Estuc
De Viquipèdia
L'Estuc,és una pasta de gra fi composta per algeps, pols de marbre (en ocasions) i cola, que s'endurix per eixugat i s'utilitza sobretot per a lluir parets i sostres cobrint materials menys atractius visualment de construcció com ara ciment, pedra, rajola, fang o atovó. . Admet nombrosos tractaments, entre els que destaquen:
- el modelatge i tallat per a obtindre formes ornamentals
- el polit per a donar-li una aparença semblant al marbre
- el pintat policrom i el daurat amb fins decoratius.
El terme estuc, prové de l'italià stucco, sent una forma de terminació o decoració de parets i sostres, interiors o exteriors, que permet l'obtenció de diferents textures. Donada la seua versatilitat, s'adapta a qualsevol tipus de construcció o època. A més de tindre una funció decorativa, reforça el mur i l'impermeabilitza.
Taula de continguts |
[edita] Composició
La diferència en la nomenclatura entre estuc, algeps, o morter es basa més en la utilització que en la composició. Fins a l'última part del segle XIX, era comú utilitzar algeps en l'interior dels edificis, i estuc, utilitzat en l'exterior dels edificis, compostos per les mateixes matèries primeres: calç i arena (calç i arena s'utilitzen també en el morter). El greix animal o la fibra vegetal s'afigen sovint per a donar-li una major fixació. En les acaballes del segle XIX, es va afegir ciment Pòrtland cada vegada amb major freqüència en un intent de millorar la seua durabilitat.
L'estuc tradicional està fet de calç, arena i aigua. L'estuc modern està fet de ciment Pòrtland i aigua. La calç s'afig sovint per a disminuir la permeabilitat i augmentar la viabilitat de l'estuc modern. A vegades, s'afigen additius acrílics i fibres de vidre per a millorar les propietats estructurals de l'algeps, així com la seua viabilitat. Açò se sol emprar amb el que es denomina sistema de "una capa" , en lloc del mètode tradicional de "tres capes".
L'estuc de calç és un material relativament dur que es pot trencar o desbastar a mà sense massa dificultat. La calç en si és generalment blanca; el color d'acabat prové dels productes agregats o qualsevol pigment afegit. L'estuc de calç té la propietat de no necessitar l'enfornat, a causa de la lleugera solubilitat de la calç (la solució de calç pot ser dipositada en els clavills on posteriorment se solidifica). L'estuc de ciment Pòrtland és molt dur i trencadís i pot fàcilment clavillar-se si la base sobre la qual s'aplica no és estable. Normalment el seu color és gris a causa de la color innat del ciment Pòrtland (també s'utilitza ciment Pòrtland blanc). Els fabricants d'estuc actuals oferixen una àmplia gamma de colors que poden mesclar-se integralment en l'acabat.
[edita] Història
L'estuc es va emprar ja en les antigues Grècia i Roma com a base per a les pintures al fresc, alguns dels restes de les quals es conserven a Roma i Pompeia.
Els àrabs el van utilitzar ben sovint per a substituir al marbre, tallant-lo en forma de mocàrabs, ataurics o altres motius ornamentals com els que es poden contemplar en l'Alhambra de Granada.
Durant el renaixement italià es van perfeccionar un gran nombre de tècniques, que més tard es van difondre per tot Europa. L'estuc blanc es va utilitzar molt en els murs de les esglésies, a vegades per a pintar figures d'àngels. Rafael i altres artistes de l'època van utilitzar frisos d'estuc pintat per a decorar palaus i pavellons. Entre els més rellevants destaquen els relleus de Francesco Primaticcio (1533-1565) per al 'castell de Fontainebleau, prop de París. No obstant, aquest material va aconseguir les seues cotes més esplèndides durant els segles XVII i XVIII.
L'estuc més famós és el venecià, també dit "Lustre Venecià". És un revestiment que es va inventar a Venècia (Itàlia) al començament del segle XV. El seu acabat mostra una paret plana, llisa i brillant com un vidre, amb diferents tonalitats de color, de gran bellesa.
L'arquitectura barroca i rococó fan ús intensiu de l'estuc, especialment a Baviera i Àustria, on els palaus i esglésies presentaven estucs policroms amb infinitat de formes; motius especulars, columnes apariades i elaborats altars. Poden trobar-se exemples en esglésies i palaus, on l'estuc és usat sovint per a proporcionar una bona transició decorativa del sostre a les parets, la decoració quasi total de l'edifici o del sostre tan sols. L'estuc és una part integral de la tècnica de belcomposto, el concepte barroc que s'integra sense problemes en els tres arts clàssics, l'arquitectura, l'escultura i la pintura.
Es va utilitzar ben sovint en apartaments de classe alta del segle XIX i principis del segle XX
A partir dels anys vint es va fer cada vegada més impopular entre els arquitectes moderns en alguns països, el que crea un moviment generalitzat d'eliminar l'estuc dels apartaments.
L'estuc encara s'emprava en els anys cinquanta en la preimpressió, així com en les motlures dels sostres dins de les cases. Generalment, es pintava del mateix color que el sostre.
[edita] Tècnica
Tradicionalment l'estuc s'aplica directament a una superfície com l'obra de rajola o pedra. En els edificis de fusta emmarcada, l'estuc s'aplicava sobre la veta de la fusta. En l'estuc modern s'aplica generalment a través d'una malla de metall que es troba ajustada a la paret amb grapes, amb una capa de protecció contra la humitat.
[edita] Bibliografia
Gárate Rojas, Ignacio; Prieto Prieto, Luís i Gaspar, Demetrio. Arte de los Yesos, Madrid : Munillalería, 1999, ISBN 84-89150-25-7.
