Emirats Àrabs Units

De Viquipèdia


(Bandera)	(Escut)

Lema nacional: Cap

Idiomes oficials

Àrab

Capital Abu Dhabi
-

Ciutat més gran Abu Dhabi

Govern

President
Primer Ministre

Federació d'emirats
Xeic Khalifa bin Zayed Al Nahayan
XeicMuhammad ben Rashid Al-Maktum

Superfície
- Total
- Aigua (%) 83.600 km² (113è)
Despreciable

Població
- Estimació 2005
- Cens —
- Densitat 2.563.212 (136è)
—
30,9 hab/km² (-)

Moneda Dírham dels Emirats Àrabs Units (AED)

Fus horari
- Estiu (DST) (UTC+4)
(UTC)

Independència del Regne Unit
el 2 de desembre de 1971

Himne nacional Arabic Emirati Tahiat Alalam

Domini internet .ae

Codi telefònic +971

Gentilici de la Unió dels Emirats Àrabs

Els Emirats Àrabs Units (EAU) són una federació de monarquies (emirats) situada al sud-est de la península d'Aràbia, a l'Àsia sud-occidental. Limita amb el golf Pèrsic al nord, amb el golf d'Oman al nord-est, amb Oman al nord-est i a l'est, i amb l'Aràbia Saudita al sud i a l'oest. La capital és Abu Dhabi.

Comprèn set emirats: Abu Dhabi, Ajman, Dubai, Fujairah, Ras al-Khaimah, Sharjah i Umm al-Qaiwain. La federació es va formar el 2 de desembre de 1971, amb sis emirats; Ras al-Khaimah va entrar en la federació d'emirats el 10 de febrer de 1972 en obtenir garanties sobre la reclamació de les illes Tunb, ocupades per Iran el 30 de novembre de 1971.

Taula de continguts

1 Història
2 Oficials Polítics britànics dependents del cap de residents polítics a Bahrain
3 Agents Polítics Britànics dependents del cap de residents polítics a Bahrain
4 Presidents de la Federació
5 Primers ministres
6 Govern federal
7 Notes
8 Enllaços externs

[edita] Història

Abans de 1971, any de la independència, eren coneguts com els Estats de la Treva (en anglès, Trucial States) integrants de l'anomenat Trucial Oman (Oman de la Treva), en referència a un tractat de treva temporal signat el 1820, renovat el 1835 i convertit en treva perpètua el 1853 entre els britànics i alguns xeics àrabs (sis, tots menys el xeic de Fujairah); el 1892 els Exclusive Agreements (Acords Exclusius) van garantir al Regne Unit el control de la defensa i els afers estrangers. La majoria dels mapes assenyalaven aquest territori com la Costa dels Pirates que fou el nom que se'ls va donar, de fet, fins al 1853.

El primer pas cap a la federació es va fer el 1952 quan es va crear el Trucial States Council amb els xeics dels set territoris (Kalba i Diba es van incorporar a Sharjah i es va reconèixer la independència de Fujairah); després va seguir el Trucial States Development Council, per promoure el desenvolupament econòmic, i els Trucial Oman Scouts (abans Trucial Oman Levies, creats el 1950 segons el model de la Legió Àrab de Jordània) per assegurar la pau entre els diferents xeicats. Les fronteres internes es van establir principalment entre 1955 i 1961 sobre la base de les adhesions locals.

El gener del 1968 el govern britànic va anunciar que deixaria la regió a finals de 1971. Un mes després (18 de febrer) els xeics de Dubai i Abu Dhabi van anunciar que federarien els seus dos territoris, per coordinar la política exterior i la defensa i cooperar en altres àmbits. El 27 de febrer es va celebrar a Dubai una conferència amb els set xeics i els de Qatar i Bahrein, i es va prendre una decisió en el sentit d'anar a una federació dels nou xeicats que entraria en vigor el 30 de març de 1968 amb el nom de Federació d'Emirats Àrabs (Ittihad al-Imarat al-Arabiyya).

