Morfema
De Viquipèdia
Un morfema, també anomenat formant o monema és la unitat mínima significativa de la primera articulació o divisió del signe lingüístic: el mot. El morfema és, doncs, la unitat mínima indescomponible en l'aspecte sincrònic i que expressa els diversos accidents i altres elements gramaticals de relació d'inventari en cada llengua. Més informalment un morfema és una classe d'equivalència de seqüències de fonemes o d'alteracions sistemàtiques de la forma fonològica d'un mot per expressar una relació gramatical o un canvi de sentit sistemàticament. La realització concreta d'un morfema es denomina morf, i un morfema és el conjunt de morfs de funció equivalent. En la majoria de les llengües els morfs prenen la forma d'afixos (sufixos, prefixos i rarament, infixos), encara que també existeixen les alteracions a l'arrel com ara els allargaments, els canvis tonals, les reduplicacions, les relacions pardigmàtiques i altres procediments abstractes. Quan els morfs són afixos és gairebé sempre possible segmentar el mot en els seus formants bàsics, encara que en algunes llengües en què els morfs es realitzen amb procediments aliens a l'afixació, això pot ser impossible.
Un mot està compost per dues classes de morfemes: el lexema i el gramema.
Taula de continguts |
[edita] Lexema
En totes les llengües, independentment dels procediments morfològics que posseeixi, en un mot, s'hi pot identificar un morf bàsic: una seqüència de fonemes bàsics que defineixen el camp semàntic i, sovint, fins i tot el significat referencial del mot o de l'expressió. Aquesta unitat bàsica a la qual s'afegeixen altres morfemes es coneix com a lexema o arrel.
Aquest lexema és tècnicament un morf, però, en ésser l'únic integrant de la seva classe d'equivalència, sol ésser classificat com a morfema. En moltes llengües els lexemes constitueixen gairebé sempre l'única peça invariable, autònoma i amb el significat referencial més complet. En les llengües que fan ús d'altres procediment morfològic a més de l'afixació i l'adició de desinències, la forma bàsica del lexema podria no ser determinable inequívocament. En la majoria de les llengües el lexema és una seqüència fixa d'uns pocs fonemes que no varia encara que se'l afegeixin nous morfs per crear-ne significats derivats. Tanmateix, en les llengües amb morfs que no són afixos, com ara les llengües semítiques els lexemes són "esquelets" de dues o tres consonants entre les quals s'hi insereixen vocals. Aquestes vocals entren en forma de esquelets paradigmàtics i són exemple de morf discontinu (i en aquest tipus de llengües el lexemes també són, de fet, discontinus, és a dir, no formen una seqüència de fonemes consecutius).
Els lexemes formen la major part del lèxic d'una llengua. El seu nombre és sempre molt superior al dels gramemes, i, en principi, es consideren una classe oberta. És a dir, formen un conjunt susceptible de ser ampliada amb nous préstecs lèxics o d'altres procedimients creatius per designar nous conceptes o realitats.
Alguns exemples de lexemes en la llengua catalana són: Mot: nena, lexema: nen- Mot: utilitzar, lexema: util-
[edita] Gramema
Els gramemes, o morfemes gramaticals, són les unitats que constitueixen la part variable del mot i són les responsables d'expressar les relacions gramàticals i que no alteren el significat referencial bàsic d'un mot. Sovint, no son autònoms, i llur aparició no és facultativa ans són regulades per restriccions gramaticals. Aquests morfemes expressen relacions o accidents gramaticals com ara:
- el nombre gramatical
- el gènere gramatical
- el cas gramatical
- el temps verbal
[edita] Els gramemes derivatius
Els gramemes derivatius o morfemes gramaticals derivatius, també anomenats afixos, són formants facultatius responsables de formar els significats compositius i els conceptes derivats del significat bàsic. Alguns exemples en són:
- els deverbatius: que permeten designar l'agent, pacient, tema o lloc d'una acció verbal;
- els verbalitzadors: que permeten designar accions verbals relacionades amb objectes o lexemes que designen ens concrets;
- els derivatius nominals: que permeten expressar relacions semàntiques sistemàtiques entre dos tipus de referents;
- els derivatius verbals: que permeten construir predicacions verbals a partir del significat de les predicacions verbals més primitives o simples.
Segons la seva posició respecte al lexema existeixen tres tipus de morfemes gramaticals derivatius:
- El sufix: es posa després de l'arrel o lexema i abans del morfemes gramaticals dependents, pot canviar la categoria gramatical del mot o el gènere dels substantius i són tònics, és a dir, porten l'accent del mot. Per exemple: en el mot agradable, el sufix -able transforma el verb "agradar" en adjectiu; en el mot tranquilament, el sufix -ment, transforma l'adjectiu en adverbi; en el mot nena, el sufix -a.
- El prefix: precedeix l'arrel o lexema. Sovint són àtons i posseeixen significat. Si porten accent es coneixen com a prefixoides o prefixes propers als lexemes. Alguns exemples en són: en el mot infranquejable, el prefix in-, té un significat de negació o privació; en el mot monosil·làbic, el prefixoide mono- té un significat de "únic" o "només un".
- L'infix: es posa entre els prefixos i el sufixos per evitar la cacofonia entre dos sons i les homonímies. Són àtones i no posseeixen significat. Molts d'ells també funcionen com a sufixos, però no conserven cap significat percetible.
[edita] Gramemes flexius
Els gramemes flexius són formants constitutius que es troben al final del mot. La informació que porten és de tipus gramatical, com ara el gènere, el nombre de la persona, el mode, etc. Per exemple: en el mot nens, el morfema s indica el nombre (plural).
[edita] Altres morfemes
[edita] Morfemes lliures o independents
Els morfemes lliures o independents no s'uneixen a cap lexema però confereixen de significat gramatical als mots amb els que s'associen. Els determinants, les preposicions, i les conjuncions poden ser morfemes lliures. La majoria d'aquests són àtons. Per exemple, un article és un morfema flexiu però independent del substantiu.
[edita] Morf zero
- Article principal: Morfema zero
El morf zero és la mancança de realització formal que caracteritza determinats morfemes. En el català, aquest és el cas de la majoria dels substantius masculins singulars; per exemple: el substantiu nen conté morfs zeros que determinen el gènere (masculí) i el nombre (singular), encara que no són fònics. L'absència del contingut fònic com a relació, facilita l'anàlisi morfològic i sistemàtic; encara que un morfema no tingui cap realització fònica no impedeix que sigui considerat un membre de ple dret de la classe d'equivalència que forma el morfema sobre la base de les relacions paradigmàtiques sistemàtiques.
