Josep Pla i Casadevall
De Viquipèdia
Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 1897 - Llofriu 1981) fou un escriptor i periodista català.
La seva original i extensíssima obra literària, que abasta de forma ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, va ser essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seves cròniques periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constituïxen també un singular testimoniatge de la història del segle XX. Tot això, unit al fet de seguir sent l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seva mort, l'ha consagrat de forma unànime com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Infància i adolescència
Va néixer el 8 de març de 1897 a la ciutat de Palafrugell, població situada a la comarca del Baix Empordà. Fill d'una família de modests propietaris rurals, el més gran de quatre germans, va estudiar el batxillerat a la ciutat de Girona, on va estar internat des de 1909 al Col·legi dels Maristes. L'últim curs el féu per lliure, ja que va ser expulsat de l'internat. El 1913 es va matricular en Ciències a la Universitat de Barcelona i va iniciar estudis de medicina, però a la meitat de curs va canviar d'idea i es va matricular en dret sense gaire entusiasme, amb la idea de convertir-se en notari.
Instal·lat en pensions i apassionat per la lectura i l'observació des de molt jove, el buit que percebia en la vida universitària no li va privar d'adaptar-se a un altre ambient que canalitzaria la seva desorientació intel·lectual de joventut: la Penya de l'Ateneu Barcelonès, amb la biblioteca i sobretot la tertúlia diària que hi tenia lloc amb personatges com Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. D'aquesta època juvenil prové la seva admiració per Pío Baroja —una referència constant per a la seva generació— i la influència d'Alexandre Plana, amic i mestre de joventut, al qual va atribuir la decisió d'allunyar-se del noucentisme i apostar definitivament per "una literatura per a tot el món" basada en "la claredat i la senzillesa", idees que serien la seva divisa estilística al llarg de la seva carrera literària.
[edita] Primers escrits
El 1919 es llicencia en Dret i comença a treballar professionalment en el periodisme, primer al diari Les Notícies i al poc temps en l'edició nocturna de La Publicitat, començant el seu periple com corresponsal en diferents destinacions: París, Madrid, Portugal, Itàlia i Berlín.
Catalanista moderat, l'any 1921 és escollit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.
L'any 1924, a causa d'un article crític amb la política militar en el Protectorat Espanyol al Marroc, sofreix un procés militar que li impedeix retornar a Espanya durant els anys següents. Durant el seu exili a París, va tractar –i va conspirar– amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com Francesc Macià. Continuà viatjant per Europa, entre d'altres països per la Unió Soviètica i el Regne Unit, i l'any 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes –una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques– amb el qual va obtenir un gran èxit de crítica i públic, i que es va esgotar en una setmana. Es tractava d'una bona bestreta de la seva estètica: «escriure sobre les coses que he vist». A finals de 1925 es va publicar la seva segona obra –Rússia–, escrita a partir del viatge de sis setmanes a la URSS en companyia d'Eugeni Xammar i acollit a casa d'Andreu Nin. Finalment el 1927 va poder retornar a Espanya, va deixar el diari La Publicitat, de línia progressista pròxima a Acció Catalana, i va fitxar per La Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga Regionalista, de tendència liberal-conservadora. Va iniciar llavors una relació de mecenatge amb Francesc Cambó —líder del catalanisme moderat—, les famoses tertúlies del qual va freqüentar assíduament i del qual va publicar poc després una biografia política molt favorable al personatge, en aquells dies enfrontat als sectors republicans i esquerrans.
[edita] La República i la guerra civil
A l'abril de 1931, el mateix matí de la proclamació de la Segona República Espanyola, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, està recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, la qual cosa li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni anti-republicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que buscava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República, creient que el nou sistema polític podia quallar a Espanya si es consolidava seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va desencantant amb el curs que prenen els esdeveniments fins a considerar-lo una completa "bogeria frenètica i destructora".
Al·legant raons de salut, abandonà un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la Guerra Civil Espanyola. Però tampoc Barcelona li semblà segur i fugí amb un vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, el setembre de 1936, en companyia d'Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual mantenia una relació formal des d'anys enrere. Adi Enberg treballava per a SIFNE, el Servei d'Informació de la Frontera Nord-est, un servei d'espionatge franquista finançat per Francesc Cambó, tasques en les quals, segons algunes fonts, va col·laborar també Pla[1] durant la seva estada a Marsella[2].
