Dona d'aigua
De Viquipèdia
Consideri's sinònim d'aloges. També a Occitània hi ha les daunas d'ayga, a l'Alvèrnia les danne d'aigüe, a l'Aragó les moras, a Astúries les xanes, a Euskadi les lamiak i a Cantàbria les anjanas o mozas de agua.
D'aquestes se n'explica en especial que tenen la capacitat de transformar-se en merles d'aigua i que els estanys on es banyen poden bullir de ràbia quan s'hi submergeix un estrany.
A Mallorca la més coneguda és na Maria Enganxa, que segons la tradició viu dins tots els pous i cisternes i amb un ganxo se'n porta dins l'aigua als nins agossarats que guiaten per coll del pou.
En podeu visitar un conte i una cançó.
[edita] Característiques de les dones d'aigua
Les dones d'aigua són uns éssers femenins que habiten als indrets d'aigua dolça. En trobem als rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat, la vida; talment com l'aigua fa créixer les plantes i permet viure als homes. Els criptozoòlegs, tal i com fèren els grecs clàssics, classifiquen a les nimfes segons l'hàbitat en el que viuen i empleen una nomenclatura grega. Les que viuen en els rius s’anomenen ondines o nàiades, la dels boscos alseides, les napees de les valls i les arbredes, les del mar en calma nereides o oceànides de l'oceà, orèades a les muntanyes i dríades les dels boscos de roures. Les nostres dones d'aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, típicament catalanes, però no acostumen a viure al mar.
Aquestes deïtats són el cànon de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos. Els seus ulls verd maragda o blau profund brillen quan, a les nits que l'astre lunar fa el ple, dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents sinuosos.
Les aloges tenen moltes similituds amb les nimfes greco-romanes, definides com a donzelles dels camps, boscos i aigües. Representen la fecunditat i la gràcia. Es classifiquen segons el seu habitacle.
Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.
Les Nereides gregues, malgrat ésser divinitats marines, tenen els mateixos trets que les dones d'aigua. Són donzelles molt boniques que viuen en un palau al fons del mar, rocallós per fora però esplendorós a l'interior, n'hi ha unes cinquanta que seuen en cadiretes d'or. Passen l'estona filant, teixint i cantant. Aquestes no gaudeixen de cua de peix com les sirenes. Així que les podríem definir com a dones d'aigua marina.
Les dones d'aigua també anomenades aloges, goges, encantades , païtides, nimfes de llacs o fades tenen una joventut eterna. Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza.
Respecte les seves característiques psicològiques les podríem definir com a petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva beutat. Són bones dones, i procuren portar riquesa i benestar pel voltant dels llocs on viuen. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten malparats.
Les aquàtiques tendeixen a agrupar-se en petits grups i defensen molt el seu territori.
[edita] Localització tradicional de la dona d'aigua
Però fins no fa molt, qualsevol excursionista podia emportar-se l'agradable sorpresa de trobar una dona d'aigua prenent el sol sentada sobre una pedra i amb els peus ficats en un rierol, pentinant la seva llarguíssima cabellera daurada.
Un altre dels moments en els que és possible descobrir una dona d´aigua -en paratges molt inaccesibles- és les nits de lluna clara, quan aprofiten per netejar i estendre la roba o per filar el lli. En aquestes ocasions, la tradició assegura que si algú n’aconsegueix una penyora que s’haguin deixat estessa, o una troca de lli, serà afortunat la resta de la seva vida, tot i que això té un seguit de riscos si les dones d' aigua s’ adonen del robatori. Per ùltim, s´han donat cassos de persones que han passat la nit en algún bosc d'aquesta zona i que han cregut escoltar les rialles d' aquests personatges, que solen celebrar orgies i banquets en els seus palaus de vidre, situats sota algunes coves. Pasten farina i fan pa i coques; renten els vels durant la nit i els estenen de bon matí pels matolls, o tiren pedres a qui gosa d'acostar-s’hi o a qui els vol robar un vel, o l´encanten i hi resta empedreït. Dins les coves no hi transcorre el temps, de manera que tothom que hi ha estat, per anys que sigui, n’ha sortit tan jove com abans; per això les encantades són eternament joves.
Els hàbits de les dones d'aigua són nocturns i és per la nit quan surten dels seus palaus, de dia es transformen en merles d'aigua.
[edita] Localització geogràfica a Catalunya i Balears
Les dones d'aigua viuen en diverses zones de Catalunya, no només al Pirineu, i habiten dins dels gorgs profunds en palaus encantats. Acostumen a estar regides en reialmes presidits per una reina, que viu en el lloc més profund del gorg des del principi del món, quan encara no havien nascut els homes. Com ja s’ha dit, la seva descripció és la d´una dona molt més bella que cap de mortal, amb cabells fins i llisos d'or trenat amb perletes més transparents que les gotes de la rosada, i els seus ulls són com estanys verds i sense fons on s’hi han negat molts homes que han volgut enamorar-les.
Les dones d'aigua tenen preferència per les zones més altes del Pirineu, a les comarques del Pallars, la Vall d'Aran, l´Alt Urgell, el Capcir, el Vallespir, Andorra, la Cerdanya i el Berguedà, on acostumen a viure a coves properes als rius i llacs. Però també es coneix la seva presència en algunes coves de l'entorn de Ribes de Freser i fins i tot sembla que antigament haguè petits grups al Montseny. Actualment n’hi ha en aquesta zona, a prop de Santa Fe del Montseny i Riells, entre els gorgs de les goges. També s’ha de destacar la presència a l'estany de Banyoles d'un regne de dones d'aigua (les Estunes).
Al territori català trobariem comprovats els següents indrets i regnes de dones d'aigua:
- Al Solsonès, on s’anomenen dones de fum i d'aigua, vora la Riera Salada.
- A l'indret màgic de Dones d'Aigua a Sant Iscle de Vallalta, al Maresme.
