalin) li va retornar el favor del govern.
Prokófiev va morir el 5 de març de 1953 a Moscou (el mateix dia que Stalin) quan acabaven de començar els assajos per al seu ballet La flor de pedra.
