Diamant
De Viquipèdia
El diamant és un dels principals al·lòtrops del carboni (el principal és el grafit).
El diamant és, en l'actualitat, la joia més preuada del món[cal citació]. L'explotació de mantells diamantífers constitueix un ferma línia per a la mineria i, finalment, la venda d'aquestes gemmes constitueix una font molt important d'ingressos.
La importància del diamant no només es xifra per la seva innegable bellesa, sinó també per la seva gran utilitat en la indústria degut a la seva gran duresa. S'ha de dir que, sense el diamant, moltes activitats industrials estarien seriosament limitades.
Taula de continguts |
[edita] Història del diamant
Des de fa milers d'anys, el diamant ha figurat entre les pedres precioses preferides per l'home. Foren les civilitzacions orientals les primeres en conèixer aquesta gemma. L'Índia (el primer i més extens productor) donà al món els més preciosos diamants, com el Ko-i-nor (que traduït significa una cosa així com "Tuc de llum") que pesava, en brut, 78,5 quirats. (El quirat és la unitat de pes usada en pedres precioses i equival a 205 mil·lígrams.)
El nom del diamant prové del grec adamas o adamantem, que significa "l'invencible". En efecte, s'ha usat amb freqüència per a simbolitzar l'etern i l'infinit. Antigament li conferien tota classe de poders estranys.
El diamant arribà a Europa molt possiblement en el tercer segle abans de la nostra era, potser com a conseqüència de l'aparició de l'imperi d'Alexandre Magne, que provocaren un vigorós intercanvi entre els ports del Mar Roig i els de la Costa de Malabar, a l'Índia.
[edita] Característiques i propietats
El diamant (la més valuosa de totes les joies, usada per reis i dames famoses, causant cobejances i lluites) és, en els seus orígens, un carbó: carbó cristal·litzat que, si es sotmetés al foc, en quedaria només cendres.
En efecte, el diamant és una de les formes del carboni elemental; l'altra és el grafit, físicament diferent però químicament idèntic al diamant. Mentre el grafit és un material "tou", el diamant és el mineral més dur que es coneix.
El diamant és carboni cristal·litzat que usualment té forma cúbica o romboïdal. Pel general és una pedra transparent, a vegades es presenta combinada amb diferents colors com el blanc groguenc, rosat, verd o blavós, sent més apreciada encara. L'índex de refracció és tan alt que dona tots els matisos de l'arc iris. N'hi ha alguns que al estar tacats de gris o negre no serveixen com a pedres precioses, però són utilitzats en la indústria.
Les característiques geològiques de la formació del diamant són molt diverses. Alguns estudiosos coincideixen en afirmar que es va crear a grans profunditats de l'escorça terrestre i a conseqüència de pressions i temperatures molt elevades, superiors generalment als mil graus centígrads. Altres, assenyalen que la cristal·lització dels diamants en la seva matriu de kimberlita (un tipus de roca) és producte de l'acció dels líquids en moviment (sense formar part del magma original), que més tard són lliurats per l'acció glacial i l'erosió i dipositats després en rius, barrancs i terres desgastades.
[edita] Regions riques en diamants
Les regions del planeta més riques en diamants són l'Índia, el Brasil i Sudàfrica, però les característiques del substrat on es troben són diferents en cada zona.
A l'Índia, per exemple, els trobem principalment en terres arenoses i conglomerats antics, probablement silurians (perteneixents al segon període de l'era primària) i masses dels rius.
Al Brasil, en l'estat de Minas Gerais, els mantells es troben en una roca formada en gran part per quars i mica; en els estats de Bahia, Goiás i Mato Grosso es troben en dipòsits dispersos de crescudes i en les arenes dels rius.
A Sudàfrica les condicions són diferents: el diamant es troba en les arenes dels rius i en depressions crateriformes del sòl, en una terra que en la superfície és de color groguenc i ja en la fondària és gris blavosa, constituïda per partícules d'una roca eruptiva anàloga a la serpentina, procedent de la descomposició d'una roca d'olivina (anomenada kimberlita.)
