Literatura gallega
De Viquipèdia
Literatura gallega és la literatura feta en gallec a Galícia.
Taula de continguts |
[edita] Primers testimonis
Els primers texts trobats en gallec són una escriptura de foro datada del 1016 (O foro de Arnoia), el reconeixement del Consello de Lugo sobre la Senyoria del bisbe del 1207, i la donació de Pero Cipriániz al Monestir de Samos del 1227.
[edita] Literatura galaico-portuguesa
Durant els segles XII i XIII destacarà una literatura desenvolupada en una koiné que volia unificar les parles gallega i portuguesa, i que es desenvoluparia fins el segle XVIII. Sovint fou emprada per autors castellans, degut al prestigi literari del que gaudia en aquella època. Les obres que va deixar foren principalment de caire poètic, recollides en els principals llibres:
- Cancioneiro da Ajuda, datat del segle XIII-XIV i on no hi consten els autors dels poemes
- Cancioneiro da Vaticana, còpia del segle XV.
- Cancioneiro Colocci-Brancutti
- O permamiño Vindel, còpia del segle XIII amb set cantigas del famós trobador Martín Codax.
- O escarño de Malonda, compost per l’infant castellà Don Juan Manuel.
- As Cantigas de Santa María, quatre manuscrits del 1280 compostos pel rei castellà Alfons X el Savi.
Els primers trobadors gallecs coneguts foren Joam Soares de Paivia, Paio Soares de Tabeirós (fl. 1189), primer xoglar, i el rei Sanç I de Castella. Després destacarien com a autors fins el 1350 els poetes Bernal de Bonaval, Xohan Zorro, Macías O Namorado (fl. 1340-1370) autor de 21 cantigues recollides al Cancionero de Baena, Pero Mesgo, Meendiño, Pero Amigo, Xohan Airas (mort el 1275) de Santiago, autor de 50 cantigas de amigo, 25 d’amor i 10 d’escarnio e maldicer; Airas Nunes, Paio Gomes Chariño i Pero da Ponte.
Pel que fa a la prosa, en el segle XIII destaquen alguns fragments d’As Partidas del rei Alfons X Sabio, versions de la Corónica Xeral galega i de la Xeral Historia, de la Corónica troiá (1373) i História Troiá; a finals del segle XIV destacarien el Livro de Tristan, la Demanda do Santo Graal, Corónica Galega del 1404, una versió del Foro Xuzgo, Legenda Aurea de frai Xacobe de Vorágine i Os Miragres de Santiago, texts jurídics i històrics, i relacionats amb el cicle artúric; el Livro dos cavalheiros cambiadores de Santiago, Tratado de Albeiteria (traducció d’una obra llatina de Jordano Rubio de Calabria). Val a dir que aquesta koiné serà emprada sovint com a llengua de cort a Castella, com a Catalunya i Aragó ho era l’occità, i fins i tot com a llengua poètica fins gairebé a començament del segle XV, amb la Corónica de Santa María de Iria (1468) composta per Rui Vázquez.
[edita] Decadència
Però Ferran III de Castella declarà el castellà com a idioma oficial dels documents reials, i el 1480 les Corts de Toledo obligaren a tots els aspirants a escrivans del Real Consejo a examinar-se en castellà, cosa que donà la ferida de mort a la literatura galaica. Tot i així, encara frai Xerome Bermúdez (1530-1605) va escriure en castellà però tot declarant que no ho feia bé perquè no era la seva parla natural.
El gallec, encara que relegat a llengua de segon ordre en aquells anys, encara era present en la vida pública i literàric, com ho mostraren les Exequias de raíña Margarita del 1612. Les darreres mostres de literatura gallega arcaica es donaren a les Festas Minerváis de Santiago de Compostela el 1697, en honor d’Alonso de Fonseca, i que recolliren poesies de Xoán do Río e Otero.