- Les de Ribes, al Ripollès, on és reina Sigiberta.
- Les del Puigmal, al Ripollès.
- Les de la Tosca del Pinatar, al Ripollès.
- Les de Toloriu (Alt Urgell).
- Les de Sirac, al Rosselló, en ple Canigó, presidides per la reina Flordeneu, que s’enduguè l'encisat Gentil com molt bé canta el fantàstic poema Canigó, de Jacint Verdaguer.
- Les de la Fou (Cerdanya), les de les coves d'en Riubanys (Conflent), la Coma de Llenyot (Berguedà), de Parets (Garrotxa), d'Ordis i del Mont (Alt Empordà), de Puiggraciós (Vallès Oriental), i les Estunes prop de Banyoles.
- Les de Mirmanda, Galamús, Fontargent i Lanós.
- Al Pallars Jussà encara es conserven uns rius d'aigües cristal·lines, com el Noguera, que han corprès a més
d'un viatger i més d'un poeta. Així, Jacint Verdaguer, autor de l'obra èpica “El Canigó”, -de la qual parlo al següent punt d'aquest treball- va rebre la seva inspiració en aquest indret Pirinenc. No se'ns especifiquen històries concretes sobre les dones d'aigua del Pallars, però el que sí que se sap és que, com totes, són dones molt belles que captiven amb els seus cants a tot aquell mortal que se'ls acosta.
- A Solsona hi ha una font anomenada “La Font de Cal Sala” situada a la població d'Odèn. En aquell indret hi trobem una tradició molt arrelada sobre aquests éssers. Expliquen les llegendes que les dones de fum i aigua anaven a pentinar-s'hi i s'emmirallaven en les aigües d'aquesta font.
- A la Vall de Freser (a Ribes) conten que amb la invasió dels Gots, al segle IV aproximadament, el rei Euric matà el rei dels bagaudes, habitants de la vall de Freser.
Euric es volgué casar amb Sigiberta, princesa bagauda. Atemorida, la noia fugí cap a les coves de Freser per buscar un amagatall. Un cop allà sentí sarau i drings de copes. Sense tenir cap altra sortida i, també encuriosida, entrà dins d'aquella esquerda que hi havia en la roca, i es va trobar, ni més ni menys, davant del palau de les dones d'aigua de Ribes. Les dones d'aigua en veure-la tant bonica i formosa, l'adoptaren i la feren reina. A l'entrada de la cova, les nimfes de l'aigua, tenen un balcó guarnit amb clavellines, que amaguen quan algú ronda pels voltants. Conten que encara ara a l'avenc de Montgrony sovint se senten els sorolls de les festes que organitzen.
“Mon palau és dins d'un cingle que el Freser parteix en dos, a cada banda del cingle tinc finestres i balcons, amb heureres per cortina, lligaboscos per festó.”
- A Rocabertí (La Jonquera), les goges, que són bones filadores, sovint fan
favors a mortals, oferint-los un fus màgic on no hi mancarà mai fil, amb l'única condició de no dir mai mal del fil. Una dona es guanyava molt bé la vida gràcies a la font interminable de què ella havia gaudit des de feia moltes generacions. Un dia a la seva néta, que tot just estava aprenent l'ofici de filadora, se li embolicà la troca i digué sense pensar-s'ho dues vegades: “Maleït aquest fil!”, i el fil va desaparèixer, així com també van desaparèixer totes les peces de roba cosides amb aquest fil.
- Pel bosc de les Estunes del Pla de l'Estany, amagades entre uns roures ancians, trobem unes esquerdes que ens duen cap al palau de les aloges. La fada de Banyoles fila de nits vora l'estany, teixeix amb fils d'or, teler de cristall i llançadora de vori. Molts n'han vist la claror. Un bon dia una velleta de Banyoles s'atansà a l'estany i sense pretendre-ho va veure aquestes belles criatures, a canvi d'haver-les vist li feren rentar la seva roba i li pagaren amb un grapat d'or que només va poder mirar en arribar a casa.
L'endemà una seva amiga hi anà, netejà la roba de les aloges i rebé el seu premi. Impacient, mirà pel camí el seu pagament i veient un grapat de cereals, així doncs, llençà l'or convençuda que eren grans de segó.
- Al gorg Negre de Gualba (al Montseny), hi ha una entrada de mina anomenada Roca Babilla, es diu que aquesta mina arriba fins a Mallorca i les encantades de cada país van i vénen, de dia essent merles i de nit dones d'aigua. Quan algú les veu queda convertit en pedra. Si algú les toca, se l'emporten dins l'aigua i queda encantat la resta de la seva vida.
Conten que l'amo de can Prat un dia en fer-se tard, just quan començava a fosquejar, va anar a parar al Gorg Negre de Gualba, allà veié una dona d'aigua que pentinava la seva llarga cabellera rossa a la llum de la lluna. Ell en quedà enamorat i li va declarar el seu amor. Ella primer no el volia escoltar, però de tant que va insistir la dona s'hi va casar amb la condició que no mencionés mai la seva naturalesa aquàtica. Van tenir dues criatures molt boniques, un nen i una nena tan preciosos com la seva mare i amb aquella mirada humida que posseïa la dona. Però un dia ell li digué “dona d'aigua”, i ella tornà al Gorg Negre. Mes cada nit acotxava els seus fills i les llàgrimes que li queien es convertien en perles. Al matí el pastor les recollia sense imaginar que eren de la seva dona.
- També al Montseny hi trobem una font anomenada la font de les Paitides/Païtides, la gent del Montseny ha anomenat “paitides” a aquestes divinitats aquàtiques. Guerau de Liost té un poema anomenat Fantasia que descriu molt bé aquestes divinitats.
“A flotonades en els estanys, juguen les fades a fer paranys.”
Actualment en aquesta font cada dia un munt de persones van a buscar-hi aigua, ja que es creu que aquesta aigua està plena de virtuts i va molt bé per a la salut.
