Tebes

De Viquipèdia

Tebes (en grec antic Θῆβαι, Thēbai; en català antic, Estives) és una ciutat de Grècia, situada a 48 km al nord-oest d'Atenes, al nord de la serralada de Citeró, que separa la Beòcia de l'Àtica, i al sud de la plana de Beòcia.

Actualment, al lloc de la antiga ciutadella, la Cadmea, es troba la ciutat de Thiva (Θήβα), que va ser reconstruïda després del terratrèmol de 1893. La ciutat actual té 24.400 habitants (2001), anomenats tebans.

En temps antics fou la ciutat més gran de la regió de Beòcia, territori que estava dividit en dos parts per el riu Onquestos, del que Tebes era situada al sud i al nord es trobava Orcomen (Orcomenes). Era al peu de la muntanya Teumessus ; els petits rius Ismenos (avui Ai Iánni) i Dirce (avui Platziótissa) passaven prop i un rierol de nom Cnopos o Strophia dividia la ciutat en dues parts: al oest Cadmea, i al sud el turó Ismenios i Amfíon.

Tebes era famosa per les seves set portes a les que van fer al·lusió Homer i Hesíode. Els seus nom son donats per set diferents historiadors, que no concorden plenament:

• Proitides
• Electra
• Neita
• Honkas
• Borraia
• Homoloides
• Ebdoma

Els monuments i llocs principals de Tebes:

• El Temple del Apol·lo Ismeni
• La font Mèlia d'Ismenos
• Athenea Onca
• La font de Dirce o Paraporli
• El teatre i el temple de Dionís
• El monument d'Amfió i Zetos
• La font de Sant Teodor
• Syrma Antígona
• Casa de Pindar

Les vies principals portaven a Platees, Leuctres, Tanagra, Calcis, Tèspies i Acrafnium.

Personatges famosos nascuts a Tebes foren:

• Teiresies
• Amfíon (músic)

[edita] Història

La tradició fa a Tebes fundada per Cadmos fill d'Agènor, rei de Fenícia), cap d’una colònia fenícia, que va fundar la ciutat amb el nom de Cadmea (habitants Cadmeis o Cadmeions), nom que mes tard es va restringir a la ciutadella. La plana del sud de Beòcia es va conèixer com la Terra Cadmea. L’odissea esmenta a Amfíon i Zetos, el primer com a fundador de les muralles. Cinc espartans, guerrers que van sobreviure a una guerra contra un drac, foren els ancestres de les famílies nobles (Sparti). Historiadors moderns consideren als tebans d’origen pelàsgic i no fenici, i alguns pensen que fou en realitat una colònia de Creta i que els fenicis únicament van introduir l’alfabet.

La tradició diu que Cadmos va tenir un fill, Polidor, i quatre filles (Ino, Semele, Autonoe, i Agave). La primera fou muller d'Athames u mare de Melircetes; la segona fou amant de Zeus i mare del deu Dionis; Autonoe fou mare d'Acteó; i Agave mare de Penteó. Fou Penteó qui va succeir al seu avi, ja vell, com a rei de Tebes, però el seu regne fou efímer i Polidor va accedir al tron. El va succeir el seu fill Labdacos que al morir va deixar un fill infant de nom Laios i el tron fou usurpat per Licos, germà de Nicteu. A la mort de Nicteu, Licos i la seva muller Dirce van perseguir a la seva neboda Antiope, els fills de la qual, el bessons Amfíon i Zetos, es van revenjar i van assolir el tron de Cadmea, que van fortificar i van unir la ciutat baixa amb la ciutadella per formar la ciutat de Tebes. Els va succeir com a rei el ja esmentat Laios pare d'Èdip. Èdip va sortir de Tebes després que va descobrir que havia matat al seu pare Laios i s’havia casat amb la seva pròpia mare Jocasta. Els seus dos fills Eteocles i Polinices es van disputar el tron i durant la guerra civil Argos va assetjar Tebes dues vegades (aquests fets son objecte dels poemes la Tebaida i els Epígons, que son considerats només inferiors a l'Ilíada i l'Odissea. Polinices fou derrotat i va fugir a Argos i va obtenir l’ajut del rei d’aquesta ciutat Adrastos per ocupar el poder. Polinices, Adrastos i cinc herois mes (Amfiraos, Capaneos, Hippomedó, Partenopeos i Tideos, si be una llista escrita per Asquilos i omet el d'Adrastos i col·loca al seu lloc al rei rival tebà Eteocles. Aquest set caps van formar una aliança coneguda com "els Set contra Tebes" i van atacar Tebes, cadascun per una de les set portes de la ciutat. Eteocles i Polinices es van enfrontar a una de les portes, Amfídicos va vèncer a Partenopeos i els argives foren derrotats i els seus caps van morir menys Adrastos, que es va escapar a cavall. Catorze anys després els fills dels set caps van organitzar un altra expedició contra Tebes per revenjar als pares (Guerra dels Epígons); l’expedició fou altra cop dirigida per Adratos i la formaren: el seu fill Agesilau, Tersandre (fill de Polinices), Alcmeó i son germà Amfiloc (fills d'Amfiraos), Diomedes (fill de Tideos), Stenelos (fill de Capaneos) i Promac (fill de Partenopeos). Aquesta vegada els epígons van guanyar a una batalla al riu Glisas i es van presentar a les muralles de Tebes. Els Tebans, aconsellats per Teiresies, es van retirar a territori il·liri dirigits per Laodames, fill d'Adrastos. Els epígons van col·locar al tron a Tersandre, fill de Polinices; la primera expedició dels Set hauria passat 20 anys abans de l’expedició a Troia i 30 anys abans de la conquesta d’aquesta ciutat. Evidentment la veritat d’aquesta tradició es mes que dubtosa.

