Pirineus

De Viquipèdia

Pirineus
Altitud del pic més alt:	3.403.5 m
Coordenades:	42° 39′ N, 00° 41′ ECoordenades: 42° 39′ N, 00° 41′ E
Situació:	Nord-est de la península ibèrica
Serralada:	{{{Serralada}}}
Serralada:	{{{Serres}}}
Pics més importants:	l'Aneto, Pocets, Mont Perdut, Vinhamala, Pica d'Estats
Material de formació:	roca metamòrfica,roca ígnia i sedimentària
Serra - Muntanya - Muntanyes del món

Els Pirineus (o el Pirineu) són un conjunt de serres (és a dir, una serralada) situades al nord de la Península Ibèrica. S'estén des del Mar Mediterrani (Cap de Creus) a l'est, fins al mar Cantàbric (golf de Biscaia) a l'oest; al sud hi té la depressió de l'Ebre, i al nord la de la Garona.

Territorialment, ocupa la zona nord de Catalunya, l'Aragó, Navarra i Euskadi i la zona sud del País Basc francès i de l'Occitània francesa (Bearn, la Gascunya, i Llenguadoc); l'oest i sud de la Catalunya Nord; i la totalitat d'Andorra. La frontera entre França i Espanya també ressegueix aproximadament els Pirineus; el País Basc i Catalunya, als extrems oest i est respectivament, es troben a cavall de la serralada.

Tenen una llargada d'uns 425 km i una amplada que generalment no supera els 100 km, amb una superfície total de 19.000km².^[1]

Taula de continguts 1 Etimologia 1.1 Subdivisions 2 Geografia 2.1 Principals cims 2.2 Principals valls 2.3 Rius, estanys i glaceres 2.4 Paisatge pirinenc 3 Clima 4 Flora 5 Fauna 6 Geologia 7 Pirineïstes 8 Parcs naturals i reserves 9 Transport 9.1 Per carretera 9.2 Per ferrocarril 9.3 Per l'aire 10 Economia i turisme 10.1 Ciutats i viles turístiques del Pirineu 10.2 Senderisme 10.3 Regions econòmiques transfrontereres 11 Presència humana 11.1 Era prehistòria 11.2 Era històrica 11.3 Era moderna 12 Construccions humanes als Pirineus 13 Mitologia 14 Llengües del Pirineu 15 Referències 16 Vegeu també 17 Fotografies 18 Enllaços externs

[edita] Etimologia

Existeixen moltes etimologies possibles per al nom d'aquestes muntanyes:

• El terme "Pirineus" ve d'un personatge de la mitologia grega, Pirena (Πυρήνη). Heracles hi construeix una tomba per a Pirena donant-hi nom així a la serralada.^[2] El mot "Pirineus" era ja conegut en grec antic: el terme Πυρηναῖα (Pirēnaîa) apareix a casa Plutarc^[3].

• Una altra etimologia deriva "Pirineus" de piren, mot celtiber que significava "muntanya"^{[cal citació]}. Aquest podria ser el motiu de l'ús singular i plural de la paraula: català els Pirineus / el Pirineu, castellà los Pirineos / el Pirineo, occità eths / los Pirenèus (però: aragonès os Perinés i basc Pirinioak només en plural).
  El perquè de la presència de la "y grega" en francès és que, a canvi amb d'altres llengues romàniques on el pas pel llatí l'ha bescanviat per una "i llatina", pyrénées ha vingut directament del grec Pyrenaeus.

• Pirineu tanmateix podria provenir de poranaia, de pora (enorme) i naga (muntanya), un mot procedent del llígur antic, llengua del poble que habitava al nord del massís abans dels Celtes^[4].

• Un text de Diodor de Sicília^[5] (segle I aC) comenta que, antany, els Pirineus eren coberts de forests que fóren incendiades pels pastors. La terra mateixa hauria cremat – així donant-hi el nom Pirineu del grec antic πῦρ pîr, o foc.

• Segons un altre teoria però, és un topònim ancestral íber o basc. En aquesta llenguas la serralada es diu Ilene os ("munts de la lluna") puix que "Ilene"" significa la lluna.

[edita] Subdivisions

Malgrat la seua unitat com a massís, a sovint hom troba convenient dividir la serralada en zones diferenciades segons el context. Així doncs podem parlar dels dos vessants com a pirineu francès i pirineu espanyol; o per territori, del pirineu català, occità, aragonès i basc; o inclús per regió, departament, o província: pirineu d'Aude, pirineu de Girona, pirineu de Navarra. Per altra banda podem parlar en termes d'alçada: de l'Alt i Baix Pirineu, i del Prepirineu (les serres més baixes al voltant del massís mateix), o més arbitràriament del pirineu oriental, pirineu central i pirineu occidental. Finalment podem distingir entre les zones climàtiques del pirineu atlàntic i el pirineu mediterrani.

[edita] Geografia

En geografia física, els Pirineus formen una serralada d'aspecte rectilinear, bastant estret, d'una llargada total de 430 quilomètres des del Cap de Creus, al Mediterrani, fins al Golf de Gascunya, a l'Atlàntic. La delimitatió occidental es difícil de fixar amb exactitud perquè els Pirineus es fonen progressivament amb el conjunt de les muntanyes basques entre Àlaba i Biscaia que enllacen a l'oest amb les Muntanyes Cantàbriques, el qual crea un eix pirinenc-cantàbric de 1.000 km). La definició geogràfica més senzilla, i la més popularment acceptada, és la que fa referència al seu caràcter "ístmic" : una serralada entre la Mediterrània i el Golf de Gascunya, que separa la península ibèrica de la resta del continent europeu.

Les valls pirinenques s'orienten típicament de nord a sud, llevat dels extrems marítims i d'alguna vall notable com ara la d'Ordesa, la de la Cerdanya i la de l'Aragó. Açò explica l'escassa accessibilitat entre les distintes valls (els eixos Jaca-Pamplona i Puigcerdà-la Seu d'Urgell són dues excepcions). A més, els cims més alts es barregen sense cap depressió important que els separe, fet que explica perquè hi ha tan pocs llocs de pas practicables entre els dos vessants.

