Gaèlic escocès

De Viquipèdia

Gaèlic escocès 'gàidhlig'
Pronunciació:	AFI:
Altres denominacions:	{{{altresdenominacions}}}
Parlat a:	Territori i illes del nordest d'Escòcia
Regió:	Escòcia
Parlants:	58.652
Rànquing:
Classificació genètica:	Indoeuropea   Celta    Goidèlica     Gaèlic
estatus oficial
Llengua oficial de:	Escòcia
Regulat per:	Bòrd na Gàidhlig
codis de la llengua
ISO 639-1	gd
ISO 639-2	gla
ISO/FDIS 639-3	{{{iso3}}}
SIL	GLS
{{{mapa}}}
vegeu també: llengua

El gaèlic escocès o gaèlic escocés^[1] (anomenat Erse o Gàidhlig per comparar amb el Gaeilge parlat a Irlanda és una llengua celta parlada a Escòcia, a les Terres Altes o Highlands i Strathclyde, a les seves illes, així com per algunes comunitats de Nova Escòcia, sobretot a l'illa del Cap Bretó. L'expulsió forçada dels camperols escocesos per part de grans propietaris del camp al segle XIX explica l'expansió de la llengua fins al Canadà. S'estima que el nombre de parlants és de cap a 60.000 a Escòcia, i de 500 a 1000 a Nova Escòcia. Es preveu que aquest nombre continuï baixant, ja que un percentatge important són persones d'edat avançada. Tot i això, en els darrers anys la llengua ha aconseguit un cert reconeixement oficial, i hi ha hagut un increment en el nombre d'alumnes que l'aprenen a l'escola.

És reconeguda pel Regne Unit com una llengua regional d'Escòcia segons la Carta Europea de llengües regionals o minoritàries, i després de l'aprovació d'una llei al parlament escocès votada el 21 d'abril del 2005 és una llengua oficial d'Escòcia juntament amb l'anglès.

El gaèlic escocès, juntament amb el gaèlic irlandès i el manx, pertany a la branca goidèlica de les llengües celtes. Si bé el gaèlic irlandès i el gaèlic escocès tenen un lligam molt estret, aquestes dues van començar a divergir a partir del segle V ja que l'escocès va ser enriquit gràcies a intercanvis lingüístics amb altres pobles del nord de l'illa de Bretanya; així doncs, el locutor d'una d'aquestes llengües pot no comprendre l'altra llengua.

Taula de continguts 1 Característiques 2 Història 3 Nombre de parlants i situació 4 Noms de llocs en gaèlic escocès 5 Veure també 6 Referències

[edita] Característiques

L'alfabet gaèlic comporta 18 lletres (no hi han les consonants j, k, q, v, w, x, y, z). Històricament, cada nom d'una lletra corresponia al d'algun arbre (ailm - om, beith - brith, call - avellana, i així seguidament). Es caracteritza per:

• Pèrdua de la vibració de les cordes vocals al final de la paraula. Les consonants oclusives són sordes, i les originals oclusions ensordides s’han aspirat, com a Bog-Pog (tou) i Cat-Khat (gat).
• utilitza la flexió lingüística per distingir els noms, el temps , el mode i la veu del verb.
• El sistema verbal ha adaptat coses de l'antic britànic o del gal·lès. El temps present té una certa significació futura, ja que no existeix el temps futur, i era expressat per la forma de present+verb substantiu+A (ig) preposició amb nom verbal. En el dialecte insular hi ha un verb "ser" diferent del "estar", no pas com a l'anglès to be, verb substantiu amb significació més propera a “existir” i un verb de lligam com “ésser”. Així, teit in ben (les dones van) del vell irlandès derivaria en l'escocès theid a' bhean (les dones aniran), i del vell irlandès a-ta in ben oc techt (la dona està anant) hi resultarà tha an bhean a’ dol (la dona va o la dona anirà). I finalment, tha mi a’dul (estic anant) substituirà theid mi (aniré).

[edita] Història

Fou introduït al país en el segle V pels escots goidèlics, qui anomenaren al país Ghaidealacht. Fou la llengua dels reis escocesos fins el 1093, desplaçant l'idioma local dels habitants (potser el picte). però cap el 1300 tot el Lowlands ja parlava lallans. Fins el segle XIII no es va diferenciar del gaèlic irlandès i va poder desenvolupar una literatura pròpia. Durant els segles XVI i XVII van seguir les normes ortogràfiques irlandeses, i només d'ençà del segle XVIII se’l consideraria com a un idioma diferent i se’n fixaria una ortografia, tot i que no es diferenciaria gaire de l'irlandesa.

