Peter Grimes
De Viquipèdia
| Peter Grimes | |
 Monument dedicat a Britten a la platja d'Aldeburgh. Porta per inscripció una frase extreta de l'òpera Peter Grimes: « I hear those voices that will not be drowned » |
|
| Títol original: | Peter Grimes |
| Llengua original: | anglès |
| Música: | Benjamin Britten |
| Llibret: | Montagu Slater |
| Font literària: | en la secció anomenada Peter Grimes del poema de George Crabbe The Borough. |
| Actes: | Pròleg i 3 actes |
| Estrena: | 7 de juny de 1945 |
| Teatre: | Sadler's Wells, Londres |
| Estrena Liceu: | 12 de gener de 2004 |
|
Personatges:
|
|
|
Entre parèntesi s'indica el repartiment de l'estrena
|
|
Peter Grimes és una òpera de Benjamin Britten sobre llibret adaptat per Montagu Slater sobre la secció Peter Grimes del poema de George Crabbe The Borough.
Va ser estrenada al Sadler's Wells de Londres el 7 de juny de 1945, dirigida per Reginald Goodall. Va ser la primera de les òperes de Britten que va aconseguir un èxit de crítica i públic. Avui dia s'interpreta sovint, tant al Regne Unit com a la resta del món i és considerada com a part del repertori estàndard. A més, els "Quatre Interludis Marins" van ser publicats separadament i s'interpreten amb certa freqüència com a suite orquestral.
Taula de continguts |
[edita] Gènesi
Britten i el seu company Peter Pears van llegir el poema de Crabbe i van quedar colpits. Ambdós van tenir un paper rellevant en l'esbós inicial de la història, i en aquest procés el personatge de Grimes va esdevenir cada vegada més complex. En lloc de l'evident malvat que és a l'obra de Crabbe, va anar adquirint el seu caràcter de víctima del destí i dels convencionalismes socials, tot i conservar els més foscos aspectes de la seua personalitat.[1] És el públic qui ha de decidir quina de les dues versions s'aproxima més a la realitat, i avaluar l'ambigüitat o la netedat de caràcter de cada personatge.[2]
Pears era el cantant destinat a crear el paper de Peter Grimes, com també és bastant clar que Britten va escriure el paper d'Ellen Orford per a Joan Cross. L'obra ha estat denominada "una punyent al·legoria de l'opressió homosexual" [3] Però la síntesi de l'obra feta pel mateix compositor era molt més simple: "A una societat més violenta, individus més violents."
Tot i que en l'original versió del llibret les relacions de Grimes amb els nois eren clarament pederastes, Pears va persuadir Slater perquè en tallara la major part de les referències en la versió final.[4] L'òpera va ser una comanda de la Koussevitzky Music Foundation i va ser "dedicada a la memòria de Natalie Koussevitzky", muller del director d'orquestra nord-americà d'origen rus Serge Koussevitzky.
[edita] Discografia i videografia
L'any 1958, Britten va dirigir el primer enregistrament complet de l'òpera per a la companyia Decca, amb Peter Pears (Peter Grimes), Claire Watson (Ellen Orford), James Pease (Balstrode), Jean Watson (Auntie), Geraint Evans (Ned Keene), Lauris Elms (Mrs Sedley), Owen Brannigan (Swallow), Raymond Nilsson (Bob Boles), Marion Studholme (First Niece), Iris Kells (Second Niece), Marcus Norman (John, l'aprenent), John Lanigan (Rev Horace Adams), and David Kelly (Hobson). El mateix compositor va dirigir l'Orquestra i Cors de la Royal Opera House, Covent Garden.