- Al terme municipal d'Arbúcies hi ha una cascada que s'anomena el Salt de la dona d'aigua. Es conta que l'hereu de Can Blanch mentre dormia a l'ombra d'una alzina va sentir una dolça veu que deia suaument:
L'home es dirigí al gorg d'on havia sentit la cançó i s'enamorà d'una dona d'aigua. Al cap d'unes quantes jornades de súpliques i de declaracions amoroses, la dona d'aigua i el vailet es van casar, però com en d'altres històries, l'home mencionà la naturalesa aquàtica de la dona en un atac d'ira i ella es llançà al Gorg Negre. L'home i el mas es varen arruïnar, però els fills trobaven cada matí unes perles a la seva habitació, que eren les llàgrimes de la seva mare, gràcies a aquests petits minerals els nens van tirar la casa pairal endavant i la fortuna mai no hi va faltar. Des d'aleshores es creu que el salt d'aigua és la cabellera de la noia, en certes nits se sent cantar i es pot veure la seva figura.
Si anem a Arbúcies veurem en la ciutat un estany que porta per nom “l'Estany de la dona d'aigua” i una pedra que fa referència a aquesta llegenda. També hi trobem diversos poemes que tractaré detalladament en la secció d'escrits literaris.
- A la Garrotxa ens trobem davant d'un caràcter més juganer en les dones d'aigua, que es podria relacionar amb l'actitud que adopten els follets entremaliats. Elles feien enfadar els traginers que rondaven per aquelles rodalies en pentinar les crineres de les mules i en muntar-hi a sobre. En aquesta petita narració veiem com, curiosament, els homes no resten enamorats de les nimfes de l'aigua, sinó tot al contrari, s'hi enfaden.
- A Torroella de Montgrí hi ha un gorg anomenat “El gorg blau” on molts homes s'hi ofeguen sense deixar el rastre del cos mort. Se suposa que les goges fan aquesta acció. Així com també passa al gorg de Vall-llobera, a l'Alt Ripollès.
- La riera de les Arenes conté or i al llarg del temps el rierol ha anat forjant un gorg amb forma de petxina. Als voltants d'aquest, s'hi veuen sempre cueretes torrenteres que hi nien. Els ocells són les dones d'aigua que de nit recuperen la seva naturalesa idíl·lica i mostren altra vegada el seu cos nu entre els raigs de lluna. Un dia foren descobertes per un vailet i una d'elles li tirà un raig d'aigua que el convertí en pedra.
- Prop de Caldes d'Estrac (Maresme), hi ha la torre coneguda com la Torre dels Encantats. Un bon dia comparegué una dona d'aigua. Contra el que generalment es creu, d'ençà que aquella dona vivia en aquell indret tot va començar a anar malament. Les collites es perdien i la pluja era escassa. El poble un dia es va reunir i tothom parlà malament de la dona d'aigua. Després de pensar molts dies i moltes nits el que calia fer, varen arribar a la conclusió que fóra millor demanar consell a la dona d'aigua que no pas oposar-s'hi directament. I tal dit tal fet, varen anar cap a casa de la goja i li demanaren protecció. Ella els indicà que sota la població feia el transcurs un riu subterrani d'aigües medicinals, i els digué el lloc exacte on podrien fer un i trobar-hi aigua. I així, aquella població mancada d'aigua va trobar el seu guariment en les paraules d'aquella dona, que proporcionà la font de riquesa del poble que, encara avui, utilitzen.
- Salt de l'Aigua de la riera de Pineda de Mar (Maresme). Ben a prop del Salt de l'Aigua hi vivia una colla de dones d'aigua. En nits de lluna plena hi anaven a fer bugada, i estenien la roba en unes pedres planes que hi ha poc més amunt. Un mosso d'una de les masies d'aquell veïnat, sabent que la possessió d'una peça de roba de les dones d'aigua assegura benestar material i felicitat per a tota la vida, s'hi va acostar d'amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrera, per por que no l'empaitessin. Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i es va anar desfilant sense que ell se'n adonés. Quan va arribar a casa, ja no li quedava res. Les dones d'aigua van recuperar el fil i van tornar a fer la peça de roba.
- A Sant Miquel del Fai (Riells), hi ha uns salts d'aigua que enamoren el cor només de veure'ls, la gent d'allà anomena a un gorg que hi ha “El gorg de la goja”. La màgia d'aquell indret ha donat pas a moltes històries, una de les quals ja he explicat en les llegendes dels primers fulls . Hi ha moltes llegendes que fan referència a dones, com una de cent donzelles que van ser entregades a un moro, però no ens hi endinsarem ja que no ens parlen concretament de les aloges o dones d'aigua.
- Al municipi de Masies de Voltregà (Vic), a sota de Sant Boi hi ha un indret anomenat La font de les donzelles. Com ens conta Antoní Vinyoles al llibre “100 llegendes de la Plana de Vic” una vegada un pastor, o un soldat, baixant per la font de les donzelles va relliscar i va caure. Quan va demanar auxili se li aparegueren set o vuit noies, joves, boniques… donzelles. Aquestes el van ajudar, el van curar i van desaparèixer, mai més ningú les tornà a veure. En aquesta història no podem saber del cert si foren o no les dones d'aigua qui van ajudar a l'home, però la llegenda ens dóna moltes pistes que encaminen a pensar que eren aloges. Ja que es tracta de dones que viuen en una font, en són set o vuit, joves i precioses. El que pot posar-ho en dubte és la manca d'informació vers el final de la història, què li passà a l'home? Preguntant a la gent de la Plana de Vic sobre aquesta història m'he adonat que aquesta pregunta no és la important. Però si aquest restà enamorat d'aquelles dones i les buscà la resta de la seva vida, és que aquelles deïtats foren, ni més ni menys, nimfes d'aigua.