Un altra tradició diu que Hèrcules va néixer a la ciutat i va lluitar allí contra la ciutat d'Orcomen, el rei de la qual, Erginos, havia imposat tribut a Tebes del que Hèrcules els va deslliurar i va reduir el poder d'Orcomen.

Els Tebans no van participar a la guerra de Troia, si be els escriptors grecs tardans van incloure a Tersandre entre els membres de l’expedició i el fan morir a Mísia a mans de Telefos. Després d’aquesta mort els tebans van nomenar rei a Peneleos, perquè el fill de Tersandre, Tisamenos, era un infant. Peneleos es esmentat a l'Ilíada com a líder beoci però no es diu que fos líder de Tebes. Seixanta anys després de la guerra de Troia els cadmeions foren expulsats de Tebes per els beocis, tribu dels etolis emigrada des Tessàlia. Un altra tradició diu en canvi que els tracis i pelàsgics van ocupar Tebes durant la guerra de Troia i els seus habitants enviats al exili a Tessàlia, exili del que van tornar anys mes tard

Tisamenos va arribar al tron de Tebes, Pausànies dona la llista de reis que el van succeir fins que la monarquia fou abolida i es va establir la república. El únic esdeveniment històric conegut es la victòria als jocs olímpics del 728 aC. El corinti Filolaos i el seu amant Diocles (també corinti) es van establir a Tebes i van crear un codi de lleis que mes tard foren esmentades per Aristòtil.

Tebes apareix a l’historia sota una forma de govern oligàrquic, quant era cap d’una confederació de entre deu i catorze ciutats de Beòcia. Els habitants de Platees, descontents amb l’hegemonia de Tebes, es van retirar de la Confederació beòcia i es van aliar a Atenes. Els tebans foren derrotats i van haver de cedir a Platees el territori al sud del riu Asop, que va servir de frontera (vers 519 aC o 510 aC). El 479 aC els tebans i els seus aliats van combatre amb els perses a Platees i foren derrotats; l'octubre d’aquell any els atenencs i altres grecs van assetjar Tebes i la van ocupar al cap de 20 dies; el cap oligarca de Tebes, Ataginos, es va escapar amb els perses, i els líders oligàrquics favorables a Pèrsia que van restar, encapçalats per Timagenides, foren executats. L’hegemonia sobre les ciutats de Beòcia es va casi perdre però mercès a l’ajut d'Esparta es va poder restablir. El 457 aC Esparta va enviar un exercit a Beòcia per assegurar-se el seu control, i els espartans van acampar prop de Tanagra; els atenencs van enviar un exèrcit a aquest lloc que fou derrotat a la Vall del Asop (Batalla de Tanagra, novembre del 457 aC), però el febrer de 456 aC, havent-se retirat els espartans, els atenencs van tornar sota la direcció de Mironides i van guanyar la batalla d'Enofita (febrer del 456 aC) imposant la dissolució de la Confederació beòcia, les ciutats de la qual van rebre governs democràtics que van ingressar a la Lliga Àtica. Els líders oligàrquics foren enviats al exili. El govern democràtic de Tebes va durar deu anys i va governar malament; el 447 aC els oligarques es van fer amb el poder a Orcomen, Queronea i altres ciutats. Els atenencs van enviar un exercit dirigit pel general Tolmides que van reconquerir Queronea on es va establir una guarnició, però atacat pels tebans fou derrotat i mort i els atenencs expulsats, deixant milers de presoners. Per recuperar als presoners Atenes va haver de reconèixer la independència de Tebes i la seva hegemonia sobre les ciutats de Beòcia, i els governs democràtics foren deposats i substituïts per governs oligàrquics. Nomes Platees va restar sota influencia d'Atenes. Aquest fet va iniciar la segona guerra del Peloponès quant els tebans, el 431 aC van atacar Platees.

