Fisioteràpia
De Viquipèdia
 |
Articles relacionats amb Ciències de la salut |
La paraula Fisioteràpia prové de la unió de les veus gregues: φύση, que significa Naturalesa i θεραπεία, que ve del verb "στη θεραπεία" i vol dir guarir.
Per tant, des d'un punt de vista etimològic, Fisioteràpia o physis-therapeia significa “Tractament per la Naturalesa”, o també “Tractament mitjançant Agents Físics” . L'Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix en 1958 a la Fisioteràpia com: "L'art i la ciència del tractament per mitjà de l'exercici terapèutic, calor, fred, llum, aigua, massatge i electricitat. A més, la Fisioteràpia inclou l'execució de proves elèctriques i manuals per a determinar el valor de l'afectació i força muscular, proves per a determinar les capacitats funcionals, l'amplitud del moviment articular i mesures de la capacitat vital, així com ajudes diagnòstiques per al control de l'evolució".
Per la seua banda, la Confederació Mundial per la Fisioteràpia (WCPT) en 1967 defineix a la Fisioteràpia des de dos punts de vista:
- Des de l'aspecte relacional o extern, com “un dels pilars bàsics de la terapèutica, dels que disposa la Medicina per a curar, prevenir i readaptar els pacients; aquests pilars estan constituïts per la Farmacologia, la Cirurgia, la Psicoteràpia i la Fisioteràpia”
- Des de l'aspecte substancial o intern, com “Art i Ciència del Tractament Físic, és a dir, el conjunt de tècniques que mitjançant l'aplicació d'agents físios curen, prevenen, recuperen i readaptar els pacients susceptibles de rebre tractament físic”
Taula de continguts |
[edita] Història de la Fisioteràpia
La història de la Fisioteràpia s'ha d'entendre des del conjunt d'actuacions, mètodes i tècniques que de forma personal o col·lectiva s'han basat en l'ocupació dels agents físics dins de situacions historicosocials diferents a fi de promoure la salut. Així, des de l'home primitiu, trobem referències a tractaments naturals o basats en agents físics per a combatre la malaltia associades en un principi a rituals magicoreligiosos.
En la Antiga Mesopotàmia, una casta sacerdotal anomenada “Asu” era l'encarregada de realitzar el tractament mitjançant agents físics i també mitjançant la fitoteràpia. En el Antic Egipte, per la seua banda, aquesta funció requeia a la figura dels anomenats “Sinu”, sanadors laics.
Hi ha nombroses referències a l'ús d'agents físics com a agents terapèutics en la cultura que es va desenvolupar en la Vall de l'Indus en el 1500 a.C., així com en l'antiga Xina.
En la Amèrica precolombina, els Asteques van desenvolupar mètodes terapèutics basats a l'aigua en els seus “banys de vapor” (temazcalli) de la mateixa manera que els Maies amb els seus “banys de suor” (zumpulche). No obstant, un punt de referència important per al desenvolupament de la fisioteràpia va ser el floriment de la cultura hel·lènica. A partir de Grècia, l'empirisme en el qual s'havia basat fins llavors tot acte terapèutic, deixa pas a un enfocament més racional d'entendre la salut i la malaltia i en conseqüència, del tractament.
Hipòcrates, pare de la Medicina, pot també considerar-se com un dels grans impulsors de la Terapèutica Física, allunyant-la de les pràctiques religioses i acostant-la a posicions més experimentals. La seua filosofia terapèutica era la de “ajudar a la naturalesa”, açò és, impulsar mitjançant mitjans naturals, les forces d'autocuració del cos (Vis Naturalis Medicatrix). En el tema del Moviment com a Agent Terapèutic (Kinesioterèpia), Hipòcrates va desenvolupar maniobres de correcció de Les incurvacions del raquis de causa externa, mitjançant compressions, traccions i manipulacions. Al camp del Massatge com a Agent Terapèutic (Massoteràpia) va descriure l'anomenada anatripsi, o “fricció cap amunt” que aplicava per a realitzar drenatges vasculars. Així mateix, va impulsar mètodes gimnàstics preparatoris per a l'enfortiment de les extremitats en l'art de la caça, el esport i la guerra, mètode que posteriorment perfeccionaria Herodio en el seu tractat “Ars Gimnàstica”.