[edita] El Rexurdimento
A començaments del segle XIX, poc a poc, començà a desenvolupar-se una literatira en gallec. Xosé Fernández Neira va compondre Proezas de Galicia (1810), Manuel Pardo de Andrade composà Os rogos de un galego establecido en Londres, dedicados aos seus paixanos para abrilles os ollos sobre certas iñorancias e o demáis que o v erá o curioso leitor (1813), Pedro Boado de Sánchez escriví el bilíngüe Diálogo entre dos labradores gallegos afligidos y un abogado instruido, despreocupado y compasivo (1823), i el 1820 es fundava el primer diari en gallec a Santiago, Tertulia na Quintana.
Però es considera l’inici del Rexurdimento, moviment de recuperació literària similar al de la Renaixença catalana, la publicació el 1828 del poema A Alborada de Nicómedes Pastor Díaz (1811-1863), considerat com a punt de referència per als autors posteriors. Francisco Añón Paz (1812-1878) va composar els poemes A Leiteira i Recordos de infancia. I Antón Bieito Fandiño composà el primer drama gallec, Sainete Gallego (1841).
El 1853 Xohan Manuel Pintos (1811-1873) va publicar A gaita galega amb un ric recull lèxic, que propiciarà a partir del 1863 el naixement del Rexurdimento, que donaria a Galícia figures literàries del tarannà de Rosalía de Castro (1837-1885), poetessa autora de Cantares gallegos (1863), ruralista i d’afirmació gallega, i Follas novas (1880) de caire metafísic; Eduardo Pondal (1835-1917), poeta romàntic sovint exilat, autor d’A campana de Anllóns (1862) barreja de Góngora i saudade, Queixumes dos Pinos (1886), cant a la llibertat, i Os Eoas (1917), poema còsmic; Manuel Curros Enríquez (1851-1908), el més compromès políticament, amb Aires da miña terra (1880) i la sàtira anticlerical O divino sainete (1888); Valentín Lamas Carvajal (1849-1906), amb la prosa O catecismo do labrego (1889) i els poemes Saudades galegas (1880) i Espiñas, follas e frores (1878); Antonio López Ferreiro, amb les novel·les històriques O Castelo de Pambre (1895) i A Tercedeira de Bonaval (1894); Manuel Leiras Pulpeiro (1854-1912) amb uns Cantares gallegos (1910); Aureliano Pereira, polític i poeta amb Cousas de aldea (1891) i A cova da serpe (1893); i Marcial Valladares Núñez (1821-1903) amb la primera novel·la moderna en gallec, Maxina ou a filla espúrea (1880), i els estudis Diccionario gallego-castellano i Elementos de gramática gallega, que no foren publicats fins el 1970.
El 1861 també s’iniciarien els Xogos Froráis, a imitació dels provençals i catalans, mentre que la impremta dels Carré Aldao publicarà des del 1862 les antologies dels poetes gallecs. El 1868 Xosé Saco e Arce publicarà la primera Gramática galega de caire normalitzador, així com la Historia de Galicia (1866-1904) de Manuel Murguía. Però la primera obra teatral d’èxit en gallec fou obra de Francisco de la Iglesia, A fonte do xuramento (1882). I potser els darrers representants del rexurdimento que enllaçararen amb les noves generacions foren Uxío Carré Aldao (1859-1932), qui esdevindrà secretari perpetu de la Real Academia Galega i director de la revista A Nosa Terra de La Corunya, autor dels poemes Brétemas (1896) i Rayolas (1898) i les narracions Contos da forxa (1919) i A terra chama (1925); i Manuel Lugrís Freire, conegut polític i autor d’una Gramática do idioma galego (1922) i dels drames A ponte (1903), Mareivas (1904), Escravitú (1906) i O pazo (1916).
Pel que fa a la premsa en gallec, es fundaren durant aquells anys nombroses publicacions de caire satíric exclusivament en gallec, com O tío Marcos da Portela(1876-1889) a Ourense, dirigit per Valentín Lamas Carvajal, i O Vello do Pico Sacro (1861) a Coruña, ambdúes de caire populista i galleguista i ferm compromís lingüístic; també es fundaren en aquest sentit O Seor Pedro (1881) a Santiago, A Tia Catuxa (1881) a Pontevedra, O Galiciano (1882) a Pontevedra, A Fuliada (1884) a Corunya, A Gaita Gallega (1884) a l'Havana i A Monteira (1889-1890) a Lugo, setmanari regionalista i literari influït per les idees de Brañas i de Montenegro Saavedra.
