Prononciation de l'occitan
Un article de Wikipédia, l'encyclopédie libre.
Pour connaître la liste des lettres de l'occitan, voir : alphabet occitan.
La prononciation de l'occitan, en norme classique occitane, est faite selon des règles de lecture constantes et régulières, avec bien peu d'exceptions. Pour des raisons de clarté pédagogique et d'économie, cet article présente les règles de prononciation les plus générales, en fonction des modalités régionales les plus répandues de l'occitan, sans tenir compte de toutes les nuances locales. Dans le tableau, la prononciation par défaut, située dans la colonne centrale, est celle du languedocien, laquelle est aussi la prononciation de la plupart des autres dialectes ; la prononciation régionale différenciée est indiquée dans la colonne de droite seulement lorsqu'elle est différente de celle du languedocien..
- Note - Pour le vivaroalpin, on indique ici surtout les tendances phonétiques du vivaroalpin de l'est (alpin). Il faut savoir que le vivaroalpin de l'ouest (vivarodauphinois) a une prononciation assez similaire à celle de l'auvergnat.
Sommaire |
[modifier] Le principe des graphies englobantes
L'orthographe de l'occitan (dans la norme classique) a des règles de prononciation variables selon les dialectes. Un des principes est de privilégier les "graphies englobantes" ou "graphies support" : une même manière d'écrire accepte des règles de prononciation selon les dialectes. Ce principe s'insère dans le principe plus général de la "diasystémacité", c'est-à-dire, que l'on met en valeur les correspondances régulières entre les différents dialectes, lesquels sont unis dans le même diasystème (le système des correspondances interdialectales qui font la cohésion de la langue occitane).
[modifier] Voyelles
| Graphème | Prononciation par défaut | Prononciation régionale différenciée |
|---|---|---|
| a en général | [a] | auvergnat et limousin:
|
| -a final, atone | [ɔ] | niçard et vivaroalpin: [a] (aussi vers Nimes, Montpellier, Sète et le sud de l'Auvergne) |
| -as final, terminaison atone | [ɔs] |
|
| -an final, terminaison tonique | [a] ([an] dans certains mots internationaux) |
|
| -an final, terminaison atone dans les verbes à la 3ème personne du pluriel | [ɔn] |
|
| à | [a] | |
| á | [ɔ] | |
| ai | [aj] | provençal, vivaroalpin, auvergnat, limousin:
|
| au | [aw] | provençal, vivaroalpin, auvergnat, limousin:
|
| è | [ɛ] | |
| e, é | [e] | |
| i | * [i] * [j] après une voyelle * [i] o [j] avant une voyelle |
|
| í | [i] | |
| -ion final | [ju] |
|
| ò | [ɔ] | niçard: [wa] en général, mais [ɔ] dans certains mots (aussi [wɔ, ɔ] dans certains parlers provençaux, languedociens, vivaroalpins et auvergnat) |
| ó | [u] | |
| o | * [u] * [u] o [w] devant une voyelle |
|
| oi, ói | [uj] | limousin: [wej] (aussi en provençal maritime) |
| oï, oí | [ui] o [wi] | |
| u | * [y] * [w] après une voyelle * [y] o [ɥ] devant une voyelle |
Dans certains parlers de la côte méditerranéenne, u passe de [y] a [œ]. |
| uè, ue | uè [ɥɛ] | |
| uò | [jɔ (ɥɔ)] |
[modifier] Voyelle + s en limousin et en auvergnat
- En limousin, un s en fin de syllabe est souvent muet, mais prend la prononciation de la voyelle précédente :
- as, às, ás [aː]
- es, és [ej]
- ès [e] en fin de mot
- is, ís [iː]
- òs [ɔː]
- os, ós [uː]
- us, ús [yː]
- s se prononce toujours dans les mots internationaux.
- En auvergnat, un s en fin de syllabe est souvent muet, mais n'apporte pas la voyelle précédente.