La frontera entre França i Espanya segueix aproximadament la línia dels cims més elevats com a regla, amb la notable excepció de la vall d'Aran, que depèn de l’estat espanyol però se situa al vessant septentrional. Una altra "anomalia" és la gran plana de la Cerdanya, que es troba al vessant meridional però tanmateix és dividida entre els dos estats (vegeu: Tractat dels Pirineus). Per tal de fixar una amplària aproximada del massís, hom pot dir que el prepirineu i peu de muntanya pirinenca es dissolen a les conques de l'Ebre al sud i del Garona i l'Aude al nord.

[edita] Principals cims

El punt culminant dels Pirineus és el pic d'Aneto amb 3.404 metres, situat entre la Ribagorça i la vall d'Aran. És al pirineu central que trobem gairebé tots els cims superiors a 3.000 metres, a la regió francesa de Migdia-Pirineus i a la comunitat autònoma espanyola d'Aragó: hi ha un total de 129 muntanyes principals i 83 secundàries per damunt del llistó mític dels tres mil metres, repartides per onze zones (vegeu l'inventari complet dels cims de més de 3.000 metres a llista UIAA dels 3.000 pirinencs).

Cal esmentar que aquest límit simbòlic que divideix les muntanyes en grans (més de tres mil metres) i mitjanes (menor de tres mil) és un invent del segle XIX quan la Revolució Francesa institucionalitzà el sistema mètric (abans es comptava en toise a França). Aquest invent va crear una nova meta per al muntanyisme: escalar tots els "tres mil" (vegeu Pirineïsme).

Alguns dels cims més importants dels Pirineus són:

• L'Aneto (3.403,5 m), a la Ribagorça, el més alt de la serralada.
• El pic de Pocets (3.375 m), a la Ribagorça.
• El Mont Perdut (3.348,2 m), a l'Aragó.
• El Vinhamala (3.298 m), a la Gascunya.
• La Pica d'Estats (3.143,1 m), a cavall entre el Pallars Sobirà i el País de Foix, és la muntanya més alta de Catalunya.^[6]
• El Comapedrosa (2.942 m), la màxima altitud d'Andorra.
• El Carlit (2.921 m), a l'Alta Cerdanya.^[6]
• El Collarada (2.886 m), a l'Aragó.
• El Migdia d'Ossau (2.885 m).
• El Migdia de Bigorra (2.877 m).
• El Montardo (2.833,8 m), a la Vall d'Aran.^[6]
• El Canigó (2.784 m), al Conflent, muntanya simbòlica de Catalunya.
• Els dos cims dels Encantats (2.734,3 i 2.748,1 m), al Pallars Sobirà.^[6]
• El Gran Gabizos (2.692 m).
• El Pedraforca (2.506,1 m), al Berguedà.^[6]
• El pic d'Anie, divisora entre Occitània, Aragó i el País Basc (2.504 m).

Tanmateix, algunes muntanyes senyeres del massís no assoleixen tanta altitud: la pica de Bugarachla, a la serra de Corbera (prepirineu nord), que marca la frontera de la Catalunya Nord i Occitània, fa 1.230 m; i el pic de Larrun, muntanya màgica per als bascos, fa 905 m.

• Vegeu l'inventari complet de cims i massisos a llista de cims i massisos dels Pirineus
• Hi ha més imatges de cims pirinencs a Commons.

[edita] Principals valls

El Pirineu no és una sola serra sinó un conjunt de serres, enmig de les quals es troben valls fins i tot obertes i planes, com la Cerdanya. D'altres valls importants de la serralada són:

La vall d'Errobi La vall de Baztan La vall de Roncesvalls La vall de Roncal

La vall d'Asp La vall de Tena La vall d'Ordesa La vall d'Aigüestortes

La vall de Cinca La vall de Benasc La vall d'Arieja La vall d'Aran

La vall de la Noguera Ribagorçana La vall de la Noguera Pallaresa Les valls d'Andorra Les valls del Cadí

La vall de Boí La vall del Fluvià La vall de Tec La vall de l'Aglí

I per al transport internacional, és molt destacada:

• La vall de l'Aragó, històric eix ferroviari i actual eix de transports pesats per carretera a través del túnel de Somport (vegeu Transport).

• Per un inventari complet de les valls pirinenques, vegeu la llista de valls dels Pirineus

[edita] Rius, estanys i glaceres

Aquesta serralada és el bressol de rius importants. Mentre al nord el Garona neix a la vall d'Aran i esdevé el riu principal de la depressió al nord de la serralada, els rius del vessant sud del massís desemboquen majorment a l'Ebre, riu que crea la depressió homònima al sud dels Pirineus.

Vessant nord:

• Adur, Garona, Errobi, que desemboquen a l'Atlàntic;
• Tec, Tet, Aude, Aglí i Camini que desemboquen al mediterrani

Vesssant sud:

• Bidasoa, que desemboca a l'atlàntic;
• Aragó, Gàllego, Cinca, Éssera i Segre (tots tributaris de l'Ebre), i Ter, Llobregat, Muga i Fluvià: desemboquen al mediterrani.

Avui en dia no hi queda cap glacera per davall dels 3.000 metres però si restes de la seua presència entre el Canigó i l'Adi^{[cal citació]}. Els que sobreviuen a l'actualitat són generalment circs: Balaitus, Vinhamala, Mont Perdut i Maladeta. La majoria dels estanys del Pirineu tenen glaceres com a origen^{[cal citació]}. El Pirineu conté un conjunt important d'aquests estanys ("Estanh" o "Gorg" en occità, "Ibón" en aragonès), que poden arribar als cent metres de profunditat. Alguns dels estanys més destacables són el de Sant Maurici, el dels Colomers (Vall d'Aran) i els que es troben al voltant de la Bollosa (Capcir).