Entre altres enegistraments comercials cal destacar:
- Philips: Sir Colin Davis, director; Jon Vickers (Peter Grimes), Heather Harper (Ellen Orford), Jonathan Summers (Balstrode), Elizabeth Bainbridge (Auntie), Thomas Allen (Ned Keene), Patricia Payne (Mrs Sedley), John Dobson (Bob Boles), Forbes Robinson (Swallow), Teresa Cahill (Neboda 1), Anne Pashley (Neboda 2), John Lanigan (Rev Horace Adams), Richard van Allan (Hobson); Orquestra i Cors de la Royal Opera House, Covent Garden.
- EMI Classics: Bernard Haitink, director; Anthony Rolfe Johnson (Peter Grimes), Felicity Lott (Ellen Orford), Thomas Allen (Balstrode), Sarah Walker (Mrs Sedley), Patricia Payne (Auntie), Maria Bovino i Gillian Webster (Nebodes), Simon Keenlyside (Ned Keene), Stafford Dean (Swallow), Stuart Kale (Bob Boles), Neil Jenkins (Rev Horace Adams), David Wilson-Johnson (Hobson); Orquestra i Cors de la Royal Opera House, Covent Garden.
- Chandos: Richard Hickox, director; Philip Langridge (Peter Grimes), Janice Watson (Ellen Orford), Alan Opie (Balstrode), Roderick Williams (Ned Keene); City of London Sinfonia, London Symphony Chorus, i Opera London
- LSO Live: Sir Colin Davis, director; Glenn Winslade (Peter Grimes), Janice Watson (Ellen Orford), Anthony Michaels-Moore (Balstrode), Jill Grove (Auntie), Nathan Gunn (Ned Keene), Catherine Wyn-Rogers (Mrs Sedley), James Rutherford (Swallow), Christopher Gillett (Bob Boles), Sally Matthews (Neboda 1), Alison Buchanan (Neboda 2), Ryland Davies (Rev Horace Adams), Jonathan Lemalu (Hobson); Orquestra Simfònica de Londres i London Symphony Chorus[5]
També va eixir al mercat un enregistrament històric de diversos fragments de l'òpera, amb Reginald Goodall dirigint a Peter Pears i Joan Cross.
S'han produït 2 enregistraments en video de Peter Grimes:
- Kultur (1981): Sir Colin Davis, director; Jon Vickers (Peter Grimes), Heather Harper (Ellen Orford), Norman Bailey (Balstrode); Orquestra i Cors de la Royal Opera House, Covent Garden.
- Kulture (1994): David Atherton, director; Philip Langridge (Peter Grimes), Janice Cairns (Ellen Orford), Alan Opie (Balstrode), Ann Howard (Auntie); Orquestra i Cor de l'ôpera Nacional Anglesa
[edita] Estrena en el Liceu
Peter Grimes es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 12 de gener de 2004 en una producció de Lluís Pasqual i sota la direcció musical de Josep Pons, amb un gran èxit de públic.
L'estrena ja havia estat programada amb anterioritat tres vegades però per diversos motius mai no havia arribat a realitzar-se. Al gener de 1954 es va suspendre degut a un conflicte diplomàtic entre Espanya i el Regne Unit arran de la visita de la reina Isabel II a Gibraltar. També va ser programada per a la temporada de 1993-1994, i no va poder-se estrenar a causa de l'incendi que va destruir el teatre. Un tercer intent, en la temporada de 1998-1999 va haver de ser ajornat pel retard en la inauguració del Liceu reconstruït.
[edita] Sinopsi argumental
- Lloc: "The Borough", un poble imaginari (que, tot i això, presenta algunes similituds amb el lloc de residència de Crabbe, i posteriorment també de Britten, Aldeburgh) en la costa d'Anglaterra
- Temps: al voltant de 1830.
[edita] Pròleg
Peter Grimes és interrogat en un juí sobre la mort del seu aprenent. Els habitants del poble, tots presents, deixen clar que creuen en la culpabilitat de Grimes i que desitgen que en siga castigat. Però el jutge, Mr. Swallow, determina que la mort del noi va ser accidental i deixa lliure Grimes, tot i aconsellant-li que no agafe un nou aprenent. Quan la gentada es dispersa, Ellen Orford, la mestra del poble, intenta consolar Grimes quan ell mostra la seua ràbia contra la comunitat de Borough, incapaç de donar-li una segona oportunitat.
