Aïda
De Viquipèdia
| Aïda | |
 L'Escena Triomfal del segon acte. Producció d'Aïda per la companyia Opera Pacific, l'any 2006 |
|
| Títol original: | Aida |
| Llengua original: | italià |
| Música: | Giuseppe Verdi |
| Llibret: | Antonio Ghislanzoni |
| Font literària: | argument escrit per l'egiptòleg francès Auguste Mariette |
| Actes: | quatre |
| Estrena: | 24 de desembre de 1871 |
| Teatre: | Khedivial Opera House de El Caire |
| Estrena Liceu: | 25 de febrer de 1877 |
|
Personatges:
|
|
|
|
Aïda és una òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi escrita a partir d'un llibret italià d'Antonio Ghislanzoni, basat en un argument escrit per l'egiptòleg francès Auguste Mariette. És l'òpera que més vegades s'ha representat al Liceu amb 442 representacions.
Va ser el resultat d'un encàrrec d'Ismail Pasha, governador d'Egipte, a Verdi per 150.000 de francs. Tot i que havia de ser estrenada el gener del 1871, el públic no va poder-la veure per primera vegada fins el 24 de desembre d’aquell mateix any a la Khedivial Opera House del Caire. La Guerra Francoprussiana va ser la causa d’aquest ajornament. Aïda va ser rebuda amb una gran acceptació pel públic i, de fet, continua essent un clàssic dels repertoris operístics.
Taula de continguts |
[edita] Argument
Aïda, una princesa etíop, és capturada i duta com a esclava a Egipte. Un comandament militar, Radames, es debat entre el seu amor per ella i la seva lleialtat al faraó. Per complicar la trama, la filla del faraó, Amneris, està enamorada d'ell, que no la correspon.
[edita] Acte I
[edita] Quadre 1
Una sala del palau reial, a Memfis. Després d'un breu preludi, el Gran Sacerdot Ramfis confessa al jove capità Radamès que l'exèrcit etíop es disposa a envair la vall del Nil i amenaça Tebes. També li diu que la deessa Isis ja ha designat aquell que comandarà l'exèrcit egipci per aturar l'enemic. En restar sol, Radamès somia a ser el cap i vèncer l'agressor. Així podrà, també, demanar en recompensa Aïda, l'esclava etíop d'Amneris, filla del faraó. Radamès estima secretament Aïda, però ignora que aquesta és filla del rei d'Etiòpia, Amonasro. Enamorada de Radamès, entra Amneris, seguida d'Aïda. Davant el rubor d'aquesta en veure Radamès, Amneris endevina el sentiment que existeix entre els dos joves. Gelosa, pregunta a la seua esclava per conèixer la veritat, i després l'amenaça. Un missatger duu una terrible notícia: la ciutat sagrada de Tebes es troba amenaçada per l'exèrcit etíop, comandat pel temible Amonasro. "Mon pare!" crida Aïda, però ningú no la sent enmig del trasbals. D'acord amb l'elecció de la deessa Isis, el rei designa Radamès per dirigir l'exèrcit egipci. Amneris clama a Radamès que torne vencedor, crit repetit per tots els presents, incloent-hi Aïda. En restar a soles, aquesta es reprotxa a si mateixa d'haver desitjat la victòria de Radamès, sinònim de desfeta per a son pare i per a la seua pàtria.
[edita] Quadre 2
El temple de Vulcà, a Memfis. Després dels càntics i danses dels sacerdots i les sacerdotesses, Ramfis invoca el déu Ptah i lliura solemnement a Radamès el gladius sagrat, emblema del seu comandament.
[edita] Acte II
[edita] Quadre 1
Els apartaments d'Amneris, a Tebes. Als seus apartaments, Amneris espera amb impaciència el retorn de Radamès. Ni tan sols la dansa dels petits esclaus moros aconsegueix distreure-la dels seus pensaments. La seua gelosia reviscola amb l'aparició d'Aïda. Volent esbrinar si vertaderament la seua esclava estima Radamès, li anuncia brutalment la mort d'aquest. La desesperació d'Aïda és eloqüent. Amneris li revela llavors que es tractava d'una mentida, Radamès és viu, i després deixa esclatar la seua fúria davant l'alegria de l'esclava. L'eco llunyà d'una fanfàrria de trompetes, anunciant el retorn de l'exèrcit egipci, posa fi a l'enfrontament entre les dues dones.