[edita] Paisatge pirinenc

El paisatge pirinenc és típic de l'alta i mitjana muntanya alpina, però hi trobem diferències també: l'absència de grans llacs, mentre els petits estanys s'agrupen en gran nombre; els pocs colls i la seua gran altitud; una gran quantitat de gaves, torrents que cauen dels alts cims com a cascades, al vessant nord. Aquestes últimes són de les més grans d'Europa, tret d'aquelles d'Escandinàvia i la de Reichenbach als Alpes suïssos^[7]. Cal comentar la freqüència dels penya-segats, anomenats circs: és el fons d'una vall situada per damunt d'un precipici, amb forma de semicercle escarpat. Exemples són el circ de Gavarnia, el de Tromosa, el del Litor i el del Marcadau.

Al vessant sud, els canyons abunden, per exemple, el Canyó d'Añisclo, a Ordesa. Ja a ambdues bandes trobem congosts de gran profunditat, com el Congost de Montrebei o les Gorgues de la Carançà.

La cascada més alta de la serralada, amb 422 metres, es troba al naixement del gave de Pau al nivell del circ de Gavarnia^[7]. Aquest forma part del massís del Mont Perdut al vessant nord, i fou registrat al 1997 com a patrimoni mundial de l'Unesco.^{[8], [9]}.

[edita] Clima

El clima dels Pirineus és de muntanya, amb unes precipitacions més elevades i unes temperatures més baixes que els territoris del voltant. Alhora fa de frontera climàtica entre el clima atlàntic o oceànic predominant al nord-oest i el clima mediterrani al sud-est (amb matisos continentals al sud).

S'hi dóna una disminució de les precipitacions d'oest a est i de nord a sud, essent les valls prepirinenques de l'oest de Catalunya les zones més seques de la serralada (compareu, per exemple, els 636 mm/any d'Adrall amb els més de 1.500 als Pirineus Atlàntics). Al pirineu central la pluviometria es modera amb uns índexs regulars (1.000 a 1.500 mm/any a mitjan muntanya, localment 2.000 mm als cims més elevats del pirineu occidental) i l'amplitud tèrmica augmenta (als 1.200 m: 0° al gener, +14° al juliol). Just a l'extrem est la pluviositat torna a augmentar per la proximitat amb el Mediterrani, que si bé de manera poc freqüent, de vegades genera llevantades. La regió transfronterera situada entre el Canigó i Olot és especialment propensa a rebre precipitacions intenses (1.000 a 1.500 mm/any), tot i que durant l'estiu la sequera hi és ben present.

La influència oceànica del nord-oest, provinent del Golf de Gascunya, és intensa al País Basc, amb cúmuls pluviomètrics de 1.500 a 2.500 mm/any i hiverns relativament suaus i estius frescs (mitjanes de +1° al gener i +13° al juliol a 1.200 m d'altitud). Aquesta influència s'estén a les quatre cinquenes parts de la serralada al vessant nord (fins a l'Aude), i tanmateix penetra ben poc al vessant sud (no gaire més lluny que les muntanyes de Navarra més pròximes a la cresta fronterera del massís).

Al vessant sud el règim de precipitacions és essencialment alimentat per les pertorbacions provinents del sud-oest d'origen atlàntic, que pateixen una influència continental durant la seua travessia per la península i es reactiven al contacte del relleu pirinenc. Les precipitacions són més infreqüents però sovint més intenses que al vessant septentrional, la qual cosa explica l'elevat nombre d'hores de sol malgrat tenir registres pluviomètrics similars (1.000 a 1.500 mm/any), llevat del peu de muntanya àrid (vora 500 mm/any). L'aire oceànic temperat és rebutjat per l'alta muntanya, on els hiverns són relativament freds i els estius calorosos (a 1.200 m: 0° al gener, +15° al juliol).

Fonts: "Situaciones atmosféricas en España" (centre de publicacions, Direcció General de l'Institut Nacional de Meteorologia, Ministeri de Medi Ambient, Madrid 1993)- "La météo de la France" de Jacques Kessler i R. Chambraud (dades pluviomètriques i tèrmiques).

[edita] Flora

La flora dels Pirineus es compon de vora 4.500 espècies, de les quals unes 160 són endèmiques^[10]. Pel que fa als arbres, cal esmentar el pi (pinus uncinata) a gran altitud (nivell subalpin), faigs (Fagus sylvatica) i avets (Abies alba) a mitjan muntanya (nivell muntanyenc), llavors alzines i castanyers al peu de muntanya (nivell tossalenc). L'agricultura és limitada a les valls als cereals i els arbres fruiters^{[cal citació]}.

L’influència mediterrània fa que el pirineu oriental i sud, més assolellat, té una composició florístic diferent de la resta de la serralada. L’orientació d’oest - est de la serralada fa que un gran nombre d’espècies que eren presents al nord d'aquesta regió durant l’era terciària han desaparegut a causa del fred de la darrera gran glaciació (màxim glaciar fa vora 20.000 anys): elles "migraren" cap a zones de més baixa latitud, més clements que l'alta muntanya pirinenca, que no podien travessar. Malgrat tot, algunes espècies han pogut subsistir a les valls més protegides dels Pirineus, esdevenint així endèmiques de la zona.^{[cal citació]}

El clima és el que més decideix la flora del Pirineu. Al pirineu atlàntic, és a dir el nord i l'extrem occidental, trobem prats verds alternant amb boscos d'alzina de fulla caduca a la vall i a peu de muntanya, i fagedes i pinars a mitjan muntanya. El límit superior de la forest se situa entre els 2.000 i 2.500 m (pins), sent rellevats per landes subalpines (erica, rhododendron) llavors, sota de 2.500 a 3.000 m, als pedres, la neu i petits glaciars.

La mitjan muntanya del vessant sud, el més sec, presenta una vegetació típicament mediterrània: garriga, forests de faigs verts, pins negres, pins silvestres. Les valls més altes destaquen prats verdulents, fagedes, avets i pins silvestres. A la part més alta no hi hauria gaire diferència amb la del vessant nord si no fos per la predominància de terres calçàries que s'imposa al clima i abaixa el límit vegetal.