- A l'estany de Noedes (la vall del Conflent), conten que hi ha el catau de les goges. S'enfurismen quan algú gosa entrar en el seu indret. Es diu que un dia una fada s'enamorà d'un xicot i el captivà, l'ullprengué amb la blavor de l'estany amb la intenció d'endur-se'l al seu palau, dessota les aigües, però l'encanteri causà la mort del seu estimat.
- A Puigcerdà, concretament a la Cerdanya, encara avui es viu aquesta tradició i se la fan seva. Totes les històries es desenvolupen al voltant de l'estany de Puigcerdà. Això ho podem veure precisament en el pregó que va fer Màrius Carol en l'inici la Festa Major de l'any 2000:
“Puigcerdà és una vila amb estany i no hi ha estany sense llegenda. L'estany de Puigcerdà no té monstre, com el més cèlebre llac d'Escòcia, perquè no ens cal […] no té monstres, però té vella. La vella de l'Estany és una bruixa bona o una fada anciana. Amb el seu gipó i caputxó, aquesta velleta centenària comparteix un jorn de joia amb les gents de Puigcerdà, abans de desaparèixer per entre les branques d'un saüc ploraner. Des d'allà inicia en vaixell el seu viatge de tornada a la mansió palatina, que una fantasia va saber construir-li sota les aigües, on l'esperen una congregació de fades que un dia remot van arribar del llac de Llanós per quedar-se entre nosaltres. […]
Perquè sabem de la seva bondat, perquè vigila el que passa per aquestes terres i perquè té poders ultraterrenals, li volem demanar que vigili que no ens facin una autovia a la vall, que no ens posin més grans superfícies i que no ens urbanitzin tot el que encara no està urbanitzat. I si ella veu que alguna d'aquestes amenaces estan a punt de complir-se, li demanem que cridi la resta de dimonis, dones d'aigua i gegants del llac de Llanós. […]”
- He pogut descobrir a través d'històries contades de boca en boca i de referències donades en diversos llibres que no només hi ha goges als llocs que he anomenat, però malauradament les històries han quedat guardades amb aquells qui, suposadament, han sofert un malefici. Anomeno alguns indrets que són considerats màgics: Sant Julià de Ramis, la Creu d'Olordre, Montsoliu, Montmany, Esponellà, Congost del Collegats, Carançà, la Vall de Cabó i Sant Jordi de l'Empordà. En trobem també en coves situades a Fou (Cerdanya), Coma llenyat (Berguedà), D'Ordis i del Mont (Alt Empordà), Puig graciós (Vallès Oriental) i tinc referències de llocs màgics a Occitània (on la llegenda conta que les dones es convertiren en orenetes, talment com les dones del Gorg Negre de Gualba que al matí són merles), Marcal de les fados, Font de los encantados, Fôret des fées...
[edita] Històries de dones d'aigua
La inevitable fascinació que exerceixen les dones d'aigua sobre la gent que viu als apartats pobles pirinencs ha donat lloc a una gran quantitat d´històries. A Espui, petita localitat situada a la Vall Fosca, en ple Pallars Jussà, conten que un mosso s’enamorà d'una d'elles, amb qui arribà a casar-se. Abans de contraure matrimoni, però, ella li fèuprometre que mai, sota cap concepte, l' anomenaria dona d'aigua.
La singular parella fou feliç durant molts anys i arribà a tenir descendència. Però un dia l'home va haver de sortir de viatge i, quan retornà, es disgustà molt per alguna cosa que havia fet sa muller i li diguè, en to airat: <<Dona d'aigua havies de ser>>. La reacció d'aquesta fou fulminant: desapareguè d'immediat, sense deixar rastre.
La història no acaba aquí, ja que l'home, mentre intentava refer la seva vida, observà que cada dia, en tornar del treball, trobava la seva petita filla aixecada, arreglada i pentinada. Tractà d'esbrinar qui la cuidava quan no hi era i la nena li explicà que era la mare. No donant massa crèdit a la imaginació de la seva filla, decidí quedar-se un matí observant d'amagat i veiè com, efectivament, la dona sortia d'un pou proper i s’ocupava d'aixecar a la petita, despedint-se després d'ella amb un petó i desapareixent pel mateix lloc per on havia arribat. Una vegada més l'home cometè l'error d'intentar retindre-la i aquesta vegada la dona desapareguè per sempre, altres versions diuen que també amb la seva filla.
Altres matrimonis entre mortals i dones d'aigua són el d'un hereu de Gombrèn, la de l'hereu Viaplana de Granollers, el de Can Blanc d'Arbúcies i el de Can Prat de Gualba, el de Vinçà i el fargaire de Bor, a la Cerdanya.
Lluny dels Pirineus, exactament al Montseny, hi ha un lloc conegut com el Gorg Negre en el que, en temps remots, arribà a haver unes dones d'aigua que vivien tutelades per una dona de carn i ossos, una espècie de mainadera.
Un dia, la bona dona es cansà d'aquella vida apartada dels seus i decidí retornar al llogaret. Abans de marxar, les dones volgueren fer-li un regal i li col·locaren sobre davantal quelcom molt pesat, posant-li al mateix temps la condició que no el mirès sota cap concepte abans de passar per un indret pel que correguès l'aigua. La dona inicià el seu camí vencent la temptació de mirar, però després d'haver recorregut un bon tros, com estava morta de curiositat i no trobava cap rierol ni font, decidí obrir el davantal, descobrint amb terrible sorpresa que portava un munt de segó. La primera reacció fou d'enfadament per sentir-se enganyada, però en sacsejar-se el davantal descobrí una unça d'or i llavors comprenguè que tot el que havia dut era aquell metall preciós, convertit en segó com a càstig a la curiositat.
