Tarraconense
De Viquipèdia
La Tarraconense era una provincia romana i després visigoda d'Hispania.
La formaven les regions al nord i sud de l'Ebre, fins els Pirineus al nord i fins Sagunt al sud; a l'est tenia la mar i al Oest el país dels àsturs i Galícia. Inicialment abraçava Galícia fins que en fou separada al segle II quan va formar una nova provincia (Gallaecia), i també tota la zona central (Castella-La Manxa), Múrcia i la costa sud del País Valencià, regions que en foren separades a finals del segle III per formar la província Cartaginense.
La capital era la ciutat de Tàrraco, avui Tarragona, que li donava el nom i que va ésser destruïda el 713.
Amb l'arribada dels àrabs es va reanomenar Sarakusta, nom àrab de la nova capital Saragossa.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
Els antecedents de la província cal buscar-los en la divisió entre els tres llegats de Pompeu a Hispània: Afranius a la Citerior (amb tres legions), Petreius a la part oriental de l'Ulterior amb dos legions; i Varro a l'occident de la mateixa província amb dos legions més. Aquesta divisió fou consolidada per August que va establir, formalment, les tres províncies amb els noms de Tarraconense (Hispània Tarraconense), Bètica i Lusitània. El nom li fou donat per la seva capital Tàrraco.
La Tarraconense fou província imperial (com Lusitània), mentre la Bètica fou senatorial; les tres foren governades per pretors, però només el de la Tarraconense tenia poder consular. Sota la seva dependència hi havia tres llegats i tres legions. Les finances eren administrades per un procurador imperial (procuratores caesaris).
[edita] Divisió judicial i administrativa
Les grans dimensions de la província van determinar que, en algun moment entre Tiberi i Claudi, el governador rebés com a auxiliars en l'administració de justícia set llegats, anomenats legati iuridici, al capdavant dels conventus iuridicus respectius. Aquests legati eren anomenats directament per l'emperador. Els set convents (conventus iuridici), als qual cal afegir les illes, eren els següents:
- Bracarensis, amb capital a Bracara Augusta (Braga).
- Asturicensis, amb capital a Asturica Augusta (Astorga).
- Cluniensis, amb capital a Clunia Sulpicia (província de Burgos).
- Carthaginensis, amb capital a Cartago Nova (Cartagena).
- Caesaraugustanus, amb capital a Caesar Augusta (Saragossa).
- Lucensis, amb capital a Lucus Augusti (Lugo).
- Tarraconensis, amb capital a Tàrraco (Tarragona).
- Baleares Insulae
Eren unitats d'adminisgtració de justícia, de reclutament i de recaptació d'impostos.
Sense comptar les illes Balears, Plini el Vell diu que els 7 convents tenien 472 ciutats i viles, de les que 293 eren dependents de les altres 179, les quals es dividien en: 12 colònies, 13 ciutats amb ple dret de ciutadania (oppida civium Romanorum), 18 ciutats de dret llatí, 1 de federada (aliada sense dret de ciutadania) i 135 ciutats estipendiàries (és a dir, tributàries).
L'any 74 dC Vespasià va donar a totes les ciutats d'Hispània la ciutadania llatina menor, la qual cosa permetia obtenir la ciutadania romana a totes les persones que haguessin ocupat magistratures municipals a la seva comunitat.
[edita] Ciutats
- Iuliobriga (Clunia)
- Lauron
- Massiena
- Rubricata
[edita] Pobles de la Tarraconense
Estrabó esmenta a la costa als oretans, bastetans, edetans, sidetans, ilergets, indigets, lacetans i lartoletes; Plini el Vell als bàstuls, mavitans, deitans, contestans, edetans, ilercavons, cossetans, ilergets, laietans, i indigets; i Ptolemeu als bastetans, contestans, edetans, ilercavons, laietans i indigets.
A l'interior, a la frontera amb Lusitània i Bètica, Estrabó esmenta als oretans, carpetans, vettons, vacceus, callaics, celtes i artabris; Plini als bàstuls, mentesans, oretans, carpetans, vettons, vacceus, gallecs, grovis i celtes; i Ptolemeu a bastetans, oretans, vettons, vacceus, gallecs (callaics, callaici), braccaris, lucenses i artabris. Al riu Miño habitaven els Seburris.
A la costa nord, Estrabó esmenta a àsturs, càntabres i vascons; Pomponi Mela a àsturs, autrígons, orgenomescs i vàrduls; Plini a àsturs, càntabres, autrígons, vàrduls i vascons; i Ptolemeu a àsturs, càntabres, autrígons, caristis, vàrduls i vascons.
A la zona dels Pirineus els Quèrquerns; Estrabó esmenta als cerretans, iacetans i ilergets; Plini als cerretans, lacetans i ausetans; i Ptolemeu a ilergets, cerretans i indigets.
I a l'altiplà central Estrabó esmenta als verons o berons o berones, celtibers, arevacs i lusons; Plini al turmodigis, cariets, vennenses, celtibers, arevacs i pelèndons; i Ptolemeu als murbogis, pelèndons, arevacs, carpetans, celtibers, lobetans, iacetans, castellans (castellani) i ausetans.
