Elagàbal

De Viquipèdia

Elagàbal

Nom popular	Elagàbal o Heliogàbal
Nom de naixement	VARIVS AVITVS BASSIANVS MARCVS AVRELIVS ANTONINVS ELAGABALVS
Nom imperial	IMPERATOR MARCVS AVRELIVS ANTONINVS PIVS FELIX AVGVSTVS
Començament del regnat	juny de l'any 218
Fi del regnat	any 222
Predecessor	Macrí
Successor	Alexandre Sever

Elagàbal o, ocasionalment, Heliogàbal (Roma c.203 – 11 de març de 222 a Roma) nascut Varius Avitus Bassus i també conegut amb el nom de Varius Avitus Bassianus Marcus Antoninus, fou un emperador romà de la dinastia Severa (o dels Severs) que va regnar del 218 fins el 222. Elagàbal va ser, i encara, és una de les figures més polèmiques de l'Imperi Romà. Mentre va regnar va deixar clar el seu poc respecte per la tradició religiosa de Roma i els tabús sexuals de l'època. El seu nom és una forma llatinitzada de la deïtat semítica El-Gabal, manifestació del déu semític El. Va substituir Júpiter, cap del panteó romà, per un nou déu anomenat “Deus Sol Invictus”, que en llatí vol dir “El Déu sol invicte”. Elagàbal va forçar els magistrats romans a participar en el culte del Sol Invictus, el qual ell mateix dirigia.

Va prendre una verge vestal d'esposa i deia obertament que el seu interés en els homes era quelcom més que un passatemps ocasional, com havia estat el cas d'emperadors anteriors. Així doncs, Elagàbal es va guanyar la mala reputació de ser excèntric, decadent i fanàtic. Aquesta propaganda va perviure en el temps i com a conseqüència es va convertir en un dels emperadors romans més diabolitzats pels primers historiadors del cristianisme, i més endavant, esdevingué un heroi del moviment decadentista de finals del segle XIX. Siguin reals o exagerats, els escàndols que envolten la seva figura sovint el fan meritori de ser inclòs en la llista dels “emperadors folls”.

Taula de continguts

1 Família
2 Ascens al poder
3 Regne imperial
4 Després de la seva mort
- 4.1 Fonts de poca veracitat
- 4.2 Influència cultural
5 Vegeu també
6 Enllaços externs

[edita] Família

Denari amb l'efígie d'Elagàbal

Els pares d'Elagàbal eren Sextus Varius Marcellus i Júlia Soemias Bassiana. El seu pare, havent començat essent membre de l'orde dels cavallers (equites), era senador. La seva àvia Júlia Mesa era vídua del cònsol Julius Avitus, germana de Júlia Domna i la cunyada de l'emperador Septimi Sever. Júlia Soemias era cosina de Caracal·la. Entre d'altres dels seus parents cèlebres estaven la seva tieta Júlia Avita Mamea i el seu oncle Gessi Marcià, i el seu fill Alexandre Sever. La família d'Elagàbal heretava per dret el sacerdoci del déu del sol El-Gabal, del qual Elagàbal esdevingué el gran sacerdot a Emesa (Homs avui en dia), a Síria. El nom de l'emperador és la forma llatina d'aquest déu semita, El-Gabal. El nom originalment feia referència a la deïtat patrona del seu lloc de naixement, Emesa. “El” és el nom del déu semita més important, mentre que Gabal vol dir muntanya (com a comparació, vegeu la paraula hebrea gevul i l'àrab jebel), i n'era la seva manifestació terrenal a Emesa. El déu va esdevenir per equivocació un déu solar per la proximitat del nom amb la paraula grega helios (sol), del qual en va sortir la variant Heliogàbal. Els grans sacerdots de l'antiguitat s'identificaven amb el déu a qui servien, d'aquí el nom.