[edita] Nombre de parlants i situació

Es calcula que en el segle XVI potser el 66 % de la població escocesa parlava gaèlic, ja que la població era força concentrada al Nord i a Strathclyde, però llur nombre va decaure molt ràpidament sobretot des que el lallans esdevé llengua de cort, i més tard quan el centre de poder es desplaça cap a Anglaterra. I la davallada s’accelerà després de la desfeta dels Estuard el 1745. Cap el 1755 ja només el parlaven uns 290.000 individus, cosa que suposava el 25 % de la població escocesa, i cap el 1801 havien augmentat lleugerament a 335.000 parlants. El 1891 havien baixat dràsticament a 354.000 (10 %, d'ells 43,739 monolingües) i a 230.806 el 1901. D'ací a 159.021 el 1922, 131.135 (el 2,68 %) el 1931, 94.000 el 1951, 88.892 el 1971 i 69.510 el 1991. Segons el Minority Rights Group, però, el 1987 només hi havia 79.307 gael·lòfons. Al Canadà, que n’hi havia 80.000 el 1880 només a Cap Bretó, havien baixat a 30.000 el 1931, a 7.000 el 1951 i només a 500 el 1991.

Pel que fa a la distribució dels parlants, dels 230.806 que hi havia el 1901, uns 106.466 (el 46 % del total) estava concentrat als comtats d'Inbhir Niss i Ross & Cromarty. Durant els anys 20 els gaelòfons es concentraven principalment a quatre comtats:

• Ross & Cromarty, que el 1922 tenia un 57 % de població gael·lòfona, però que el 1891 havia tingut un 23,87 % de població unilíngüe endemés d'un 48,1 % de bilingües. El 72 % de la població s'expressava normalment en gaèlic. L’anglès només era l'idioma habitual a Black Isle i a Dingwall.
• Sutherland, on eran el 49,8 %.
• Inverness o Inbhir Nis, on eren el 48,4 %.
• Argyll (l'antiga Erraghaideal o costa dels Escots), on eren el 32,8 %.

Endemés, a les illes Hèbrides hi havia 73.602 habitants, dels quals 8.797 eren unilingües gael·lòfons (però havien estat 15.746 el 1911), degut principalment a l'emigració.

Aquest percentatge, endemés, havia caigut l'any 1971 al 34 % a Ross & Cromarty, al 21 % a Inbhir Niss i al 14 % a Sutherland, on es dona el cas més greu: dels 14 municipis que es compon, cap d'ells té un percentatge de gael·lòfons superior al 40 %. Amb aquests resultats, no es difícil de preveure dintre de pocs anys la fi de la llengua gaèlica a Escòcia.

Per altra banda, el 1920 es calculava que hi havia uns 8.000 gael·lòfons escocesos a Londres. I el mateix 1960 hi havia 15.000 gael·lòfons a Glasgow. Entre el 1961 i el 1971 el nombre de bilingües augmentaren en 8.000, però el percentatge de bilingües a les zones gaèliques no ha deixat de minvar Als únics indrets on eren llengua majoritària de la població el 1988 era a les Western Isles (79,5 %) i a les illes de Skye i Lochalsh (53,6 %). D’aquesta manera, es calcula que avui hi ha tants gael·lòfons als Highlands com a Glasgow i Londres. Les causes d'aquesta decadència es deu, per una part, a l'emigració cap a les ciutats de parla anglesa, i per l'altra, al sistema educatiu anglòfon i el estatus inferior del gaèlic respecte a l'anglès.

[edita] Noms de llocs en gaèlic escocès

Aberdeen — Obar Dheathain

Aviemore - an Aghaidh Mòr

Ayr - Inbhair Air

Brechin - Breichin

Cumbernauld - Cumar nan Alt

Dingwall - Inbhir Pheofharain

Dornoch - Dòrnach

Dumfries — Dùn Phris

Dunblane - Dùn Bhlàthain

Dundee — Dùn Dèagh

Dunfermline - Dùn Phàrlain

Dunkeld - Dùn Chailleann

Dumbarton - Dùn Breatann

Edimbourg — Dùn Èideann

Elgin - Eilginn

Forres - Farrais

Fortrose - A' Chananaich

Fort William — An Gearasdan

Glasgow — Glaschu

Gleneagles - Gleann na h-Eaglais

Inverness — Inbhir Nis

Kilmarnock - Cill Mhearnaig

Lismore - Liosmòr

Paisley — Pàislig

Perth — Peairt

Rosemarkie - Ros Maircnidh

St Andrews - Cill Rìmhinn

Scone - Sgàin

Stirling — Sruighlea

Stornoway — Steòrnabhagh

Whithorn - Taigh Mhàrtainn

Existeix una edició en gaèlic escocès de la Viquipèdia

[edita] Veure també

• Literatura gaèlica escocesa

[edita] Referències

1. ↑ Escocés en pronúncia occidental i escocès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gaèlic escocès