[edita] Invasió de la província pels germànics al segle III
A mitjan segle III l' Imperi Romà va caure en una profunda crisi social, econòmica i polírica que va fer trontollar tambés les estructures de la Província Tarraconense. La feblesa imperial es complicà amb les invasions devastadores de bàrbars germànics que van destruir nombroses ciutats, inclosa Tàrraco. La crisi del segle III dC enceta el darrer període de la història de Roma.
L'abandonament de les terres fèrtils fou una conseqüència del perill que suposaven les hordes germàniques saquejant el territori. A més a més, les primeres matèries no podien comercialitzar-se per la inseguretat dels camins, l'escàs poder adquisitiu general i la possibilitat de perdre-ho tot. Superats aquests obstacles, la major part dels productes havien de lliurar-se a l'Estat per a mantenir l'exèrcit i els funcionaris (Annona). Els tributs a l'Estat, amb la devaluació monetària i la inflació, tendien a fer-se cada vegada més freqüents, alhora que els soldats i els funcionaris n'abusaven.
El bandidatge existent, propi d'èpoques de crisi, havia obligat des de principis del segle III, a multiplicar els llocs de guàrdia amb funcions policials, en totes les vies i punts estratègics: ponts, mercats ... Aquests llocs estaven ocupats per soldats imperials, generalment de les forces auxiliars. Amb l'increment del bandidatge va caldre adscriure més i més soldats a aquests llocs, i la seva dispersió, segurament, va possibilitar l'avanç dels bàrbars, molt més nombrosos. Ràpidament es van reconstruir les muralles, o quan no va ser possible es van construir de noves (cas de Bàrcino). Algunes ciutats de defensa difícil van ser abandonades.
La falta de dades, tant escrites com arqueològics, és notable, però es pot deduir que l'aturada del creixement de les ciutats, i el cessament de la construcció d'edificis, públics o privats, no va ser obra exclusiva de les invasions, ja que l'estancament de les ciutats es produeix també en poblacions que no van ser afectats per les invasions, com el port d'Òstia, la província d'Àfrica o les ciutats de Britània degut al deteriorament econòmic general. En canvi Panònia, una província molt afectada, presenta símptomes de construccions en viŀles campestres fet que podria significar que les províncies més afectades van tenir un desplaçament de població des de la ciutat al camp, marcant una tendència accentuada per tot l'Imperi al segle següent.
[edita] Les invasions
La primera invasió que afecta a les províncies de la península ibèrica es va iniciar l'any 253 quan grups de alamans i francs van travessar el Rin. La causa immediata de la invasió fou que les legions de Mèsia van proclamar Emperador a Emilià (253) enfront de Trebonià Gal i aquest últim va demanar ajuda a Valerià, cap de les forces de la frontera del Rin. Les lluites internes, van deixar sense vigilància la frontera renana i grups de germànics, francs i alamans van aprofitar per creuar-la. Els alamans ho van fer per Mannheim i van penetrar a Renània i Palatinat, i els francs van assolar la regió de Metz, Reims i fins a París. Foren controlats a la Gàŀlia cap al 254, però van passar cap el sud, arribant vers l'any 257 a la Tarraconense, on van assetjar Tàrraco.
Poc després, l'emperador Valerià, triomfador en les lluites civils, va cedir la part Occidental de l'Imperi al seu fill Galiè, mentre ell es reservava la part Oriental. D'aquesta manera fou Galiè l'encarregat de fer front a les bandes de francs i alamans, mentre que Valerià poca ajuda podia oferir al seu fill car es va veure immers en una guerra amb Pèrsia des del 255, a més de patir també diverses incursions dels bàrbars. Galiè va lluitar amb els seus propis mitjans, escassos i poc adequats. Tanmateix, el 257 va restablir la frontera del Rin, tallant temporalment el pas de noves invasions, va aconseguir eliminar als alamans i va recobrar els passos del Rin, encara que no la zona fronterera (llimis) més enllà d'aquest riu. Els francs van haver d'abandonar el setge de Tàrraco per evitar ser aniquilats per Galiè. El 258 Galiè va fer front a la rebeŀlió d'Inganul (Ingenu) a la zona Danubiana, (Panònia), i el governador de la Prefectura de les Gàŀlies, Pòstum I va aprofitar per a independizar-se i crear un Imperi que l'any següent, el 259, va abraçar Hispània i Britània. El 258, Galiè abandonà la zona fronterera, deixant el comandament de la regió al seu germà Saloní.
El 259 va tornar a trencar-se la frontera renana. Els alamans van tornar a assolar Nórica i Rècia, mentre els sàrmates i quades van assolar Panònia. Els francs, potser contractats per Pòstum, van tornar a penetrar a les Gaŀlies (sense que arribessin a la seva part occidental) i van entrar seguidament (probablement el 259 o el 260) a la Tarraconense on van destruir Tarraco. La destrucció fou de tal magnitud que la ciutat seguia en ruïnes al segle V.