[edita] Ascens al poder

Quan l'emperador Macrí va pujar al poder va enviar Júlia Mesa, amb les seves dues filles i el seu nét gran, Elagàbal, a la seva residència d'Emesa, a Síria. Allà hi va iniciar una conspiració amb l'ajuda del seu conseller eunuc, i tutor d'Elagàbal, Gannys, per fer caure Macrí. Amb aquesta intenció, va decidir fer Elagàbal l'emperador romà. Ell i la seva mare es van fer còmplices del pla i anunciaren (falsament) que ell era el fill il·legítim de Caracal·la. Júlia Mesa només va necessitar donar mostres de la seva riquesa a la III Legió Gàl·lica per tal que juressin lleialtat al seu nét. Al sortir el sol el 16 de maig del 218, P. Valeri Comazó Eutiquià, comandant de la legió, el va declarar emperador. Va prendre els noms de Caracal·la, Marcus Aurelius Antoninus, per tal de donar legitimitat a l'esdeveniment. Macrí va enviar cartes al Senat denunciant Elagàbal com un Fals Antoní i assegurant que estava boig. Ambdós cònsols i altres magistrats superiors del govern romà, incloent-hi un pretorià, el varen condemnar, i tot seguidament varen declarar la guerra a Elagàbal i Júlia Mesa. Macrí i el seu fill, afeblits per la deserció de la II Legió Pàrtica, que Júlia Mesa havia aconseguit amb suborns i promeses, varen ser vençuts el 8 de juny del 218 prop d'Antioquia per les tropes comandandes per Gannys. Macrí va fugir a Itàlia disfressat de missatger. Fou fet presoner prop de Calcedònia i més tard executat a la Capadòcia. El seu fill Diadumenià, que havia estat enviat a la cort de l'Imperi Part per la seva seguretat, va ser capturat i executat a Zeugma. Elagàbal va declarar la data de la seva victòria a Antioquia el començament del seu regne i va prendre el títol d'emperador sense el previ aprovament del Senat, el qual violava la tradició romana però, de totes formes, havia esdevingut una pràctica comú entre els emperadors del segle III. Es van enviar cartes de reconciliació per amnistiar els implicats en la guerra, el Senat inclós, i per reconèixer la llei. Va condemnar la figura del seu predecessor en epístoles: “va emprendre la decisió de degradar la meva edat fent emperador el seu fill de cinc anys”. Els senadors respongueren reconeixent-lo emperador i acceptant que era fill de Caracal·la. Tant Caracal·la com Júlia Domna varen ser divinitzats pel Senat, i ambdues Júlia Mesa i Júlia Soemias, elevades a la categoria d'Augustes. En canvi, Macrí i Diadumenià varen patir un destí contrari.

[edita] Regne imperial

Alma-Tadema, Les roses d'Elagàbal (1888)

Elagàbal i el seu seguici varen passar l'hivern del 218 a Bitínia, a la Nicomèdia, on les creences religioses que mantenia el nou emperador van manifestar-se com el problema que eren per primer cop. Els ciutadans romans de la província no aprovaven la seva pràctica, i Gannys va ser mort mentre comandava la repressió dels avalots. La Historia Augusta de fet suggereix que Gannys va morir a mans del propi Elagàbal perquè l'estava obligant a viure amb “temperament i prudència”. Amb l'objectiu d'acostumar els romans amb la idea de tenir un sacerdot oriental d'emperador, Júlia Mesa va enviar un llenç pintat d'Elagàbal vestit amb robes sacerdotals a Roma per que fos penjat sobre una estàtua de la deessa Victòria a l'edifici del Senat. Això va posar els senadors en la incòmoda situació d'estar fent ofrenes a l'emperador cada cop que les feien a la dessa Victòria. Elagàbal es va haver d'estar més temps del compte a Àsia Menor perquè va haver de sufocar les revoltes causades per la III Legió Gàl·lica, comandada pel senador Ver, i la IV Escítica, sota el comandament de Gel·li Màxim. Quan el seu seguici finalment va arribar a Roma la tardor del 219, Comazó i els altres aliats de Júlia Mesa i Elagàbal van rebre posicions de confiança còmodes i lucratives, el qual va enfurir els altres senadors, que no els consideraven gens respectables. Comazó va ser prefecte de Roma tres cops, i senador dos més. Cert oficial, del nom del qual només en resta el final, ...atus va passar el Cursus Honorum en diverses posicions elevades, incloent-hi la de cònsol. Elagàbal no només va intentar fer que el seu amant Hièrcoles fos anomenat Cèsar, sinó que un altre presumpte amant seu, Zòtic, va rebre el càrrec de cubiculari. Pel que fa a la seva promesa d'amnistiar els anteriors líders romans, la va respectar, amb l'excepció del jurista Ulpià, que va ser exiliat. La relació que Elagàbal mantenia amb Júlia Mesa i Júlia Soemias al començament era sòlida. La seva mare i la seva àvia foren les primeres dones en ser admeses al senat, i ambdues varen rebre títols de senadores: Soemias sota el títol ja establert de Clarissima i Mesa el menys ortodox de Mater Castrorum et Senatus. Júlia Mesa va intentar mantenir-se en l'ombra del poder, però Elagàbal va demostrar ser massa indendent i impossible de controlar.

