Formiga

De Viquipèdia

S'ha proposat retirar la distinció d'aquest article com a Article de Qualitat. Seguiu la votació corresponent en aquest enllaç. Podeu treballar en millorar l'article i resoldre'n els defectes perquè compleixi els criteris de qualitat i pugui mantenir la distinció. Si sou vosaltres qui heu posat aquesta plantilla, seguiu aquest enllaç per crear la corresponent pàgina de votació.

Formigues Registre fòssil: Cretaci – actualitat
Una formiga
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Arthropoda Subfílum: Hexapoda Classe: Insecta Subclasse: Pterygota Ordre: Hymenoptera Subordre: Apocrita Clade: Aculeata Superfamília: Vespoidea Família: Formicidae Latreille, 1809
Subfamílies
Vegeu el text.

Les formigues o formícids (Formicidae) formen una família d'insectes eusocials de l'ordre dels himenòpters. Estan classificades en 26 subfamílies, 385 gèneres i 12.028 espècies descrites,^[1], però segons els mirmecòlegs el total podria arribar a les 20.000 espècies, amb moltes espècies que encara estan per descobrir. La diversitat més gran es troba als tròpics. La branca de l'entomologia que estudia les formigues s'anomena mirmecologia.

Es diferencien de la resta d'himenòpters per l'existència d'una casta d'obreres (femelles estèrils i que no tenen ales), que asseguren la perennitat del niu o formiguer durant uns quants anys. Són conegudes per les seves colònies altament organitzades que, a vegades, consten de milions d'individus. Segons l'espècie, els nius poden ocupar un ampli tros de terreny tant en superfície com en fondària; en alguns casos es pot observar com tota una colònia sencera s'ubica dins un aglà d'una alzina, o una cassanella d'un roure.

Els tèrmits, a vegades anomenats "formigues blanques", encara que tenen organitzacions socials similars, no estan ni de lluny relacionats amb les formigues ja que pertanyen a un altre ordre d'insectes, els isòpters. I les "formigues de vellut", encara que s'assemblen a algunes formigues grosses, són vespes femelles i sense ales de la família dels mutíl·lids (Mutillidae).

Taula de continguts 1 Evolució 2 Morfologia 2.1 Trets exclusius 2.2 Anatomia interna 2.3 Anatomia externa 2.3.1 Cap 2.3.2 Mesosoma 2.3.3 Pecíol i gaster 3 Cicle vital 3.1 Fecundació 3.2 Desenvolupament 3.3 Divisió del treball, diferenciació en castes i polimorfia 3.4 Els sexuats i el vol nupcial 4 Etologia i ecologia 4.1 Comunicació 4.2 Defensa i atac 4.3 Aprenentatge 5 Hàbitat i distribució 6 Sistemàtica 7 Simbologia 8 Vegeu també 9 Referències

[edita] Evolució

Vespoidea Sierolomorphidae Tiphiidae Sapygidae Mutillidae Pompilidae Rhopalosomatidae Formicidae Vespidae Scoliidae Cladograma que inclou els formícids[2]

Les formigues són un llinatge derivat de la superfamília d'himenòpters aculeats Vespoidea. L'anàlisi filogenètic indica que les formigues poden haver evolucionat dels vespoideids durant el Cretaci Inferior, aproximadament fa entre 120 i 170 milions d'anys. Després de la radiació de les angiospermes, al voltant de fa uns 100 milions d'anys, les formigues van augmentar molt la seva diversitat i van assolir el seu actual domini ecològic al voltant de fa uns 60 milions d'anys.^[3][4][5]

Uns quants fòssils que s'han trobat del Cretaci Inferior són formes intermèdies entre vespes i formigues, aportant doncs més evidències a favor de l'ascendència del llinatge a partir de les vespes. El 1966 Edward O. Wilson i el seu equip, van trobar a New Jersey les primeres restes fòssils d'una formiga (Sphecomyrma freyi) atrapada en ambre del Cretaci des de feia més de 80 milions d'anys. Aquesta espècie va proporcionar l'evidència més clara d'un lligam entre les formigues modernes i les vespes no socials. Aquestes formigues del Cretaci compartien alhora característiques de les vespes i de les formigues actuals.^[6]