Aristòtil per la seua banda va consagrar els seus esforços en aquest camp a l'estudi de la Kinesiologia o ciència del cos humà en moviment, i a l'estudi de la marxa humana. Al camp de la Electroteràpia, o Electricitat com a Agent Terapèutic, va realitzar experiències amb descàrregues elèctriques de peix torpede (vaca), que aplicava per als atacs de gota, mètode que després popularitzarien els romans.
La Civilització Romana va desenvolupar aquesta herència terapèutica del món hel·lènic. Així, el massatge era pràctica habitual a l'Imperi y es realitzava abans i després dels banys, de gran auge en aquells dies, a càrrec dels anomenats frictori i ungüentarii. Celio Aureliano introdueix l'hidrokinesiterapia (gimnàstica aquàtica), i la suspensió-teràpia (cinesiteràpia amb pesos i corrioles), així com pautes per a exercicis postoperatoris i malalties reumàtiques com l'artritis entre altres. Asclepíades Bitini va desenvolupar exercicis terapèutics basats en el moviment actiu i passiu, així com els anomenats “banys penjats”. La figura principal d'aquesta època, no obstant, va ser Galè, que va descriure una gran varietat d'exercicis terapèutics amb els seus paràmetres de vigor, durada, freqüència, ús d'aparells i part del cos intervinent, així com gimnàstica planificada del tronc i els pulmons, per a la correcció del tòrax deformat cifótico o escoliótico.
En la Edat Mitjana, la consolidació del cristianisme comporta un abandó de la cultura de la salut, ja que l'home deixa de preocupar-se per les vicissituds fisicoterrenals i posa la seua mirada en el conreu de l'esperit i el més enllà. La Civilització, la cultura i el llegat dels clàssics, es refugien als monestirs i els coneixements sanitaris queden en mans de la classe religiosa. Amb tot, en Europa, es van unir i van ajudar els hòmens d'igual i ocupació: cirurgians-barbers i sanitari-apotecaris. No obstant, en 1215 una llei aprovada en diversos països europeus, prohibeix la pràctica de la cirurgia als metges. Aquí, el cirurgià (de la veu grega kier, mà) se separa de la medicina (farmacopea) ja que utilitzarà la mà com a instrument, consagrant-se per tant a l'art manual. Els metges, que fonamentalment utilitzaven la botànica, eren considerats els sanadors de les classes altes i influents i tenien accés a la Universitat, mentre que els cirurgians-barbers eren menyspreats per aquelles, no gaudien de formació universitària i atenien principalment a les classes més humils. La part més important d'aquest grup evolucionarà en el temps fins a desenvolupar la Cirurgia actual, que molts segles després, en l'època moderna,i a causa dels seus benefiecis i eficàcia demostrada, tornaria a integrar-se amb la Medicina. No obstant, un altre grup d'ells, es van decantar per l'aplicació dels Agents Físics amb fins terapèutics i van ser precisament els que van mantenir aquesta tradició en l'edat mitjana. Com es veu, Cirurgians i Fisioterapeutes tenen històricament un tronc comú. Tornant a l'Edat Mitjana, al contrari que en l'Europa cristiana, en el món musulmà beuen les fonts dels clàssics i s'experimenta un gran interès i cultiu per totes les ciències, i entre elles la medicina. Metges com Avicenna, Averrois o Maimònides descriuen en els seus textos remeis per a nombroses malalties, moltes d'elles tractades amb Agents Físics, sobretot problemes reumàtics i afeccions de columna, utilitzant per a això massatge, traccions, exercicis i diverses manipulacions.
En el Renaixement ressorgeix l'interès a Europa pel llegat dels clàssics i les obres dels grans terapeutes del passat són rellegides i estudiades.