[edita] Religió

Des del regne de Septimi Sever, el culte al sol havia esdevingut popular en tot l'Imperi. Elagàbal, doncs, ho veié com una gran oportunitat de fer el seu déu, El-Gabal, la deïtat suprema del panteó romá. El-Gabal, reanomenat Deus Sol Invictus, o “Déu, el Sol Invicte”, tenia preferència per sobre fins i tot de Júpiter. Per simbolitzar la unió entre les dues religions, Elagàbal va donar en diverses ocasions Astarte, Minerva, Urània o qualsevol combinació d'aquestes tres a El-Gabal com a esposes. Ell es va casar amb la verge vestal Aquília Severa, el qual va provocar un gran aldarull. Ell deia que li donaria “fills divins”. Va fer construir un temple a Roma, a la cara oriental del Palatí, per allotjar-hi El-Gabal, un meteorit cònic de color negre. Avui en dia els fonaments encara són visibles. Per tal d'esdevenir el gran sacerdot del culte, Elagàbal es va fer circumcidar. Herodià en els seus escrits relata que Elagàbal obligava els senadors a oberservar-lo mentre ballava al voltant de l'altar d'El-Gabal al so dels timbals i que cada solstici d'estiu esdevenia un gran i pompós festival del nou déu, que resultava molt popular entre les masses ja que s'hi distribuïa menjar.

[edita] Polèmica pel que fa a la seva sexualitat

Bust d'Elagàbal

L'orientació sexual d'Elagàbal i la seva identitat de gènere han estat objecte de molta especulació i debat. L'emperador es va casar amb cinc dones (de les quals es va divorciar més tard), tres de les quals ens són conegudes. La primera va ser Júlia Cornelia Paula; la segona la verge vestal Júlia Aquilia Severa, el qual va ser un gran escàndol donat que la llei romana dictaminava que les vestals havien de romandre verges, i aquelles que haguessin mantingut relacions sexuals havien de ser colgades vives sota terra. En menys d'un any la va abandonar i es va casar amb Ànnia Fàustia, descendent de Marc Aureli, i vídua d'un home que ell havia manat executar feia poc. A finals d'any havia tornat amb Severa, però segons el seu contemporani, l'historiador Cassi Dió, la seva relació més estable havia estat amb el portador del seu carro, un esclau ros de Cària anomenat Hièrocles, al qual anomenava el seu marit. Dio també escrigué que Elagàbal tenia la costum de “restar dempeus al costat de la porta de la seva habitació del palau, tal com fan les prostitutes, i fer ballar la cortina, que penjava d'anelles daurades, mentre seduïa amb una veu suau i suggerent a aquells que passaven per davant”. Herodià també parla de la seva costum de realçar la seva bellesa natural amb ingents quantitats de maquillatge. Alguns escriptors moderns han especulat que Elagàbal probablement posseïa una identitat transsexual. S'ha dit d'ell que li agradava que l'anomenessin l'”amant, l'esposa, la reina d'Hièrocles”, i que va prometre la meitat de l'Imperi Romà a aquell metge que fos capaç de donar-li genitals femenins.

[edita] Caiguda

El seu excentricisme, especialment el fet de forçar els altres a participar en el nou culte, donaren a Júlia Mesa la convicció que tant ell com la seva mare, Júlia Soemias, qui l'havia iniciat en les seves pràctiques religioses, havien de ser trets d'escena. Va decidir emprar aquest cop la seva altra filla Júlia Avita Mamea i el seu fill de tretze anys, Alexandre Sever, com alternatives al tron. Mesa i Mamea varen convéncer Elagàbal de fer Alexandre el seu successor, però Elagàbal en lloc d'això va manar que l'executessin, cosa que mai va arribar a passar ja que Mesa i Mamea havien subornat la guàrdia pretoriana abans de rebre les ordres de l'emperador. Elagàbal i la seva mare, Júlia Soemias, varen ser assassinats pels pretorians (segons la Historia Augusta, a la latrina de l'emperador) l'11 de març del 222, i els seus cossos arrossegats pels carrers de Roma fins ser llençats a la Cloaca Maxima, i finalment al Tíber.