En aquells temps, només unes quantes espècies de formigues primitives s'estenien àmpliament per l'anomenat supercontinent de Lauràsia (a l'hemisferi nord). Eren escasses en comparació a d'altres insectes (només al voltant d'un 1%). Va ser la radiació adaptativa de començaments del Terciari, en el Paleocè, la que va donar el domini ecològic a les formigues. Almenys quatre de les subfamílies existents a l'actualitat ja tenien representació en el Cretaci: totes les formicomorfes (Aneuritinae, Dolichoderinae, Formicinae) i la subfamília poneromorfa Ectatomminae, juntament amb altres tres subfamílies actualment extingides.^[7] Un 10% dels gèneres actuals ja existien en el període que va del Cretaci a l'Eocè. Un 56% dels gèneres trobats als fòssils de l'ambre bàltic (principis de l'Oligocè), i un 96% dels gèneres trobats als fòssils de l'ambre dominicà (aparentment de principis del Miocè) encara sobreviuen avui.^[3]

[edita] Morfologia

[edita] Trets exclusius

Les formigues tenen unes característiques morfològiques exclusives, com l'existència a les antenes d'un artell basal molt llarg, l'escap, que les hi dóna una aparença global en angle o recolzada. Això permet que la resta de l'antena, el funicle, tingui molta mobilitat, funció que les hi serà molt útil per a la comunicació social. Una altra característica anatòmica essencial és la presència del pecíol, que pot ser doble o senzill i que separa el gaster de tota la part anterior del cos. També presenten casi sempre la glàndula metapleural a la part posterior del tòrax.

[edita] Anatomia interna

Els cossos de formigues, com els dels altres insectes i artròpodes, tenen un exosquelet, per tant estan cobertes externament per un embolcall protector, en oposició a l'endosquelet dels humans i els altres vertebrats. Les formigues no tenen pulmons. L'oxigen travessa l'exoesquelet per unes vàlvules minúscules, els espiracles; els mateixos orificis a través dels quals sortirà el diòxid de carboni. Tampoc tenen un cor; una sang incolora, l'hemolimfa, circula des del cap fins a la part posterior del cos i torna una altra vegada mitjançant un llarg conducte. El seu sistema nerviós és molt semblant al cordó nerviós de la medul·la espinal humana, que a la formiga es un nervi ventral continu que va des del cap fins al darrere amb branques que es ramifiquen a cada extremitat. La part anterior del tracte digestiu, l'estomodeu, arriba fins el gaster, i allí hi ha una cavitat que fa les funcions d'estómac social perquè permet practicar la trofalàxia, és a dir, l'intercanvi d'aliment líquid, boca a boca, entre els diferents components de la colònia.

[edita] Anatomia externa

Els himenòpters (abelles, vespes i formigues), es diferencien de la resta d'insectes en què entre el tòrax i l'abdomen hi ha una constricció, un estrenyiment que els separa, la "cintura de vespa". Però en realitat, el que succeeix no és que la separació sigui entre el tòrax i l'abdomen, sinó que el primer segment abdominal es fusiona amb el tòrax i la cintura llavors apareix entre el primer i el segon segment abdominals. En les formigues, a més, hi ha una segona constricció, entre el segon i el tercer segment abdominals, que fa que realment el cos de les formigues sembli que té quatre parts clarament diferenciades:

• El cap, amb els ulls, les antenes i l'aparell bucal (mandíbules, maxil·les, llavi)
• El mesosoma, és el conjunt del tòrax més el primer segment abdominal (anomenat propodeu o epinot)
• El pecíol, o segon segment abdominal, aïllat de la resta del cos (encara que de vegades no massa clarament). Aquest pecíol pot venir acompanyat d'una tercera constricció entre el tercer i el quart segments abdominals, sent llavors la cintura formada per dos segments, el pecíol i el postpecíol
• El gaster, format per la resta de segments abdominals, això és, de vegades del III al VII (formigues amb només pecíol), de vegades del IV al VII (formigues amb pecíol i postpecíol)

[edita] Cap

Tenen dos ulls compostos, com els de les mosques, els quals els permeten veure molt bé els moviments. Estan formats de nombroses i minúscules lents, els omatidis. Són molt variables ja que poden ser molt petits o fins i tot inexistents segons l'espècie. La majoria de formigues tenen una visió mediocre; algunes són totalment cegues, però d'altres tenen una visió excepcional, com la formiga buldog d'Austràlia (Myrmecia desertorum). A vegades, a la part superior del cap, també tenen tres petits ocels disposats en forma de triangle, que els permet detectar la intensitat de la llum.

