Escriptures paleohispàniques

De Viquipèdia

Una de les propostes de signari tartessi. Adaptat de Rodríguez Ramos 2000

Una proposta de signari ibèric sud-oriental. Adaptat de Correa 2004. En vermell els signes d'identificació discutible

Un signari ibèric nord-oriental dual. Adaptat de Ferrer i Jané 2005

Un signari celtibèric occidental. Adaptat de Ferrer i Jané 2005

Un signari ibèric nord-oriental no-dual. Adaptat de Ferrer i Jané 2005

Un signari celtibèric oriental

Un alfabet grecoibèric

Les escriptures paleohispàniques són els sistemes d'escriptura que van ser creats a la península ibèrica abans que l'alfabet llatí hi esdevingués el sistema d'escriptura dominant. Aquestes escriptures es van usar amb seguretat des de com a mínim el segle V aC, potser des del s. VII aC segons algunes hipòtesis, fins a finals del s. I aC o principis del s. I dC i van ser el principal vehicle d'expressió de les llengües paleohispàniques. Llevat de l'alfabet grecoibèric, que és una adaptació de l'alfabet grec jònic, la resta d'escriptures paleohispàniques comparteixen una característica tipològica distintiva: presenten alhora signes amb valor sil·làbic, per les oclusives, i signes amb valor alfabètic, per la resta de consonants i vocals. Des del punt de vista de la classificació dels sistemes d'escriptura no és ni un alfabet ni un sil·labari, sinó una escriptura mixta que s'identifica normalment com a semisil·labari.

Les escriptures paleohispàniques es poden agrupar en dos grans grups, meridional i nord-oriental, atès que, tot i que ambdós grups utilitzen un repertori de signes similar, es diferencien clarament pels valors que els signes representen. Sobre el seu origen no hi ha consens: per alguns investigadors el seu origen està directa i únicament lligat a l'alfabet fenici, mentre que per d'altres en la seva creació també hi hauria influït l'alfabet grec.

Les inscripcions que usen els signaris meridionals han aparegut fonamentalment en la meitat sud de la península ibèrica, representen el 5% del total conservat i molt majoritàriament s'escriuen de dreta a esquerra:

El signari d'Espanca.
L'escriptura tartèssia (també coneguda com escriptura del sud-oest de la península ibérica i com sud-lusitana).
L'escriptura ibèrica sud-oriental (també coneguda com ibèrica meridional).

Les inscripcions que usen els signaris nord-orientals han aparegut fonamentalment en el quadrant nord-oriental de la península ibèrica, representen el 95% del total conservat i molt majoritàriament s'escriuen d'esquerra a dreta:

L'escriptura ibèrica nord-oriental (també coneguda com ibèrica llevantina).
L'escriptura celtibèrica.

El signari d'Espanca (Castro Verde).

Escriptura tartèssia. Estela de Fonte Velha (Bensafrim, Lagos).

Escriptura ibèrica sud-oriental. Cara A del plom de La Bastida de les Alcuses (Moixent).

Alfabet grecoibèric. Cara B del plom de la Serreta (Alcoi).

Escriptura ibèrica nord-oriental. Plom d'Ullastret (s IV a. C.).

Escriptura celtibèrica. Bronze de Luzaga (Guadalajara).

[edita] Bibliografia

Correa, José Antonio (2004): «Los semisilabarios ibéricos: algunas cuestiones», ELEA 4, pp. 75-98.
Correa, José Antonio (2005): «Del alfabeto fenicio al semisilabario paleohispánico», Palaeohispanica 5, pp.137-154.
Ferrer i Jané, Joan (2005): «Novetats sobre el sistema dual de diferenciació gràfica de les oclusives sordes i sonores», Palaeohispanica 5, pp. 957-982.
Hoz, Javier de (2005): «La recepción de la escritura en Hispania como fenómeno orientalizante», Anejos del Archivo Español de Arqueología XXXV, pp. 363-380.
Rodríguez Ramos, Jesús (2000): «La lectura de las inscripciones sudlusitano-tartesias», Faventia 22/1, pp. 21-48.
Rodríguez Ramos, Jesús (2004): Análisis de epigrafía íbera, Vitoria-Gasteiz.
Untermann, Jürgen : Monumenta Linguarum Hispanicarum, Wiesbaden. (1975): I Die Münzlegenden. (1980): II Die iberischen Inschriften aus Sudfrankreicht. (1990): III Die iberischen Inschriften aus Spanien. (1997): IV Die tartessischen, keltiberischen und lusitanischen Inschriften.
Velaza, Javier (2004): «La escritura en la península ibérica antigua», La escritura y el libro en la antigüedad, Madrid, pp. 95-114.