[edita] Extracció i tall
El procés d'extracció és també molt divers, ja que depèn de la regió en la que el diamant s'exploti. Però, en general, les operacions de feineig es divideixen en tres parts: eliminació dels elements estèrils (terra i pedra que cobreix l'arena diamantífera), extracció i rentat.
Degut a què el feineig d'aquestes mines és molt costós (de cada deu tones de mena, només s'extrau un quirat de diamant) les companyies únicament inverteixen en aquelles zones que els garanteixen una producció abundant. Per norma general, extensos quilòmetres de terreny són excavats per obtenir una gemma de mida apreciable. Això explica perquè el diamant té un preu tan alt en el mercat.
Un diamant captiva pels seus reflexos. La bellesa del seu resplendor es deu a que poseeix un alt índex de refracció de la llum i un gran poder dispersiu: al penetrar, els raigs de llum sofreixen innumerables reflexions interiors i la llum blanca es dispersa, tornant a l'interior convertida en un ventall de múltiples colors. Els diamants i les gotes d'aigua funcionen com prismes al frenar, en major o menor grau, les longituds d'ona (violeta al màxim, vermell al mínim), fent que els colors s'estenguin en forma d'arc de sant Martí.
El grau de la bellesa de l'iris del diamant depèn, en gran mesura, del tall i polit de la peça. Encara que naturalment els diamants tenen els seus propis reflexes, aquests poden ser millorats i multiplicats sota la mà pacient d'un lapidari expert.
Per la seva extrema duresa, el diamant només pot partir-se amb un altre diamant. Per això, en el tallat i polit de la pedra un dels elements més importants és el diamant mateix.
Abans de procedir a tallar, s'examina la gemma per determinar els seus plans de creuer. Després es traça sobre ella una línia que marqui el perímetre d'aquests plans. Sobre aquest es fa una petita ranura amb una especie de bastó que porta en el seu extrem una aresta de diamant. Por aquesta obertura s'introdueix una finíssima fulla d'acer, se li dona un cop sec i la pedra es parteix en dos.
Per al tallat, els lapidaris usen serres circulars de fòsfor sobre el tall de les quals si posa pols de diamant barrejat amb oli d'oliva, tantes vegades com duri la operació (que, en ocasions, es prolonga durant dies dependent de la mida i la duresa de la gemma.)
Però no tots els diamants són útils per la joieria. Qualsevol defecte pot treure'ls valor i llavors només tenen aplicació industrial. Generalment això succeeix amb aquells que presenten en el seu interior bombolles o partícules estranyes, o be, amb els que estan irregularment formats o pobrament colorits.
[edita] Aplicacions en la indústria
Hi ha dos tipus de diamants usats de forma comuna en la indústria: el carbonat i el bales. El primer presenta un marcat principi de cristal·lització amb un gran nombre de puntets blancs lluminosos. El bales és de forma semiesfèrica i superfície granulenta. Per la seva extrema duresa és impossible lapidar-los.
Amb aquests diamants es fabriquen escarpes i moles per a polir eines. També s'utilitzen per a perforar pous petrolífers i per tallar tot tipus de pedres.
Durant molt temps es va somiar amb aconseguir produir diamants artificialment. No fou fins el 1954 que la companyia General Electric va produir (encara que petits) autèntics diamants al sotmetre una substància carbonosa (rica en grafit) a una temperatura de 2.899ºC i una pressió de més de 100.000 atmosferes (semblant a la que se suposa que existia en les profunditats de l'escorça terrestre quant es formaren els mantells diamantífers.)
A partir de llavors, el diamant artificial es fabrica a gran escala. La seva major aplicació és de tipus industrial, encara que també es fabriquen diamants per a joies. El seu preu és més reduït que el d'un autèntic i, pot ser, que les seves característiques siguin quasi idèntiques al més pur diamant. Tot i això, encara la gemma extreta de la terra no ha sigut eclipsada per aquella, producte del laboratori. L'home encara compra els seus capricis a un preu molt alt.
- Ciutat de Diamants, província d'Entre Ríos, Argentina.