El principal òrgan sensitiu de les formigues són les dues antenes que, a més d'actuar com a òrgan tàctil, també tenen la funció essencial de detectar tot tipus de substàncies químiques, incloent-hi aquelles utilitzades en la comunicació. Mitjançant moltes glàndules distribuïdes per tot el cos, les formigues alliberen una gran diversitat de feromones per a comunicar-se entre elles. Les antenes són les receptores d'aquests senyals químics.

El cap també té dues fortes mandíbules, que no són utilitzades per mastegar, ja que les formigues no ingereixen aliments sòlids sinó líquids. Les fan servir per traslladar el menjar, manipular objectes, construir els nius, i per a la defensa o l'atac. En alguna espècie hi ha també una petita cavitat dins de la boca per emmagatzemar aliments i passar-los a d'altres formigues.

[edita] Mesosoma

És la unió resultant de fusionar tot el tòrax amb el primer segment abdominal o propodeu. És on s'articulen les sis potes i les quatre ales dels sexuats. A l'extrem de cada pota, al final del tars, hi ha una urpa ganxuda que ajuda a les formigues a pujar o agafar-se al substrat. Els dos parells d'ales només apareixen en els sexuats (reines i mascles), i de vegades ni això, ja que hi ha diverses espècies en diversos gèneres com Ponera o Cardiocondyla amb mascles àpters (ergatoids). Les reines es desprenen de les ales un cop fet el vol nupcial i haver sigut fertilitzades. Les ales de les formigues presenten una venació molt reduïda amb algunes cèl·lules. El més important a la taxonomia de les formigues és el nombre de cèl·lules cubitals i discoïdals.

[edita] Pecíol i gaster

Existeixen dues tipologies bàsiques de pecíols. Els formats per un segment, a la Península Ibèrica, subfamílies Dolichoderinae, Formicinae i Ponerinae, i els formats per dos segments, subfamílies Myrmicinae i Leptanillinae.

En el cas de només un segment, correspon al segon segment abdominal i es denomina pecíol. De vegades presenta un fort desenvolupament en forma de lòbul, dent o espines a la seva part inferior, anomenat procés subpeciolar. La unió d'aquest pecíol amb l'abdomen es fa a través de la presclerita del tercer segment abdominal, molt especialitzat i que a la majoria dels gèneres no es pot veure llevat que es disseccioni. A aquesta presclerita se la denomina helcium i pot arribar a tenir una gran importància taxonòmica per diferenciar certs gèneres. El gaster estaria format en aquest cas pels segments abdominals del tercer al setè. En el cas de dos segments peciolars (pecíol i postpecíol), el gaster estaria format pels segments quart al setè.

[edita] Cicle vital

[edita] Fecundació

La vida d'una formiga comença amb un ou. En una cavitat anomenada espermateca, la reina emmagatzema els espermatozous provinents del seu acoblament durant el vol nupcial, on ha estat fertilitzada per un o més mascles. Més endavant la reina decidirà, en el moment de pondre els ous, si posarà en contacte, o no, els espermatozous amb els òvuls. Si l'òvul és fecundat, la formiga que sortirà de l'ou serà femella (diploide); si no, serà mascle (haploide). Per això es diu que les formigues, igual que d'altres himenòpters, són haplodiploides. Les obreres també poden pondre ous no fecundats (tròfics) amb els quals acostumen a alimentar les larves, són estèrils i no en surt gairebé mai cap larva, però a vegades, pot eclosionar-ne una que, amb el temps, serà un mascle haploide.

[edita] Desenvolupament

Pel que fa al desenvolupament, les formigues són holometàboles, és a dir tenen metamorfosi completa, i passen per les fases larva i pupa abans d'esdevenir adultes. Les larves poden passar per entre tres i cinc estadis larvals, segons les espècies, fent la muda de la pell entre fase i fase. Aquesta etapa és especialment delicada ja que les larves no es poden alimentar per si mateixes i necessiten l'ajuda de les obreres. Totes les larves provinents d'ous fecundats són diploides i per tant genèticament idèntiques. Amb l'alimentació larval és quan es produirà la diferenciació entre reines i obreres, i també de les distintes castes d'obreres, quan n'hi hagi. Les larves es poden alimentar de dues formes. Per trofalàxia, que és com ho fan les formigues adultes quan es reparteixen l'aliment entre elles i consisteix en regurgitar el menjar líquid que prèviament han recollit i han emmagatzemat al seu estómac social (principalment carbohidrats). Si es posen al seu abast, les larves de formiga també poden mastegar trossos d'insectes o restes sòlides, que és el tipus d'aliment d'on obtenen més proteïnes per al seu creixement. Tota la covada, ous, larves i pupes, ha de mantenir-se a temperatures força constants per assegurar un bon desenvolupament i, per això, molt sovint són traslladades a diverses cambres d'incubació que es troben per tot el formiguer. Segons les espècies, les larves filaran un capoll o no (pupes nues). Els capolls de formigues se'ls coneix popularment per "ous de formigues" i s'han utilitzat com esquer per a caçar ocells.

