Fuga
De Viquipèdia
Fuga, en música, és un tipus de composició de contrapunt o tècnica de composició per a un nombre determinat de parts, normalment anomenades veus. En l'Edat Mitjana, el terme era amplament emprat per a anomenar qualsevol treball d'estil canònic; en el Renaixement, arriba a denotar treballs específics d'imitació.
Des del segle XVII el terme fuga ha descrit el que es coneix com el procediment més complet i desenvolupat d'imitació del contrapunt. Una fuga obri amb un tema principal, el subjecte, que llavors sona succesivament en cadascuna de les veus en imitació; quan cada veu ha entrat l'exposició s'ha completat; normalment després segueix un passatge de connexió, o episodi, desenvolupat per material que ja s'ha escoltat; més entrades del subjecte s'escolten alternades en claus relatives. Episodis i entrades son alternats fins a l'entrada final del subjecte, punt en el que la música ha tornat a la clau o tònica del principi, al qual sovint li segueix el material que tanca o coda. En aquest sentit, la fuga és un estil de composició, més que una estructura fixa. Encara que hi ha certes pràctiques establertes, en l'escriptura de l'exposició per exemple, els compositors s'acosten a l'estil en molts graus de llibertat i individualitat.
La forma evolucionà durant el dissetè segle de diversos tipus de composicions de contrapunt, com capritxos, canzonas i fantasies. En el mitjà i tardà barroc, els compositors com Dietrich Buxtehude (1637-1707) i Johann Pachelbel (1653-1706) contribuïren molt al desenvolupament de la fuga, i la forma va atènyer la màxima maduresa en els treballs de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Amb la declinació de sofisticats estils contrapuntistics a la fi del barroc, la popularitat de la fuga minvà, eventualment donant camí a la sonata. Malgrat tot, compositors des del 1750 fins al dia d'avui escriuen i estudien la fuga amb diversos propòsits; apareix en els treballs de Mozart (kirie Eleison) o a la fi del Missa Solemnis de Beethoven, i molts compositors com Anton Reicha (1770-1836) i Dmitri Xostakòvitx (1906-1975) van escriure cicles de fugues.
En definitiva, tal i com suggereix el terme, es tracta d'una mena de cànon on les veus « fugen » unes d'altres. 'Fuga' al igual que el verb fugir venen del llatí "fugere".
