iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
²⁰²Pb	Sintètic	52500 a	α ε	2,598 0,050	¹⁹⁸Hg ²⁰²Tl
²⁰⁴Pb	1,4	>1,4 x 10¹⁷ anys	α	2,186	²⁰⁰Hg
²⁰⁵Pb	Sintètic	1,53 x 10⁷ anys	ε	0,051	²⁰⁵Tl
²⁰⁶Pb	24,1%	Pb és estable amb 124 neutrons
²⁰⁷Pb	22,1%	Pb és estable amb 125 neutrons
²⁰⁸Pb	52,4%	Pb és estable amb 126 neutrons
²¹⁰Pb	Sintètic	22,3 anys	α ß	3,792 0,064	²⁰⁶Hg ²¹⁰Bi

Valors en el SI d'unitats i en CNPT (0º C i 1 atm),
excepte quan s'indica el contrari.

El plom és un metall pesant de nombre atòmic 82, i símbol Pb, pertany al grup IV A de la taula periòdica.

És un metall molt dens, de color blavós, que en presència d'oxigen, s'oxida i adquireix un color gris mat. És flexible, tou, inelàstic i es fusió|fon amb facilitat.

Mena de plom

[edita] Característiques generals

La seva fosa es produïx a 327,4°C i bull a 1.725°C. Els seus estats d'oxidació més freqüents són 2 i 4. És relativament resistent a l'atac de l'àcid sulfúric i l'àcid clorhídric, encara que es dissol amb lentitud en àcid nítric i davant la presència de bases nitrogenades. El plom és amfòter, ja que forma sals de plom dels àcids, així com sals metàl·liques de l'àcid plúmbic. Té la capacitat de formar moltes sals, òxids i compostos organometàl·lics.

Els seus compostos més importants per a la indústria són els òxids de plom, el tetraetilplom i els silicats de plom. El plom forma aliatges amb molts metalls i, en general, s'empra en aquesta forma en la major part de les seves aplicacions. Tots els aliatges formats amb estany, coure, arsènic, antimoni, bismut, cadmi, sodi, clor, cloroform i èsters tenen importància industrial.

Els compostos del plom són tòxics i es coneix multitud de casos d'enverinament en humans per una exposició excessiva als mateixos. No obstant això, en l'actualitat l'enverinament per plom és rar gràcies a les regulacions mediambientals. El major perill prové de la inhalació de vapors o de pols que continguin plom o algun dels seus compostos. En el cas dels compostos organoplúmbics, l'absorció a través de la pell pot arribar a ésser des de significativa fins a molt important. Alguns dels símptomes de l'enverinament per plom són mal de cap, vertigen, migranyas, cefalea, psicosi, deliris de grandesa i insomni. En els casos aguts, freqüentment es presenta estupor o convulsions, el qual pot progressar fins al coma i acabar en la mort. El control mèdic dels empleats que es trobin relacionats amb l'ús de plom comprèn proves clíniques dels nivells d'aquest element en la sang, la orina i en la femta.

[edita] Aplicacions

És resistent a l'àcid sulfúric, per això ha estat usat en el mètode de les càmeres de plom per produir aquest àcid.

El plom s'ha usat en la fabricació de tubs de conducció de l'aigua, malgrat que es consideri un metall pesant, tòxic, causant del saturnisme, tot i que en contacte amb aigües calcaries es cobreix d'una capa de calç que impedeix que l'aigua potable entri en contacte amb el plom. També ha estat usat per fabricar municions degut al seu pes. Modernament s'usa per contenir les radiacions atòmiques, degut a que l'isòtop més corrent del plom absorbeix neutrons, i transmuta, en un isòtop radioactiu de vida molt llarga, i per tant poc perillós.

[edita] Abundància i obtenció

El plom rares vegades es troba en el seu estat elemental. El mineral més comú és la galena (sulfur de plom). Els altres minerals d'importància comercial són la cerusita (carbonat de plom) i l'anglesita (sulfat de plom), que són molt més rars. També es troba plom en diversos minerals d'urani i de tori, ja que prové directament de la desintegració radioactiva. Els minerals comercials, aproximadament, solen contenir un 10% en plom, tot i que se'n exploten menes de fins només el 3%. Aquests minerals es concentren fins a arribar a un contingut de plom de 40% o més abans d'iniciar la seva fusió o exposar-los a fonts de calor extremes per a que alliberin el plom.