Aquesta federació només va existir sobre el paper i en els dos següents anys es va avançar molt poc. Les comissions no tenien prou facultats i eren lentes. Es va discutir sobre moneda comuna, educació unificada, comunicacions federals, serveis mèdics i socials integrats, i altres. Les discòrdies que durant segles havien enfrontat als xeics no eren fàcils de solucionar tot d'una, i els litigis territorials, les rivalitats dinàstiques i les dissensions tribals jugaven contra la federació; no es va trobar un acord sobre el lloc de la capital federal, la duració del mandat del president i en general per el repartiment del poder i la representativitat de l'assemblea consultiva prevista. Bahrain i Qatar volien tenir un vot cadascun, i un també cadascun Abu Dhabi i Dubai, i els altres cinc només tindrien un vot entre tots, i exigien que les decisions del consell es preguessin per unanimitat (Abu Dhabi volia la majoria). En quant a escons Bahrain demanava en proporció a la població (la població de Bahrain era el doble que la dels altres vuit estats) i la resta volia una representació igual per tots els estats. La por d'una hegemonia de Bahrain va fer fracassar finalment la federació.

Altres problemes exteriors eren la reclamació d'Iran sobre Bahrain, i la d'Aràbia Saudita sobre part d'Abu Dhabi i especialment sobre l'oasi de Buraimi. El maig de 1970 el conflicte entre Bahrain i Iran es va resoldre sobre la base del nomenament d'un representant de l'ONU per garantir els desitjos de la població de les illes, i es va comprovar que la població de Bahrain volia al 99 % un estat sobirà separat, i Iran va acceptar els fets. Bahrain ara ja no necessitava a la Federació per defensar-se de la reclamació iraniana.

En canvi al mateix temps, Aràbia Saudita reforçava la seva reclamació de Buraimi i tota la zona sud i oriental d'Abu Dhabi, mentre Iran manifestava la seva reclamació sobre les illes Abu Musa i Tunb de Sharjah i Ras a-Khaimah. Com que Bahrain ara no es volia barrejar amb conflictes amb Iran i l'emir considerava que Bahrain no quedava representat a la federació segons el seu pes demogràfic, industrial i educatiu, i tampoc volia conflictes amb Aràbia Saudita, a partir del maig-juny del 1970 es va començar a separar del projecte. Iniciat aquest procés, i per rivalitats dinàstiques, Qatar va seguir a Bahrain. Així la federació de nou passaria a vuit i tot seguit a set membres. El juny de 1970 la victòria dels conservadors a la Gran Bretanya no va suposar cap canvi ja que el partit triomfant va confirmar la política de sortida de la regió el 1971. Bahrain va proclamar la independència el 14 d'agost de 1971 i Qatar l'1 de setembre de 1971.

Com que Bahrain i Qatar van deixar de participar a les reunions, els altres set estats van seguir negociant. Sis d'aquests set xeicats van acordar una federació sota el nom de Emirats Àrabs Units que fou proclamada a Dubai el 18 de juliol de 1971. Saqr ben Muhammad al-Qasimi de Ras al-Khaimah va refusar formar part de la federació perquè no tenia el suport dels altres per garantir la sobirania sobre les illes Tunb, i perquè considerava excessiu el poder que l'acord acordava a Dubai i Abu Dhabi. En canvi l'emir Khalid ben Muhammad al-Qasimi de Sharjah es va mostrar mes raonable sobre la qüestió d'Abu Musa i va arribar a un acord amb Iran, país que administraria l'illa i pagaria un subsidi anyal, i a més l'explotació del petroli i gas a l'entorn de l'illa seria comú. El 30 de novembre de 1970 l'illa Abu Musa i les Tunb van quedar ocupades per Iran, amb una petita resistència a la Gran Tunb.

Fronteres internes dels Emirats

El dia 1 de desembre de 1970 es van derogar els tractats entre la Gran Bretanya i els xeics i l'endemà va néixer oficialment la federació. El primer president fou el xeic d'Abu Dhabi Zayed ben Sultan al-Nahayan, amb l'emir de Dubai Rashid ben Saeed Al-Maktum com a vicepresident. Segons la constitució redactada pel jurista egipci Wahid Rifaat, el mandat era per cinc anys i podien ser reelegits. Com a capital és va fixar Abu Dhabi de manera provisional i es va decidir que es construiria una nova capital a la frontera entre Dubai i Abu Dhabi.