Les lluites internes de l'Imperi afavorien als francs, que van fer noves incursions ja que eren molt superiors a les milícies locals. La Gàl·lia va patir un saqueig sistemàtic i unes destruccions amplíssimes. Després van travessar els Pirineus i van continuar el saqueig a Hispània. És molt probable que des de Tàrraco, seguint la via entre aquesta ciutat i Astorga, remuntessin la Vall de l'Ebre, i probablement van arribar a Galícia. La seva conseqüència immediata va ser la construcció de muralles des de Lucus Augusti (Lugo) fins a Bàrcino (Barcelona), a més d'altres molt punts. No va ser només a la Tarraconense on es van construir muralles: per tot l'Imperi les ciutats es fortifiquen i la vida urbana es va recloure al seu interior.
No se sap quant de temps van durar les destruccions dels francs a la Tarraconense. Probablement van assolar la Província el 259 o 260 i la Bètica en les mateixes dates, tornant potser cap el 261. Les dates són molt confuses, i a voltes les troballes arqueològiques fan difícil escatir-ho. En general es pot ubicar l'època d'invasions a la Tarraconense entre el 254 i el 279, amb tres moments extrems, un aproximadament entre el 253/254 i el 257, un altre entre el 259/260 i el 261/? i un altre entre el 276/277 a 278/279. Alguns historiadors indiquen que van durar uns dotze anys i van ser derrotats per Claudi el Gòtic (cap al 270), però com és dubtós que Claudi governés la Tarraconense, cal prendre la notícia amb reserves.
El [260], la desaparició de Valerià a la guerra amb Pèrsia, va fer sorgir Emperadors en diverses províncies, fent més difícil combatre als bàrbars que ja estaven a l'interior de l'Imperi. Tanmateix en els anys següents ( 262- 266) es va poder allunyar el perill. Però les convulsions internes de l'Imperi continuaren i grups de germànics van tornar a travessar el Rin. El 276 els francs van penetrar de nou a la Gàŀlia, aquesta vegada en major número i amb més violència. La invasió va arribar probablement també a la Tarraconense encara que potser fou menys destructiva que la de 259- 260.
[edita] Conseqüències de les invasions
El nivell de destrucció que van causar els frans va ser impressionat i moltes ciutats van ser desfetes. Es produí un retrocés de la vida urbana: les ciutats s'empetitiren i la societat va quedar trasbalsada per les invasions.
I és que les invasions van comportar dones violades, notables desposseïts dels seus béns que es dedicaren a saquejar després els d'altres, raptes d'homes i de dones lliures per convertir-los en esclaus. Sabem que el bisbe Gregori de Neocesarea va prescriure sobre l'actitud a adoptar amb les verges violades pels bàrbars, els qui saquejaven als altres després de ser saquejats ells mateixos, els qui es quedaven com a esclaus a les persones raptades pels bàrbars, amb els qui s'havien unit als invasors, amb els qui els havien indicat els camins i amb els qui havien guardat botí que els bàrbars havien deixat endarrere al retirar-se. De tot plegat es dedueix que era un fet habitual.
Les muralles van ser construïdes precipitadament. Les restes arqueològiques i les poques ressenyes històriques que coneixem així ho indiquen. Moltes vegades, quan els bàrbars ja estaven a prop, s'empraven tot tipus de materials. Per exemple, a les muralles de Bàrcino es van usar materials de les cases situades més enllà de les muralles, estàtues, marbres, carreus, etc. Pel que fa als estudis arqueològics a la Tarraconense mostren un grau de destrucció molt ampli.
Sens dubte els bàrbars, que actuaven en grups relativament nombrosos (diversos milers) arribaven a una ciutat, on poca resistència se'ls podia oposar car, fins i tot, quan les muralles ja estaven construïdes, no tenien l'envergadura suficient i es desconeixien les tàctiques defensives. Mentre una part de la població havia fugit a les muntanyes més pròximes i molts no eren combatents. Els bàrbars saquejaven casa per casa, matant a qui se'ls oposava, violant a les dones joves i emportant-se part de la població com esclaus o esclaves. A més a més, els bàrbars s'emportaven el bestiar i les collites emmagatzemades. En cas de salvar la collita o el bestiar, molt probablement es produia la requisa per part dels soldats romans.
Pel que fa al gruix de les forces romanes combatien en les lluites civils o a les fronteres orientals, les forces auxiliars havien estat enviades a reforçar a les legions i les petites unitats locals, disperses no tenien suficient força. Sens dubte els soldats integrants d'aquestes petites unitats fugien davant els bàrbars com la majoria dels ciutadans que podien fer-ho. Si no fugien morien combatent. Per tant, la tasca defensiva va passar gairebé en la seva totalitat a les petites guarnicions de l'interior, reforçades amb milícies ciutadanes, però poc adaptades per a lluites amb enemics forts.
El clima d'inseguretat va provocar l'èxode de la ciutat al camp, on emigra tant la gent adinerada com la població més pobra. La ruralització de l'economia, l'atomització del poder polític i la fragmentació de la societat dibuixen les característiques de l'estructura feudal.
[edita] Bibliografia
- Freixenet, Dolors (1991): L'empremta d'un imperi. La romanització. Barcelona, Ed. Barcanova. ISBN 84-7533-551-9