Els magistrats o generals dirigents de la confederació eren els beotarques, que se sap que eren en nombre d’onze al temps de la batalla de Delion (es creu que dos representants de Tebes i un per cada altra membre de la confederació); a Delion els beocis van rebutjar l’atac atenenc (424 aC). Tebes i la Confederació beòcia (en realitat un instrument de Tebes) foren absentes de la pau de Nícies (421 aC) i el 420 aC es van aliar a Esparta. El 413 aC els atenencs van atacar Tanagra a Beòcia i van ocupar la ciutat beòcia de Micaleso. El 405 aC, després de la Batalla d'Egospòtams, juntament amb els corintis van urgir a Esparta a eliminar Atenes i vendre tots els seus habitants com esclaus. Però Esparta va preferir instal·lar un govern aliat a Atenes i els exiliats atenencs, encapçalats per Trasibul, van trobar llavors auxili a Tebes i altres ciutats de Beòcia, sobretot per part del tebà Ismènies.

Quant el 397 aC el rei espartà Agesilau va creuar a Àsia per lluitar contra els perses els tebans van refusar d’ajudar-lo i van interrompre al rei quant estava fent un sacrifici religiós (a imitació d'Agamenó) ofensa que l’espartà no va oblidar. El sàtrapa persa Titraustes va enviar un delegat a Grècia (el rodi Timòcrates) que va repartir molts diners als dirigents de les ciutats, entre ells Andròclides, perquè fessin la guerra a Esparta, i abans de formar-se una coalició ja la guerra va esclatar entre Tebes i Esparta (inicialment Guerra Beòcia) quant en la disputa fronterera entre els Locris Opuntis i el focis, Tebes es va posar al costat dels primers (i va envair Fòcida) i Esparta dels segons (en revenja per l’ofensa a Agesilau). Lisandre, el cap espartà, va envair Beòcia però fou derrotat pels tebans a Haliartos (tardor del 395 aC). Pausànies, el rei agíada d'Esparta, es va retirar i fou desterrat (el va substituir Agesípolis I) i el rei proclida Agesilau va tornar a Esparta (394 aC). Corint, Atenes i Argos es van aliar a Tebes (mes tard a la guerra se li va dir Guerra de Corint perquè els combats van passar al seu territori). Els corintis foren derrotats pels espartans a rierol de Nemea, al sud de la ciutat (juliol del 394 aC) però els espartans foren derrotats pels perses a la batalla naval de Cnidos (agost del 394 aC) i dotzenes de ciutats es van separar de la seva aliança, però Agesilau va salvar la situació amb una victòria sobre els tebans a Queronea (agost del 393 aC) en la que nomes Orcomen, que era aliada d'Esparta i formava l’ala esquerra, fou derrotada, mentre el centre i la dreta espartana van arramblar als tebans que es van reagrupar al puig Helicó i van poder impedir l’avanç espartà però a costa de moltes baixes. La guerra de Corint va continuar els tres anys següents amb nombrosos combats al istme de Corint on els espartans van ocupar el port de Lequeó i la ciutat de Sició. Al esmentat port foren derrotats pels atenencs el 390 aC. El 387 aC la pau d'Antàlcides va posar fi a la guerra i va reconèixer la independència de totes les ciutats gregues (menys Lemnos, Imbros i Sciros que foren reconegudes a Atenes "com en temps antics"). Agesilau va vetar que Tebes podes exercir hegemonia sobre les ciutats de Beòcia. Les ciutats beòcies (Platees, Queronea, Tèspies o Thèspia, Tanagra, Queronea, Orcomen, Livàdia i Aliarte) van rebre governs oligàrquics hostils a Tebes i favorables a Esparta, una guarnició de la qual es va establir a Orcomen i un altra a Tèspies, per controlar Beòcia i Platees fou reconstruïda i posada sota influencia espartana (386 aC). El 382 aC quant el general espartà Fèbides anava cap a Acantos i Apol·lònia d'Il·líria que havien sol·licitat l’ajut d'Esparta en un conflicte local, va passar per Tebes on el cap opositor oligàrquic Leontiades li va demanar conquerir i establir una guarnició a Cadmea (la ciutadella de Tebes); els espartans van ocupar Cadmea amb ajut dels oligarques i van enderrocar al cap democràtic tebà Ismènies. Una guarnició tebana fou establerta a Cadmea i Leontiades va assolir el poder. Això fou vist a tota Grècia com una traïció espartana a Tebes i als termes de la pau del 387 aC. El govern espartà va haver de destituir del comandament al general Fèbides, però el general va restar a Cadmea, i molts ciutadans tebans es van refugiar a Atenes. Leontiades fou substituït per Arquies, que va governar fins el 379 aC quant una revolució dirigida per Pelòpides el va assassinar i els revolucionaris van expulsar als espartans i van prendre el poder. El 378 aC Tebes es va aliar amb Atenes contra