En la Època Moderna, el progrés i desenvolupament de la ciència amplia en gran manera els horitzons de la medicina. Es comencen a realitzar aplicacions pràctiques dels descobriments científics als laboratoris de les universitats, així com s'amplien els coneixements anatòmics, de fisiologia i de terapèutica.
Al camp de la Teràpia Física, es desenvolupa la Teràpia Manipulativa Articular en mans de Andrew Taylor Still (Osteopatia) i Daniel David Palmer (Quiropràctica), així com la Hidroteràpia i Balneoteràpia (Vincent Priessnitz i Sabastian Kneipp). Al camp de la Massoteràpia destaca P.Henrik Ling, que desenvolupa la pràctica i ensenyament del massatge, el “Massatge Suec”. Al camp de l'exercici, desenvolupa així mateix un mètode Gimnàstic propi, la “Gimnàstica Sueca”, sent un precursor de la Cinesiteràpia, terme que es crega oficialment en 1847. El camp de la Mecanoteràpia (utilització d'enginys mecànics com a Agent Terapèutic) avança gràcies als estudis de Gustav Zander. Els grans avanços en la comprensió i control del fenomen elèctric així com de la fisiologia del sistema nerviós, permeten una aplicació cada vegada més qualificada de l'electroteràpia. A principis del segle XX, s'impulsa als hospitals de Londres l'ús dels agents físics per al tractament de patologia respiratòria, sent el germen de l'actual fisioteràpia respiratòria.
A mitjan segle XX, i després de les Guerres Mundials o epidèmies diverses com la de la poliomielitis, les factures de la qual van ser la d'una gran quantitat de malalts, lesionats i discapacitats, a poc a poc es va assentant a la classe mèdica mundial la idea de la creació d'un corpus professional que es consagre exclusivament a l'estudi i pràctica d'aquesta disciplina, la Terapèutica Física. Aquest és el motiu de la creació oficial dels cossos de Fisioterapeutes en tot el món i la professionalització i l'arrancada de la mateixa en accedir la Fisioteràpia al rang d'estudi de caràcter Universitari. Algunes figures importants que han enriquit la Fisioteràpia en aquesta segona meitat del segle XX són Kalternborn, Maitland, McKenzie, Cyriax, Souchard, Mezieres, Busquets,Butler, Postiaux, Giménez, Perfetti, o Vojta entre altres molts.
En l'actualitat, gràcies als avanços de la tecnologia i fidel a la seua història i tradició, la Fisioteràpia disposa al seu abast de l'ús de nombrosos agents físics (massatge, aigua, so, electricitat, moviment, llum, calor, fred...) en les modalitats de electroteràpia, ultrasonoteràpia, hidroteràpia, mecanoteràpia, termoteràpia, magnetoteràpia o laserteràpia, entre altres, però sense descuidar o abandonar el desenvolupament i impuls de noves concepcions i mètodes de Teràpia Manual (principal ferramenta del fisioterapeuta) per a la prevenció, tractament, curació i recuperació d'un gran nombre de patologies i lesions.
[edita] Funcions del Fisioterapeuta
Són tres: Assistencial, Docent i Investigadora i de Gestió.
1. Funció Assistencial:
Relació que el fisioterapeuta, com a professional sanitari, estableix amb la societat sana i malalta amb la finalitat de prevenir, curar i recuperar per mitjà de l'actuació i tècniques pròpies de la fisioteràpia. El fisioterapeuta haurà d'establir una valoració prèvia i personalitzada per a cada malalt a partir del diagnòstic mèdic, que consistirà d'un sistema d'avaluació funcional i un sistema de registre i història clínica de fisioteràpia, en funció dels quals, plantejarà uns objectius terapèutics i en conseqüència dissenyarà un plans terapèutic utilitzant per a això els agents físics propis i exclusius de la seua disciplina. Sense cap gènere de dubtes, la ferramenta principal del fisioterapeuta és la mà i en conseqüència, la teràpia manual. Així:
- Massoteràpia: aplicació de distintes modalitats de massatge, com el massatge terapèutic, el drenatge limfàtic manual terapèutic, el massatge transvers profund, crio-massatge, massatge esportiu, inducció i alliberament miofascial, tècniques manuals neuro-musculars, miotensives, massatge del teixit conjuntiu, massatge reflex, massatge del periosti, etc.