S’ignora quina fou la versió que la dona donà d'aquest fet en tornar a casa, però des d'aleshores una font que estavauna mica més endavant del lloc en que perdè la seva fortuna passà a anomenarse la Font d'Or (curiosament avui una de les marques d'aigua en ampolla més conegudes). Una dona que va veure sense voler les dones d'aigua de les Estunes, al llac de Banyoles, va ser perdonada a canvi que rentès la bugada d'elles. En pagament li lliuraren un munt d'alguna cosa al davantal amb la condició que no ho mirès fins que arribès a casa. Així ho fèu i descobrí que era or. Una altre veïna volguè repetir el fet però mirà abans d'hora el davantal i veiè que nomès era segó.
Altres vegades les dones d'aigua queden embarassades d'un mortal i necessiten ajuda per parir, car no en saben, i si alguna dona passa per casualitat i les ajuda també li paguen amb el segó que es transformarà en or sota una condició. Així passà a Sant Iscle de Vallalta, quan una goja tinguè un fill d'un pastor mortal i l'ajudà a infantar una velleta, que tampoc acomplí la condició de no mirar el que li donaren. Com es pot veure, la majoria de les relacions de dones d'aigua amb humans no porten més que desgràcies i mals averanys.
El llegendari ens conta moltes històries d'amors i casaments entre goges i éssers humans que han d'acceptar les condicions que aquestes els fan. Generalment els exigeixen que per cap raó del món mencionin la naturalesa aquàtica de la noia, quan l'home esmenta el mot “goja” desapareix amb la fortuna i abandona el marit, però no pas els fills, als quals pentinarà i vestirà cada matí.
A Riells conten que hi ha un gorg d'aigües cristal·lines on hi habiten les dones d'aigua. Una nit un noiet va acostar-se al gorg encuriosit per les històries que s'explicaven. Així que, amagat rere un arbre, va veure la noia més bonica que havia vist mai, i a l'instant se'n va enamorar perdudament. En atansar-s'hi, ella es va espantar i s'endinsà dintre de les aigües. El noi anava dia rere dia al gorg i plorava per sa estimada fins que la dona d'aigua emocionada per les paraules del noi va accedir a casar-s'hi, amb la condició que mai, sota cap concepte, l'anomenés “dona d'aigua”. Van passar uns anys molt feliços i van tenir una filla encantadora i tan bonica com la seva mare. Un bon dia mentre l'home era de viatge, la muller s'encarregà de les collites i sabent que més endavant hi hauria una forta pedregada va manar segar els camps abans d'hora. El seu marit, en veure-ho, li recriminà:
- Veus què has fet? Dona d'aigua havies de ser!
I un cop dit, no hi hagué marxa enrere. Ella desaparegué, de cop i volta, en forma de fum com per art de màgia. Però cada matí pentinava la seva filla. Un bon dia el pare ho va descobrir i digué a la seva filla que amb una agulla cosís el vestit de la seva mare ja que d'aquesta manera ell la podria veure una vegada més i li suplicaria que tornés. Però el pla no sortí tal i com ell volia ja que la dona d'aigua en veure-ho s'endugué la seva filla al gorg.
Una altra variant d'aquesta mateixa història ens explica com l'aloja, en descobrir el pla maquinat entre pare i filla, clavà una bufetada a la nena i no tornà a aparèixer mai més.
Una llegenda contada per Joan Conill, de Borredà, ens diu que un bon dia, un hereu ben plantat d'un mas, va topar-se amb un nadó mentre passejava pel bosc. En veure que estava tot sol i mort de fred decidí criar-lo. Així van passar uns anys molt feliços en aquella casa pairal, el vailet era molt fort i estava dotat d'una gran bellesa i intel·ligència. Malgrat tot, un bon dia passejant pel carrer, per davant del nen va passar una dona molt bonica, amb una cabellera rossa i uns ulls blaus que il·luminaven. El nen la va fitar i va córrer cap a ella anomenant-la mare. Des d'aquell moment el pare mai més en va saber res i la desgràcia va caure en el mas.
Cal esmentar que hi ha unes deïtats anomenades “dones de fum” que són uns éssers de l'aire, germans de les “llufes”, esperits eteris, representats com a dones bellíssimes, bondadoses amb el bondadós, desagraïdes amb el desagraït. Al Solsonès s'anomena a les dones de fum “dones de fum i aigua”, així que és molt probable que aquestes també estiguin relacionades amb indrets d'aigua dolça. En algunes històries ens apareix el terme “llufa o dona de fum” fent referència a dones d'aigua.
Víctor Català, a la novel·la “Solitud” va narrar la rondalla de Floridalba, una llufa o encantada, era la més xica de totes i es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità. Es transformà en ocell d'or li va fer interrompre la oració i després el féu tornar boig apareixent-se-li tota nua. Ella li va oferir tota mena de temptacions… però ell resistí. Malgrat tot, ell se n'enamorà i cridava desesperat el seu nom per tota la muntanya. Les altres encantades el repetien mofant-se del pobre ermità i així sorgí l'eco. Encara avui podem sentir la veu de l'home que busca Floridalba.
El llac lluminós de Lanós
La ciutat de Lanós es troba al fons de les aigües de l'estany del mateix nom, al peu del Carlit. Està encantada; hi viuen fades i éssers femenins d'una gran bellesa sens parió i d'extraordinària gràcia, que sostenen terribles lluites amb les bruixes i els diables de Balatx o Balaitg, dels que en són grans enemigues.
Fan tant de bé com poden i desbaraten les malifetes d'aquells. Una de les situacions més perilloses que amenacen als muntanyencs als Pirineus és la de tenir que quedar-se a dormir vora un llac durant la nit de Sant Joan, de Nadal, i d'altres assenyalades. Als pobles propers a l'estany de Lanós asseguren que durant aquesta nit les dones d'aigua celebren una gran orgia al seu palau subterrani, es senten belles cantúries i músiques seguides de riallades, drings de copes i remor de plats, i que surt tal resplendor que el llac s’il·lumina completament; el que és a prop se sent atret de forma irremeiable, quedant encantat per sempre a viure a la ciutat i sense poder sortir mai més del fons de les aigües. L’arribada d'un nou hoste es reconeix per kilòmetres la rodona ja que les dones solen fer-li una gran rebuda, acompanyada de tal guirigall de riures que retomba en totes les muntanyes properes.