Esparta. Els tebans van derrotar als espartans a Tegira (Beòcia, 375 aC) després del qual van restaurar la seva hegemonia regional, de la que nomes van quedar excloses Queronea i Orcomen; la pau entre Atenes i Esparta es va signar a la ciutat d'Esparta el 374 aC, però la guerra es va reiniciar l’any següent, any en el que els tebans van destruir Platees i van annexionar Tèspies (i a mes reclamaven Oropos). El 371 aC Epaminondes fou nomenat beotarca i poc després Atenes i Esparta van signar la pau (Pau de Càl·lies) l’estiu del mateix any, tractat que ratificava el del 374 aC i al que Tebes va refusar adherir fins que no es reconegués la seva hegemonia a Beòcia. Per forçar als tebans a signar, els espartans dirigits pel rei Cleombrot I, van marxar al nord i van ocupar el port de Creusis (al golf de Corint) i van acampar a la plana de Leuctres, prop de Tèspies, on es van presentar els tebans i es va lliurar batalla en la que els tebans (uns sis mil homes) van obtenir la victòria (els espartans eren vint-i-cinc mil) i Cleombrot va morir (juny o juliol del 371 aC). Fòcida, Èlide, Acaia i Tessàlia es van aliar a Tebes, però tot i així els altres estats grecs van ratificar el tractat de pau. Arcàdia va demanar l’aliança tebana contra Esparta a finals d’any. El 370 aC Tebes es va aliar a Argos i els tebans van envair el Peloponès. Sició fou ocupada i s’hi va establir un govern democràtic; els tebans van entrar a Arcàdia i el govern oligàrquic de Tegea fou enderrocat i la democràcia establerta. Els cantons del nord i est de Lacònia, pertanyents a Esparta, van passar a mans d’aliats de Tebes; els tebans van entrar a Messènia que es va fer independent (i es va fundar la ciutat de Mesene com a capital), però van fracassar a la ciutat d'Esparta. El 369 aC es va fundar a Arcàdia la ciutat de Megalòpolis que fou poblada amb els ciutadans de algunes ciutats arcàdies; en aquest any els tebans van ocupar Pelena i van devastar les regions de Trecene i Epidaure; van lluitar contra el tirà de Tessàlia Alexandre de Feres, combats en els que foren capturats els caps tebans Ismènies i Pelòpides. El 368 aC els tebans van tornar a atacar Esparta i el 366 aC Tessàlia; en aquest darrer territori van ser derrotats però l’any següent Epaminondes va vèncer i va obligar als tessalis a alliberar als tebans presoners (especialment Pelòpides i Ismènies); mentre un intent de pau mitjançant un congres a Delfos organitzat per Dionis de Siracusa i Ariobarzanes sàtrapa de Frígia, no va reeixir. El 367 aC els espartans van derrotar als arcàdis i argius a Medea (l’anomenada Victòria sense llàgrimes) i Epaminondes va tornar al Peloponès per tercera vegada; el 366 aC Epaminondes va ser a Acaia per unir aquesta regió amb Argos i Arcàdia contra Esparta; el 365 aC els tebans van construir una flota amb la que van ocupar Larimna a la Lòcrida. El 364 aC Epaminondes, va imposar a Perdicas III com a rei de Macedònia (enfront de Ptolomeu Alorita que fou executat) i va tornar a Tessàlia i va derrotar a Alexandre de Feres a Cinoscèfals; també Epaminondes van fer una expedició naval que va suposar que Bizanci, Rodes, Quios i Ceos deixaren l’aliança amb Atenes i passaren a la de Tebes, però això nomes va durar mentre les naus tebanes foren a aquestos llocs, doncs nomes sortir els partits proatenencs van recuperar el poder. Durant l’absència d'Epaminondes els oligarques que tenien el seu principal a Orcomen, van intentar un cop d’estat a Tebes que fou avortat i 300 conspiradors i ciutadans d'Orcomen foren executats; Orcomen fou atacada i destruïda i molts habitants assassinats o venuts com esclaus. El 363 aC Epaminondes va fer la seva quarta i darrera expedició al Peloponès; a Arcàdia la disputa era permanent entre Tegea (aliada de Tebes) i Mantinea (aliada darrerament a Esparta); Epaminondes va atacar Mantinea on hi havia forces espartanes i va derrotar la ciutat i els seus aliats (12 de juliol del 362 aC) victòria en la que va perdre la vida. La mort d'Epaminondes va suposar el final de l’hegemonia tebana a Grècia. Una pau a Arcàdia va establir poc després la partició entre els dos bàndols: Tegea i Megalòpolis i altres ciutats menors d’un costat, i Mantinea d’un altra. Tebes encara va conservar un cert prestigi per un temps però el 358 aC les ciutats de l’illa d'Eubea, que havia passat a domini tebà després de la batalla de Leuctres el 371 aC, es van revoltar; Tebes va enviar un exercit però els rebels van demanar ajut a Atenes amb el qual van rebutjar als tebans.