[edita] Fins a la Guerra Civil
Durant el període anterior a la guerra civil, la literatura gallega va donar obres i autors de gran vàlua i qualitat, i molt diversificats.
Per una banda, cal destacar els avantguardistes, poetes revolucionaris que publicaren a les revistes Alborada i Utreya, com Lois Amado Carballo (1901-1927) autor de Proel (1927) i O galo (1928); Manuel Antonio (1900-1929) amb el manifest d’avantguarda Máis alá (1922) i els poemes De catro en catro (1928); i Fermín Bouza Brey (1901-1977) amb Lelías no teu olvido (1926) i Nao senlleira (1933).
D'altra banda, els neotrobadors o imaxinistas, també poetes dels quals destacaren Álvaro Cunqueiro (1911-1981) amb els poemes Cántiga nova que se chama Ribeira (1933) i Poemas de sí e non (1933), Aquilino Iglesia Alvariño (1909-1961), qui fou un dels primers en emprar el vers lliure en gallec, autor de Señardá (1929), Corazón ao vento (1933)i Cómaros verdes (1947), i Antón Noriega Varela (1869-1947), traductor de Virgili al gallec.
L’anomenada Xerazón Nós, d’autors agrupats al voltant de la revista de mateix nom, de carie més intel·lectual i polític potser que no pas literari, i on destacarien Ramón Cabanillas (1876-1959), Florentino Cuevillas (1866-1958) amb els estudis divulgatius Edade de ferro na Galiza (1925) i Prehistoria galega (1930); Ramón Otero Pedrayo (1888-1976), Vicente Risco (1883-1963) amb els assaigs Mittleuropa (1934), O problema político de Galiza (1930) i Nós, os inadaptados (1933), i també fou traductor al gallec de Wells, Shaw, Malalrmé, Rimbaud i Chesterton; Alfonso Rodríguez Castelao (1886-1950), el més polititzat de tots i el més compromès, amb les narracions Os dous de sempre (1934), l’assaig Nas cruces de pedra na Galiza (1949), el drama Os vellos no deben namorarse (1941), el recull de dibuixos i escrits de denúncia contra les barbaritats de la guerra civil Atila en Galiza/Galiza mártir (1937), i finalment, la Bíblia de la galleguitat, Sempre en Galiza (1948); i Xohan Vicente Viqueira (1886-1924) traductor al gallec de Berkeley, Hume i Teocrit, i autor d’Ensaios e poesías (1925), influïdes per Henri Bergson.
D’altres no classificats, com Rafael Dieste Gonçalvez (1898-1981), influït per Nos, i autor del ecull de contes Os arquivos do trasno (1926) i la comèdia simbolista A fiestra valdeira (1927); Gonçalo López Abente (1878-1963), poeta menor amb Escumas da ribeira (1899), Alento da raza (1905), Do aoutouno (1910), Nemancos (1915) i la narració satírica O diputado de Veiramar (1924); Vicente Taibo García (1885-1966) i Antón Villar Ponte, amb el Breviario da autonomía (1933) i Pensamiento e sementeira, recollit el 1971.
[edita] Literatura de la posguerra
L'activitat cultural en gallec no es va reprendre fins la publicació el 1947 del llibre de poemes en gallec Cómaros Verdes d’Aquilino Iglesia Alvariño. El 1950 es funda l’Editorial Galaxia per Ramón Piñeiro i altres, que facilità la publicació d’obres en gallec. De caire més modern i progressista foren la Unión de Intelectuáis Libres i el grup literari-intel·lectual Brais Pinto, de Méndez Ferrín i A. Cribeiro, entre altres.