Tanmateix és aquesta la nit en que campen per on volen i es fan visibles als humans. Es diu que veure-les porta sort i felicitat, però és perillós pel fet de ser encantat per goges entremeliades. Per la nit de Sant Silvestre si que és perillós trobar-se-les.
En aquest apartat donarem una especial menció a la seva reina, la reina de les dones d'aigua de Lanós, una de les reines més importants i poderoses de totes les gojes. Manyaga i tranquil·la, obeïda per totes i jau al fons de l'estany. És la més gentil de totes elles i hom la creu dotada de la facultat de volar per ella mateixa. La fantasia popular la imagina surant pels alts aires mentre cavalca un ésser imprecís tan graciós com ella i que a voltes tira una carrossa d'or massís curulla de perles i d'altres mil miroies de les que embelleixen els fons dels llacs de maravella. La reina de Lanós surt cada dia a passejar per tots els seus dominis, que comprenen els estanys alterosos del Cadí i del Canigó, i dels de Sant Maurici arriba fins a les Estunes de Banyoles, poblades per altres estols de gojes que també li reten vassallatge.
Les coves d'en Riubanys
Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent. La llegenda conta que hi vivien unes encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per heure’n una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa, cosa que és ben certa, una peça de roba d'encantada porta riquesa i sort per tota la vida. Un dia un pescador de Prades els donà conversa mentre que amb l'ham intentava prendre’ls una cofa, però elles se’n van adonar i li ventaren una pallissa. Una vegada anà a la cova una dona en estat gràvid i les encantades la van atendre. Embolicaren el nadó amb unes tovalles tenyides amb flors de ginesta i el ficaren dins una olla. Passats uns dies se’n tornà la dona cap a casa seva i sense que les goges s’adonessin s´emportà el nin embolicat amb les tovalles per tal de guarir el seu pare, anomenat el Gamat, el qual patia una greu malaltia. Aquest seguidament les recollí i cobrint-les amb un drap negre les guardà a l'armari. Passats tres dies, en caure les batallades de les tres, es posà a tres passes del guarda-robes i digué tres vegades les tres fòrmules següents:
El dia voldries veure el dia no veuràs el dia faré el que voldré.
La família posseïdora de les tovalles haguè la major riquesa i prosperitat. L’avi del nin es posà tan bo, que en lloc de Gamat l'anomenaren el Toixó, i les collites li anaren molt bé mentre anaven malament les dels veïns, car les encantades els enviaven tota mena de dissorts en trobar-se a faltar les tovalles.
[edita] El Canigó, regne per excel·lència de dones d´aigua
També per aquesta simbólica i emblemàtica muntanya catalana símbol de Catalunya és on es troben els regnes més importants de gojes. Corren pels seus cims fent gala de llur excepcional bellesa i de la magnificència de llur riquesa i opulència.
Vivien pels fons dels estanyols, vora de les aigües plàcides i cristal·lines i pels cataus i balmes de la muntanya. Tenien llur estada en palaus immensos, dels quals part de nit vessaven clarors meravelloses que sobresortien de les aigües o dels caus on vivien i il·luminaven tota la rodalia com si talment haguès estat en ple migdia. Celebraven unes grans festes, harmonitzades per cantúries i pel so dels instruments molt melodiosos que deixava embaladit tothom qui els escoltava. Entremig dels cants es sentia el dring de les copes d'or, que empraven per beure uns vins i licors de boquet molt delicat, fets amb raïms de vinyes que elles conreaven en indrets secrets de la muntanya. Per tal que ningú no les anés a destorbar, durant llurs festes voltaven tots els encontorns de llurs palaus amb una malla de filferro tan tènue i subtil que era imperceptible a la vista. El qui caminava cap al lloc on elles vivien, atret pel so harmoniós de les cantúries, es trobava tot d'una deturat per una paret invisible de malla que li barrava el pas.
Les goges i encantades a voltes rentaven llur roba; molta gent havia sentit ben bé els cops de picador. L’estenien al clar de lluna. Era blanquíssima, com un glop de llet, i feia goig de mirar. El qui en podia heure alguna peça tenia la sort i la riquesa assegurades per tota la vida. Era, però, empresa difícil, puix que elles la guardaven amb gran gelosia. Hi ha qui diu que també estenien pels voltants de la bugada el mateix filat subtil amb que es guardaven llurs palaus mentre feien alguna festa. Conten que una vegada un pastor, amb molt d'enginy, va poder agafar a una tovallola de les encantades. Però heus ací que, a mesura que ell fugia, cames ajudeu-me perque les goges no l'atrapessin, la tovallola s’anava estirant sense desprendre’s del matoll on l'havien estesa. La tovallola gemegava, planyívola i corprenedora, com si hagués estat un infant, de tal manera que els seus planys foren sentits per les encantades, les quals van sortir a l'instant i van estirar la peça de roba per l'altre cap. Aquesta és trencà i va restituir-se a la mida normal. El cap que estirava el pastoret se li va escapar de les mans; amb l'embranzida que portava en córrer no es va poder deturar i s’estimbà cingle avall. Mai més no se’n va saber res, puix que no fou trobat ni viu ni mort. Des d'aleshores tots els qui tresquen pel Canigó encara han sentit més respecte que abans per les encantades i per llur roba, i ningú no hauria estat gosat de tocar-ne ni un fil.
[edita] Les dones d'aigua i la nit de Sant Joan
La nit de Sant Joan és la nit més màgica de tot l'any. És per això que moltes de les històries que ens són narrades succeeixen durant el període d'aquestes hores plenes d'una llum de torxes i fogueres. També hi apareixen una sèrie de rituals populars, supersticions que ens parlen de l'encontre de les nimfes boscanes amb humans.