[edita] Acte I
El cor, que constitueix "the Borough," canta sobre el seu fatigant treball quotidià i la seua relació amb la mar i les estacions. Grimes manifesta que necessita desesperadament ajuda per a poder pescar, i el seu amic, el boticari Ned Keene, li troba un nou aprenent del reformatori. Però ningú no vol anar a recollir el noi, fins que Ellen (amb qui Grimes desitja casar-se) s'hi ofereix.
Quan a la vesprada Ellen porta l'aprenent a Grimes, que es troba al pub, aquest immediatament se'n va a la seua cabana amb el noi, malgrat que a Borough està caent una tronada infernal.
[edita] Acte II
El diumenge de matí, mentre tots estan a l'església, Ellen parla amb John, l'aprenent. S'horroritza quan descobreix una contusió en el coll del noi. Quan li pregunta a Grimes per la contusió, ell contesta bruscament que va ser un accident. Posant-se cada vegada més nerviós per l'interès creixent d'Ellen i la seua interferència, la colpeja i s'emporta el noi. Però aquest fet queda sense resposta. Primer Keene, Auntie i Bob Boles, i després tot el poble s'uneixen en un tumult amb l'objectiu d'anar a investigar a la cabana de Grimes. Quan els homes se n'han anant, Ellen, Auntie i les nebodes comenten tristament els problemes de la relació amb els homes.
A la cabana, Grimes acusa al (sempre mut) John d´"inventar històries". Després se submergeix en el record de l'anterior aprenent, revivint la seua mort de set. Quan sent la gentada acostar-se, torna sobtadament a la realitat i es prepara per fer-se a la mar: ordena a John que tinga cura per a no caure del vaixell, però malhauradament el noi cau i mor. Quan la multitud arriba a la cabana Grimes ja no hi està, i en no trobar res estrany la gentada es dispersa.
[edita] Acte III
Nit a Borough. Mentre se celebra un ball, Mrs. Sedley intenta convèncer a les autoritats que Grimes és un assassí. Ellen i el capità Balstrode es fan confidències: Grimes ha tornat després d'alguns dies a la mar i Balstrode ha descobert un jersei banyat a la vora de la mar: un jersei que Ellen reconeix haver teixit per a John. Mrs. Sedley escolta la conversa, i amb la coneixença del retorn de Grimes aconsegueix instigar altra patrulla. Cantant "Him who despises us we'll destroy," (Destruirem a aquell que ens menysprea) la gentada surt a la recerca de Grimes.
Mentre s'escolta el cor buscant Grimes, aquest fa la seua aparició, cantant un llarg monòleg: la mort de John sembla haver portat al límit al ja inestable Grimes. Ellen i Balstrode el troben i el vell capità l'encoratja a agafar el vaixell, fer-se a la mar i fugir. Grimes surt. L'endemà la vida es reprèn a Borough. El guardacostes informa que hi ha un vaixell naufragant. Auntie desdenya la informació com "un d'aquells rumors."
[edita] Bibliografia
- ↑ Geoffrey Wheatcroft, "The lesson of Peter Grimes". The Guardian, 6 August 2000.
- ↑ Stephen Johnson, Review of Peter Grimes in Birmingham. The Guardian, 3 March 2001.
- ↑ Philip Brett and Elizabeth Wood, Lesbian and Gay Music
- ↑ James Fenton, "How Grimes became grim," The Guardian, July 3, 2004
- ↑ Andrew Clements, "Britten: Peter Grimes: Winslade/ Watson/ Michaels-Moore/ Wyn-Rogers/ Grove/ Rutherford/ Lemalu/ London Symphony Chorus & Orchestra/ Davis". The Guardian, 9 July 2004.