[edita] Divisió del treball, diferenciació en castes i polimorfia

Les formigues es divideixen en tres castes sexuals. Les femelles estèrils, anomenades "obreres", les femelles fèrtils anomenades "reines" i els mascles fèrtils. El formiguer es descriu a vegades com un super-organisme ja que tota la comunitat d'insectes sembla que operi com si fos un organisme independent amb entitat única.

Una obrera jove passa els primers dies de la seva vida adulta cuidant la reina i la covada. Més tard ja fa tasques d'excavació i altres feines dins del niu, i finalment, ja com a veterana, va a buscar menjar i defensa el formiguer. Aquests canvis són bastant abruptes i defineix el que s'anomenen castes temporals. Una teoria de per què això és així, és que la cerca de menjar comporta un índex de mortalitat alt, i per tant les formigues només hi participen quan ja són més velles i, per això, més properes a la mort.

Moltes espècies de formigues poden ser polimòrfiques, és a dir que les obreres presentin diferents mides o formes. Mentre que en alguna espècie, aquestes diferències són petites, són grans en altres. Així hi pot haver obreres petites o minor, mitjanes, i grans o major, aquestes últimes comencen ben aviat la tasca d'anar a buscar menjar. Sovint les major tenen el cap desproporcionadament gros i amb mandíbules molt fortes. S'anomenen a vegades formigues "soldat" ja que són molt eficients lluitant amb d'altres animals, encara que de fet són formigues obreres com les altres, amb les mateixes "obligacions" que no varien massa de les que tenen les més petites o mitjanes. En algunes espècies les obreres mitjanes han desaparegut, de manera que es produeix una divisió clara entre les dues castes. Però en altres hi pot haver mides diverses entre+ les castes d'obreres. ^[8]

[edita] Els sexuats i el vol nupcial

La majoria d'espècies de formigues es desenvolupen de la mateixa manera. Només la reina i les femelles fèrtils poden aparellar-se. Al contrari de la creença popular de què els formiguers només tenen una reina (monogínia), moltes espècies de formigues són polígines, perquè en els seus nius pot haver-hi més d'una reina, i fins i tot moltes reines. Les formigues mascles, junt amb les femelles fèrtils, emergeixen de la fase de pupa ja amb les ales (encara que algunes espècies, com les formigues legionàries, no produeixen reines alades). Els mascles no fan res durant tota la seva vida dins del formiguer, excepte menjar, tot esperant que arribi el moment de l'aparellament. En aquest dia, totes les formigues fèrtils (mascles i femelles), excepte la reina, surten a l'exterior i també ho fan les altres colònies properes de la mateixa espècie. Llavors, totes les formigues fèrtils alades, prenen el vol i fan l'acoblament. Els mascles moren poc després.

Cada femella aterra i busca un lloc adequat per començar una colònia. Allà, s'arranca les seves pròpies ales, comença a pondre ous i s'encarrega ella sola de cuidar-los. L'esperma obtingut durant el seu vol nupcial l'emmagatzema dins una cavitat, l'espermateca, i l'anirà utilitzant per anar fecundant ous durant tota la seva vida. Les primeres obreres en sortir són dèbils i més petites que les obreres posteriors, però comencen a treballar per a la nova colònia immediatament. Amplien el niu, busquen menjar i es preocupen de la covada. Així és com comencen la majoria de joves colònies. Unes quantes espècies que tenen poligínia, també poden començar una nova societat a partir d'una de les reines del niu vell, que s'emporta un cert nombre d'obreres cap a un nou emplaçament on funden un nou formiguer.