Un decret religiós del consell amfictiònic de Delfos va condemnar als espartans i focis, i aquestos darrers dirigits per Filomé i Onomarc van ocupar Delfos i es van apoderar del tresor sagrat. Això va fer aixecar una coalició contra Fòcida (356 aC), que van encapçalar Tebes (que no perdonava a Fòcida la seva sortida de la Lliga Beòcia) i Tessàlia. Això va ser el inici de l’anomenada Tercera Guerra Sagrada. El 346 aC Tebes va atacar Fòcida i va incendiar Aba; la guerra va acabar amb la intervenció de Filip de Macedònia que va destruir les ciutats de la Fòcida obligant al cap foci Felecos a rendir-se (346 aC); Filip va retornar a Beòcia la ciutat d'Orcomen i altres que s’havien separat; a la pau de Filocrates el 346 aC Fòcida fou exclosa de l’amfictionia, desmilitzaritzada (i les fortificacions destruïdes) i va haver de pagar 60 talents al any per tornar els tresors robats. El 339 aC, a la quarta Guerra Sagrada, Filip II de Macedònia va passar per les Termòpiles i va ocupar Elatea, a la frontera de Beòcia. Tebes que era aliada de Macedònia, va entrar llavors , gracies a l’oratòria de Demòstenes, a l’aliança atenenca (la Lliga Hel·lena) per fer front a l’hegemonia macedònia, per el qual les dues ciutats formarien un exercit conjunt que seria dirigit per Atenes per terra i alternativament per ambdues a la mar; Tebes pagaria un terç de les despeses i Atenes dos terços. La coalició fou derrotada per Filip a Queronea el 338 aC, i les ciutats gregues van esdevenir de fet dependencies de Macedònia. Tebes es va rendir i la Lliga Beòcia fou dissolta (Oropos fou transferida a Atenes); una guarnició macedònia es va establir a Cadmea i es va crear el govern dels Tres-cents, partidari de Filip. Orcomen i Platees foren restaurades i repoblades amb ciutadans enemics de Tebes. El 336 aC va morir Filip i el 335 aC els tebans antimacedonis es van revoltar al córrer el rumor de la mort del rei macedoni Alexandre (el gran), i van assetjar la guarnició macedònia i van demanar als grecs la rebel·lió general; Alexandre va anar des Il·líria i va exigir als rebels la submissió, i com que no la va obtenir va ocupar la ciutat i la va destruir; sis mil tebans van morir i la resta dels seus habitants (un trenta mil) foren fets esclaus, i el seu territori repartit entre les ciutats veïnes d'Orcomen, Platees i de la Fòcida i alguna altra. Nomes va restar en peu Cadmea, seu de la guarnició macedònia i la casa de Pindar. Durant els següents vint anys Tebes va restar despoblada fins que el 315 aC fou restaurada per Cassandre que hi va portar tebans exiliats i els seus descendents, operació en la que ve tenir el suport d'Atenes i altres estats de Grècia; a Cadmea va restar una guarnició lleial a Cassandre. El 293 aC Tebes va passar a mans de Demetri, que la va perdre, però la va recuperar el 290 aC.

