Mísia (regió)
De Viquipèdia
La regió de Mísia fou un territori de la costa nord-oest de l'Àsia Menor, conegut primer com Troas o Tròade i després com a Frígia Hel·lespòntica. Limitava al nord amb Bitínia, a l'est amb Frígia, al sud amb Lídia i a l'oest amb la mar Egea.
Estasva divididsa en quatre regions principals:
- Mísia Major (Mysia Major, Μυσία η μεγάλη) amb capital a Pèrgam (coneguda també com a Mísia Pergamene (Mysia Pergamene, Μυσία ἡ Περγαμηνή). A més de les ciutats gregues d'Eòlia, estava dividida en dos dos districtes principals:
- Mísia Menor (Mysia Minor, Μυσία ἡ μικρἂ) es un dels districtes de la regió de Mísia, situat a la costa nord (Hel·lespont i Propòntida). Aquest districte es també anomenat Mísia Hel·lespòntica. Estava subdividia en tres distrcites:
- Morene
- Abrettene
- Apiane
[edita] Història
La regió fou part del regne de Lídia i fou incorporada al imperi persa el 546 aC. Heròdot parla del sàtrapa Mitròbates, assassinat per Oroetes, sàtrapa de Sardes (Sparda) vers el 520 aC. Sota Darios I el gran (521 aC-486 aC) i Xerxes I de Pèrsia (486 aC-465 aC) la dinastia de Megabazos va establir el seu domini a la satrapia.
Vers el 353 aC el sàtrapa Artabazos II i els seus cunyats Mentor i Memnó de Rodes, revoltats contra el rei, van haver de fugir a Macedònia i la satrapia va passar a Arsites (que podria ser un dels fills d'Ariobarzanes de Dascilios), i que la va governar fins el 334 aC. Arsites va lluitar a la batalla del Grànic el 334 aC i es va suïcidar després de la derrota; a aquesta batalla hi era també Memnó, que havia recuperat el favor reial, que va dirigir el contraatac persa però va morir súbitament el 333 aC i el comandament va passar als seus nebots Farnabazos i Timondes; el primer fou capturat a Kos però es va escapar i el 332 aC es va posar al servei dels grecs i fou comandant de la cavalleria que dirigia el futur diàdoc Èumenes de Cardia que era son cunyat; el segon va morir a Egipte el 333 aC. Alexandre el gran, després de la batalla de Grànic, va enviar al seu amic el general Parmeni a ocupar la capital de la satrapia, Dascilios, feina que va fer sense problemes. Artabazos II, juntament amb els seus fills, es va haver de rendir les seves forces a Hircània davant Alexandre el gran (330 aC) i es va passar a Alexandre, que el 329 aC el va nomenar sàtrapa de Bactriana on va exercir fins el 327 aC i es va retirar per l'edat.
Una branca menor dels Farnàbazides va governar el Regne del Pont com sobirans independents des el 302 aC.
El primer sàtrapa grec fou Cales (Kalas), que va lluitar contra els bitinis. El 323 aC el va succeir Demarcos i un any després Lleonat; ja mes tard va caure en mans d'Èumenes de Càrdia i el 321 aC fou nomenat Arrideu al que van seguir Ptolomeu (318 aC) i Fènix (313 aC); el 309 aC va quedar en mans d'Antígon el Borni que es va proclamar rei de Sardes el 306 aC.
Derrotat i mort Antígon per Seleuc I Nicàtor, l'Àsia Menor en general va passar al imperi selèucida i els sàtrapes foren oficials sense major rellevància ni poder i al cap de 25 anys va quedar en poder del Regne de Pèrgam, amb el qual va passar a Roma el 133 aC.