Les colònies de formigues poden ser molt permanents en el temps. Les reines mateixes poden viure fins a 30 anys, mentre que les obreres viuen d'un a tres anys. Els mascles, tanmateix, són de vida molt curta ja que només arriben a viure unes quantes setmanes.^[9]

[edita] Etologia i ecologia

[edita] Comunicació

La comunicació de les formigues s'assoleix principalment a través d'unes substàncies químiques anomenades feromones. Com que la majoria de les formigues passen la seva vida en contacte directe amb el terra, aquests senyals químics estan més desenvolupats que en altres himenòpters. Així, per exemple, quan una obrera troba menjar, deixarà anar una pista de feromona per terra en el seu camí de tornada al formiguer. En poc temps altres formigues seguiran aquesta pista de feromona. El niu es localitza sovint recordant fites del trajecte, amb els ulls compostos coneixen la posició del sol i també mitjançant unes fibres especialitzades dins dels ulls, detecten la polarització de la llum.^[10][11]

Cada vegada que tornen al formiguer, van reforçant la mateixa pista que atreu encara més formigues fins que el menjar s'esgota, llavors l'olor de pista s'anirà lentament dissipant. Aquest comportament ajuda a les formigues a adaptar-se a canvis al seu ambient. Quan un camí ja establert cap a una font d'aliment és bloquejat per un nou obstacle, les obreres s'aparten del camí per explorar nous camins. Si se'n surten, la formiga que retorna deixa marcada una nova pista en el camí més curt. Com que les formigues prefereixen seguir les pistes més riques en feromones, aviat la nova ruta serà també el camí més curt possible cap al menjar.

Les formigues també fan ús de les feromones per altres propòsits. Una formiga aixafada, per exemple, emetrà una feromona d'alarma que en una concentració elevada pot fer que les formigues properes es llancin a l'atac; i en una concentració més baixa, merament les atreu. Per confondre els seus enemics algunes espècies de formigues fins i tot empren "feromones de propaganda", que fan que les seves enemigues lluitin entre elles.^[12]

Com d'altres insectes, les formigues capten les olors amb les seves antenes llargues i primes. Però sobretot, i gràcies a la seva constitució en forma de colze, són molt mòbils. Després d'un llarg segment, l'escap, tenen una sèrie de petits artells que formen el funicle i que és on es troben tots els receptors olfactius. Però a més, com que tots vénen per parelles -perquè es troben repetits a les dues antenes- tenen un sentit olfactiu semblant a la visió binocular o al so estereofònic, i obtenen així informació sobre el sentit, la direcció i la intensitat de les olors. Les feromones també s'intercanvien amb el menjar que comparteixen per trofalàxia, que dóna a les formigues més informacions de tipus nutricional o sobre l'estat de salut de les seves companyes. Les formigues també poden detectar a quin tipus de tasca (per exemple anar a buscar menjar o fer el manteniment del niu) pertany la formiga de la qual està rebent informació. Cal destacar que la reina produeix constantment una feromona especial sense la qual les obreres començarien a criar les larves de manera que donessin lloc a noves reines.

Algunes formigues també produeixen sons mitjançant l'estridulació, que consisteix a refregar un àrea específica en els segments del gaster o també utilitzant les seves mandíbules. Pot servir per a comunicar-se entre membres de la mateixa colònia i també en interaccions amb d'altres espècies.^[13][14][15]

[edita] Defensa i atac

Les formigues ataquen i es defensen mossegant, i en moltes espècies picant, sovint injectant o llençant productes químics com l'àcid fòrmic. Per exemple, la formiga gegant coneguda amb el nom de "tucandeira" (Paraponera clavata) —que pot arribar als 3 cm i està molt estesa per tota Amèrica Central i del Sud, especialment a les regions selvàtiques— es considera que té una de les fiblades més doloroses entre els insectes, encara que normalment no són mortals. Se'ls dóna l'índex més alt de dolor d'una fiblada (Schmidt Sting Pain Index). Les formigues saltadores d'Austràlia (Myrmecia pilosula), també tenen fiblades que poden provocar la mort en alguns casos, i cada any són causa d'hospitalitzacions. Les "formigues del foc", Solenopsis sp., són les úniques que tenen un sac de verí que conté alcaloides piperidins.^[16]

Algunes formigues del gènere Odontomachus i de la tribu Dacetini (exemple d'evolució convergent), tenen unes mandíbules amb un mecanisme singular que fa que es puguin tancar de cop a una velocitat increïblement ràpida. Primer bloquegen les mandíbules amb el labrum, que funciona com a balda. El desbloqueig, i per tant el tancament, es provoca per l'estimulació d'uns pèls sensorials que es troben a les mateixes mandíbules.