- as, às, ás [a]
- es, és [ɪj]
- ès [e] a final de mot
- is, ís [i]
- òs [ɔ]
- os, ós [u]
- us, ús [y]
- Par contre s se prononce devant c/qu, p, t, ch (almanco en sud-auvergnat).
- s se prononce toujours dans les mots internationaux.
[modifier] Consonnes
| Graphème | Prononciation par défaut | Prononciation régionale différenciée |
|---|---|---|
| b | [b] ([β] entre deux voyelles ou au contact de [r], [l] et [z]) |
|
| -b final | [p] | provençal, auvergnat, llemosí: muet (rarement: [p] dans les mots internationaux) |
| bt | [tt] | |
| c | * [k] * [s] davant e, i |
|
| -c final | [k] | provençal, alvernès, llemosí: muet (rarement: [k] dans les mots internationaux) |
| ç | [s] devant a, o, u |
|
| -ç final | [s] | |
| cc placés devant e, i | [ts] |
|
| ch | [tʃ] |
|
| -ch final | [tʃ] |
|
| d | [d] ([ð] entre deux voyelles ou au contact de [r], [l] i [z]) | |
| -d final | [t] |
|
| dd | [dd] | provençal, niçard, vivaroalpí, alvernès, llemosí: [d] |
| f | [f] |
|
| g | * [g] ([ɣ] entre deux voyelles ou au contact de [r], [l] et [z]) * [dʒ] devant e, i |
|
| -g final | * [k] * [tʃ] dans certains mots |
|
| gd | [t] | |
| gu davant e, i | [g] ([ɣ] entre deux voyelles ou au contact de [r], [l] et [z]) | |
| gü (o gu, diérèse facultative) | [gw] ([ɣw] entre deux voyelles ou au contact de [r], [l] et [z]) | provençal, niçard, vivaroalpí, alvernès, llemosí: [gw] |
| h | muet |
|
| j | [dʒ] |
|
| k | [k] |
|
| l | [l] |
|
| -l final | [l] |
|
| ll | [ll] | provençal, niçard, vivaroalpí, alvernès, llemosí: [l] |
| lh | [ʎ] | provençal: [j] |
| -lh final | [l] | provençal, niçard, alvernès, llemosí: [j] |
| m | * [m] en general * [m] devant p, b, m * [n] devant une consonne excepté p, b, m |
|
| -m final | [n] | |
| mm | [mm] | provençal, niçard, vivaroalpí, alvernès, llemosí: [m] |
| n | * [n] * [m] devant p, b, m * [ŋ] devant c/qu, g/gu * [ɱ] devant f |
|
| -n final | muet en general ([n] dans certains mots) | |
| nn | [nn] | provençal, niçard, vivaroalpí, alvernès, llemosí: [n] |
| -nd final -nt final |
[n] | |
| nh | [ɲ] | |
| -nh final | [n] | |
| p | [p] |
|
| -p final | [p] |
|
| qu | [k] |
|
| qü (o qu, dièresis facultativa) | [kw] | |
| r | * [r] apical breu * [rr] apical llarga al començament de mot * [rr] apical llarga després de n, l |
|
| rr entre dues vocals | [rr] apical llarga | |
| -r final | muda en general ([r] en certs mots) |
|
| -rm final | [r] | |
| -rn final | [r] | |
| s | * [s] * [z] entre dues vocals |
|
| -s final | * [s] * muda en alguns mots com pas, pus, res, dins posats davant d'una consonant |
|
| ss entre dues vocals | [s] |
|
| sh | [ʃ] | En gascó, la i és muda entre una vocal i sh: peish [ˈpeʃ] |
| t | [t] |
|
| -t final | [t] |
|
| tg davant e, i tj davant a, o, u |
[tʃ] | |
| tl | [ll] | |
| tm | [mm] | |
| tn | [nn] | |
| tz entre dues vocals | [ts] | |
| -tz final | [ts] | |
| v | [b] ([β] entre dues vocals o al contacte de [r], [l] i [z]) | |
| w | [w], [b (β)] segons els mots | |
| x | * [ts] * [s] davant una consonant |
|
| y | [i], [j] segons els mots | |
| z | [z] |
|
| -z final | [s] |
[modifier] Particularités languedociennes
També cal tenir present que el llenguadocià:
- Ha uniformitzat les seqüències [ps], [ts] i [ks] amb la pronúncia única [ts]: los còps [lus ˈkɔts], los baobabs [luz βauˈβats], la sinòpsi [la siˈnɔtsi], los amics [luz aˈmits], occitan [utsiˈta], bòxa [ˈbɔtsɔ], fax [ˈfats].