L’any clau de la literatura gallega de postguerra, però, fou el 1962, quan es va publicar el llibre de pomes A Longa noite de pedra de Celso Emilio Ferreiro, qui va promoure la col·lecció de poesia Benito Souto a Pontevedra, mentre Manuel María ho feia amb Xistral a Lugo i els de Galaxia amb Bibliófilos Galegos i Monterrey (després Castrelos). Entre els autors més destacats d’aquest període podem destacar el mateix Celso Emilio Ferreiro (1914-1979) amb les narracions molt crítiques Viaxe ao país dos ananos (1968) i A taberna do galo (1978); el narrador Eduardo Blanco Amor(1897-1979) amb les novel·les A esmorga (1959) i Os biosbardos (1962): l’assagista Ricardo Carballo Calero(1910-1990) amb l’estudi Historia da literatura galega contemporanea (1975); Anxel Fole (1904-1986); el poeta Lois Pimentel (1897-1958); Lois Seoane (1910-1979) amb els poemes d’exili Fardel do eisiliado (1952); Silvio Santiago (1909- ); Ramón Piñeiro (1915-1990), amb els assaigs A saudade en Rosalía (1952), Siñificado metafísico de saudade (1960), i Da esencia de verdade, traduït de Martin Heidegger amb Celestino Fernández de la Vega; l’assagista Xoán Rof Carballo (1905-1994) amb el recull Mito e realidade da terra nai (1957); Domingo García Sabell (1909- ); Celestino Fernández de la Vega (1915- ) col·laborador de Piñeiro i autor de l’assaig O segredo do humor (1963); i el metge Xosé María Castroviejo (1909-1983) amb els poemes Tempo de outouno (1964).
Durant els anys 70 aparegueren noves generacions d’escriptors més radicalitzats pel que fa a les qüestions nacional i lingüística. Entre els més destacats hi ha Xohana Torres (1931) amb la novel·la Adiós, María (1965) i el teatre A outra banda do Iberr (1969); Carlos Casares Mouriño (1941-2002) amb les novel·les Xoguetes pra un tempo prohibido (1975) i Os oscuros soños de Clío (1979); Xosé Neira Vilas (1928) amb les novel·les Memorias dun neno labrego (1960) i Camiño bretemenoso (1967); el poeta Uxío Novoneyra (1930-1999) amb Os Eidos I i II (1955 i 1974); Xosé Lois Méndez Ferrín (1938) amb els poemes Voce da néboa (1957), Con pólvora e magnolias (1976) i O fin dun canto (1982); Xosé Lois Franco Grande (1935) traductor al gallec d’Antígona d’Anouilh i de Non haberá guerra de Troia de Girardoux; el poeta Antón Tovar Bobillo (1921), amb Arredores (1962) i Non (1967); Marcial Suárez, amb O acomodador e outras narracións (1969); el poeta Manuel María Fernández Teixeiro (1930), amb Terra chá (1963); Margarida Ledo (1951) amb les narracions Mamá-Fe (1973) i O corvo érguese cido (1973); Paco MARTÍN, amb Na cárcel (1976), Músicas no espello, No cadeixo i Angora cun ceo de lama; el novel·lista Xavier Alcalá amb Faula (1982), A insúa, A nosa cinza, Tertulia (1985) i Nos pagos de Huingapao; Camilo Gonsar, amb Cara times square i A desfeita (1983); Euloxio Ruibal, i Roberto Vidal Bolao.
Altres autors menors del període foren Daniel Cortezón (1927) amb les novel·les As covas do rei Cintolo (1955) i A vila sulagada (1981); el poeta Manuel Cuña (1926), autor de Fabulario novo (1952); el poeta Xoan Manuel Casado (1949), amb Registro de menores espantos (1973) i O inverno do lobo (1985); el poeta Manuel Casado (1912-1983) amb Orballo insípido (1955) i Canta de lonxe o corazón do tempo (1969); el prosista Xosé Filgueira (1906) amb Adral (1971-1984) i Quintana viva (1971); el poeta Bernardino Graña (1932) amb Profecía do mar (1966), la novel·la Fins do mundo (1973) i el teatre Cen mil pesos crime (1961); Eduardo Moreiras (1914), amb els poemes A realidade esencial (1955) i Paisaxe en rocha viva (1958) i les narracions Follas de vagar (1972) i Primaveira no Lor (1974); i la poetessa Luz Pozo (1922), amb O páxaro na boca (1952), Verbas derradeiras (1976) i Concerto de outouno (1981).
