Futur del sistema solar
De Viquipèdia
El futur del sistema solar és previsible. Els astrònoms creuen que el sistema solar com es coneix actualment, durarà uns centenars de milions d'anys, temps en què s'espera s'inicii una gran transformació que conclourà amb la mort del Sol. Tan sols una catàstrofe inesperada, com l'arribada d'un forat negre o una estrella a l'espai del sistema, escurçarien aquest futur.
Taula de continguts |
[edita] D'aquí a 1.000 milions d'anys
El Sol s'està fent cada cop més brillant, amb un increment de la seva brillantor en un 10% cada 1.000 milions d'anys. En un període de 1.000 milions d'anys, a mesura que augmenti l'emissió de la radiació solar, la seva zona d'habitabilitat es desplaçarà cap als cossos més allunyats, i la superfície de la Terra quedarà socarrimada per l'acció de la radiació, arribant a ser inhabitable. La vida a la Terra s'extingirà, tot i que alguns organismes podrien sobreviure als oceans més profunds.
[edita] La Terra, Venus i Mart
Dintre de 3.500 milions d'anys, la superfície de la Terra tindrà unes condicions climàtiques similars a les que té actualment Venus; els oceans bulliran i la vida, en les formes que actualment es coneixen, serà impossible.
Durant aquest temps, és probable que la superfície de Mart recuperi la seva atmosfera ja que la temperatura de l’ambient s'elevarà, i a la seva superfície es començarà a sublimar el diòxid de carboni congelat i el vapor d'aigua. Finalment la superfície de Mart assolirà unes temperatures i pressions necessàries perquè circulin els seus grans cúmuls congelats d'aigua, inundant la superfície i, possiblement, creant una lloc per a la vida. Així seria així en un període d'entre 1.400 i 2.500 milions d'anys.
[edita] Una gegant roja
Quan hagin passat uns 5.000 milions d'anys, les reserves d'hidrogen del nucli del Sol s'hauran esgotat i llavors es començarà a utilitzar l'hidrogen de les capes superiors menys denses. Aquest procés requerirà que s'expandeixi unes 80 vegades el seu diàmetre actual i, dintre d'uns 7.500 milions d'anys, el Sol es convertirà en una gegant roja, freda i afeblida.
A mesura que el Sol s'expandeixi, arribarà a absorbir el planeta Mercuri, però no succeirà el mateix amb la Terra i Venus, que s'espera que sobrevisquin, ja que el Sol perdrà aproximadament un 28% de la seva massa, i la disminució de la seva gravetat provocarà que aquests planetes es desplacin a òrbites més altes.
La superfície de la Terra quedarà feta cendra i reduïda a la consistència de l'argila escalfada per una llum del Sol mil vegades més poderosa que l'actual. A més, la seva atmosfera serà arrencada per un vent solar d'una força brutal.
La superfície de Venus es convertirà en una sopa bullent; es veurà tan uniforme com el quitrà, ja que serà escalfada per una llum del Sol quatre mil vegades més poderosa que la que rep en l'actualitat, assolint una temperatura superficial d'uns 1.600 graus. S'espera que el Sol romangui en la fase de gegant roja durant uns 100 milions d'anys.
Durant aquest temps, és possible que la temperatura superficial de les llunes que envolten Júpiter i Saturn, com Tità i Europa, sigui prou moderada perquè la superfície congelada es transformi en oceans líquids, i es podrien crear unes condicions similars a les que calen per a fer possible la vida humana.
[edita] L'heli solar
Més endavant l'heli produït a la superfície s'endinsarà cap a l'interior, cap al nucli del Sol, incrementant-ne la densitat fins que s'assoleixin els nivells necessaris per a que l'heli es pugui transformar en carboni. Aquest procés serà molt intens i el Sol es contraurà bruscament fins assolir una mida lleugerament més gran que el seu radi original.
L'increment de les reaccions degudes a l'augment de la temperatura i de la pressió en el nucli del Sol, i per la quantitat d'heli solar existent és creu que l'escenari de la transformació completa d'heli en carboni durarà tan sols uns 100 milions d'anys. L'heli és relativament poc abundant si ho comparem amb l'hidrogen ja que es necessiten quatre ions d'hidrogen per crear un nucli d'heli, i tres nuclis d'heli per crear-ne un de carboni.
Arribats en aquest punt el procés energètic haurà de recórrer un altre cop a les reserves de les capes solars exteriors i així el Sol recuperarà la seva forma de gegant roja. Aquesta fase durarà uns altres 100 milions d'anys, després dels quals, al llarg d'uns altres 100.000 anys, les capes exteriors del Sol es desintegraran expulsant un gran flux de matèria a l'espai. En aquesta fase és formarà un halo conegut, de forma enganyosa, com una nebulosa planetària.
