Pintura francogòtica
De Viquipèdia
La pintura francogòtica o el Gòtic lineal és l'estil pictòric que té origen a França durant els segles XII i XIII i que s’expandeix per tot Europa. Malauradament es conserven poques obres d'art d'aquesta època.
Tot i que en aquest article s'analitzen les diverses tècniques pictòriques, cal tenir present que l'expansió del vidre en grans vitralls és l'element més remacable de la pintura francogòtica, però cal no oblidar la importància de l'aristocràcia pel que fa l'encàrreg d'objectes sumptuaris i miniatures en l'art cortesà.
- El vitrall ocupa l'espai que abans tenia la pintura al fresc.
L’obertura dels finestrals a les catedrals transmet la nova manera d’entendre la relació del creient amb el Ser suprem. No és a través d’una presència física als murs (pintura al fresc), sinó mitjançant una unió mística i espiritual representada per la penetració de la llum a través dels vitralls. En aquest estil predomina la línia davant del color, les composicions acostumen a estar organitzades de manera radial.
- La miniatura.
Cal destacar el paper de la monarquia que consolida un art cortesà. En aquest sentit, Reims i sobretot París disposen d'escoles d'influència internacional.
Les miniatures que il·lustren els manuscrits medievals consistien en petites composicions: pintures o dibuixos de figures emmarcades en les lletres inicials o en guarnicions com medallons, arabescs, etc.
En el període romànic i en el primer gòtic els temes tenien caràcter sagrat les cròniques històriques van agafant rellevància, la seva composició estava influïda per criteris similars als que regien per als vitralls de les Catedrals i esglésies del propi període.
- La pintura sobre taula. El retaule s'inscriu dins d'una tradició escolàstica d'ordenació racional.
- La pintura mural va perdent rellevància a excepció d'Itàlia.
La pintura francogòtica parteix de la tradició de l'art romànic i rep influències de l'art bizantí i del Duocento.
| La Pintura francogòtica | ||
| Imatges | Tècniques: Resum i característiques. |
Artistes, obres o llocs destacats. |
 |
Els vitralls de les Catedrals | Esglésies i Catedrals: Basílica de sant Denis a París. Catedral de Chartres Sant Pere de Caen. Catedral de Notre-Dame de Paris. Santa Capella de París. Sant Urbà de Troyes Catedral de Beauvais. Catedral de Bourges. Saint-Ouen. Catedral d'Evreux. Catedral d'Estrasburg. Catedral de York. Catedral de Gloucester. Catedral de Colonia. Catedral de sant Esteve de Viena. Catedral de Lleó. |
| El mur translúcid fou el primer àmbit on es desenvoluparen les arts del dibuix i del color en el Gòtic. Durant la Baixa Edat Mitjana, l'art dels vitralls de les catedrals i esglésies es desenvolupà a Europa paral·lelament a l'arquitectura gòtica, la qual es caracteritzava per l'alçada de les naus i l'audàcia de les seves estructures amb voltes de creuer que es recolzaven en esvelts pilars i arcbotants que transmetien al sòl el pes i l'empenta de les voltes tot lliurant als murs dels edificis de les funcions resistents que progressivament foren substituïts pels finestrals amb filigranes de pedra i vitralls de color.
En la primera etapa, els colors són vius i saturats i el plom delimita les |formes que estan delineades amb precisió per poder ser vistes gràcies a l'irradiació lluminosa de la vidriera. Això porta a la tendència a descomposar la vidriera en medallons, trenats o altre tipus de compartiments. Les vidrieres revelen, més que ningun altre art, el component irrealista i artificial de l'art gòtic. A mitjans del segle XIII es produeix una profunda modificació de la gamma de color ja que els fons incolors s'associen als tons trencats de les escenes i figures. Amb una gamma potent però restringida, les figures humanes menudes es tornen més agitades i lliures. A l'església de sant Urbà de Troyes (vers el 1270) o en els vitralls d'arc de mig punt de la catedral de Beauvais, dona alguns dels millors exemples d'aquestes innovacions. En el segle XIV, amb el descobriment del groc de plata, els vitralls guanyen en lleugeresa, s'omplen d'un preciosisme daurat que mai havien tingut. A Normandia, en el cor (arquitectura) de Saint-Ouen de Rouan i en la catedral de Evreux es troben els vitralls més bells. L'art dels vitralls culminà en un estil exquisit d'una qualitat igual o superior a les obres mestres de les miniatures. A la conca del Loira, a la Champanya o a Alsàciaes completa el panorama de les vidrieres franceses que culminà a les |naus laterals de la catedral d'Estrasburg |
||
 |
Miniatures gòtiques | Artistes: Llibres: Salteri de Sant Lluís Breviari de Felip el Bell Salteri de la Reina Maria Les molt Riques Hores del Duc de Berry Obres: Llocs |
| Durant l'etapa gòtica, les miniatures i els llibres il·lustrats foren objectes que faciliten l'intercanvi cultural i, conseqüentment la difusió de les corrents artístiques per les Corts de tot Europa. El seu art fou elitista, reflexa el gust de la noblesa cortesana pels detalls elegants i delicats la qual cosa es conjuga amb la profusió de temes profans, extrets de la literatura de l'època, caracteritzada per l'exaltació del femení en la poesia i dels valors de la cavalleria en la novel·la, però també es cultiven temes litúrgics.
En l'ordre estrictament pictòric, les miniatures gòtiques van abandonar progresivament la rigidesa pròpia de la pintura romànica, per acabar adoptant un decidit naturalisme, fruit de l'influència de la pintura italiana del Trecento. La Cort del Rei de França i la Cort dels Papes d'Avinyó, o la Cort dels Reis de Bohemia a Praga i la Cort del Duc de Berry a França, van ser els principals centres de producció i difusió d'aquest estil que culminarà en les brillants escenes cortesanes dels Llibres de les Hores de mitjans del segle XIV. En el segle XIV, es van introduir temes profans i l'art de les miniatures es traslladà als tallers artesans de París, Borgonya i Flandes. |
||
 |
Pintura sobre taula | Artistes : Quadres : Llocs : |
| La pintura sobre taula era practicada a Grècia i a Roma però malauradament en resten pocs vestigis. L’art bizantí també va produir obres sobre taula, però s’han conservat poques obres degut a la iconoclàstia. És durant el duocento i el trecento italià on aquesta tècnica es consolida.
El retaule és converteix durant el gòtic en un element escenogràfic de la litúrgia cristiana, se situa darrera l’altar i assoleix grans dimensions. El retaule és un ens ordenat jeràrquicament fruit del racionalisme escolàstic que s'està imposant. Formalment, cal apuntar que els fons acostumen a ser daurats. L'espai celestial, diví i noble no utilitza la llum natural del sol com en els vitralls sinó la llum reflectida per un material preciós. Els vestits dels personatges destacats acostumen a ser pintats de color blau, pigment molt car. El valor d'un retaule va en funció de la quantitat de blau ultramar emprat, criteri que supera la importància de l'artista. |
||
| Precedida per: >> |
Pintura gòtica Pintura francogòtica |
Succeïda per: Pintura del Trecento |