- Fa sovint una assimilació en un grup de dues consonants: la primera consonant pren el so de la segona consonant: captar [katˈta], acte [ˈatte], subjècte [sydˈdʒɛtte], fotbòl [fubˈbɔl].
[modifier] Quelques exceptions
Les mots à la prononciation irrégulière sont peu nombreux.
- Amb (emb, dab) est une graphie unifiée qui dissimule une prononciation assez diverse selon les parlers :
- llenguadocià: amb [amb] eavant vocal, [am] devant p, b, m, [an] devant les autres consonnes (pronúncies més locals: [ambe, ame, abe, ɔmb, ɔn, ɔmbe, ɔnd, ɔnde...]).
- provençal: amb [am] davant vocal, [ame] davant consonant (pronúncies més locals: [em, eme, me...])
- niçard: emb [emb] davant vocal, [embe] davant consonant (pronúncies més locals: [em, eme, me...])
- vivaroalpí: amb [amb] davant vocal, [ambe] davant consonant (pronúncies més localas: [ɔw, abu, bu...])
- alvernès: amb [ɒmb] davant vocal, [ɒⁿ] davant consonant (pronúncies més locals: [bej...])
- llemosí: emb (rarament amb) [emb (ɒmb)] davant vocal, [eⁿ (ɒⁿ)] davant consonant
- gascó: dab [dap] (pronúncies més locals: [tamb, damb...])
- Paur ("por") es pronuncia en general [ˈpɔw]. Tanmateix es pot pronunciar [ˈpaw] en alvernès i en niçard.
- A benlèu i bensai ("potser") (gascó bensè), la n de l'element ben- no es pronuncia.
- A tanben i tanplan, les dues n no es pronuncien en general. Tot i així es pronuncien en provençal, niçard i vivaroalpí.
[modifier] Signes diacritiques
Alguns signes diacrítics serveixen per a modificar o precisar la pronúncia de les lletres de l'alfabet occità.
- L'accent greu (_̀) es pot trobar a à, è, ò. En certes condicions, indica que les vocals porten l'accent tònic i que tenen un so obert:
- à [a]
- è [ɛ] (en alvernès [e])
- ò [ɔ] (en niçard [wa, ɔ]
- L'accent agut (_́) es pot trobar a á, é, ó, í, ú. En certes condicions, indica que les vocals porten l'accent tònic i que tenen un so tancat:
- La dièresis (¨) es pot trobar a ï, ü.
- Indica que aquestes lletres formen una síl·laba diferent (un hiat) d'aquella de la vocal precedent. Per exemple aü [a.y] fa dues síl·labes distintes (o un hiat), mentre que au [aw] fa una sola síl·laba (o un diftong). Exemples: aï (arcaïc, païsatge), eï (Preïstòria), iï (en niçard diïi per disiái), oï (Soïssa, oïstití), aü (aürós, ataüc), eü (reünir), oü (groüm).
- Nota 1 - L'accent gràfic, posat després d'una vocal, indica que hi ha un hiat i fins i tot que hi ha un accent tònic irregular: país (però païses, païsatge), Loís (però Loïsa, Loïson), soís (però soïssa, Soïssa), i en niçard aí (= òc).
- Nota 2 - La seqüència oï/oí es llegeix com un hiat [u.i] però també es pot llegir com un diftong [wi]: Loís, Loïsa, Loïson, soís, soïssa, Soïssa. És diferent de la seqüència oi/ói que es llegeix [uj]: conoissi, conóisser; en gascó batoi, digoi.