Per fi, a l'extrem oriental les pluges torrencials del mediterrani, combinat amb sequera estival, dónen lloc a grans fagedes.

Convindria destacar la selva d'Irati, considerat la fageda més gran d'Europa i la massa boscosa més gran dels Pirineus.

[edita] Fauna

El Pirineu és un territori gran i variat climàticament, el que fa que la fauna siga molt variada de zona en zona. En total existeixen 42 espècies de mamífers. Al País Basc, el Potok o cavall pirinenc hi és simbòlic. Mentrestant, a gran part del pirineu central, l'Ós bru és l'animal més associat, malgrat que en queden ben pocs. D'altres espècies típiques, però no exclusives del Pirineu són: el xoriguer gros, la marmota, el porc senglar, l'isard, el llop, el cèrvol, el linx, l'àguila, el falcó etc.

Algunes espècies endèmiques ja s'han extingit, com la cabra pirinenca o ibex, extingida misteriosament entre el 1998 i el 2001^[11].

Entra les quasi 200 espècies d'animals que hi subsisteixen, algunes, com l'Ós bru, no arriben als 20-25 exemplars^{[cal citació]}. Caçada gairebé fins l'extinció als anys 90, a partir del 1996 s'ha començát a reintroduir-ne amb ossos provinents d'Eslovènia. Ja podem observar la seua tímida presència a la Vall d'Aran i Andorra.^[12].

Algunes espècies a la vora de la desaparició han reviscolat, com l'isard, que al principi del segle XIX era al llindar de l'extinció i que ara té 45.000 exemplars. N'és també el cas del cèrvol, el cabirol i el porc senglar^{[cal citació]}.

Entre les aus, el rei indiscutible és el trencalòs. Extingit a quasi tota Europa, és al Pirineu on l'espècie té el seu darrer refugi, actualment en expansió i proveïdor d'exemplars per a la cria als Alps^{[cal citació]}. S'estima que n'hi ha entre 500 i 600. D'altres ocells del Pirineu són l'àguila reial, abellaire, el milà reial o negre, el falcó, el xoriguer gros, el mussol pirinenc o el raríssim mussol boreal, a més del voltor, l'aufrany i, més recent, el voltor negre. També el gall fer, en clar perill d'extinció al vessant sud (4 mascles a Navarra, 75 a l'Aragó i uns 450 a Catalunya) i en canvi molt conservat al nord (vora 3.500 mascles). A l'alta muntanya viu una de les joies pirenenques, la perdiu blanca, amb 700 parelles.

Fauna endèmica dels Pirineus:

Vaca Pirinenca Llangardaix pirinenc

Escurçó pirinenc Tritó pirinenc

Talpó pirinenc Vaca bruna dels Pirineus

Gos de Muntanya dels Pirineus Almesquera

[edita] Geologia

Les característiques geològiques més acusades hi són la disimetria dels vessants al sentit transversal, és a dir que el seu desnivell és molt més pronunciat al costat nord que al sud, i la disimetria al sentit longitudinal: baixa suaument fins al Cantàbric i de forma més abrupta cap al Mediterrani.

Formats durant l'Era Terciària, com a part del gran aplegament alpino-himalaienc, des del punt de vista estructural els Pirineus es diferencien clarament dels Alps ja que mentre al segon s'hi fa un paper decisiu els mants de corriment, els Pirineus poden classificar-se en conjunt com una serralada de plegament autòcton.

Els sediments de la gènesi dels Pirineus es depositaren a les conques litorals durant el Paleozoic (era primària) i del Mesozoic (era secundària). Llavors, al Cretaci inferior (150 - 100 Ma), sota l'efecte d'una obertura oceànica, el golf de Gascunya es va desplegar en vano, aixafant Iberia contra el continent europeu i prenent grans capes d'aquests sediments en cargol: la pressió i l'aixecament de l'escorça terrestre van afectar primer la part oriental per estendre's progressivament a tota la cadena, una sobrerecció i deformació que culminà a l'Eocè, al principi del Cenozoic (era terciària).

La part oriental dels Pirineus és constituïda majorment per roques crostals (granits i gneis), mentre a la part occidental els pics de granit són flanquejats de capes calçàries. El caràcter massís i poc desgarrat de la serralada és conseqüència d'aquesta preponderància de roques crostals, que dificulta l'erosió i la creació de glaceres.

[edita] Pirineïstes

Alguns científics i muntanyers que han destacat en l'estudi d'aquestes muntanyes són:

• Louis François Ramond de Carbonnières. Naturalista. (1755-1827)
• Franz Schrader. Geògraf. (Bordeus, 1844 - París, 1924)
• Henry Russell. Comte Russell-Killough. (Tolosa, 1834 - Biarritz, 1909)
• Pedro Montserrat Recoder. Botànic. (Mataró, 1918-)
• Albert de Franqueville.Botànic.(?)
• Manuel Anglada i Ferran. Estudiós de la cultura pirinenca. (Maçanet de la Selva, 1918 - Andorra la Vella 1998)
• Arturo Blasco i Giné. Estudiós del cançoner, guardonat amb la Creu de Sant Jordi. (Barcelona, 1933 - )
• Olivier de Marliave. Estudiós de la mitologia pirinenca. (Arieja 19? - )

[edita] Parcs naturals i reserves

La fauna i la flora de la part central dels Pirineus són protegides per tres parcs nacionals: el Parc Nacional dels Pirineus francès i el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i el Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut espanyols. S'hi afegeix les reserves naturals nacionals al Pirineu nord-occidental com la de Néouvielle i de la vall d'Ossau, i el Parc Natural de Pocets-Maladeta i el Parc Natural de l'Alt Pirineu, a la zona sud-oriental i també el Parc Natural del Cadí-Moixeró.

