Revolució Bolivariana
De Viquipèdia
La Revolució Bolivariana és el procés revolucionari democràtic que té lloc a Veneçuela des de 1998.
Amb l'arribada a la presidència del país d'Hugo Chávez l'Assemblea Nacional Constituent escollida a tal efecte redacta la Constitució de 1999 que dóna lloc a la Cinquena República.
Taula de continguts |
[edita] Constitució Bolivariana i Revolució
Es tracta d'una constitució democràtica que estableix àmplies garanties en la protecció dels Drets Humans, que reafirma el caràcter públic de Petrolis de Venezuela (PDVSA, principal empresa petrolera estatal), que permet l'adopció de polítiques econòmiques de tots els signes i que garanteix i amplia els drets socials i polítics, inclosos els drets ambientals, els dels pobles indígenes i les reivindicacions del moviment feminista. Així mateix introdueix innovadors mecanismes de democràcia participativa.
Inspirada en la doctrina del pare de la independència, Simón Bolívar, i dels herois nacionals del segle XIX, el mestre Simón Rodríguez i el militar camperol Ezequiel Zamora, així com pels moviments progressistes llatinoamericans de final del segle XX, la Revolució Bolivariana ha canviat la política del país tant a nivell internacional (apostant fortament per la participació en organismes multilaterals com la Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), la Comunitat Andina de Nacions (CAN), l'Organització d'Estats Americans (OEA), l'Organització de les Nacions Unides (ONU), el Moviment de Països No Alineats o el MERCOSUR); com a nivell intern, especialment a partir de 2003 amb l'adpció d'un seguit de programes socials de suport a les classes més desafavorides de la població anomenats Missions bolivarianes.
[edita] Efectes socials
- Vegeu: Missions bolivarianes
[edita] Suports
Els partidaris de la Revolució Bolivariana (prop d'una desena de partits polítics progressistes veneçolans, des de part de l'extrema esquerra, fins a part de la socialdemocràcia, passant per comunistes, socialistes; determinats moviments socials, una de les dues principals centrals sindicals (la UNT), les comunitats veïnals dels barris pobres, una part important de l'església de base i, especialment, l'amplia majoria dels votants en la desena d'eleccions celebrades des de 1998) en destaquen el caràcter democràtic (amb eleccions avalades per observadors internacionals i llibertat de premsa absoluta), el fet que s'ha atorgat drets civils i polítics (per exemple el dret de vot) i socials (per exemple l'atenció mèdica bàsica o l'alfabetització) a milions de persones que, fins llavors, n'estaven excloses.
A nivell internacional la Revolució Bolivariana rep el suport entusiasta del govern cubà (país amb el que Veneçuela ha signat diversos convenis internacionals) i d'una part important de l'esquerra llatinoamericana; així com també un suport més tímid per part dels governs progressistes de sudamèrica. Per altres motius (bàsicament econòmics) també rep el suport no explícit dels principals països de l'OPEP.
[edita] Detractors
Per contra, els detractors de la Revolució Bolivariana (prop d'una trentena de forces polítiques, des d'una part de la socialdemocràcia, fins a l'extrema dreta, passant per posicions centristes, democracristianes i liberals, aíxí com també una petita part de l'extrema esquerra i alguns sectors anarquistes; la principal patronal del país,Fedecamaras, l'altre de les principals centrals sindicals (la CTV), la cúpula episcopal, les Associacions de Veïns dels barris de classe mitja i alta, part de les ONG veneçolanes, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats i una part destacable dels funcionaris; conglomerat, que tot i no vèncer a les conteses electorals, obté també el suport de milions de votants) critiquen l'orígen militar de molts dels seus dirigents, el fet que el president Chávez hagués liderat un moviment colpista l'any 1992, la politització social i la crispació política actual de país, la discriminació institucional dels opositors, l'enfrontament constant amb el govern dels Estats Units d'Amèrica, el comportament públic del president (que realitza llargues intervencions a la televisió pública) al que acusen de populista, l'estancament d'alguns sectors de l'economia, el fet de portar una política internacional i comercial basada en la proximitat ideològica, l'absència d'una política fronterera contudent contra la guerrilla colombiana de les FARC, la creixent participació de professionals cubans a Veneçuela (especialment metges i mestres); o el fet que, tot i les seves promeses electorals, resulti evident que el govern bolivarià no a aconseguit reduir la corrupció heretada del règim anterior.
En nombrosos procesos electorals, una part d'aquest heterogeni conglomerat opositor ha denunciat situacions de suposat frau electoral per part de les forces que donen suport al govern. Tanmateix, els observadors internacionals presents al país, fins al moment, han desmentit repetidament aquesta hipòtesi.
A nivell internacional, l'oposició compta amb el ferm suport del govern dels Estats Units d'Amèrica, de les institucions financeres internacionals, dels grans grups mediàtics, de les principals formacions conservadores internacionals, i d'una part de l'esquerra europea. A nivell institucional, són freqüents les friccions amb els governs de Mèxic i, especialment, Colòmbia.
Els sectors que s'oposen a la Revolució Bolivariana no tenen però una estratègia unitària. Alguns sectors venen optant per accions constitucionals com la crítica periodística, les manifestacions, les vagues generals i, especialment, sectorials, o els procediments electorals revocatoris (com el de 15 d'agost de 2004), o més recentment, el boicot electoral (renunciant alguns partits importants a presentar-se a les eleccions). Aquest tipus d'accions, tot i no resultar guanyadores en els processos electorals, obtenen un suport massiu d'una part important de la població (en alguns casos, de més de tres milions de ciutadans).
[edita] Opositors colpistes
Per contra, hi ha sectors opositors totalment minoritaris, però amb molta influència, que estan disposats a acceptar qualsevol procediment per tal d'acabar la Revolució Bolivariana. Aquests sectors van liderar el cop d'estat fracassat de l'11 d'abril de 2002, l'estratègia de guerrilla urbana coneguda com la guarimba (2004), o les accions de sabotatge del sistema informàtic i d'alguns pous de petroli de l'empresa estatal Petrolis de Veneçuela (2003).
