Programa Apollo
De Viquipèdia
Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:
El programa Apollo fou la culminació dels dos projectes nord-americans anteriors, el Mercury i el Geminis. El seu objectiu fou col·locar l'ésser humà sobre la superfície lunar. El coet llançador fou l'immens Saturn V, amb una alçada de 110 metres i un pes de 2000 tones.
Els sis primers vols de l'Apollo foren llançaments de prova no tripulats.
[edita] Vols tripulats
El primer vol tripulat del programa Apollo fou l'Apollo 7, llançat el mes d'octubre de 1968 per espai d'onze dies. Fou tripulat per Schirra, Eisele i Cunningham i la seva missió fou realitzar proves en la càpsula i diverses maniobres d'encesa del motor principal del SPS. Per llançar aquest Apollo, fou utilitzat el Saturn IB, un coet més petit que el Saturn V. El motiu fou que l'Apollo 7 només va realitzar òrbites al voltant de la Terra.
El 21 de desembre de 1968, es llançà l'Apollo 8 per tal d'estudiar les possibilitats de realitzar un allunatge. El tripulaven Borman, Lovell i Anders, comandant, pilot del mòdul de comandament i pilot del mòdul lunar respectivament, tot i que aquest darrer només era un pilot hipotètic degut al fet que la nau no portava aquesta etapa en ser aquesta missió una prova. Tres dies més tard, la nau quedà satelitzada en una òrbita lunar estabilitzada a 112 quilòmetres de la superfície, orbitaren 10 vegades al seu voltant durant 20 hores i, procedint a la encesa del SPS, sortiren de l'òrbita lunar per retornar a la terra el dia 27, després d'haver estat 147 hores a l'espai.
El més de març de 1969, entre els dies 3 i 13, l'Apollo 9 realitzà les proves del mòdul lunar al voltant de la Terra. El mòdul lunar, tripulat per McDivitt i Schweickart es separà del mòdul de comandament. Tot seguit, per tal de simular l'enlairament de la Lluna, es separaren els dos components del mòdul lunar, i per últim, es realitzà l'unió de la part superior del mòdul lunar amb el mòdul de comandament, on es trobava l'astronauta Scott, i es reuniren tots tres en aquesta nau.
El mes de maig de 1969, es llançà l'últim vol de prova abans del que seria el punt culminant del programa Apollo. El astronautes Stafford, Young i Cernan partiren amb l'Apollo 10 per a fer l'assaig general. Stafford i Cernan descendiren fins a 15 quilòmetres de la lluna, situats en aquest punt, es varen desfer de la fase descendent i tornaren a pujar per unir-se al mòdul de comandament com si tornessin de la superfície lunar.
L'Apollo 11 fou el primer que diposità dos éssers humans sobre la Lluna. Armstrong i Aldrin foren els elegits mentre que Collins es quedà al mòdul de comandament, orbitant la lluna. Els dos astronautes allunaren al mare Tranquilitatis, i posaren el peu sobre la superfície lunar el dia 20 de juliol de 1969.
Armstrong i Aldrin recolliren 20 quilos de roques lunars, muntaren una camera de televisió per retransmetre imatges des de la lluna a milions de telespectadors, muntaren un pannell reflector per tal de mesurar la distància exacte entre la terra i la lluna i deixaren un sismògraf per mesurar els moviments sísmics.
Després de fer tot això, els astronautes tornaren al módul lunar per descansar una estona abans de reunir-se amb el mòdul de comandament. En total, els astronautes romangueren 21 hores i mitja a la Lluna. Després retornaren a la Terra on foren rebuts com a herois. Com a mesura de precaució, els tres astronautes varen estar tres setmanes en quarantena, per si de cas haguessin tornat amb "alienígenes", però un cop demostrat que la lluna era estèril, es va suprimir aquest procediment en les successives missions.
L'Apollo 12 allunà el 19 de novembre del 1969 sobre l'Oceanus Procellarum. Conrad, Bean i Gordon recolliren 34 quilos de roques lunars i a més, anaren cap a la nau russa Surveyor 3, molt a la vora del punt d'aterratge, dipositada allí 2 anys i mig abans. Com a record, desmuntaren algunes de les peces i se les emportaren.
L'11 d'abril de 1970 s'enlairà l'Apollo 13, tripulat per Lovell, Haise i Swigert. Aquesta missió no arribà a allunar, i la vida dels tres astronautes va estar en greu perill a causa d'una explosió al mòdul de servei. L'Apollo 13, que era a uns 280.000 quilòmetres de la Terra, continuà endavant, amb el propòsit de donar la volta per la cara posterior de la lluna, i tornar a la terra, cosa que feren gràcies a que el mòdul lunar era intacte i els astronautes se n'aprofitaren per extreure'n l'electricitat i l'oxigen que necessitaven per el seu retorn a la terra, cosa que finalment aconseguiren.
L'Apollo 14 allunà on ho hagués hagut de fer l'Apollo 13, a la regió de Fra Maur. Fou llançat el gener de 1971 i tripulat per Roosa, Shepard i Mitchell. Aquests dos, romangueren a la superfície lunar durant 33 hores i mitja, efectuant dues sortides de la nau.
L'Apollo 15 marcà l'inici de una nova fase de l'exploració lunar tripulada. Llançat el juliol de 1971, per primera vegada utilitzà un vehicle lunar mogut per electricitat que va permetre els astronautes explorar una zona més extensa del que havien fet altres missions. Scott i Irvin, varen allunar prop de la depressió Hadley, recorreren 27 quilòmetres amb el vehicle recollin tantes mostres com totes les missions anteriors juntes. En total varen romandre 66 hores sobre la superfície lunar.
L'abril de 1972 fou llançat l'Apollo 16, el mòdul lunar, tripulat per Young i Duke, es posà prop del cràter Descartes, portant de retorn més mostres lunars.
El programa Apollo fou dissenyat per arribar a 20 missions, però havent assolit l'objectiu de ser els primers d'arribar a la Lluna, i acostumant-se a tot, el públic nord-americà considerà que continuar amb el programa era un malbaratament econòmic, i es cancel·là el programa amb l'Apollo 17, missió que tancà el programa amb una precisió total i absoluta. El comandant de la missió, Cernan, i el geòleg diplomat, Schmitt, allunaren sobre una vall propera a les muntanyes Taurus, a l'extrem suroriental del mare Serenitatis, varen batre diferents rècords, el de permanència sobre la Lluna, el de distància recorreguda i el del pes de les mostres lunars portades de retorn.