Aquest és un esdeveniment relativament tranquil, ben diferent del d'una supernova; el Sol és una estrella massa petita com per arribar a convertir-se en una supernova. Els habitants de la Terra, si arribessin a sobreviure, podran observar un increment massiu en la velocitat del vent solar, però no prou intens com per poder destruir la Terra.
Tot el que quedarà del Sol serà una nana blanca, un objecte calent, ombrívol i extraordinàriament dens, que tindrà la meitat de la seva massa original però tota continguda només en un cos de la meitat de la mida de la Terra. Vist des de la superfície terrestre, seria un punt de llum de la mida de Venus amb la brillantor d'uns cent sols actuals.[1][2]
[edita] La mort del Sol
Tan aviat com el Sol es mori, disminuirà l'acció de la seva gravetat sobre els planetes, cometes i asteroides que l'orbiten. Les òrbites de la Terra i d'altres planetes s'expandiran. Quan el Sol es converteixi en una nana blanca, s'assolirà la configuració final del sistema solar:
- Mercuri haurà deixat d'existir molt abans;
- Venus es situarà amb prou feines un terç més lluny d'on es troba actualment la Terra;
- l'òrbita de la Terra gairebé igualarà la que té avui en dia Mart.
Tot el sistema solar s'alterarà de manera dràstica. Venus i la Terra, i els altres planetes restants es congelaran com a closques fosques, gelades i sense vida. Continuaran orbitant la seva estrella morta, a una velocitat reduïda a causa d'una distància més gran respecte del Sol i a la disminució de la gravetat solar.
Progressivament el Sol anirà cristal·litzant i 2.000 milions d'anys més tard, el carboni del nucli es transformarà en un diamant gegant. Finalment, amb el temps, deixarà de brillar completament.[3][4][5][6]
[edita] Saturn, Neptú i Tritó
Els anells de Saturn són bastant joves i no es calcula que segueixin existint d'aquí a uns 300 o 400 milions d'anys. L'acció gravitatòria de les llunes de Saturn escombraran gradualment la part exterior dels anells en direcció cap al planeta i l'abrasió periòdica realitzada per meteorits i la gravetat del mateix planeta faran la resta, quedant Saturn sense els seus característics ornaments.[7]
Tritó, la lluna de Neptú , que actualment realitza una òrbita retrògrada lenta en declivi, en algun moment, no abans d'uns 1.400 ni més tard d'uns 3.500 milions d'anys, caurà sota el límit de Roche de Neptú, i la seva força de marea destrossarà Tritó, i aquests fragments poden arribar a crear un ampli sistema d'anells al voltant del planeta, similar al de Saturn.[8]
[edita] La Lluna
A causa de la fricció de la marea contra el llit marí, la Lluna va frenant el moment rotacional de la Terra; això, al seu torn, causa que la Lluna s'allunyi progressivament de la Terra, a un ritme d'aproximadament 38 mm per any. Mentre això succeeix, la conservació del moment angular fa que la rotació del planeta disminueixi, fent que els dies siguin més llargs amb un increment d'aproximadament un segon cada 60.000 anys.
D'aquí a uns 2.000 milions d'anys, l'òrbita de la Lluna assolirà un punt conegut com "ressonància de gir i òrbita", i tant la Terra com la Lluna estaran sincronitzades per les seves marees. El període orbital de la Lluna, igualarà el període de rotació de la Terra i tindrà una cara mirant la Lluna, de la mateixa manera com actualment ho fa la Lluna.[9]
[edita] Referències
- ↑ Pogge, Richard W. (1997). The Once & Future Sun. (lecture notes) New Vistas in Astronomy. Data d'accés: 2005-12-07.
- ↑ Sackmann, I.-Juliana, Arnold I. Boothroyd, Kathleen E. Kraemer (11 1993). «Our Sun. III. Present and Future». Astrophysical Journal 418: 457.
- ↑ Marc Delehanty. Sun, the solar system's only star. Astronomy Today. Data d'accés: 2006-06-23.
- ↑ Bruce Balick. Planetary nebulae and the future of the solar system. Department of Astronomy, University of Washington. Data d'accés: 2006-06-23.
- ↑ Richard W. Pogge (1997). The Once and Future Sun. Perkins Observatory. Data d'accés: 2006-06-23.
- ↑ This Valentine's Day, Give The Woman Who Has Everything The Galaxy's Largest Diamond. Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics. (2004). Data d'accés: 2006-06-24.
- ↑ Saturn Rings Still A Mystery. Popular Mechanics. (2002). Data d'accés: 2007-03-03.
- ↑ Chyba, C. F.; Jankowski, D. G.; Nicholson, P.D. (1989). Tidal evolution in the Neptune-Triton system. Data d'accés: 2007-03-03.
- ↑ Terence Dickinson (1993). From the Big Bang to Planet X, Camden East, Ontario: Camden House, 79-81. ISBN 0-921820-71-2.