El origen del poder suprem executiu i legislatiu és el consell federal suprem format pels set xeics, amb decisions adoptades per majoria però amb dret de veto per Abu Dhabi i Dubai. El president escollit nomena al primer ministre, el viceprimer ministre i els ministres que en conjunt foren el gabinet federal que ha de seguir les indicacions del consell federal suprem. La constitució tal com fou adoptada a la independència té 152 articles , i estableix també la creació d'un consell nacional federal a manera d'assemblea consultiva amb 40 membres, nomenats pels xeics per dos anys, 8 d'Abu Dhabi, 8 de Dubai, 6 de Sharjah, 6 de Ras al-Khaimah, i 4 cadascun dels altres tres; encara que la constitució atorga a aquest consell nacional una iniciativa legislativa de fet es limita a provar el pressupost i preparar la legislació que li presenta el consell de ministres. Conforme a la constitució hi ha un tribunal federal suprem i alguns tribunals federals de primera instància. També existeix un Alt Consell de la Defensa per les qüestions militars que són comunes, el qual està presidit pel president de la federació i el formen el vicepresident , el primer ministre, els ministres de defensa i interior i el comandant en cap de l'exèrcit federal, exèrcit format sobre la base del que foren els Trucial Oman Scouts.

L'ocupació iraniana d'Abu Musa i les Tunb va tenir una repercussió política important quan el 24 de gener de 1972 l'emir de Sharjah, Khalid, fou assassinat pel seu cosí i ex xeic, Saqr ben Sultan al-Qasimi, ostensiblement com a càstig per haver abandonat Abu Musa a Iran, i de pas tornar al poder. Com a cop d'estat va fracassar però aquest assassinat va canviar les coses i la federació va acordar que defensaria la reclamació d'Abu Musa i les Tunb, i en aquestes condicions el xeic de Ras al-Khaimah va entrar a la federació el 10 de febrer de 1972.

El gabinet federal des de el començament fou alimentat quasi exclusivament per Abu Dhabi, degut als seus importants ingressos petroliers. Dubai en canvi només hi participà simbòlicament i actualment és l'estat més ric però el petroli representa menys del 5% de la seva riquesa.

Abu Dhabi disposa d'una força de defensa pròpia millor equipada que la de la federació ^[1]. Els Emirats són un dels grans productors mundials de petroli (el tercer del golf Pèrsic després de l'Aràbia Saudita i l'Iraq), si be pràcticament tota la producció correspon a l'emirat d'Abu Dhabi. Dubai i Sharjah tenen quasi be exhaurides les seves reserves.

[edita] Oficials Polítics britànics dependents del cap de residents polítics a Bahrain

1939 - 1940 John Baron Howes
1940 - 1941 Roy Douglas Metcalfe
1941 - 1942 Cornelius James Pelly
1943 - 1944 Maurice Patrick Tandy
1944 Reginald Michael Hadow
1944 - 1945 Richard Ernest Rowland Bird
1945 - 1946 Raymond Clive
1946 - 1948 Noel Jackson
1948 - 1950 Patrick Desmond Stobart
1950 - 1951 Harry Denis Mitchell
1951 - 1952 A. John Wilton
1952 M.S. Buckmaster
1952 - 1953 Michael Weir

[edita] Agents Polítics Britànics dependents del cap de residents polítics a Bahrain

1953 - 1955 Christopher Pirie-Gordon
1955 - 1958 John Peter Tripp
1958 - 1961 Donald F. Hawley
1961 - 1964 A. James M. Craig
1964 - 1966 H. Glencairn Balfour-Paul
1966 - 1968 David A. Roberts
1968 - 1970 Julian L. Bullard
1971 Julian Fortay Walker

[edita] Presidents de la Federació

Xeic Zayed II ben Sultan Al-Nahayan, 2 de desembre de 1971 - 2 de Novembre de 2004
Xeic Maktum ben Rashid Al-Maktum, interí 2 i 3 de novembre del 2004
Xeic Khalifa ben Zayed Al-Nahayan, 4 de novembre del 2004 -

[edita] Primers ministres

Xeic Maktum III ben Rashid Al-Maktum 9 de desembre de 1971 – 25 d'abril de 1979
Xeic Rashid II ben Saeed Al-Maktum 25 d'abril de 1979 - 7 d'octubre de 1990
Xeic Maktum III ben Rashid Al-Maktum (2a vegada) 20 de novembre de 1990 - 4 de gener de 2006
Xeic Muhammad ben Rashid Al-Maktum, 5 de gener del 2005 -

