Maurici Serrahima i Bofill
De Viquipèdia
Maurici Serrahima i Bofill (Barcelona, 1902-1979) fou un polític i escriptor català, fill de l'advocat Lluís Serrahima i Camín i germà de l'atleta Joan Serrahima i Bofill. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, col·laborà al diari El Matí, i fou un dels fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya. Durant la guerra civil espanyola, juntament amb Josep Maria Trias i Peitx va continuar la tasca de Lluís Vila i d'Abadal en l'ajut als sacerdots perseguits en territori republicà, i contactà amb el cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer. S'exilià el 1939, però va tornar el 1940 i fou membre del Consell Nacional de la Democràcia Catalana el 1944. Després es dedicà a la resistència cultural, col·laborà a les revistes Ariel i Serra d'Or. També col·laborà al naixement de la Nova Cançó i el 1977 fou nomenat senador per designació reial.
Taula de continguts |
[edita] Obres
[edita] Poesies
- Sonets dels temps difícils (1946)
[edita] Narracions
- El principi de Felip Lafont (1935)
- El seductor devot (1937)
- Petit món enfebrat (1947)
- Després (1951)
- Estimat Senyor Fiscal (1955)
[edita] Assaigs
- Assaigs sobre la novel·la (1934)
- Joan Maragall (1938)
- Un advocat del segle XIX (1951)
- La crisi de la ficció (1965)
- Sobre llegir i escriure (1966)
- Dotze mestres (1972)
- Marcel Proust (1971)
- Realitat de Catalunya (1969) resposta a Julián Marías
- El fet de creure (1967)
- Coneixences (1976)