Tanmateix parem esment a les nombroses reserves naturals nord-catalanes de Prats de Molló, Noedes, Pi de Conflent, Mentet, Vall d'Eina, Jújols, Conat, La Maçana; i les reserves naturals catalanes de les altes valls del Freser i Ter, i l'Albera. Per fi existeixen les reserves naturals regionals de França d'Arieja (Embeyre), la Catalunya Nord (Nyer) i l'Alt Pirineu (Pibeste). Els nombrosos indrets naturals classificats per llei per protegir el paisatge, les reserves biològiques i les reserves de fauna salvatge fan testimoni de l'interès ecològic del massís pirinenc.

• Per a un inventari complet dels parcs i reserves dels Pirineus, vegeu la llista de zones de protecció dels Pirineus

[edita] Transport

El transport del Pirineu parteix de dos fets: és un massís de roca que divideix netament la península ibèrica de la resta d'Europa; i cal superar-lo. Tot el transport comercial, public i privat que passa entre Ibèria i el centre d'Europa ha de passar pel Pirineu, si no vol anar en vaixell que moltes vegades és car i poc convenient. Ha sigut el transport de mercaderia des dels ports d'Algesires i Barcelona que més ha exigit l'obertura de túnels i viaductes per salvar la serralada^{[cal citació]}.

[edita] Per carretera

Dues autopistes voltegen els Pirineus: pel mediterrani l'AP-7 / A-9 passa pel port de muntanya del Pertús, deixant la serra de l'Albera a l'est; i per l'atlàntic l'AP-8 / A-63 vertebra el País Basc de Bilbao a Baiona, passant per la badia de Txingudi i deixant les darreres serres pirinenques al sud. L'únic eix central adient pel pas de mercaderia pesada és l'eix de transport central de la vall de l'Aragó que passa pel túnel de Somport comunicant Osca i Pau. Hi ha, en adició tres ports de muntanya que han sigut llocs de pas des d'almenys l'epoca romana: la vall de Roncesvalls entre Pamplona i Donibane Garazi, Viella (abans per dalt del coll i ara pel túnel) i Montlluís entre la Cerdanya i el Conflent.

Tanmateix, les poblacions veïnes del Pirineu han teixit una xarxa viària pròpia que en el seu conjunt fa la volta de la serralada pels dos costats. Al nord, l'autopista dels Pirineus recorre les ciutats prepirinenques de Baiona, Pau, Tarba, Tolosa (A-64); i continua per Carcassona fins a Narbona (A-61), on enllaça amb l'autopista del Llenguadoc. Un ramal d'aquesta estén fins a Foix i en el futur, fins a Andorra la Vella.

Es preveu la creació d'un eix pirinenc català, que tracta essencialment de desdoblar les vies principals del Pirineu a la Catalunya del Sud en forma d'autovia, enllaçant Figueres, Olot, Ripoll, Puigcerdà, la Seu d'Urgell, la Pobla de Segur, el Pont de Suert i Viella. Igualment hi ha projectes de desdoblament per la N-230 entre Lleida i Viella (vegeu A-14) i la N-116 entre Prada i Andorra.

[edita] Per ferrocarril

El tren imita a les autopistes, salvant el Pirineu pel mediterrani (a la Marenda) i l'atlàntic (a Txingudi). El canvi d'ample entre ambdos estats i les duanes fronteres feien necessaris dos parcs ferroviaris, a Irun i Cervera que empleaven milers de treballadors, però que avui en dia han vist els seus nombres reduïts drasticament per l'obertura parcial de la frontera^{[cal citació]}.

A principis del segle XX, existia el projecte d'un eix ferroviari central passant pel túnel de Somport, el qual fou construït però mai posat en ús.^{[cal citació]} A l'actualitat, l'estació de Canfranc és el terminus dels trens regionals de Renfe Operadora a l'Aragó.

Al segle XIX i XX, l'epoca daurada del ferrocarril, moltes línies foren construïdes al Pirineu. Alguns dels trens que antigament conectava la muntanya amb la plana s'han convertit ara en atraccions turístiques. Entre d'ells, el Tren Groc del Conflent i la Cerdanya i el Tren de l'Alt Llobregat. Podem parlar també dels trens de cremallera, que tenen una important funció turística. Dos exemples són la Cremallera de Larrun i la Cremallera de la Vall de Núria.

El projecte ferroviari més modern és el del TGV, que ha necessitat la construcció d'un nou túnel, el de Bracons prop del Pertús, i al seu pas pel Pirineu. Sumat a l'avantatge de la gran velocitat que posarà Barcelona en més estret contact amb Perpinyà, elimina la necessitat de canviar l'ample de raïl.

• Article relacionat: Projecte de línia Barcelona-Andorra

[edita] Per l'aire

Trobem a Tolosa i a Barcelona els aeroports més importants de la zona. D'altres aeroports del Pirineu són l'aeroport de Pamplona, l'Aeroport de Sant Sebastià, l'Aeroport de Girona – Costa Brava, l'Aeroport de Perpinyà, l'aeroport de Tarba, l'aeroport de la Seu d'Urgell, l'aeroport de Pau i l'aeroport de Baiona.