Les formigues també necessiten defensar les seves colònies d'organismes transmissors de malalties. Un paper important d'algunes obreres és mantenir la higiene de la colònia, i les seves activitats inclouen el trasllat dels cadàvers.^[17] Per exemple, a la formiga Atta mexicana s'ha identificat l'àcid oleic com el compost que alliberen les formigues mortes i que provoca aquest comportament de neteja.^[18]

[edita] Aprenentatge

Molts animals poden aprendre comportaments imitant uns altres animals. Les formigues poden ser l'únic grup d'animals a més dels primats i alguns altres mamífers i ocells, en els quals s'han observat conductes d'ensenyament interactiu. Les obreres més veteranes de Temnothorax albipennis que s'encarreguen d'anar a buscar el menjar, acompanyen individualment a una altra obrera més jove fins la font d'aliments, mitjançant un mètode molt lent (per tant costós en el temps) anomenat de "formació en tàndem" o tandem running. La formiga seguidora obté així un coneixement que no tindria, si no fos per la formiga guia que li ensenya el lloc. Tant la líder com la seguidora estan molt alerta dels moviments de la seva acompanyant. Per exemple, la guia redueix la velocitat quan la del darrera s'endarrereix massa, i va de pressa quan té la seguidora ben aprop, mentre que la seguidora va fent el contrari.^[19]

A la Península Ibèrica, tenim la formiga mirmicina Cardiocondyla elegans, que es troba també als Països Catalans, que fa exactament el mateix.

[edita] Hàbitat i distribució

Les formigues han tingut una gran radiació adaptativa i èxit evolutiu i han colonitzat gairebé tots els hàbitats. Els únics llocs on no se'n troben són l'Antàrtida, Groenlàndia i Islàndia. Si considerem totes les formigues en conjunt, poden representar entre un 15 i un 25% de la biomassa animal total de la Terra.^[20]

A la zona ibero-mediterrània-macaronèsica a la qual pertanyen els Països Catalans (extrem sud-occidental de la zona biogeogràfica paleàrtica) hi trobem set subfamílies (Amblyoponinae, Dolichoderinae, Formicinae, Leptanillinae, Myrmicinae, Ponerinae i Proceratiinae), 44 gèneres i unes 270 espècies.^[21]

[edita] Sistemàtica

†Armaniidae (grup germà del Cretaci) †Sphecomyrminae Myrmicinae Pseudomyrmecinae Myrmeciinae Formicinae Aneuretinae Dolichoderinae Ponerinae Dorylomorfes Cladograma de les subfamílies de formícids[5]

Seguint la proposta de Bolton (2003)^[22] la família Formicidae es subdivideix en 25 subfamílies, quatre d'elles fòssils:

• Aenictinae
• Aenictogitoninae
• Agroecomyrmicinae
• Amblyoponinae
• Aneuretinae
• Apomyrminae
• Armaniinae (†)
• Brownimeciinae (†)
• Cerapachyinae
• Dolichoderinae
• Dorylinae
• Ecitoninae
• Ectatomminae
• Formiciinae (†)
• Formicinae
• Heteroponerinae
• Leptanillinae
• Leptanilloidinae
• Myrmeciinae
• Myrmicinae
• Paraponerinae
• Ponerinae
• Proceratiinae
• Pseudeomyrmecinae
• Sphecomyrminae (†)

[edita] Simbologia

Les formigues són presents a la tradició de la faula, com a arquetip del treball i la previsió (l'exemple més famós és l'obra de Jean de La Fontaine). La mitologia hopi reconeix en les formigues els esperits dels seus avantpassats. A certes cultures africanes es consideren missatgeres dels déus i emblema de la cooperació i les seves mossegades poden ser usades en ritus de pas com a prova de resistència.

[edita] Vegeu també

• Salpuga

[edita] Referències

v • d • e Articles de qualitat sobre Ciències de la Vida
Ciències de la salut	Càncer de pròstata  • Indústria farmacèutica
Biologia	Arbre del pa  • Basilosaure  • Formiga  • Leptictidium  • Llop marsupial  • Mamífer  • Mamut  • Natura  • Nàutil  • Ovella  • Smilodon  • Tortuga mediterrània  • Trilobit

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Formiga