[edita] Literatura gallega durant la democràcia
Després de la mort de Franco, es produí una forta embranzida cultural en llengua gallega en tots els terrenys. Endemés de les figures ja consagrades, apareixen nous escriptors com els poetes Xosé María Álvarez Caccamo (1950), amb Os documentos da sombra (1986), Luminoso lugar de abatimento (1987), Arquitecturas de cinza (1985) i Cimo das idades tristes (1988); Ramiro Fonte (1957) amb Pasa un segredo (1988); Luis González Tosar (1950) amb A carneiro cheo (1986) i Remol das travesías (1989); Xavier Rodríguez Baxeiras (1945) amb Anos de viaxe (1988) i Lambranza do Areal (1985); Manuel Forcadela (1958) amb O varredor en outouno (1988) i O regreso das ninfas (1985); Manuel Vilanova (1944) amb E diréivos eu do mistes das cobras (1980) i A lenda das árbores de prata (1985); Miguel-Anxo Fernán-Vello (1958) amb Memorial de brancura (1985), Entre agua e fogo (1987) i Libro de paisaxes vivas (1985); i X. Seroana, amb O canto de terra (1987). D’altres autors menors són Arcadio López Casanova, amb Liturxia do corpo (1983), Dario Xohán Cabana, amb A fraga amurallada (1983) i Vidas Senlleiras (1992); Víctor Vaqueiro, amb A fraga prateada (1984) i O soño dirixido (1992); Xavier Seoane, amb Invitación ao regreso (1985), i Paulino Vázquez amb Seixo de desfacer entre os dedos (1985).
Pel que fa a la narrativa, podem destacar Carlos González Relgosa (1948) amb As pucharcas da lembranza (1984), Homes de tras da corda (1981) i Crime en Compostela (1983); Víctor Fernández Freixanes (1951) amb Unha ducia de galegos (1979) a l’estil de Josep Pla, O triangulo inscrito na circunferencia (1983), O enxoval da novia (1988) i A cidade dos Césares (1993); Alfredo Conde Cid (1945), diputat del PSdG amb Carlos Casares, amb Xa vai o griffon no vento (1985) Premio nacional de Literatura; Suso del Toro (1956), narrador underground amb Polaroid (1987), Caixón desastre (1983), Ambulancia (1991) i Tic-tac (1993); Antón Risco, amb Memorias dun emigrante (1987); X. M. Martínez Oca, amb Beira mar (1984); Lois Xosé Pereira, amb As horas de cartón (1985); Xaquín de Valle-Inclán amb Historia das ciudades do deserto (1988) i Xesús González Gómez amb Ucronia (1988).
Pel que fa a l’assaig, destaca Antón Figueroa amb Diglosia e texto (1988). En teatre, fins aleshores molt pobre en gallec, el 1980 es va fundar el Centro Dramático Galego, que el 1983 va estrenar la versió en gallec de Wojceck de Büchner. Algunes obres dramàtiques en gallec són les traduccions d’As tres irmás de Txèkhov (1987) i O mozo que chegóu de lonxe de J.M. Synge (1988); Xosé Cermeño va escriure el 1988 Almas perdidas.
I quan a les noves generacions, cal destacar els poetes Ana Romaní (1965), amb els poemes Palabras de mar i Das últimas mareas; Xavier Rodríguez Barrio, amb Antiga claridade (1992); Xesús Manuel Valcárcel, amb A porta de lume (1992); Manuel Álvarez Torneiro, amb As voces consagradas (1992); X .M. Millán Otero, amb Este é o tempo do sal (1992); i Antón Reixa, amb Ringo rango (1993); els narradors Xelís del Toro, amb Non hai misericordia (1990), Premi Ciudade de Lugo; Fran Alonso, amb Cemiterio de elefantes (1994); Arturo Lezcano, amb Os dados de Deus (1994); Salvador García Bodaño, amb Os misterios de Monsieur d’Ailler (1992); Anxo Rei Ballesteros, amb Loaira (1992); Manuel Rivas amb En salvaxe compañía (1994); Manuel Anxo Freire, amb Semente de Onte (1994); X. Rábade Paredes, amb Branca de Loboso (1991); i Cid Cabido, amb Días contados (1991).