[edita] Economia i turisme

Estacions d'esquí alpí dels Pirineus
A Catalunya Boí Taüll Vaqueira Beret Port Ainé Port del Comte Espot Esquí Parc Tavascan Alp 2.500 (Masella, La Molina) Vall de Núria Vallter 2000 Rasos de Peguera Sant Joan de l'Erm Tuixent-la Vansa Aransa Lles de Cerdanya
A la Catalunya Nord Cambra d'Ase Font-Romeu Els Angles Puigbalador Formiguera Pirineus 2000 La Quillana Puigmal
A Occitània La Pierre Saint-Martin, Artouste Gourette Luz-Ardiden Cauterets Hautacam Barèges-La Mongie Gavarnie-Gèdre La Mongie Piau-Engaly Saint Lary Val Louron Peyragudes Superbagnères Porte Puimorens Ax-les-Thermes Guzet Les Mont d´Olmes Ascou-Pailheres Mijanes-Donezan Artouste Le Mourtis Bourg d'Oueil Guzet Neige Camurac Acou-Pailhères Goulier Neige Ax
A l'Aragó Candanchú Astún Formigal Panticosa Cerler
A Andorra Vallnord Ordino Arcalís Pal Arinsal Gran Valira (Pas de la Casa) Gran Valira (Soldeu) La Rabassa

La principal font d'ingressos al Pirineu és el turisme^{[cal citació]}, malgrat que la ramaderia i d'altres activitats agrícoles no s'hi han de menystenir: Un terç de la superfície del massís és emprat com a pasturam^{[cal citació]}. El turisme del Pirineu és, en termes generals, un turisme alpí basat en els esports nòrdics, sobretot l'esquí i a més el senderisme, l'ecoturisme i el turisme rural generalment.

Tanmateix alguns indrets ostenten atractius adicionals a la natura o les estacions d'esquí. La vall de Boí compta amb un conjunt d'esglésies romàniques classificades patrimoni de la humanitat. A Andorra, és la vall del Madriu-Perafita-Claror que té aquesta distinció, a més d'una ruta romànica molt visitada. Prada i la Catalunya Nord utilitzen la seua particularitat cultural com a atractiu turístic, a l'igual que l'Iparralde (el País Basc francès). El Conflent i la Cerdanya fan bandera del seu tren turístic, el Tren Groc. I Lorda, a Gascunya, és un centre de pelegrinatge mundial.

Cal tornar a parlar d'Andorra com el centre econòmic més dinàmic de l'Alt Pirineu, majorment a conseqüència del petit i mitjà comerç que ofereix productes d'alta gamma a preus més baixos que als estats veïns^{[cal citació]}. Ha pogut destacar una pluralització de l'oferta turísitica amb balnearis, esports més enllà de l'esquí i rutes culturals^{[cal citació]}.

Darrere del turisme, l'agricultura perviu i és encara un factor important en la vida dels pobles dels Pirineus^{[cal citació]}. Si a la majoria del massís la ramaderia és la principal activitat agrícola, al pirineu mediterrani, la vinya i la fruita predominen. Tanmateix, la indústria fou un element important a les valls pirinenques. Al Pirineu, les indústries més típiques eren les mines i preses, el teixit i les piscifactories), totes ara en franc retrocés.

[edita] Ciutats i viles turístiques del Pirineu

Són poblacions que viuen principalment del turisme per la seua proximitat amb el Pirineu.

Donibane Garazi Elizondo Lorda Banhèras de Luishon

Jaca l'Aínsa Foix Acs

Viella Andorra la Vella la Seu d'Urgell Ripoll

Montlluís / Font-Romeu Puigcerdà Prada Ceret / Palalda

[edita] Senderisme

Les principals sendes del Pirineu són el GR 10 i el GR 11, que el travessa de l'oest a l'est pel vessant nord i sud, respectivament, ascendent fins als 2000 metres en alguns punts. Dues sendes més, ambdues de gran recorregut i no específicament relacionats amb el Pirineu, són el històric Camí de Santiago (GR65), que creua la serralada a Donibane Garazi o per la vall de l'Aragó, i més recentment el Camí dels Països Catalans, que recorre tot el pirineu català.

D'altres camins són:

• Els Pedals de Foc que fa la volta del Parc nacional d'Aigüestortes.
• El GR 7 entre Andorra i Gibraltar.
• El Camí dels bons homes entre Montsegur i la Serra de Queralt al Berguedà.
• La Ruta de la Sal de la Vida entre la Costa Brava i la vall de Núria.
• La Ruta dels Segadors camí entre el Berguedà i la Cerdanya creuant la serra del Cadí.

D'altra banda, els parcs nacionals i naturals (vegeu Parcs naturals) i paratges que cobren admissió com les Gorgues de Kakoeta o les coves atrauen a milions de visitants cada any, i representen en si mateix un gran motor econòmic.

[edita] Regions econòmiques transfrontereres

Al ser tant un lloc de pas com una frontera, el Pirineu alberga uns quants projectes de cooperació o mancomunitat que agrupen zones dels dos costats de la frontera francesa:

• l'Eurociutat Basca entre Donostia i Baiona
• l'Euroregió Pirineus Mediterrània, creat al 2004
• l'Espai Català Transfronterer entre la Catalunya Nord i Girona (en projecte)
• La Xareta, una comarca i mancomunitat de serveis d'alguns pobles de Lapurdi i dos de Navarra.

[edita] Presència humana

[edita] Era prehistòria

Les primeres tribus documentades dels Pirineus eren íbers: Bebrics al pirineu central, Iacetans al pirineu aragonès, Ceretans a la Cerdanya, Andosins a Andorra, Airenosis a la vall d'Aran, Castel.lans al Ripollès. És possible que els bascos també n'eren.

• segle IX aC: les tribus celtes, provinents d'Europa central, entren a la península ibèrica a través dels Pirineus on també s'assenten, passant a ser celtibers.

[edita] Era històrica

• 219 aC: Anníbal Barca creua els Pirineus camí a Roma. Finalment és repulsat.
• 133 aC: Els romans arriben a la península ibèrica i durant la Segona Guerra Púnica. A poc a poc estenen la seua influència amb campanyes militars i la construcció de noves ciutats romanes. Tanmateix, aquesta invasió afecta principalment a les valls i la costa mediterrània, i al Pirineu la introducció de la cultura llatina és més lenta i menys pronunciada. Es pot dir el mateix de la posterior introducció del cristianisme^{[cal citació]}. Finalment Ibèria queda romantizada, passant a anomenar-se Hispània. Les províncies romanes que engloben els Pirineus als dos vessants són a l'est Autrigònia i a l'oest Tarraconense. Durant bastant temps, els bascos queden lliures del domini romà si no de la seua influència.
• Durant l'epoca romana, són una tribu anomenada els vascons qui ocupen la major part del pirineu sud, amb capital a Pamplona.
• 44 aC: Els romans conqueren Gàl.lia i així els Pirineus queden progressivament romanitzats.
• 507: Amb la caiguda de l'imperi romà, els visigots, una tribu germànica, envaeixen Hispània i estableixen el Regne de Toledo. Al nord de la serralada, s'estableix el Regne dels Francs.
• 711: Musulmans provinents del Magreb envaeixen la península i creen Al-Andalus. Malgrat arribar al Pirineu, foren repulsats fins a la conca de l'Ebre per l'emperador Carlemany, creant així la Marca Hispànica (795), d'on neixen el Comtat de Barcelona (801), el regne d'Aragó i el regne de Pamplona (825).
• 1137: Creació de la Corona d'Aragó.
• 1271:Incorporació definitiva d'Occitània a França.

