Filippo Tommaso Marinetti
De Viquipèdia
Filippo Tommaso Marinetti (Alexandria, Egipte, 22 de desembre 1876 - Bellagio, Como, 2 de desembre 1944); poeta, novel·lista, dramaturg i editor italià del segle XX; conegut, sobretot, per ser el fundador del Futurisme, moviment d’avantguarda històric de principis del segle XX.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Infància i adol·lescència
Emilio Angelo Carlo Marinetti (en d’altres documents apareix com a "Filippo Achille Emilio") passa els primers anys de la seva vida a Alexandria, Egipte, a on el seu pare (Enrico M.) i la seva mare (Amalia Grolli) convivien en more uxorio. El seu amor per la literatura nasqué quan encara era un nen, al col·legi. Als 17 anys fundà la seva primera revista estudiantil, Papyrus; els jesuïtes l’amenaçaren d’expulsió per haver introduït a l’escola la lectura escandalosa d’Émile Zola. Fou enviat lluny de la família a diplomar-se a París a on obtingué una beca al 1893. Allà s’inscriví a la facultat de dret de Pavia, juntament amb el seu germà gran Leone.
La mort d’aquest darrer, amb només vint anys, fou el primer trauma en la vida Marinetti que, després de graduar-se (1899), decidí abandonar la jurisprudència i seguir la seva vocació literària. Des d’aquest moment mai deixà d’experimentar en qualsevol camp de la literatura (poesia, narrativa, teatre, paraules en llibertat), signant sempre com a "Filippo Tommaso Marinetti". L’any 1902 pateix una altra pèrdua important: mor la seva mare Amalia Grolli, que sempre l’havia encoratjat a practicar la poesia.
[edita] Poesia “liberty” en francès
La seu primer poema en francès, publicat a la revista poètica milanesa i parisenca, especialment coneguda a França i a on publicaven poetes com Catulle Mendès o Gustave Kahn. En aquest període Marinetti composà principalment poesies en vers lliure, seguint l’estil del simbolisme o liberty, sota la influència de Stéphane Mallarmé i, sobretot, Gabriele D'Annunzio.
El seu acostament a D'Annunzio fou, des del començament ambivalent: A l’escena parisenca els dos poetes italians eren vistos com dos rivals però l’èxit de D'Annunzio eclipsava al seu jove col·lega. Diverses anècdotes sobre la rivalitat dels dos poetes foren després recollits al recull de dos volums D'Annunzio intime i a Les Dieux s'en vont, D'Annunzio reste. La producció de Marinetti es distingia de la dannumziana pel seu particular gust per l’horrible i lo grotesc.
Entre el 1905 i 1909 dirigí (en un primer moment, en col·laboració amb Sem Benelli i Vitaliano Ponti) la revista milanesa Poesia, de les qual en seria el fundador i el principal finançador. Al començament es tractava d’una revista eclèctica, que tingué el mèrit de publicà a Italia alguns autors simbolistes (sobretot francesos i belgues) encara desconeguts. Peró des del 1909 esdevindria el primer òrgan oficial d’un nou moviemtn poètic: el futurisme.
[edita] El naixement del futurisme
Amant de la velocitat, el 1908 patí un accident automobilístic a les afores de Milà: per evitar dos ciclistes es sortíde la carretera. L’episodi li inspirà una part del Manifest del Futurisme, composat el 1908 i publicat el febrer de l’any següent al prestigiós diari francès Le Figaro (Marinetti aconseguí que el diari el publiqués perquè un vell amic egipci del seu pare n’era accionista).
Marinetti decideix convertir-se en un home nou: decideix d’alliberar-se de l’oripell decadentista de l’estil “liberty” i els dicta als seus companys un programa fortament revolucionari: córrer a ensorrar els ponts amb el passat, “destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de qualsevol espècie” i cantar “ la grandesa de la massa agitada pel treball col·lectiu”; “glorificar la guerra- única higiene del món- el militarisme, el patriotisme, el gest destructor del llibertador, les belles idees per les quals hom mor i el menyspreu de la dona”.
[edita] Primers escàndols i èxits
El manifest es llegí i debatre per tota Europa però la primera òpera “futurista” de Marinetti no tingué la mateixa sort. L’estrena de l’obra satírica Le roi Bombance composat el 1905 fou un sonat fracàs de públic. D’aquesta experiència Marinetti en sortí reforçat i decidí introduir un nou element, que esdevingué essencial, al “futurisme”: la “voluntat de fracassar” (fou a rel d’aquest fet que l’autor s’enfrontà en un duel a un crític massa sever).