Continuà el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicat el 1939, i que Pla es negà a reeditar i a incloure-la en les seves Obres Completes. La tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i des d'aquí aconsegueixen arribar a Sant Sebastià i incorporar-se a l'Espanya franquista.
El gener de 1939 entra a Barcelona integrat en les tropes franquistes, al costat de Manuel Aznar i altres periodistes. Entre febrer i abril d'aquell any es converteix en sotsdirector de La Vanguardia, sota la direcció d'Aznar.
[edita] Elaborant les obres completes
A partir de la segona meitat de la dècada del 1950 continuà viatjant i inicià la preparació de les seves obres completes, tasca a la qual es dedicarà de ple també durant la dècada següent. És una etapa crucial en la seva trajectòria ja que suposa una reescriptura gairebé total de la seva obra i la construcció del programa estilístic planià, amb el qual transcendirà el periodisme i consolidarà el seu estil. Mentrestant, ressorgeix a poc a poc la cultura en llengua catalana.
L'any 1951 li és concedit el Premi Joanot Martorell de novel·la per El carrer estret, inspirada en el carrer de Palafrugell que rep aquest sobrenom (oficialment, carrer de Sant Antoni). Al mateix temps, l'oposició nacionalista al franquisme el va marginant, malgrat ser, ja llavors, l'escriptor més llegit en llengua catalana. Els nacionalistes no li perdonen el seu suport als franquistes durant la guerra civil, ni la seva convivència, aparentment no conflictiva amb el règim (Pla confia en una evolució pacífica i ordenada cap a la democràcia). Ni tan sols li perdonen el seu desdeny cap al conreu de les formes literàries de ficció. No obstant això, com ha observat Xavier Pericay, traductor i especialista de l'obra de Pla, la seva correspondència amb el seu editor Josep Maria Cruzet demostra el rellevant paper que va tenir Pla en la resistència cultural contra el règim.
L'any 1957 aconseguí el Premi Lletra d'Or per la seva obra Barcelona. Amb tot, la seva actitud cap a l'esquerra política i cap a algunes figures polítiques i culturals catalanistes va fer que, igual com va passar amb Salvador Dalí, la cultura "progressista" li negués el pa i la sal, manifestats en forma de premis. Fou especialment controvertida la negativa a concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció política concedida als escriptors en català. La venda de Destino a Banca Catalana, encapçalada en aquells moments per Jordi Pujol,que li va censurar un article crític amb la Portugal revolucionària, va fer que Pla abandonés la revista l'any 1976, després de 36 anys de col·laboració setmanal ininterrompuda i que no se li reconegués completament la seva vàlua fins a diversos anys després.
No obstant això, a pesar del buit que molts li feien, i ja amb vuitanta anys, no va deixar d'expressar la seva opinió en els primers anys de la Transició, en la seva obra Notes del capvesprol de 1979, per la qual fou guardonat amb el Premi de la Crítica de narrativa catalana:
| « | L'esquerra ha fet sempre el mateix: la seva averració de la realitat del país la manté, com sempre, en la seva ignorància antediluviana. Parlen molt, però no diuen res. [...] Volen abans de res guanyar les eleccions i, una vegada asseguts en les seves poltrones, fer tot el contrari del que han promès. | » |
|
— Notes del capvesprol, 1979 |
||
[edita] Final
L'any 1980, ja en el tram final de la seva vida, Josep Tarradellas li va imposar la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Pla morí el 23 d'abril de 1981 al nucli de Llofriu, situat al municipi de Palafrugell, deixant publicats 38 volums de l'Obra Completa i bastants papers inèdits, que han estat publicats de forma progressiva després de la seva mort.