Conten que les dones d'aigua aquesta nit estenen la bugada als peus del seu habitacle, les robes són blanques com la neu que llueix al sol. L'afortunat que pugui aconseguir una peça de roba de les encantades posseirà la felicitat eterna i les riqueses que desitgi. Moltes famílies que han prosperat de cop i volta, sense saber-ne el motiu, és degut, segons el veïnat, a l'adquisició d'una tovallola o llençol d'aquests éssers. Hom conta que uns fadrins de Viladrau van intentar agafar un vel que estava penjat vora les aigües d'un estany, coneixent que si el prenien serien benaventurats tota la vida, però quan ja el tenien entre les mans disposats a endur-se'l aquest s'estirà i s'estirà fins que els fadrins s'esporuguiren i entengueren que no el podien agafar. Quan el van deixar anar, aquest s'arronsà i recuperà la forma inicial.
Aquesta tècnica la utilitzen les aloges, cansades que els éssers humans més ambiciosos els agafin la seva roba. També procuren estendre la roba en indrets de difícil accés i l'envolten amb un filat que protegeix les seves teles, teixides per elles.
A Banyoles conten que, una vegada, una dona embarassada passava pel costat d'un estany quan, de sobte, va sentir els dolors previs al part. Les dones d'aigua la van ajudar amb amabilitat i li van oferir tota mena de cures. Quan ella marxà duia el nen infantat abrigat amb un llençol de les aloges, i així va ser com la família d'aquella dona va prosperar i mai no els va mancar res.
Segons Joan Amades al “Costumari Català al volum IV” la gent del Pirineu oriental aquesta nit tem acostar-se a l'estany de Lanós per por de restar encantada.
Malgrat tot, hi ha un desajust en aquesta afirmació entre diversos folkloristes, ja que, per regla general tots els éssers màgics, com hem vist amb les sirenes, aquesta nit perden tot poder encisador i els humans poden contemplar-los sense patir cap mena de perill, per tant sembla que la gent del Pirineu no s'haguessin pogut encantar essent la nit de Sant Joan. Per això es diu que aquesta nit és màgica. Joan Amades, en el volum III, que parla de l'hivern, ens diu que les dones d'aigua perden el poder la nit de Nadal, fet que aprova la concordança del propi autor, però es diu que és la nit de Nadal quan els éssers cobren poder i anar sol pel carrer pot resultar molt perillós en el cas de topar amb algun ésser mitològic català. Per contra Joan Soler i Amigó al llibre “Mitologia catalana” i a "l'Enciclopèdia de la mitologia catalana” reafirma la teoria que les dones aquesta nit no poden encantar els mortals, com també ho diu Jan Grau al seu llibre “La Nit de Sant Joan”.
[edita] Calendari d'èssers fantàstics
Però totes aquestes afirmacions ens les demostra el calendari dels éssers fantàstics:
Data Festa Diada Significat 30 d'abril Nit de Walpurguis (calendari celta) Santa Walpurguis, advocada contra les bruixes. Els números es traslladen del seu habitacle d'hivern al d'estiu. Activitat de les bruixes. 23 de juny Nit de Sant Joan (calendari Cristià) Nit màgica per excel·lència Data en la qual els humans podem veure els genis locals sense córrer cap perill. 2 d'octubre Sant Àngel (calendari Celta) Diada de l'Àngel de la Guarda. Els Àngels fan festa i el dimoni en fa de les seves. 31 d'octubre Nit de tots Sants (calendari Cristià i Celta) Diada dels Morts La porta amb l'altre món és oberta, els númens retornen als seus campaments d'hivern. Poden venir els difunts desitjats i no desitjats. 31 de desembre Nit de Sant Silvestre (calendari cristià) Nit de bruixes per excel·lència Hi ha una intensa activitat de les bruixes. És una nit molt perillosa
En aquest gràfic veiem clarament que la nit de Sant Joan estem lliures de perills. Prosseguim ,doncs, amb les històries que ens han arribat i els costums de les dones d'aigua en el transcurs d'aquesta nit.
Aquesta nit se senten drings de copes, xivarri i xirinola i es diu que les aloges organitzen grans orgies. El mortal que escolta la música d'aquestes queda encantat per l'eternitat i, atret per la bellesa de l'aigua, s'hi endinsa per no sortir-ne mai més.
Les nimfes d'aigua els reben amb cants d'alegria i organitzen grans celebracions pels encantats que hi arriben.
Quan encara hi havia goges a l'estany de Lanós, la Cerdanya, la reina de les fades prometé casar-se amb un vailet, sempre i quan aquest no es girés per res del món mentre es dirigissin a l'altar, sentís el que sentís o veiés el que veiés. Però el noi va sentir uns udols espantosos de feres, uns brams que feien esfereir. De la por que tenia volgué mirar enrere i, quan es girà, ell i feres es transformaren en pedra. Encara avui a l'Ambeig podem veure les pedres que aquesta nit es converteixen en or, però com que són tant monstruoses tothom tem acostar-s'hi.
A l'estany de Banyoles, trobar-se les aloges aquesta nit porta desventura . La persona que passeja per aquells indrets ha de rentar la roba de les fades. Un dia una dona vella rentà totes les peces de roba, tal i com li van dir les aloges amb què havia topat, i d'agraïment li donaren quelcom que no havia de mirar fins arribar a casa. Allà va veure que era or. La dona gran va contar-ho a una seva amiga i aquesta va fer el mateix la nit següent; va fer la bugada, i de camí a casa no va poder resistir la temptació de no mirar el que li havien donat i observà que no eren res més que grans de segó. En veure-ho, indignada, ho llençà enmig del bosc i se n'anà a casa seva enfadada i rabiosa. En arribar a la seva llar veié que el polsim de segó que havia quedat enganxat al seu vestit s'havia convertit en or. Va córrer cap al bosc on havia llançat la resta de l'or, però les fades ja reien dient que el vent s'ho havia emportat.
