Gingebre

De Viquipèdia

TINGUEU PACIÈNCIA

Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2007-08, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla.

Zingiber officinale

Estat de conservació

Segur

Classificació científica

Regne:	Plantae
Divisió:	Magnoliophyta
Classe:	Liliopsida
Ordre:	Zingiberales
Família:	Zingiberaceae
Subfamília:	Zingiberoideae
Tribu:	Zingibereae
Gènere:	Zingiber
Espècie:	Z. officinale

Nom binomial

Zingiber officinale
Rosc., 1807

El gingebre (Zingiber officinale) és una planta conreada originària de l'Índia de la qual s'utilitza el rizoma.

[edita] Introducció

La família zingiberàcie comprèn al voltant de mil espècies; aquesta família, és abundant sobretot en la zones més tropicals del sud est d’Àsia, sud d’Amèrica i d’Àfrica, algunes d’elles molt apreciades des de fa molt temps, per les seves propietats culinàries i medicinals.

[edita] Etimologia

El nom original prové del sànscrit “sringavera”; que vol dir, banya, que va passar al persa com “dzungebir” i a la vegada al grec com dziggibris, en llatí es converteix en zingiber i ja a la nostre llengua com a gingebre.

[edita] Ecologia

Distribució mundial

Es troba en tots el països càlids des de Nigèria fins a Jamaica. Xina i l'Índia son els principals productors seguit pel nord d’Austràlia, Hawaii i índia occidental, tot i que el gingebre cultivat a Jamaica es considera el millor.

Distribució en els països catalans

El gingebre no és una planta cultivable en aquestes zones, ja que no es troba en el clima adequat. Encara que es troba espontàniament en les zones muntanyoses de les províncies occidentals i centrals.

[edita] Habitat

Es una planta que creix en les zones tropicals del tot el mon.

[edita] Descripció

Forma vital (de Raunkjaer)

Segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer son geòfits perquè els meristemes es troben sota terra.

Mida i dimensions

Es tracta d’una planta herbàcia, perenne, que creix aproximadament 1m d’alçada.

Òrgans vegetatius

Forma i tipus de l’arrel.

Tubercle articulat, en forma de mà, que se li denomina rizomes. Es la part essencial de la planta, d’olor fort aromàtic, sabor agre i picant. Són de color cendrós por fora i blanc groguenc per dins. Creix horitzontalment en el sòl i es ramifica en un únic pla. Els seus gruixuts rizomes, dels quals normalment parteixen arrels tubulades, son rics en midó.

Morfologia, tipus i consistència de la tija.

La tija es simple.

Morfologia, textura i disposició de les fulles

Fulles en forma de llança, oblongades, disposades al llarg de la tija en dos línies paral·leles.Te fulles primes i afilades, de 15 a 20 cm de longitud.

Òrgans reproductors

Les flors poden ser solitàries o generalment apareixen en una inflorescència terminal cimosa, racemosa o capituliforme. Són generalment hermafrodites i bracteades, zigomorfes o asimètriques i presenten un periant doble i heteroclamidi, amb 3 peces sepaloides soldades en un tub i 3 peces petaloides més o menys connades. El que es característic en elles es la alta producció de nèctar; degut a que, la seva pol·linització es zoòfila, que la porten a terme les abelles, lepidòpters o finís i tot les aus.

[edita] Farmacologia

Part utilitzada (droga)

Part més utilitzada és el rizoma que correspon a l’arrel de la planta, pelada i sense suro. Els productes del gingebre es fan a partir de l’arrel fresca o dessecada del gingebre o del vapor de la destil·lació de l’oli. Composició química

Components bàsics

Àcids:: alfalinolènic, linoleic, ascòrbic, aspàrtic, capric, caprílic, gadoleic, glutamínic, mirístic, oleic, oxàlic (arrel).
shoagoles (arrel)
gingeral (arrel)
fibra (arrel)
olis essencials: ccitral, citronelal. Limoneno, canfeno, beta-bisolobeno, beta-cariofileno, beta- bisolobeno, beta- cariofileno, beta- bisabol, afa- farenseno, alfa- cadineno. Alfa-cadinol. B-felandreno, beta- farneseno, alfa-cadineno, alfa- cadinol, gama endesmol.