[edita] Obra
Pla és un dels escriptors de la literatura catalana més destacats del segle XX. La seva obra oferix una visió completa de la societat del seu temps. La major part la va escriure en català, idioma en el qual se sentia més còmode, i solament circumstancialment ho va fer en castellà (per raons de censura o per poder subsistir), de forma també brillant, gairebé sempre en col·laboracions de premsa, com les cròniques italianes, balcàniques i nòrdiques de la dècada del 1920 al diari madrileny El Sol.
Pla va viure completament dedicat a l'escriptura. La magnitud de la seva Obra Completa (47 volums i més de trenta mil pàgines), que recull tots els seus dietaris, reportatges, articles, assajos, biografies, novel·les i alguns poemes, tot procedent d'uns 120 llibres diferents, dóna una idea de la seva formidable capacitat de treball al mateix temps que dificulta la seva classificació cronològica. Moltes d'aquestes pàgines són el fruit d'un continu procés de reescriptura d'originals no inèdits de joventut i de la reelaboració i traducció dels articles setmanals que durant gairebé quaranta anys va publicar en castellà en la revista Destino, a més de centenars d'articles publicats en periòdics dispersos i d'una abundant correspondència.
[edita] Classificació
La classificació temàtica tampoc és fàcil, ja que molts articles apareixen en diferents llocs amb algunes variants, el seu repertori temàtic és molt extens i, sobretot, les fronteres entre els gèneres que va conrear no sempre són clares. No obstant això, es pot fer un intent d'ordenació segons gèneres (els anys ressenyats corresponen a la publicació original, no a la traducció ni a la reedició en l'Obra Completa):
- Narració: Coses Vistes (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927) són llibres en els quals predomina la narració però que prefiguren i esbossen altres gèneres que posteriorment seran essencials en la seva obra. El carrer estret (1951, i premi Joanot Martorell), Nocturn de Primavera (1953) i L'herència (1972) són pròpiament novel·les, malgrat la poca consideració que Pla tenia pel gènere de ficció.
- Els dietaris: el dietari és probablement el format planià més valorat per la crítica. Es tracta d'una forma literària poc conreada en la literatura catalana, constituïda per anotacions, observacions i reflexions diàries o periòdiques. Aquest estil proporciona a Pla gran llibertat en l'ús combinat de gèneres diferents: el diari personal, la descripció, la narració, el diàleg, les reflexions personals, el consell al lector, el retrat i l'anàlisi dels costums de la gent i dels pobles. El quadern gris és el dietari que el va consagrar. No es tracta d'un diari autèntic, sinó d'unes memòries amb forma de diari. Els temes centrals del dietari són el paisatge i la geografia empordanesa, la descripció de la vida quotidiana i l'obsessió per l'escriptura del narrador-autor. Els elements autobiogràfics, si apareixen, solen ser recreats i poc fiables. Va publicar uns altres quatre dietaris: Notes disperses, Notes per a Sílvia, Notes del capvesprol (1979, Premi de la Crítica de narrativa catalana) i Notes per a un diari (publicat pòstumament).
- L'assaig antropològic i costumista: Els pagesos (1952), El pagès i el seu món i Les hores (1953). Algunes de les pàgines més belles escrites per Pla es refereixen al poble de Cadaqués (Alt Empordà). Pla fou un gran descriptor de la vida marinera, però en els seus escrits sobre Cadaqués aflora també el coneixement precís del paisatge rural i de les arquitectures de pedra seca que predominen en el lloc.
- La biografia: Vida de Manolo (1928), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Francesc Cambó (1928-1930), Homenots, Retrats de passaport i Tres senyors.
- Els viatges: Les illes, Viatge a la Catalunya Vella, Itàlia i el Mediterrani, Les Amèriques, Sobre París i França, Cartes de lluny (1947) i Israel, 1957 (1958).
- Reportatges polítics: Polèmica. Cròniques parlamentàries (1929-1932), Madrid. L'adveniment de la República (1933) i Cròniques parlamentàries (1933-1934) i (1934-1936).
En total, 21 volums, gairebé la meitat de la seva Obra Completa, són articles periodístics publicats a Destino, a La Publicitat i a La Veu de Catalunya.