[edita] Quadre 2
La gran plaça de Tebes. El poble saluda calorosament l'arribada del sobirà acompanyat d'Amneris, Ramfis i Aïda. Precedides per les trompetes, les tropes egípcies desfilen davant del rei. La desfilada acaba amb l'arribada de Radamès, portat en triomf. El rei ret homenatge al salvador de la pàtria i es compromet a complir els seus desitjos. Radamès, primer de tot, demana que siguen duts els presoners. Aïda reconeix son pare entre els captius. A mitja veu, Amonasro li ordena que no revele la seua identitat, i després implora la clemència dels vencedors. Rep l'ajuda de Radamès, qui demana l'alliberament dels presoners. Complint la seua promesa, el rei allibera els captius, malgrat l'advertiment de Ramfis, i concedeix la mà de la seua filla al cap victoriós. Alhora que Amneris deixa esclatar la seua joia, Radamès i Aïda es mostren desesperats, mentre que Amonasro rumia la seua venjança.
[edita] Acte III
La ribera del Nil, prop del temple d'Isis. Acompanyada de Ramfis, Amneris ve a invocar la protecció de la deessa Isis davant les seues esposalles amb Radamès. Ella penetra al temple, seguida del gran sacerdot. Per altra banda, Aïda espera Radamès, qui l'ha citada al mateix lloc. Aïda evoca amb nostàlgia els records del seu país natal, quan és interrompuda per l'arribada d'Amonasro, que s'ha assabentat del secret de la seua filla i pretèn treure'n profit. En efecte, els etíops han reiniciat el combat i es disposen a enfrontar-se de nou a l'exèrcit egipci conduït per Radamès. Atiant la gelosia d'Aïda, tot i fent-li somiar amb el retorn a la pàtria, Amonasro intenta convèncer la seua filla d'utilitzar la seua influència sobre Radamès perquè aquest revele la ruta que seguirà el seu exèrcit. Davant el refús horroritzat d'Aïda, Amonasro maleïx la seua filla, renega d'ella i la qualifica d'esclava dels faraons. Angoixada, Aïda acaba cedint-hi. En sentir l'arribada de Radamès, Amonasro s'amaga. Radamès renovella les seues declaracions d'amor i Aïda li demana de fugir amb ella a Etiòpia. Davant els dubtes de Radamès, Aïda li declara fredament que ell no l'estima, que ell ha d'unir-se a Amneris! Aleshores, oblidant la seua pàtria i el seu deure, Radamès decideix seguir Aïda. Fingint temor, Aïda li pregunta quin camí prendre per evitar l'exèrcit egipci. Caient al parany, Radamès indica que les tropes egípcies passaran pels congostos de Napata. Sortint del seu amagatall, des del qual ho ha escoltat tot, Amonasro revela la seua vertadera identitat a un Radamès estupefacte. Amneris, qui també ha sorprès la conversa, acusa Radamès de traïció. Amonasro es precipita a apunyalar-la, però Radamès li ho impedeix i, després d'haver cobert la fugida d'Aïda i de son pare, es lliura a Ramfis.
[edita] Acte IV
[edita] Quadre 1
Una sala del palau reial de Memfis. Amneris tem per la vida de Radamès, a qui encara estima malgrat la seua traïció. Fa portar el presoner i li promet d'obtenir la seua clemència si ell justifica el seu capteniment i es compromet a no reveure mai més Aïda. Radamès hi refusa, i els guàrdies el condueixen al soterrani on serà jutjat pels sacerdots. Una vegada sola, Amneris escolta la veu de Ramfis demanar, per tres vegades, una disculpa a l'acusat. Havent servat silenci, Radamès és condemnat a mort, aparedat viu a la cripta, càstig reservat als traïdors. Després d'haver suplicat en va als sacerdots, Amneris els maleïx abans de sortir desesperada.
[edita] Quadre 2
L'interior del temple de Vulcà i la cripta. Radamès lamenta la seua sort. No tornarà mai més a veure Aïda. De sobte, un gemec crida la seua atenció. És Aïda, qui s'ha introduït a la cripta per morir-hi amb l'home a qui estima. Aïda i Radamès uneixen les seues veus en un darrer duo d'amor, mentre que Amneris implora la pau eterna per a Radamès, enmig d'un cor de lloances adreçades al déu Ptah.
[edita] Vegeu també
| Òperes de Giuseppe Verdi Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un Giorno di Regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La Traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893) |