La seva obra La donna è mobile (Poupées électriques), representada a Torí tampoc obtingué gaire èxit. Avui se la recorda molt més per una posterior versió titulada Elettricità sessuale, sobretot per l’aparició a escena d’un autòmat humanoide, deu anys abans que el novel·lista txec Karel Čapek s’inventés la paraula "robot".
Al 1910, la seva primera novel·la, Mafarka il futurista aconseguí ser absolt d’una acusació d’ultratge al pudor. Per aquests anys Marinetti es reclutà uns aliats inesperats: tres joves pintors (Umberto Boccioni, Carlo Carrà, Luigi Russolo) que decidiren adherir-se al moviment futurista. Juntament a aquests (i a un poeta com Aldo Palazzeschi) Marinetti presenta la “serenata futurista”: espectacle teatral al qual els futuristes declamaven el seu manifest davant d’una multitud d’espectadors que acullen només pel plaer de llençar els hi objectes diversos. Però la “acció” més sonada d’aquell període fou la declamació del manifest Contro Venezia passatista (contra la Venècia passadista) des del campanar de la Basilica de San Marco a Venècia, al qual Marinetti proposava: "omplir els petits i pudents canals amb les runes dels vell palaus esquerdat i leprosos” per “preparar el naixement d’una Venècia industrial i militar que pugui dominar el mar Adriàtic, gran llac Italià".
Cap el 1911, esclatà la Guerra Italo-Turca, Marinetti, bel·licista convençut, s’hi llençà de cap: marxà cap a Líbia com a corresponsal d’un diari francès. Publicà els seus reportatges en format de diari amb el volum La battaglia di Tripoli. Al mateix temps treballava en una novel·la en vers violentament anti-catòlica i anti-austriaca: “Le monoplan du Pape” (l’aeroplà del Papa) (1912) i preparà una antologia dels poetes futuristes. Per´el cert fou que el seu esforç de renovament del llenguatge poètic encara el deixava insatisfet, fins al punt que al prefazione all'antologia llençà una nova revolució: havia arribat el moment d’acabar amb la sintaxi tradicional, per passar-se a la Paraula en llibertat.
[edita] Paraula en llibertat i paraula en guerra
La Paraula en llibertat fou una tècnica poètica expressiva del tot nova, a la qual es destruïa la sintaxi, s'hi abolia la puntuació i es recorria a l'artifici verbo-visivo o verb visual. Alguns col·legues que s'havien adherit al moviment futurista restaren desorientats davant la nova proposta de Marinetti: fou el cas d'Aldo Palazzeschi i de Corrado Govoni, que poc després abandonaren el moviment. Aquests talents foren reemplaçats per d'altres no menys cèlebres: d'ençà el 1912, el futurisme conegué el moment de màxim proselitisme, sobretot pel suport (tot i que efímer) de la revista florentina Lacerba dirigida per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. En aquest període, Marinetti composà Zang Tumb Tumb, reportatge de la guerra bulgaro-turca redactat en Paraula en llibertat. El 1914 acomplí el somni de viatjar a Rússia, on a Moscou i Sant Petersburg feu coneixença dels futuristes russos.
Després de l'atemptat a Sarajevo, Marinetti es proclamà ràpidament a favor de la intervenció contra Àustria i Alemanya, fins que fou detingut per cremar banderes austríaques a la Plaça del Duomo de Milà. Marinetti s'enrolà a la guerra com a voluntari (primer al batalló dels ciclistes, desprès pels Alpins). Ferit, redactà en plena convalescència un petit manual que tingué un inesperat èxit: Come si seducono le donne (com seduir una dona). Tornà al front i participà a la ruta del Caporetto, avançant triomfalment a la divisió de Vittorio Veneto, al volant d'un carro blindat (experiència després narrada a la seva novel·la L'Alcova d'acciaio).
[edita] Del futurisme al feixisme
Acabada la guerra (amb dues medalles al valor), Marinetti es convencé de que ja havia arribat el moment de fer una autèntica revolució i funda el Partito Politico Futurista, amb un programa que contemplava la “desvaticanització d’Itàlia” i el pas de la monarquia a la república (distribuint la terra als combatents, lluitar contra l’analfabetisme i el sufragi universal). D’animador del primer moviment de l’avantguarda artística del segle XX Marinetti es transformà en un agitador del carrer: el seu gest més famós fou potser l’assajament al l'Avanti!, conduït per un grup fora de control d’arditi, futuristes i feixistes. El 23 de març de 1919 Marinetti participà amb Benito Mussolini a la manifestació a la plaça del San Sepolcro a Milà: des d’aquell moment endavant el Partito Politico Futurista confluí en el Fasci de combat.