Aminoàcids: arginina, asparagina, histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, niacina, tionina, tirptofano, tripsina, valina (raiz)
minerals: alumini, bor, cromo, cobalt, manganès, fòsfor, silici, zinc

l'aroma és degut a una essència que conte els terpens següents: zingiberen (60%), zingiberol, cineol, felandren, citral i borneol. El gust acre i ardent del te prové dels fenols següents: gingerol, shogaol i zingeron. Sals minerals. Resina, 5 a 8% (principis picants).

Una vegada que el rizoma és tallat, els productes químics actius en la planta, tal com zingeberene, bisabolene, gingerol i shogoal, comencen a perdre potència. Les companyies herbaris del producte comercialitzen gingebre com extracta, tintura, càpsules, o olis, per impedir la pèrdua de aquests productes químics.

[edita] Us medicinal

Antiemètic i antimareig

El gingebre en pols ha estat comparat amb drogues estàndards emprades en combatre el mareig i les nàusees. Diverses proves han demostrat els requeriment antihemètic postoperatiu, era baix en els pacients als qui s’administrava gingebre. El gingebre es un profilàctic antihemétic prometedor i efectiu, el qual deu ser especialment útil en casos de cirurgia. S’ha demostrat que el gingebre es efectiu en reduir la nàusea i el vòmit.

Antiinflamatori (Reumatisme)

Un estudi danès ha trobat que el consum de gingebre significativament alleugeu el dolor associat a la artritis reumàtica, osteoporosis, i pacients amb desordres musculars.

Altres estudis han produït similars resultats, on els pacients van determinar que el gingebre produeix millor alleugeriment del dolor, hinchazón i estirament que la administració de drogues antiinflamatòria no-esteroidal.

Els olis trobats en el gingebre, han estat identificats com compostos actius els quals son inhibidors de la biosíntesis de prostaglandines, les quals en una situació de sobreabasteciment causaria inflamació.

antiulcerós

Protegeix la creació de úlceres digestives.

Antiagregant plaquetari sistema circulatori

S’ha trobat que el gingebre es beneficiós per la reducció de l'agregació plaquetària, que pot porta a la degradació de les artèries coronaries. El gingebre ha mostrat ser antihipercolesterolèmic. També es va demostrar que el gingebre inhibeix la biosíntesis de colesterol en el fetge.

Antioxidant

El gingebre té propietats antioxidants.

[edita] Precaucions

El gingebre pot ajudar a alleujar les nàusees de l'embaràs, però en quantitats elevades, pot provocar l’avortament. Més de 6g poden accionar problemes gàstrics (interfereix en la digestió de ferro i les vitamines liposolubles) i possibles ulceres. També pot alterar el temps de coagulació. Per això cal consultar amb un especialista abans de la seva utilització.

[edita] Origen

Les ambaixades comercials del rei persa Darios II (segle V aC) van portar aquesta espècie que era molt utilitzada pels hindús. Va ser portada a la mediterrània, al segle I pels fenicis i ja es coneixia a Egipte, Grècia i Roma. Al segle II , el gingebre apareix en una relació d’importacions fetes a Alexandria , procedent del Mar Roig que estaven subjectes a drets de duana per Roma. Després del pebre, el gingebre era la segona espècia en ordre de preferència dels romans.

El gingebre va arribar a França i Alemanya durant el segle IX, i una mica mes tard va arribar a Anglaterra, on en el segle XI era ja ben conegut. Els portuguesos el van introduir a l’Àfrica, i els espanyols el van portar a les Antilles.