[edita] Govern federal

Esta format per 19 ministeris dels que Dubai controla entre d'altres el de Defensa i Abu Dhabi entre d'altres el de l'Interior. Els ministeris són:

Ministeri de Defensa
Ministeri de Finances i Industria
Ministeri de l'Interior
Ministeri d'Afers Presidencials
Ministeri d'Educació
Ministeri d'Afers Exteriors
Ministeri d'Educació Superior i Recerca Científica
Ministeri d'Obres Publiques
Ministeri d'Economia
Ministeri de Justícia
Ministeri de l'Energia
Ministeri del Treball
Ministeri del Sector de Desenvolupament Públic
Ministeri d'Estat per Afers del Gabinet
Ministeri d'Afers Socials
Ministeri d'Estats per Afers deL Consell Federal Nacional
Ministeri de la Salut
Ministeri de l'Entorn i de l'Aigua
Ministeri de Cultura, Joventut i Desenvolupament Comunitari

[edita] Notes

[edita] Enllaços externs

Web oficial del govern, en anglès i àrab.

Emirats Àrabs Units
Emirats
Abu Dhabi \| Ajman \| Dubai \| Fujairah \| Ras al-Khaimah \| Sharjah\| Umm al-Qaiwain

Estats de l'Àsia
Afganistan \| Aràbia Saudita \| Armènia² \| Azerbaidjan¹ \| Bahrain \| Bangla Desh \| Bhutan \| Brunei \| Cambodja \| Corea del Nord \| Corea del Sud \| Emirats Àrabs Units \| Filipines \| Geòrgia¹ \| Iemen \| Índia \| Indonèsia \| Iran \| Iraq \| Israel \| Japó \| Jordània \| Kazakhstan¹ \| Kirguizistan \| Kuwait \| Laos \| Líban \| Malàisia \| Maldives \| Mongòlia \| Myanmar \| Nepal \| Oman \| Pakistan \| Qatar \| Rússia¹ \| Singapur \| Síria \| Sri Lanka \| Tadjikistan \| Tailàndia \| Taiwan \| Timor Oriental \| Turkmenistan \| Turquia¹ \| Uzbekistan \| Vietnam \| Xina \| Xipre²
Dependències: Palestina \| Tibet
1. Estat parcialment a Europa. 2. Estat geogràficament a l'Àsia però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals.

Lliga Àrab
Algèria \| Aràbia Saudita \| Bahrain \| Comores \| Djibouti \| Egipte \| Emirats Àrabs Units \| Iemen \| Iraq \| Jordània \| Kuwait \| Líban \| Líbia \| Marroc \| Mauritània \| Oman \| Palestina \| Qatar \| Síria \| Somàlia \| Sudan \| Tunísia

Organització de la Conferència Islàmica

Afganistan |

Albània |

Aràbia Saudita |

Algèria |

Azerbaijan |

Bahrein |

Bangla Desh |

Benín |

Brunei |

Burkina Faso |

Camerun |

Comores |

Costa d'Ivori |

Djibouti |

Egipte |

Emirats Àrabs Units |

Gabon |

Gàmbia |

Guinea |

Guinea Bissau |

Guyana |

Iemen |

Indonèsia |

Iraq |

Iran |

Jordània |

Kazakhstan |

Kirguizistan |

Kuwait |

Líban |

Líbia |

Malàisia |

Malawi |

Maldives |

Mali |

Marroc |

Moçambic |

Níger |

Nigèria |

Oman |

Pakistan |

Palestina |

Qatar |

Senegal |

Sierra Leona |

Síria |

Somàlia |

Sudan |

Surinam |

Tadjikistan |

Togo |

Tunísia |

Turkmenistan |

Turquia |

Txad |

Uganda |

Uzbekistan |

Organització de Països Exportadors de Petroli
Angola \| Algèria \| Aràbia Saudita \| Emirats Àrabs Units \| Equador \| Iraq \| Iran \| Indonèsia \| Kuwait \| Líbia \| Nigèria \| Qatar \| Veneçuela \|