[edita] Era moderna

• 1659: El Tractat dels Pirineus divideix el Pirineu entre França i Espanya. El resultat principal és que la Catalunya Nord passa a formar part de França. Andorra continua com a vassall del bisbe de la Seu d'Urgell i el Comte de Foix.
• Després de la Revolució francesa, els territoris francopirinencs queden divides en els departaments de Pirineus Atlàntics, Alts Pirineus, Alta Garona, Arieja, i Pirineus Orientals.
• Durant la Guerra civil espanyola i la segona guerra mundial milicies anti-feixistes, anomenades generalment com a Maquis ("garriga", on vivien), eren actius per tot el Pirineu. Vegeu invasió de la Vall d'Aran (1944). Durant tota la segona meitat del segle XX, ETA han utilitzat el Pirineu com a amagatall i base^{[cal citació]}.
• 1978: La Constitució de l'estat espanyol crea les comunitats autònomes d'Euskadi, Aragó i Catalunya. Navarra continua com a província foral.
• 1979: la Constitució de l'estat francès crea les regions d'Aquitània, Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló.
• 1991: Andorra esdevé una democràcia parlamentària.

• Articles relacionats: Història d'Espanya, Història de França, Història de Catalunya, Història d'Occitània, Història d'Aragó, Història de Navarra, Història d'Andorra

[edita] Construccions humanes als Pirineus

El Pirineu ha generat una arquitectura específica tant pel seu clima com per les diverses cultures que l'ocupen. Com a bressol de nacions (la basc, aragonesa i catalana), conserva les construccions més antigues d'aquests pobles, moltes vegades a conseqüència de la llunyania de la serralada dels principals centres de població moderna i l'escassedat de pressió urbanística. Moltes d'aquestes construccions són protegits com a patrimoni regional, nacional, o en alguns casos, de la humanitat.

Entre el patrimoni arquitectònic pirinenc, trobem:

• Hórreos, típica construcció del pirineu basc (especialment la vall d'Aezkoa) utilitzada com a rebost exterior o graner. Té la forma d'una caseta aixecada en quatre potes per tal de mantenir els aliments secs.

• Refugis, des dels més humils fets amb pedra seca fins als moderns complexos com el de la vall de Núria. Originàriament un lloc on els pastors s'aixoplugaven, ara el terme és més conegut en referència amb el senderisme i als parcs i reserves naturals, on el govern se'n encarrega de conservar i abastir. Vegeu Refugis del Pirineu català.

• Edificis militars: El castell és una estructura molt típica a tota la península, i nogenysmenys als Pirineus, on en trobem bons exemples com els castells càtars, la Casa de la Vall d'Andorra o els castells dissenyats per Vauban al segle XVIII.

• Edificis civils: Alguns destaquen per la seua modernitat. Un exemple és el balneari de Caldea, a Andorra. l'Estació de Canfranc, d'estil neoclassicista i súmmum del patrimoni ferroviari pirinenc, és en procés de recuperació.

• Edifics religiosos: Les muntanyes són plenes d'esglésies i ermites gòtiques^{[cal citació]}, romàniques o inclús preromàniques a cada vall i cim. Destaquen les esglésies romàniques de la Vall de Boí, patrimoni de la humanitat. La portada del monestir de Santa Maria de Ripoll és considerat el millor exemple del romànic català, sent obra de l'escola de Ripoll, la qual ha dissenyat o influenciat la major part de les esglésies catalanopirinenques. Caldria parar esment també en el santuari de Lorda, centre de pelegrinatge.

• Monuments: S'hi destquen els Cròmlechs, monuments megalítics de culte pagà.

[edita] Mitologia

Segons la mitologia grega, els Pirineus els creà Heracles, en amuntegar pedres per enterrar la princesa Pirena.^[2] Segons la geologia, es van formar a l'Era Terciària, amb el plegament alpí.

Els Pirineus és un lloc molt adient per a la creació de contes i llegendes de fades, monstres i herois. Trobem moltes formacions rocoses que per la seua estranya posició o forma han creat al seu voltant tota mena d'històries. Igualment, els boscos i rius salvatges i immensos, i el temps imprevisible i radical, dóna a la figura de la natura (i els seus agents) un fort poder místic entre els oriünds.

La serralada és alhora un lloc de pas des de la prehistòria (vegeu presència humana) però també aïllat dels nuclis de població. Això ha endarrerit l'avanç de la religió cristiana i en general, de la modernitat. Hi ha evidències de cultes molt antics, per exemple els Cròmlech de Donibane Garazi, i també de déus locals. Aquests cultes són relacionats amb les tradicions celtes i gal.les, però sobretot amb les basques (a la prehistòria un grup que ocupava la major part de la serralada)^{[cal citació]}. Moltes d'aquestes deïtats foren assimilats pel panteó religiós romà, un costum molt típic arreu de l'imperi^{[cal citació]}.

Amb l'arribada del cristianisme, les tradicions paganes no esvaeixen, sinó s'hi assimilen. Moltes esglésies incorporen símbols pagans com el basc lauburu i estels^{[cal citació]}. Mentrestant, els megalits continuaren sent objecte de culte fins al segle XIX^{[cal citació]}, quan l'Església començà a "depurar" les heretgies, reflex d'una purga anterior contra els Càtars i a l'edat mitjana per la Inquisició.