Marinetti encara defengué la originalitat del futurisme respecte al feixisme, descontent amb la revolta reaccionària empresa per Benito Mussolini desprès de la desfeta electoral del 1919 (desprès de la qual, ambdós foren detinguts amb l’excusa de tinença il·legal d’armes: Mussolini ho fou immediatament, Marineti vint dies desprès). En aquesta situació escriví diversos manifestos polítics, d’entre els quals el pamflet Al di là del Comunismo; el maig del 1920 intervingué al segon congrés del Fasci de combat, insistint en la necessitat de “desvaticanitzar Itàlia”, abolir la monarquia i “recolzar repartiments justos”, justament quan els feixistes anaven en la direcció oposada,. Marinetti començà l’etapa de dissensió. Lenta però inexorablement, anà divergint del feixisme: se’n desenganxà abans de la fi d’any per retornar allà a on havia deixat els seus darrers passos, cinc anys abans.
[edita] Retorn a la poesia
Exhaurida l’experiència política, Marinetti retornà a la literatura amb algunes obres (Gli indomabili, Il tamburo di fuoco) menys experimentals que les precedents, però que obtingueren un èxit més aviat discret. La seva companya que llavors el recolzava era Benedetta Cappa, també escriptora i poetessa. Durant unes vacances a la vora del mar, els dos inventaren una nova forma d’art tàctil: el Tactilisme, concebut com una espècie d’evolució multi-sensorial del futurisme. Però aquesta vegada, una vegada els seus col·legues futuristes havien estat prohibits, fins i tot a Paris, Marinetti ja no seria mai més acollit com a la “cafeïna d’Europa”, portador d’excitants novetats: l’avantguarda que es portava llavors seguia el camí del dadaisme, el qual se’n en reia del “futurisme-tactilista” i la seva pretensió de “multiplicar la sensibilitat humana”.
[edita] Acadèmic d’Itàlia
Desil·lusionat per la seva mala acollida parisenca, Marinetti tornà a acostar-se al feixisme i a Mussolini, que en aquell temps havia pres el poder. El règim l’acollí tot dedicant-li importants honors nacionals (1924). Ja com a ambaixador del règim, Marinetti viatjà a Sud-america i a Espanya. El 1929 Mussolini demanà a Marinetti que dirigeixi l’Accademia d’Itàlia, tot just fundada. Fou així com el fundador del futurism esdevingué un defensor de la llengua italiana contra l'"esterofilia" dilatant, amb efectes surrealistes: com quan li va tocar de pronunciar un discurs per honorar a Giacomo Leopardi "mestre de l’optimisme" o de desaprovar el futurisme de Ludovico Ariosto.
Amb el temps el futurisme havia passat de ser un moviment de ruptura en escola poètica a on els seus congressos, les seves disputes, els seus gèneres codificats (la “paraula en llibertat” i l’antipoesia), etc. Però les obres més interessants d’aquesta vintena d’anys restarien justament les de Marinetti com el seu treball Il fascino dell'Egitto o la obra de teatre Il suggeritore nudo, revelant les seva actualitat dins de la nova poètica italiana i europea. La seva posició d’acadèmic li permeté alguna tímida posició crítica amb el règim: cap el 1938 publicà a la revista futurista Artecrazia, diversos articles contra l’antisemitisme i la persecució racial.
[edita] Altra volta la guerra
Malgrat ja no ésser tan jove, la seva fascinació per la guerra no havia disminuït en rés. En una entrevista feta el 1926 per Vitaliano Brancati, s’havia reafirmat en la seva idea d’una guerra futura en contra dels vells, mentre els joves haurien d’ésser reespermatitzat per una “nova fecundació de la raça”. Coherent amb els seus principis, Marinetti participà com a voluntari a la guerra d’Etiòpia (1936) (als 66 anys) a l’expedició de l’ARMIR a Rússia. Les experiències en aquest front foren redactades a Il poema africano della Divisione "28 Ottobre" (1937) i a la novel·la pòstuma Originalità russa di masse distanze radiocuori.
L’experiència russa es revelà, però, fatal. De tornada a Itàlia, ferit i malat Marinetti dictà encara diverses obres de caràcter memorial, d’entre les quals La grande Milano tradizionale e futurista, hi parlava de la Repubblica Sociale Italiana, que, per cert, representà un retorn als seus ideals a on barrejava feixisme i republicanisme del 1919. Morí a Bellagio, prop del llac de Como, el 2 de desembre de 1944, desprès d’escriure la seva darrera pàgina a Quarto d'ora di poesia della X Mas.