[edita] Després de la seva mort

[edita] Fonts de poca veracitat

Un cop mort, els edictes religiosos d'Elagàbal varen ser suprimits i El-Gabal va ser retornat a Emesa. Les dones perderen el dret d'atendre reunions del Senat, i es va instuir la política de realitzar damnatio memoriae sobre la seva persona. Va començar una campanya de propaganda negra sobre Elagàbal, pel que sembla iniciada per Júlia Avitus Mamea. Moltes històries fals i denigrants van començar a circular sobre ell, i les seves excentricitats es van exagerar. La més famosa d'aquetes, immortalitzada pel quadre del segle XIX “Les roses d'Heliogàbal”, era que tenia el costum d'ofegar els seus convidats fins matar-los amb una pluja de pètals de rosa. També es deia que Elagàbal a vegades feia que torturessin un esclau en un “brau de llautó” per entretenir els seus convidats al sopar. La famosa Historia Augusta és la font principal de la major part de les històries sobre la decadència de l'emperador, però les recerques acadèmiques posteriors han demostrat que no és pas fiable. Tot i que es basa en la seva part de veritat, la idea que era transsexual és força dubtosa. Molts dels seus contemporanis tenien la impressió que només sentia desig pels homes, el qual s'ha citat com un factor de la seva caiguda. Algunes fonts més versemblants que la Historia Augusta, com els testimonis de Dio i Herodià, suggereixen que era homosexual, però no se sap fins a quin punt, i res és verificable avui en dia. El seu fanatisme religiós sembla ser verídic, i no és sol debatre.

Asos amb l'efígie d'Elagàbal

[edita] Influència cultural

Degut a aquestes històries que se'n contaven, Elagàbal va esdevenir una mena d'heroi per al moviment decadentista de finals del segle XIX i tombant del segle XX. Així doncs, apareix en moltes pintures i poemes com l'epítom de l'esteta amoral. La seva vida i caracterització ha inspirat moltes obres de renom, incloent-hi:

Una cançó a l'òpera Els pirates de Penzance de Gilbert and Sullivan, en la qual un personatge presumeix de ser capaç de “citar en dístics elegíacs tots els crims d'Heliogàbal”.
La pintura “Les roses d'Heliogàbal” (1888), del pintor anglo-holandès Sir Lawrence Alma-Tadema.
Una col·lecció de poemes de l'alemany Stefan George, que va titular Algabal (1892-1919)
La pintura Heliogàbal, gran sacerdot del sol del decadentista anglès Simeon Solomon.
La novel·la L'agonia, de 1889, de l'autor francès Jean Lombard.
La novel·la El déu del Sol, de 1904, de l'escriptor anglès Arthur Westcott.
La novel·la La muntanya de llum, de 1905, de l'escriptor neerlandès Louis Couperus.
La pel·lícula muda Héliogabale (1909), del director francès André Calmettes.
Una biografia, The amazing emperor Heliogabalus (1911), de l'escriptor John Stuart Hay.
El curt mut Héliogabale, ou l'orgie romaine (1911) del director francès Louis Feuillade.
L'assaig Heliogàbal o l'anarquista coronat (1934) del surrealista francès Antonin Artaud.
La novel·la Family Favourites de 1960, de l'anglo-argentí Alfred Duggan.
La novel·la Fill del sol, (1966) de Lance Horner i Kyle Onstott.
Una peça orquestral: Heliogabalus Imperator de 1972, de Hans Werner Henze.
És mencionat a la novel·la Esmorzar de campions del nordamericà Kurt Vonnegut (1973).
Se'n fa menció a la novel·la Guds ord fra landet de Peter Laugesen (1974)
L'àlbum Eliogabalus (1990) del grup Devil Doll
El còmic Being an account of the life and death of the Emperor Heliogabalus de Neil Gaiman
El nom del grup experimental francès Héliogabale.
Una cançó del músic Momus en el seu àlbum Folktronic de 2001.
La novel·la Super-Eliogabalo de l'escriptor italià Alberto Arbasino (de 1969)