Maurici Serrahima
De Wikipedia, la enciclopedia libre
Maurici Serrahima i Bofill (Barcelona, 1902 - 1979) fue un político y escritor español, hijo del abogado Lluís Serrahima i Camín y hermano del atleta Joan Serrahima i Bofill.
Se licenció en Derecho en la Universidad de Barcelona, colaboró con el diario El Matí, y fue uno de los fundadores de Unió Democràtica de Catalunya. Durante la Guerra Civil, junto con Josep Maria Trias i Peitx continuó la tarea de Lluís Vila i d'Abadal en la ayuda a los sacerdotes perseguidos en territorio republicano, y contactó con el cardenal Francisco Vidal y Barraquer. Se exilió en 1939 al terminar la guerra, pero volvió en 1940 y fue miembro de la formación clandestina Consell Nacional de la Democràcia Catalana, una agrupación de partidos políticos creada en el interior de Cataluña en 1945. Después se dedicó a la resistencia cultural, colaboró en las revistas Ariel y Serra d'Or. También colaboró al nacimiento de la Nova Cançó y en 1977 fue nombrado senador por designación real, integrándose el en grupo parlamentario Entesa dels Catalans.
Tabla de contenidos |
[editar] Obras
[editar] Poesía
- Sonets dels temps difícils (1946)
[editar] Narrativa
- El principi de Felip Lafont (1935)
- El seductor devot (1937)
- Petit món enfebrat (1947)
- Després (1951)
- Estimat Senyor Fiscal (1955)
[editar] Ensayo
- Assaigs sobre la novel·la (1934)
- Joan Maragall (1938)
- Un advocat del segle XIX (1951)
- La crisi de la ficció (1965)
- Sobre llegir i escriure (1966)
- Dotze mestres (1972)
- Marcel Proust (1971)
- Realitat de Catalunya (1969) respuesta a Julián Marías
- El fet de creure (1967)
- Coneixences (1976)