[edita] Obres
- La Conquête des Étoiles (raccolta di poesie, 1902; traduïda a l’italià com a La conquista delle stelle, 1920)
- Gabriele D'Annunzio intime (prosa, 1903)
- Destruction (recull de poesies, 1904)
- La momie sanglante (poema, 1904)
- Le Roi Bombance (teatre satíric, 1905); trad. it. Re Baldoria, 1910)
- La Ville Charnelle (recull de poesies, 1908; trad. it. Lussuria velocità, 1921)
- Les Dieux s'en vont, D'Annunzio reste (prosa, 1908)
- Manifesto del futurismo, 1909
- Poupées Électriques (teatre, 1909)
- Enquête internationale sur le Vers libre, 1909
- Tuons le Clair de Lune! (1909; trad. it. Uccidiamo il chiaro di luna!, 1915)
- Mafarka le Futuriste (novel·la, 1909; trad. it Mafarka il Futurista, 1910)
- La Bataille de Tripoli (prosa, 1912; trad. it. La battaglia di Tripoli, 1912)
- Le Monoplan du Pape (novel·la en vers, 1912; trad. it. L'aeroplano del Papa, 1914
- Dune (parole in libertà, 1914)
- Zang Tumb Tumb (paraules alliberades, 1914)
- Guerra sola igiene del mondo (recull de manifestos, 1915)
- Teatro sintetico futurista (amb Bruno Corra i Emilio Settimelli, 1915).
- Come si seducono le donne (prosa, 1916)
- 8 anime in una bomba (novel·la, 1917)
- L'isola dei baci (amb Bruno Corra; novel·la, 1918)
- Un ventre di donna (amb Enif Robert; novel·la, 1918).
- Democrazia futurista (escrits polítics, 1919)
- Les mots en liberté futuristes (paraules en llibertats, 1919).
- Elettricità sessuale (drama, reel·laboració de Poupées électriques; 1920)
- Al di là del comunismo (manifest, 1920)
- L'alcova d'acciaio (novel·la, 1921)
- Enrico Caviglia ("perfil", 1921).
- Il tamburo di fuoco (teatre, 1922)
- Gli indomabili (novel·la, 1922).
- Gli amori futuristi (recull, 1922).
- Futurismo e fascismo (recull de manifestos, 1924).
- Scatole d'amore in conserva (recull, 1927).
- Prigionieri (teatre, 1927).
- Vulcano (teatre, 1927).
- Marinetti e il futurismo (recull de manifestos, 1929).
- Primo dizionario aereo, amb Felice Azari, 1929.
- Lo Zar non è morto (novel·la, amb i Dieci, 1929).
- Novelle colle labbra tinte (recull, 1930).
- Il club dei simpatici, 1931.
- Spagna veloce e toro futurista (paraules en llibertat, 1931).
- Il paesaggio e l'estetica futurista della macchina (manifest, 1931).
- La cucina futurista (amb Fillia), 1932.
- Il fascino dell'Egitto (prosa, 1933).
- Poemi simultanei futuristi, 1933.
- L'aeropoema del Golfo della Spezia (poesia, 1935).
- Umberto Notari scrittore nuovo
- L'originalità napoletana del poeta Di Giacomo, (1936).
- Il poema africano della Divisione "28 Ottobre" (poesia, 1937)
- Il poema del vestito di latte, 1937.
- Il poema di Torre Viscosa, 1938.
- Il poema dei sansepolcristi, 1939.
- Patriottismo insetticida (novel·la, 1939).
- Il poema non umano dei tecnicismi, 1940.
- Canto eroi e macchine della guerra mussoliniana, 1942.
- Canzoniere futurista amoroso guerriero (amb autors diversos, 1943).
- L'aeropoema di Cozzarini, 1944
- Quarto d'ora di poesia della X Mas (1944, pòstum)
- La grande Milano tradizionale e futurista (memorial, pòstum).
- Una sensibilità italiana nata in Egitto (memorial, pòstum).
- Poesie a Beny (pòstum).
- Taccuini 1916-1922 (pòstum, a càrrec d’Alberto Bertoni).
- Firenze biondoazzurra sposerebbe futurista morigerato (amb Alberto Viviani, novel·la pòstuma).
- L'aeropoema di Gesù (pòstum).
- Originalità russa di masse distanze radiocuori (novel·la pòstuma)
