Juli Garreta i Arboix
De Viquipèdia
Juli Garreta i Arboix (Sant Feliu de Guíxols, 12 de març del 1875 - 2 de desembre del 1925) és considerat com un dels compositors sardanistes més eminents. Infongué la sardana amb valors musicals a nivell d'obra simfònica, i tingué una categoria creativa sense parió amb cap altre autor sardanista.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
De formació autodidacta, rebé les primeres nocions musicals del seu pare Esteve Garreta i Roig, músic i rellotger, i d'un pianista de Sant Feliu, Ramon Novi. Es creu que aquesta és la raó que comportà que la seva creació musical fos tan innovadora, ja que es va poder regir per la seva intuïció musical de forma totalment lliure. Posteriorment esdevingué amic d'en Pau Casals i és ben segur que això l'ajudà a formar-se la personalitat com a músic i compositor.
De primer, Garreta s'inicià en l'ofici de rellotger, que ja no abandonaria en sa vida. L'aprenentatge el va fer a Vilanova i la Geltrú, el poble de la seva família, de la ma d'un italià anomenat Giannini. Novament a Sant Feliu, començà la seva carrera com a instrumentista actuant a la cobla-orquestra La Vella, del seu pare i, més endavant, formant el Quintet Garreta. Fou fiscornaire i tocà el violí i el piano.
La seva producció és molt àmplia, i comprèn una vintena de peces de música simfònica i de cambra, una trentena de cançons per a veu i piano i una vuitantena de composicions de música per cobla, amb un gran nombre de sardanes extraordinàries. Els estudiosos han fixat tres etapes en la seva producció sardanista. La primera, d'aprenentatge, iniciada amb La pubilla, 1897. La segona, de transició, amb més domini del medi, que abastaria aproximadament els anys 1902 al 1909. I la tercera, de la plenitud, amb grans obres com A en Pau Casals, Dalt les Gavarres, Juny, Primavera, Isabel, que són repertori habitual en els concerts de l'actualitat. En la sardana Llicorella introduí l'ús de la sordina en els instruments de metall de la cobla. La seva actitud com a compositor, en paraules seves: La sardana és una dansa que s'ha fet per a ballar quietament i dolçament.
Diversos reconeixements han mesurat l'obra d'en Garreta. Així, n'Agustí Borgunyó li dedicà la sardana Homenatge a Garreta. A Sant Feliu de Guíxols, un monument i uns jardins el recorden. L'escalenca Caterina Albert, Víctor Català, li dedicà el poema En la mort de Juli Garreta i Josep Pla en feu un viscut retrat. En morir, hom instituí el Premi Juli Garreta, que Joan Lamote de Grignon guanyà el 1936 amb l'obra Facècia. Però possiblement l'elogi més gran que rebé fou d'Igor Stravinski, que el 1924 n'escoltà la sardana Juny a un concert donat a l'Ateneu Barcelonès i demanà: "Més Garreta, si us plau, més Garreta..."
[edita] Obra
[edita] Per a orquestra
- Concert per a violí i orquestra (1925)
- Les Illes Medes (1923), obra simfònica
- Impressions simfòniques (1907), per a orquestra de corda
- Pastoral (1922), poema simfònic
- Preludi mediterrani (1918)
- Suite en Sol o Suite empordanesa (1921), per a orquestra simfònica. Premi Festa de la Música Catalana de 1920, va ser estrenada a l'any següent pel mestre Lamote de Grignon amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona. Joan Pich i Santasusana n'ha fet modernament una instrumentació per a tres cobles.
- Algunes de les seves sardanes també foren instrumentades per ell mateix per a orquestra simfònica
[edita] Per a instruments diversos
- Concert per violí i piano
- Joguina, per a violoncel i piano
- Mar plana, per a violoncel i piano
- Quartet per a piano i corda
- Sonata en Do major, per a piano
- Sonata en Do menor (1923), per a piano
- Sonata en Fa [major] per a violoncel i piano. Dedicada a Pau Casals i estrenada per aquest i Blai Net en un concert de l'Associació de Música de Càmera de Barcelona
[edita] Per a cobla
- Scherzo, obra lliure
[edita] Sardanes
- A en Pau Casals (1920), també instrumentada per a orquestra simfònica
- Agna-Rosa
- L'albada
- Ball de la Joana (1902)
- La beata
- La bellugosa
- Boirines
- La bordeta
- La bruixa
- La calàndria
- El cant dels ocells
- Carmeta (1920)
- La cigala
- Dalt les Gavarres (1919)
- La donzella de la costa (1902)
- Enyorança (Anyorança), també instrumentada per a piano
- La fada (1902)
- La filla del marxant (1909)
- La filosa (1899)
- La fira
- Flor de neu
- Frisança (1907), també instrumentada per a piano
- La gaita
- La gelosa (1898)
- Giverola (1920), també instrumentada per a orquestra simfònica
- Griselda, també instrumentada per a piano
- Innominada (1915)
- Isabel (1921), també instrumentada per a orquestra simfònica. Dedicada a Isabel Pagès, la seva segona esposa
- Juny (1921). Enric Casals la instrumentà per a orquestra simfònica
- La llar (1922)
- Llicorella (1908)
- La llumenera
- Mar d'argent, fragment de la Suite empordanesa
- Maria (1908)
- Matinada (1907), també instrumentada per a piano
- Migdia
- La mimada
- La mosca
- Nuri
- Nydia (1920), també instrumentada per a orquestra simfònica. Aquesta sardana ha donat nom al programa de TV3 del mateix nom.
- L'orfe
- La pastora enamorada (1908), també instrumentada per a orquestra simfònica
- Pastoral (1921)
- La pecadora (1902)
- La pedregada (1921), també instrumentada per a orquestra simfònica
- La ploranera
- Primavera (1920)
- La pubilla (1897)
- Recordant (1919)
- La riolera (1898)
- La rondalla (1902), també instrumentada per a piano
- La rosada (1902)
- La rosella (1902), també instrumentada per a piano
- Rosó (1906)
- La ruda
- Somni dolç (1905), també instrumentada per a piano
- Somni gris (1905), també instrumentada per a piano
- Somnis (1919)
- El testament d'Amèlia (1909)
- Un plat de bullit
- La violeta (1909)
- La xerraire (1898)
- Zaïra (1907)
- Sense títol propi, la sardana de la Sonata per a piano
[edita] Cançons
Alguns títols:
- Alpestre, amb lletra d'Apel·les Mestres
- Amor de mare, amb lletra de Jacint Verdaguer
- Records i somnis, amb lletra de Verdaguer, per a cant i piano
[edita] Bibliografia
- Juli Garreta i Arboix (1875-1925) Sant Feliu de Guíxols-Barcelona: 2003
- Marian Viñas amb la col·laboració de Gaziel i Pau Casals Juli Garreta, l'home i l'artista Sant Feliu de Guíxols: 1955
- Canut Pellicer, amb pròleg d'Eduard Toldrà Notes per a una biografia Barcelona: 1926
- Josep Grahit i Grau Recull sardanístic Girona: Editorial Gerundense, 1916