- Nota 3 - El Conselh de la Lenga Occitana ha abandonat la dièresis a ë en 1997: poesia, coerent (ja no poësia*, coërent*).
- També la dièresis s'utilitza, facultativament, per indicar que en els grups gü [gw] e qü [kw] cal pronunciar la ü: lingüistica, igüana, bilingüe bilingüa, eqüacion, aqüifèr, ubiqüitat. Essent facultativa la dièresis, també es pot escriure linguistica, iguana, bilingue bilingua, equacion, aquifèr, ubiquitat. En la practica corrent del gascó, els mots força usuals s'escriuen més aviat sense dièresis: guardar, quan, quate (eventualament güardar, qüan, qüate).
- Indica que aquestes lletres formen una síl·laba diferent (un hiat) d'aquella de la vocal precedent. Per exemple aü [a.y] fa dues síl·labes distintes (o un hiat), mentre que au [aw] fa una sola síl·laba (o un diftong). Exemples: aï (arcaïc, païsatge), eï (Preïstòria), iï (en niçard diïi per disiái), oï (Soïssa, oïstití), aü (aürós, ataüc), eü (reünir), oü (groüm).
- Es pot trobar una lletra modificada a l'igual que el català, la c trencada (ç). Aquesta lletra indica que es pronuncia [s] davant a, o, u i a final de mot: balançar, çò, dançum, brèç. Sense la cedilla, la lletra c es pronunciaria [k] en aquestes posicions.
- El punt volat (·) es pot trobar entre les consonants següents: n·h i s·h. S'utilitza en gascó. Indica que les lletres separades pel punt es pronuncien distintament:
- n·h [n]+[h] és distint de nh [ɲ] Per exemple: el mot gascó in·hèrn (en altres varietats d'occità: infèrn).
- s·h [s]+[h] és distint de sh [ʃ]. Per exemple: el mot gascó des·har (en altres varietats d'occità: desfar).
Cal notar que els signes diacrítics son obligatoris sobre les majúscules tan com sobre les minúscules. Aquesta regla ajuda a precisar la lectura: Índia, Àustria, Sant Çubran, FÒRÇA, SOÏSSA, IN·HÈRN (i no pas India*, Austria*, Sant Cubran*, FORCA*, SOISSA*, INHERN*).
[modifier] Règles d'accentuation
En occità, l'accent tònic pot caure:
- sobre la darrera síl·laba: mots oxítons (o mots aguts).
- sobre l'avantdarrera síl·laba: mots paroxítons (o mots plans).
- sobre l'avant-avantdarrera síl·laba: mots proparoxítons (o mots esdrúixols): això és només possible en niçard i en cisalpí.
En certs casos, l'accent tònic (pronunciat) és indicat amb un accent gràfic (escrit).
- a. L’accent tònic cau sobre la darrera síl·laba en els mots que s'acaben:
- per una consonant: revelh, occitan, magnific.
- per un diftong (vocala + -u o vocala + -i): progressiu, verai.
- b. L’accent tònic cau sobre ’avantdarrera síl·laba en certs mots que s'acaben:
- per una vocal o per una vocal + -s: aiga, aigas, libre, libres, analisi, analisis, quilo, quilos, Osiris, virus.
- per una vocal + -n del plural (als verbs de la 3a persona del plural): parlan, dison, gascó disen.
- pel plural provençal en -ei, -eis: aquelei, aqueleis.
- c. També, l’accent tònic cau sobre l'l’avantdarrera síl·laba als mots que s'acaben per dues vocals, quan formen dues síl·labes ben diferents (l’accent tònic toca a l’avantdarrera vocal): Tanzania (accent tònic sobre i), filosofia (accent tònic sobre i), energia (accent tònic sobre i), assidua (accent tònic sobre u), estatua (accent tònic sobre u), avoï (avoe, avoo) (accent tònic sobre l'avantdarrera o).
- d. En certs mots que segueixen les regles precedents, les vocals tòniqus oberts è i ò s'escriuen amb un accent greu per fi de distingir-les de les vocals tòniques tancades e i o: tèsta ~ cresta; còrsa ~ corsa.