[edita] Postguerra en castellà
Durant els primers anys del règim franquista, i a causa de la gairebé total limitació per a l'edició en català, va publicar en castellà les següents obres: Guía de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942) —considerada una de les seves grans obres, i que prova el seu brillant domini del castellà—, Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944), Un señor de Barcelona (1945) i La huida del tiempo (1945). El 1946 va reeditar amb Destino (actualitzant-les) les seves dues primeres obres en català després de la guerra civil (Cartes de lluny i Viatge a Catalunya).
[edita] Novament en català
L'any 1947, quan la censura l'hi va permetre, va reprendre les seves publicacions en català amb Cadaqués, un dels seus llibres més reeixits, publicat per l'editorial Joventut. El 1949, i durant tota la dècada següent, inicià una etapa fonamental de col·laboració amb l'editorial Selecta de Josep Maria Cruzet, durant la qual publica algunes de les seves obres més conegudes com El vent de garbí, El carrer estret (avui considerada una de les novel·les més importants de la literatura catalana de postguerra), Girona (un llibre de records), Els pagesos (del pròleg del qual procedeix el mite autoconstruït del "Pla pagès") i Cartes d'Itàlia.
[edita] Obres Completes
A partir de 1956 va iniciar amb l'editorial de Cruzet la primera sèrie de les seves Obres Completes, que va arribar a 29 volums i en les quals va començar a publicar els seus extraordinaris retrats titulats Homenots. El 1962 es va truncar la publicació amb Selecta a causa del suïcidi de Cruzet que va paralitzar l'editorial i, després d'uns anys sense editor, el 1966 reprèn el projecte de l'Obra Completa aquesta vegada amb Edicions Destino, que estava dirigida pel seu paisà i amic Josep Vergés, i en la qual ja col·laborava com periodista des de molt abans.
El primer volum d'aquesta nova edició "definitiva" de la seva Obra Completa va ser una obra inèdita, El quadern gris, un dietari iniciat amb poc més de vint anys, si bé reescrit i substancialment ampliat amb posterioritat, traduït al castellà amb el títol El cuaderno gris per Dionisio Ridruejo. El famós dietari planià va suposar un abans i un després en la consideració literària de Pla, al qual, des de llavors, es va passar a considerar com el millor narrador de la literatura catalana contemporània. La publicació de l'Obra Completa va continuar en els anys següents i va arribar el volum 38 en vida de l'autor. Després de la seva mort, ocorreguda el 1981, l'editor de Destino va continuar preparant més volums fins a arribar als 47, incloent-hi manuscrits inèdits no exempts de polèmica, com les seves Notes per a un diari, escrites a mitjans de la dècada del 1960), per les esmenes, censures i manipulacions a les quals els va anar sotmetent el propi Vergés (pel que sembla, per a suprimir certs passatges obscens). Els nombrosos manuscrits i cartes que van quedar inèdits -una part en mans de l'editor Vergés i una altra dividida entre les dues branques d'hereus- han estat objecte d'una interminable disputa –encara oberta– per a aconseguir que es posessin a disposició de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, i per tant accessibles als investigadors. Aquestes cartes, publicades amb comptagotes -com la correspondència amb el seu germà Pere o amb el seu editor Cruzet-, són crucials per aclarir nombrosos passatges de la biografia de l'escriptor.
[edita] Teatre inspirat en Pla
Encara que no va escriure teatre, la seva vida i obra van inspirar, després de la seva mort, diverses obres significatives, entre les quals destaquen: Ara que els ametllers ja estan batuts, estrenada el 1990, en la qual Josep Maria Flotats va elaborar un retrat de Pla a través d'un collage dels seus textos.
La increïble història del Dr. Floït & Mr. Pla, una producció de Els Joglars estrenada l'any 1997, recrea els personatges de Stevenson, on els particulars Dr. Jekyll i Mr. Hyde són, respectivament, un industrial catalanista obsessionat per la riquesa i perfectament reconeixible que, en ingerir la crema d'afaitar Floid, es converteix en un escriptor culte, sensible i intel·ligent, que és Josep Pla i que encarna els valors oposats a l'empresari.
