Avicenna

De Viquipèdia

Segell polonès amb el rostre d'Avicena

Abū ‘Alī al-Husayn ibn ‘Abd Allāh ibn Sīnā (en persa: ابوعلى سينا o en àrab: أبو علي الحسين بن عبد الله بن سينا), o senzillament, Ibn Sina, conegut a Occident amb el nom d'Avicenna (o Avicena), (Afshana, Pèrsia 980 - Hamadan 1037) va ser un filòsof i metge àrab molt reconegut, autor de més de 450 obres, entre les que destaca el Cànon de la Medicina. En grec fou anomenat Abitianós Ἀβιτζιανός), i llatí Abitianus, traduit per Abicià i més freqüentment per Avicenna.

[edita] Aportacions en medicina

Primera plana del primer llibre del Kitāb al-Qānūn fī al-ṭibb (Cànon de Medicina) d'Avicena.

Panorama de tots els òrgans coneguts al seu temps, amb les principals patologies associades.
Farmacologia: llista de tots els medicaments coneguts per ordre alfabètic amb les seves propietats principals.
Importància de l'ètica dins el desenvolupament de la professió mèdica (s'ha creat un premi amb el seu nom que reconeix les personalitats que segueixen aquesta línia).
Va ser el primer en descriure adequadament la diabetis.
Apunta a les rates com a transmissores de la Pesta Negra.
Descriu el funcionament del cor amb el seu doble circuit de la sang (del cor als pulmons i del cor a la resta del cos).
Recomana l'esport per conservar la salut.

Va escriure el tractat anomenat De Urinis que és part del segon volum de Physici et Medici Graeci Minores, amb el títol Περὶ Οὔρων Πραγματεία Ἀρίστη τοῦ Σοφωτάτον παρὰ μεν Ἰνδοῖς Ἄλλη Ἔμπνι τοῦ Σινᾶ ῎ητοι Ἄλλη υἱοῦ τοῦ Σινᾶ, παρὰ δὲ Ἰταλοῖς Ἀβιτζιανοῦ.

[edita] Doctrina filosòfica

Avicena pertany a l'escola de Bagdad. La seva línia principal d'actuació es basa en la conciliació entre el discurs racional i la religió. En part, adapta els treballs d'Al-Farabi per tal de fer-los compatibles amb l'Alcorà, i també incorpora elements tradicionalment teològics a la filosofia, com els àngels, als que atorga un paper clau en la seva relació amb els humans, sobretot en els profetes. A nivell general, reconeix l'Orient com font de llum, i intenta revaloritzar la filosofia oriental i transmetre-la a Occident; malgrat tot, moltes obres sobre aquest tema s'han perdut.

Per tal d'explicar la realitat, Avicenna adopta un sistema emanatista, propi del neoplatonisme. No obstant, manté un esquema de coneixement que recull de la tradició naturalista aristotèlica: distingeix entre sensació, imaginació, intel·lecte possible i intel·lecte agent, que es correspon a una gradació des de la primera abstracció possible, seguida per les idees particulars no sensibles, i que culmina en les idees generals. Aquesta triple jerarquia també s'aplica als éssers. També aprofundeix en la relació entre essència i existència: una cosa que és només existeix si la seva existència és necessària. La creació feta per Déu correspondria a aquesta necessitat.

Avicena adapta la separació d'Aristòtil entre l'intel·lecte possible (pacient, passiu), i l'intel·lecte agent (actiu), i en fa una interpretació més espiritualista. Així, l'intel·lecte actiu en realitat el considera com pertanyent a Déu, i que es comunica en el temps a l'home, mentre que l'intel·lecte passiu pertany a l'home, però no mor en el cos, ja que creu en la immortalitat de l'ànima. Segons la visió d'Avicenna, l'intel·lecte pacient no pot fer res sense l'agent, així que l'intel·lecte humà és tan sols en potència. L'existència de l'intel·lecte agent s'ha de fer per via espiritual.

Avicenna és especialment rellevant en la història de la filosofia per haver facilitat la lectura d'Aristòtil als escolàstics.