Tebes va seguir l’historia de les ciutats gregues. Després de la caiguda de Corint el 146 aC el cònsol Mumius la va destruir segons Tit Livi, però probablement nomes va destruir les muralles. Feu costat a [[Mitridates VI Eupator] rei del Pont en la guerra contra Roma, per lo que Sul·la li va prendre la meitat del seu territori que va destinar al culte religiós en compensació per les destruccions dels temples d'Olímpia, Epidaur i Delfos. Mes tard les terres foren tornades a Tebes que ja no es va recuperar i era només un llogaret en temps d'August i de Tiberi (segons Estrabó). Al segle II Cadmea era deshabitada i la part baixa de la ciutat estava casi destruïda menys els temples. Al final del segle III i al segle IV va recuperar població degut a l’afluència de refugiats de les ciutats costeres.

El 1040 els tebans van lluitar contra els invasors búlgars però foren derrotats. El 1146 la ciutat fou incendiada pels normands de Sicília que van fer un gran botí. El 1166 fou visitada per Benjamí de Tudela i era una ciutat de certa importància amb una forta població de jueus (uns dos mil).

Fou ocupada pels almogavers que la van convertir en la seva capital després del 1311, i fou integrada aviat dins el ducat d'Atenes. El vicari general i l'arquebisbe del ducat residien a Tebes amb forta població catalana i el municipi era organitzat segons els costums de Barcelona i les consuetuds de Catalunya. L'infant Ferran de Mallorca fou empresonat al castell de Sant Omer que fou destruit pels catalans el 1331, el mateix any en que es va signar un tractat entre els almogavers i el senyor de Negroponte. El 1362 Roger de Lloria es va aixecar allí contra el lloctinent del vicari a Tebes Pere Despou. Roger va permetra l'establiment dels otormans a la ciutat (1363) pero els va expulsar el 1364 a precs del Papa. Una assamblea de dignataris catalans va donar lloc als anomenats Capitols de Tebes (1367), aprovats pel rei de Sicília, referits al bon estament dels ducats i al govern i la defensa dels castells. El Papa va reunir als delegats d'Europa a Tebes per una aliança contra els turcs (1373). El 1378 els catalans es van revoltar contra el vicari Lluís Frederic, però aquest els va sotmetre. Els navarresos de Joan d'Urtúbia van atacar la ciutat afavorits per la traició d'alguns habitants com misser Aner, Oliver Domingo, Juan Coromines i probablement el arquebisbe Simó Autamano. El assetjats van rebre ajut de Galceran de Peralta i del notari Pere Balter des Atenes pero aquestos foren derrotats i van caure presoners dels navarresos, i llavors la ciutat fou ocupada i saquejada; els catalans i grecs van fugir a Eubea i Atenes (maig a juny del any 1379). L'any següent (1380) Lluís Frederic va intentar recuperar la ciutat i Joan d'Urtúbia va demanar l'ajut i protecció als hospitalers. El 1388 va passar a la família florentina dels Acciajouli.

Mes tard sota domini otomà (des 1460), va quedar reduïda només a la ciutadella de Cadmea i algunes cases mes. No queda cap rastre de l’antiga ciutat i nomes s’han trobat algunes estàtues i fragments de les muralles.