- Nota — En aquest cas, el llemosí no distingeix pas è i e en general: testa, cresta.
- e. Accentuació irregular — Els mots que no respecten pas les regles (a), (b) i (c) tenen llur accent tònic en un lloc irregular. Doncs l’accent tònic hi és indicat sistemàticament amb un accent gràfic. Les vocals tòniques obertes duen alhora un accent greu (è, ò, à) i les vocals tòniques tancades un accent agut (é, ó, á, í, ú).
- Mots irregulars, acabats per una vocal o per una vocal + -s: parlarà, parlaràs, teniá, teniás, cafè, cafès, casinò, casinòs, perqué, aquí, aquò, cangoró, precís.
- Mots irregulars, acabats per una consonant: crèdit, cóser, ténher, èsser, Fèlix, àngel, títol, cònsol.
- Mots irregulars, verbs acabats per -n de la 3a persona del plural: parlaràn, parlarián, gascó parlarén, gascó vengón.
- Mots irregulars, acabats per dues vocals, amb l'accent tònic abans: comèdia, gràcia, tendéncia, Varsòvia, lópia.
- Segons el mateix principi, en niçard i en cisalpí, els mots accentuats sobre l'avant-avantdarrera síl·laba (proparoxítons) sempre reben un accent gràfic: pàgina, ànima, síngaro, Mónegue.
[modifier] Evolution de la phonétique latine à la phonétique occitane
L'occità en general va patir, com la resta de llengües romàniques, grans mutacions fonètiques que la van distingir de la resta de llengües veïnes i del propi llatí. Els trets més significants d'aquestes mutacions vocàliques i consonàntiques són les següents:
[modifier] Vocalisme
- O tancada tònica del llatí vulgar (procedent de U breu i O llarga del llatí clàssic) no es diftonga sinó que es tanca en [u] (DOLORE, FLORE, PASTORE> occ. dolor [dulur], flor, pastor; cat. dolor, flor, pastor; fr. douleur, fleur, pasteur; esp. dolor, flor, pastor; it. dolore, fiore, pastore).
- U tancada del llatí vulgar procedent de Ū del llatí clàssic es palatalitza en [y] (vocal tancada anterior arrodonida) (MATURU, TUU> occ. madur, tu).
- O àtona es tanca en [u] (PORTALE> occ. portal[purtal], dolor; cat. portal[portal]/[purtal], dolor [duló], [doló], [dolor]; fr. portail; esp.portal).
- Manteniment de la A llatina tònica (CAPRA, PRATU> occ. cabra, prat; cat. cabra, prat; fr. chevre, pré; esp. cabra, prado; it. capra, prato).
- Manteniment de AU (CAULIS, PAUCU> occ. caul, pauc; cat. col, poc; fr. chou, peu; esp. col, poco; it. cavolo, poco).
- Diftongació de Ě, Ǒ precedides de /j/, /w/, so palatal o velar (LECTU, OCULUM OCTO, FOCU, TRES, DEBERE> occ.lièit/lèit, uèlh, uèit, fuòc; tres, dever/deure; cat. llit, ull, uit/vuit, foc, tres; fr. lit, oeil, uit, feu, trois, devoir; esp. lecho, ojo, ocho, fuego, tres, deber; it. letto, occhio, otto, fuoco, tre, dovere).
- ACT- > ait (LACTE, FACTU> occ. lait, fait; cat. llet, fet; fr. lait, fait; esp. leche, hecho; it. latte, fatto).
- Caiguda de les vocals àtones finals, exceptuat A (MURU, FLORE, PORTA> occ. mur, flor; porta; cat. mur, flor, porta; fr. mur, fleur, porte; it. muro, fiore, porta).
- A final > o oberta (AMICA> occ. amiga, pòrta).