- Kinesioteràpia, o Teràpia pel Moviment.
- Reeducació postural global i mètodes kinésicos manuals analítics i/o globals de valoració i tractament, potenciació, estirada i reequilibració de la funció múscul-esquelètica.
- Mobilitzacions articulares, neuro-meníngees, fascials i viscerals.
- Mètodes manuals de reeducació del to postural, sinergies i patrons neuro-motors patològics en el cas de la Fisioteràpia Neurològica.
- Mètodes manuals de desobstrucció de la via aèria, reequilibració dels paràmetres ventilatoris i reeducació a l'esforç en el cas de la Fisioteràpia Respiratòria.
- Gimnàstica miastènica hipopressiva i altres mètodes analítics i/o globals per a la reeducació de disfuncions pelvianes uro-ginecològica en l'àmbit de la Fisioteràpia Obstètrica.
- Embenat funcional i Kinesio-Taping.
Però també s'ajuda d'altres agents físics:
- Electroteràpia: aplicació de corrents elèctrics.
- Ultrasonoteràpia: aplicació d'ultrasons.
- Hidroteràpia: Teràpia per l'Aigua.
- Termoteràpia: Teràpia per la Calor.
- Mecanoteràpia: aplicació d'enginys mecànics a la Teràpia.
- Radiacions: excepte radiacions ionitzants.
- Magnetoteràpia: Teràpia mitjançant Campos Electromagnètics.
- Crioteràpia: Teràpia mitjançant el Fred.
- Làser-teràpia.
- Vibre-teràpia.
- Pressoteràpia.
- Teràpia per Ones de Xoc Radials.
- Electre bio-feedback.
- Altres agents físics aplicats a la teràpia.
2. Funció Docent i Investigadora:
La Fisioteràpia és una professió sanitària que està integrada a l'Universitat; correspon per tant al fisioterapeuta docent proporcionar una formació qualificada als seus alumnes, adaptar-se als nous avanços científics que es produïsquen en la professió per a així poder proporcionar una formació en tot moment actualitzada i participar en estudis d'investigació propis de la seua disciplina.
3. Funció de Gestió:
El Fisioterapeuta té la responsabilitat de participar en la Gestió dels gabinets o Centres de Fisioteràpia on realitza la seua activitat sanitària.
[edita] Procesos en els que intervé la Fisioteràpia
La Fisioteràpia intervindrà en els processos patològics de totes les Especialitats de Medicina i Cirurgia sempre que en ells estiga indicada baix prescripció mèdica l'aplicació de qualsevol de les modalitats de Terapèutica Física abans descrites, sent el fisioterapeuta el responsable de la valoració i planificació d'objectius i mesures terapèutiques pròpies de la seua disciplina:
- Ginecologia i Obstetrícia: Reeducació pre i post part, incontinència urinària, etc.
- Pediatria: Paràlisi Cerebral Infantil, Paràlisi Braquial Obstètrica, Bronquiolitis, Artrogriposis, Atenció Primerenca, etc.
- Vascular:Fisioteràpia en Amputats, drenatges limfàtics i venosos, etc.
- Neurologia: Ciàtica, Hèrnies de disc, Hemiplegies, Esclerosi múltiple, Parkinson, Paràlisis Nervioses, TCE, Lesió Medul·lar, etc.
- Gerontologia: pèrdua de mobilitat i funcionalitat del pacient ancià.
- Pneumologia: EPOC, Fibrosi quística, Lobectomia,etc.
- Traumatologia i Ortopèdia: Esquinços, fractures, luxacions, ruptures musculars, lesions esportives, desviacions de la columna, recuperació postoperatòria.