[edita] Estil literari
Les característiques més importants de l'estil planià són la senzillesa, la ironia i la claredat. Extremadament pudorós i sensible al ridícul, detestava els artificis i la retòrica buida. Durant tota la seva vida literària, va romandre fidel a "la necessitat d'una escriptura clara, precisa i sòbria" i al seu desinterès per la ficció literària, conreant un estil sec, aparentment senzill, pragmàtic i arrelat a les coses reals.
Va ser un observador agut de la realitat i dels més petits detalls, i va donar un fidel testimoniatge de la societat del seu temps. Les seves obres mostren una visió subjectiva i col·loquial, "antiliterària", en la qual destaca, malgrat tot, un enorme treball estilístic per anomenar les coses pel seu nom i "matisar-les amb l'adjectiu precís", una de les seves obsessions literàries més persistents.
[edita] Caràcter i singularitat de Pla
Pla va haver de viure durant gran part de la seva vida sota la censura: en la dictadura de Primo de Rivera, després a Itàlia i Alemanya (on va treballar com a corresponsal en l'època d'ascens dels feixismes europeus) i, per descomptat, durant el franquisme. Encara que al principi va simpatitzar amb el règim franquista (el 1940 va escriure que aquest coincidia "amb l'interès general"), només van ser uns mesos. Ràpidament es va mostrar escèptic, especialment per la impossibilitat de seguir publicant en català. Encara que instal·lat sempre en una mena de possibilisme que li permetia publicar, la incansable censura franquista l'incomodava profundament (va deixar escrit en un dels seus diaris que era "la pitjor que havia conegut", exercida per "funcionaris del fanatisme"). Detestava el menyspreu del règim autoritari per la llengua i la cultura catalanes i la seva obstinada incapacitat per a convertir-se en una democràcia, ni que fos "tutelada".
Escriptor incansable, home d'ordre encara que de tarannà liberal, segons la seva manera de veure, la vida és caòtica, irracional, injusta, i les ànsies d'igualtat i de revolucions són un "deliri" que provoca mals pitjors que els que pretén eliminar.
Conservador i racional, no sent l'acció, encara que sí la sensualitat. Bon conversador, bon menjador i millor bevedor (ja ancià, el whisky constituïa encara bona part de la seva dieta), fumador empedreït d'Ideals. Abillat de jove amb un barret tou i més tard amb la seva inseparable boina de pagès, detestava la banalitat, l'afectació cultural (rares vegades inclou cites en les seves obres, malgrat ser un gran lector dels clàssics) i "aquells que parlen escoltant-se". Per això va deixar escrit: "És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina".
[edita] Obra seleccionada
|
|
A partir de 1956 inicià la primera sèrie d' Obres Completes amb l'editorial Selecta, que arribà a 29 volums i en les quals començà a publicar els seus extraordinaris retrats intitulats Homenots. La mort sobtada de l'editor de Selecta, Josep Maria Cruzet, va interrompre el projecte de publicació el 1962. A partir de l'any 1966, però, Edicions Destino inicià de bell nou la publicació de l'Obra Completa definitiva -inclou tots els diaris, reportatges, articles, assaigs, biografies, novel·les i alguns poemes- que a l'actualitat ha arribat ja al volum 46.
En el període de total prohibició per editar en llengua catalana publicà en castellà les següents obres:
- 1941: Guía de la Costa Brava
- 1942: Las ciudades del mar
- 1942: Viaje en autobús
- 1942: Rusiñol y su tiempo
- 1944: El pintor Joaquín Mir
- 1945: Un señor de Barcelona
- 1945: La huida del tiempo
[edita] Referències
- ↑ Javier Cervera, Madrid en guerra, Alianza Editorial, Madrid, 2006, ISBN 84-206-4731-4, pg. 221 (Cervera cita com a bibliografia l'obra de José Bertrán y Musitú (director del SIFNE) Experiencias de los servicios de información del Nordeste de España (SIFNE) durante la guerra, Madrid, 1940, Espasa-Calpe
- ↑ "Trabajando para el enemigo", article de Jorge M. Reverte al diari El País, 18 de març de 2007.
[edita] Enllaços externs
- (català) Pàgina Oficial de la Fundació Josep Pla
- (català) Pàgina monogràfica
- (català) Auca de Josep Pla