[modifier] Consonantisme
- C +
Supprimer, TY intervocàliques > [z] (puteale, ratione > occ. posal, rason; cat. poal/galleda, raó; fr. raison; cast. razón; it. raggione). - No palatalització de ca- (capra, vacca; occ. cabra, vaca; cat. cabra, vaca; fr. chevre, vache; cast. cabra, vaca; it. capra). Però en els dialectes nord-occitans (lat. cantare dóna chantar.
- Sonororització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU> occ. cabra, cadena, segur; cat. cabra, cadena, segur; fr. chevre, chaine, sur; esp. cabra, cadena, seguro; it. capra, catena, sicuro)
- -C + e, i, final > -tz (CRUCEM> occ. crotz, cat. creu; fr. croix; esp. cruz; it. croce).
- -D- intervocàlica > [z] (NUDA, SUDARE> occ. nusa, susar; cat. nua, suar; fr. nue, suer; esp. desnuda, sudar; it. nuda, sudare).
- -D- intervocàlica esdevinguda final s'emmudeix o passa a -i (PEDE, CREDIT> occ. pè, crei; cat. peu, creu; fr. pied, croit; esp. pie, cree; it. piede, crede)
- Vocalització de T, D dels grups postònics '-TR-, '-DR- en -i- (PETRA, CREDERE> occ. peira, creire; cat. pedra/pera; creure; fr. pierre, croire; it. pietra, credere).
- Manteniment de F inicial (FURNU, FILIA> occ. forn, filha; cat. forn, filla; fr. four, fille; esp. horno, hija; it. forno, figlia).
- Manteniment d'africades protoromàniques de J, G + e, i (JACTARE, GELARE> occ. getar, gelar; cat. gitar, gelar; fr. jeter, geler; esp. hechar, helar; it. rigettare, gelare).
- Manteniment de la T del grup CT (FACTU, NOCTE> occ. fait, nueit; cat. fet, nit; fr. fait, nuit; esp. hecho, noche; it. fatto, notte).
- No palatalització de -is- procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE> occ. cuèissa, peis; cat. cuixa, peix; fr. cuisse, poisson; esp. cuja -ant.-, pez; it. coscia, pesce).
- Caiguda de -N intervocàlica esdevinguda final (PANE, VINU> occ. pan, vin; cat. pa, vi; fr. pain, vin; it. pane, vino).
- Manteniment de -MB-, -ND- (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA> occ. camba, comba; mandar, benda; cat. cama, coma, manar, bena; fr. jambe, combe, mander, bande; esp. cama (ant.), mandar, venda; it. gamba, mandare, benda).
- -NN- > -n- (CANNA> occ. cana; cat. canya; fr. canne, esp. caña; it. canna).
- Manteniment de L- inicial (LUNA, LEGE> occ. luna, lei; cat. lluna, llei; fr. lune, loi; esp. luna, ley).
- LL intervocàlic i final > l (BELLA, GALLINA, BELLU, VITELLU> occ. bèla, galina; bèl, vedèl; cat. bella, gallina, bell, vedell; fr. belle, geline -ant.-, beaux, veau; it. bella, gallina, bel, vitello).
- Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE, FLORE> occ. plegar, clau, flor; cat. plegar, clau, flor; fr. plier, clé, fleur; it. piegare, chiave, fiore; esp. llegar, llave, flor; port. chegar, chave, flor).
- [kw] > [k], [gw] > [g] (QUATTUOR, GUARDARE> occ. quatre; gardar; cat. quatre, guardar; fr. quatre, garder; esp. cuatro, guardar)
- -ARIU > -ièr (IANUARIU> occ. genièr; cat. gener; fr. janvier; esp. enero; it. gennaio).
[modifier] Bibliographie
- Pèire Bec, La llengua occitana, Edicions 62, Barcelona, 1977.
- Jordi Bruguera, “Influx de l'occità en la llengua catalana”, dins Centre Internacional Escarré sobre les Minories Ètniques i Nacionals, Primeres jornades del CIEMEN. Dret i minories nacionals. Relacions lingüístiques oocitano-catalanes Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Montserrat, 1977, p. 91-139.
.svg/36px-Flag_of_Occitania_(with_star).svg.png){kind=small}