A Sant Pere de Roda, al cim de la muntanya de Verdera, els anys que hi ha lluna plena, les goges, fades i sirenes s'apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a la seves llars convertides en un nuvolet blau. Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta. Les minyones de Ripoll creuen que si al punt de les dotze de la nit et rentes la cara amb set fonts, pots esdevenir goja o encantada i adquirir totes les virtuts d'aquestes. Aquesta nit les aigües prenen virtut fecundadora, així com també ho fan les fades, encantades, dones d'aigua i sirenes. Rentar-se la cara amb tres, set o nou fonts o banyar-se al mar al punt de mitja nit proporciona joventut i bellesa així com també pot guarir molts mals. La rosada d'aquest matí també compleix aquestes propietats. També es diu que si et veus una infusió feta amb aigua de set fonts diferents bullida amb fulles d'una alzina que hagi estat ferida per un llamp, aquella mateixa nit, et converteixes en goja.
Un altre ritual ens diu que fer l'amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i adquireixes el do d'entendre el parlar de les bèsties, la vida se't dobla, gaudeixes de joventut eterna i viuràs sempre més amb bona sort i fortuna.
[edita] Jacint Verdaguer i la seva dedicatòria a les dones d'aigua catalanes
Jacint Verdaguer, a Canigó, realitza un interessant i bell retrat de les encantades filles i vassalls de Flordeneu, al so de clarins i de corns, quan van difondre la nova de les noces del cavaller Gentil amb la reina de les aigües dolces del Canigó. Totes les altres goges es disposaren a honrar la seva companya en rics presents: la goja de Lanós, la de Ribes, la de Carançà, la d'Engolansters i totes les altres dels estanys i de l'ample Pirineu. L’una li féu present de l'anell; l'altra, del mantell, l'altra, de la corona i de la flor de tarongina. Tota la muntanya es va enriolar i es va vestir de festa per tal de celebrar la magna cerimònia de les noces. El poema Canigó ho explica perfectament; parlen les dones d'aigua com la goja de Ribes o la de Banyoles:
Canigó-Cant VI
Muntanyes Regalades
Goja de Ribes
Jo tinch una galeria que va per dintre dels monts desde la cova de Ribes fins al Forat de Santou.
Per un cap veig Coma-Armada y’ls aspadats de Montgrony, per l'altre el riu que anguileja desde Caralps a Ripoll.
Mon palau es dins un cingle que’l Freser parteix en dos, a cada banda de cingle tinch finestres y balcons, ab eureres per cortina, lligaboscos per festó.
De riba a riba abraçantse vells roures me fan de pont, los que passarhi m’hi veuen me prenen per un colom.
Filla d'Amand rey bagauda encantada allí visch jo, al valent que’m desencante prometentli grans tresors, donarli vida més dolça y ferlo franch de la mort.
Mentrestant, gentil parella, Preneu ma corona d'or.
Goja de Banyoles
Tota la nit he filat vora l'estany de Banyoles, al cantar del rossinyol, al refilar de les goges.
Mon fil era d'or, d'argent la filosa los boscos vehíns m’han pres per l'aurora.
Per debanar el meu fil tinc belles debanadores, les muntanyes de Begur, les de Begur i Armen-Roda, les serres de Puigneulós, les del Món i Rocacorba.
La plana de l'Empordà mai ha dut millor corona. corona de raigs de llum trenats amb lliris i roses; semblava un pavó real obrint sa florida roda.
Mon fil era d'or, d'argent la filosa, els boscos vehíns m’han pres per l'aurora.
Com lo fil era daurat, les madexes eren rosses, hermosos cabells del sol encastats de boyra en boyra.
De les Estunes al fons lo texíen quatre aloges, llur teler és de cristall, d'evori la llançadora.
Veusaquí’l vel que han teixit tot exprés per una boda,
Mon fil era d'or, d'argent la filosa, los boscos vehíns m’han pres per l'aurora.
Goja de Mirmanda
Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat, forts gegants l'han aixecada, que de pedra amb glavi tosc quan els veien dintre el bosc, fins els roures tremolaven.
L’aixecaren, fent ensalms, amb reblums de quatre palms amb palets de quatre canes, entre el secà i l'aiguamoll, com la vila de Ripoll entremig de dues aigües.
Allí tinc el meu casal; tancadeta amb un penyal sota el casal hi ha una balma; de joiells d'argent i d'or allí guardo mon tresor, com sos bonics una garsa.
El millor que hi he trobat és eix espill encisat que enamora a qui s’hi aguaita, el mànec sol que sosté aqueix diamant serè val la corona d'Espanya.
Goja de Fontargent
De Fontargent a Oriege n’he baixada aquest matí pel rost de Clota Florida maduixetes a collir.
Tot omplint-ne la cistella un aurer ensopeguí, un aurer que entre la sorra triava granets d'or fi.
---Déu vos guard, gerdera hermosa. ---Déu vos guard, gallard fadrí; prou us daria maduixes si em donéssiu d'or un bri.
---Preneu’s-el, gerdera hermosa; per gerderes l'apleguí---.
Ell me’n donava una embosta, jo unes volves en prenguí, mes maduixes oferint-li, de les selves coral fi.
Mentre ell se les prenia les maduixes canvií, cada gerd era un carboncle, cada maduixa un robí.
Per ensenyar-vos-en mostra la més vistosa encastí en est anell de cinta ampla que en dos es pot migpartir: per anell de nuviatge si el voleu, heus-el aquí.
Goja de Lanós
Sols per fer-vos un present, de llevant fins a ponent he seguit la terra mia; us en porto una arpa d'or que fa passar la tristor, que fa venir l'alegria.
Cada cop que la toqueu us hi respondrà una veu, la veu de l'ànima mia.