- Reumatologia: Artrosi, Artritis, Fibromiàlgia, calcificacions, Osteoporosi, Espondiloartritis, etc.
- Cardiologia: Reeducació a l'Esforç de pacients cardiòpates.
- Coloproctologia: Incontinència Fecal.
- Oncologia: Linfedemas post-mastectomies.
- Fisioteràpia del Pacient Cremat.
- Altres: Alteracions psicosomàtiques, Estrès, etc.
En funció de la patologia o la lesió, la fisioteràpia en alguns casos és teràpia de primera elecció i en altres és un suport de gran ajuda al tractament mèdic o farmacològic.
[edita] Especialitats de la fisioteràpia
Precisament per això, sorgeixen les Especialitats de la Fisioteràpia que es cursen a manera d'estudis de Postgrau:
- Fisioteràpia Traumatològica
- Fisioteràpia Obstètrica
- Fisioteràpia Respiratòria
- Fisioteràpia Reumatològica
- Fisioteràpia Neurològica
- Fisioteràpia Neurològica Infantil
- Fisioteràpia Geriàtrica
- Fisioteràpia Pediàtrica
- Fisioteràpia Manipulativa Articular
- Fisioteràpia de l'Esport
- Fisioteràpia especialista en Baneoteràpia
Comptant totes elles amb un plantejament terapèutic propi per a l'abordatge dels quadres nosològics específics abans citats.
[edita] Possibles efectes secundaris
La Fisioteràpia, en ser una teràpia que es basa en elements Naturals, com són els agents físics, en general NO produeix efectes secundaris, ni de bon tros toxicitat de cap tipus. Si hi haguera efectes secundaris, aquests es deurien a les contraindicacions que les diverses teràpies presenten, o bé, com en tota praxi mèdica, a causa d'una mala actuació professional.
[edita] Fisioteràpia i Rehabilitació
Hi ha un error comú i és considerar que fisioteràpia i rehabilitació és el mateix.
No és exactament així. La rehabilitació és la recuperació física, psíquica, social i laboral, és a dir, la rehabilitació és la recuperació GLOBAL del malalt o lesionat.
La fisioteràpia només s'ocupa de la recuperació física. La rehabilitació, és per tant, un treball multidisciplinari. Es podria dir que en el procés de rehabilitació, intervé la fisioteràpia, però la fisioteràpia NO és tota la rehabilitació. En el procés de rehabilitació d'un malalt, a més de la fisioteràpia, intervé l'Especialista, la logopèdia, la teràpia ocupacional, la psicologia, etc.
D'altra banda, com s'ha explicat anteriorment la fisioteràpia té dins de les seues funcions assistencials a més de la recuperació, la prevenció, per la qual cosa també podria dir-se que NO tota la fisioteràpia és rehabilitació.
[edita] On treballen els Fisioterapeutes
Els Fisioterapeutes treballen en Hospitals i Centres de Salut, tant en Atenció Primària com Especialitzada. Així mateix, en gabinets d'Exercici Lliure, Centres Mèdics, Mútues d'Accidents de Treball o de Trànsit, Clubs Esportius, Centres de Dia, Centres Geriàtrics, Col·legis d'Educació Especial, Balnearis i SPA, associacions de Malalts, Gimnasos i Centres Esportius, atenció domiciliària. També es troben fisioterapeutes docents en universitats o centres de formació continuada.
[edita] Enllaços externs
[edita] Associacions i col·legis profesionals
- Asociación Española de Fisioterapeutas. http://www.aefi.net
- Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya: http://www.fisioterapeutes.com
- Col·legi de Fisioterapeutes de la Comunitat Valenciana: http://www.colfisio-cv.com
[edita] Portals de Fisioteràpia
 Principals camps de les Ciències de la Salut |
|---|
| Ciències del laboratori clínic | Educació Física | Farmàcia | Fisioteràpia | Infermeria | Logopèdia | Medicina | Nutrició | Odontologia | Optometria | Podologia | Psicologia Clínica | Teràpia Ocupacional | Salut Pública | Veterinària |