Així doncs, les deïtats paganes perderen força a favor de figures fantàstiques que no suposaven cap conflicte amb la culta cristiana. Aquestes figures prenien vida sobretot entre els pastors com a protecció del mal. D'aquesta manera la superstició pre-cristiana no feia més que enllaçar amb el nouvingut cristianisme, creant llegendes que, mentre incorporen el tret cristià d'un Déu judicial i sever, no deixaven de fer servir els caràcters de sempre com els gegants i donets. En forma d'exemple, al pirineu català trobem la llegenda dels Encantats, dos caçadors fugits de missa en busca d'un isard i al ser maleïts es transformaren en pedra.

De manera general podem parlar de contes de gegants a l'alt pirineu central i oriental, i de laminak (fades basques), minairons (fades catalanes) i bruixes a les serres més modestes. La bruixa és un símbol de molts pobles, i a Zugarramurdi hi ha un museu de les bruixes. El mateix misticisme converteix moltes muntanyes en déus o espérits, com el Puigmal o l'Aneto. Igualment trobem una alta quantitat de rius i boscos encantats, o habitats per esperits, follets o d'altres criatures.

Malgrat que la majoria d'aquestes llegendes segurament provenen de la prehistòria, no significa que no en néixen noves. Tal és el cas amb la Bretxa de Rotllan, un pas de muntanya suposadament obert a tall d'espasa per en Rotllan. Es basa en el fet real de la batalla de Roncesvalls al 778.

Fins avui en dia, les festes paganes tenen forta significància als Pirineus, com és el cas de la Nit de Sant Joan o les Falles del Pallars. Pel que fa a la persecució religiosa, ha tingut un efecte inesperat: als Pirineus, un home salvatge s'anomena "iretges" (heretges)^{[cal citació]}.

• Articles relacionats: Mitologia catalana, Mitologia basca, Mitologia occitana, Mitologia aragonesa, Llegendes del Camí de Sant Jaume.

[edita] Llengües del Pirineu

Els Pirineus abasten quatre països, tres estats i cinc llengües. Reben els següents noms en les llengües dels territoris que ocupen: en català Pirineu o Pirineus; en francès Pyrénées; en espanyol Pirineos; en occità Pirenèus; en aragonès Perinés; en basc Pirinioak. Al Pirineu espanyol, com a la resta de l'estat, l'espanyol hi és llengua oficial. Igualment al pirineu franco-occità no hi ha cap reconeixement per a l'occità, sinò hi és oficial el francès. El català és oficial a Andorra i co-oficial a Catalunya (però no a la Ribagorça i la Catalunya Nord, malgrat que s'hi parla). El basc és co-oficial a Navarra i Euskadi, però no al País basc francès. Cal especificar que l'única llengua que no gaudeix d'oficialitat a cap territori és l'aragonès, parlat a tot el Pirineu aragonès però sense estatus legal propi. Malgrat tot, l'occità guanya en aquest respecte: és co-oficial a la vall d'Aran.

Abans de l'arribada dels celtes i després els romans, es postula que per gran part del Pirineu es parlava un idioma iber, potser arrel de l'actual idioma basc^{[cal citació]} (vegeu protobasc). És així que es troben molts topònims que sobten per distar bastant dels d'origen llatí que envolten la serralada. Aran, Esterri d'Àneu i més indrets de la zona central tenen noms de probable descendència proto-basca (en basc, "aran" significa vall mentre "esterri" vindria d'"herri", lloc, país). Els topònims de la Cerdanya també són misteriosos. Pobles com Ur, Er, Urtx, Llo, Bor, Nas i Ger són d'origen iber o celtiber, a sovint fent referència al mateix territori o la natura ("Nas" significa aigua freda)^{[cal citació]}.

[edita] Referències

[edita] Vegeu també

• Prepirineu
• Alt Pirineu i Aran
• Campionat dels Pirineus
• Pirineus TV
• Copa Pirineus de rugbi

[edita] Fotografies

Pistes del Port del Comte vistes des d'Estivella (Solsonès, Catalunya)	Pic de Marboré	Pic del Canigó	Pedraforca	Penya Foradada a la vall de Gàllego
Riu Aragó a Navarra	Cascada al Parc Nacional d'Ordesa i Munt Perdut	Llac gorgues a Bearn	Pic de Bugatet	Circ de Gavarnia
Lliris del Pirineu	Iris del Pirineu	Marmota	Isard	Trencalòs
Mallos de Riglos	Castell de Querbús	Cromlech al sud-est de Donibane Garazi	Refugi de Colomers, Aigüestortes	Peu de muntanya
Camps de Navarra	Vall pirinenca amb boira	Neouville i l'estany d'Aumar	Pic de Midi de Bigorre des de l'Adur	Vallibierna

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pirineus

• Atles estadístic dels Pirineus
• Turisme del pirineu català
• Turisme d'Andorra
• Plana de la Generalitat sobre el Pirineu
• Comunitat de Treball dels Pirineus
• La televisió local del pirineu català
• La revista 'Viure als Pirineus'
• Blocs en català dels Pirineus
• Turisme del pirineu francès (francès)(anglès)(castellà)
• Revista digital del pirineu aragonès (castellà)
• Turisme del pirineu navarrès (basc)(castellà)(anglès)
• El Pirineu a la xarxa (castellà)
• Ascencions dels 3000 pirinencs (castellà)
• Els Jocs dels Pirineus (castellà)
• Sobrevol dels Pirineus (francès)
• Informació en temps real dels Pirineus (castellà)
• La serralada dels Pirineus (castellà)
• Festival de música folk al pirineu aragonès (castellà)
• Festival de música al pirineu basc (basc)(francès)
• Fundació transpirinenca per un eix central (castellà)(francès)(anglès)