Masinissa I
De Viquipèdia
Masinissa I (Μασσανάσσης) fou rei dels massils del 206 aC al 202 aC Numídia del 202 aC al 148 aC.
Era fill de Gayya rei dels massils, la més occidental de les tribus númides. Va rebre una bona educació pel lloc i el temps.
El 213 aC quan el seu pare es va aliar a Cartago durant la Segona guerra púnica pel seu consell, Gayya va declarar la guerra al rei Sifax dels massesils que eren aliats de la República de Roma i va donar al seu jove fill el comandament de la força destinada a envair el regne oriental. Sifax fou derrotat i es va refugiar a Mauritània i Masinissa va ocupar els seus dominis.
El 212 aC Masinissa va anar a Hispània on va donar suport als cartaginesos amb un fort contingent de cavalleria númida, i segurament va restar dos o tres anys a la regió, però el 210 aC era a Cartago, demanant reforços per l'exèrcit cartaginès i númida a Hispania, on tornava a ser el 209 aC i encara consta present a la Batalla d'Ilipa el 206 aC on cartaginesos i númides foren finalment derrotats.
Després d'això Masinissa va canviar de bàndol i va fer obertures als romans (Silà, lloctinent d'Escipió) i finalment en una entrevista amb Escipió es va fer aliat romà. Es diu que en aquest canvi va tenir influència la generosa conducta d'Escipió amb Massiva, nebot de Masinissa, i segons alguns també que el cartaginès Àsdrubal li havia promès com a dona a la seva filla Sofonisba, una noia d'extraordinària bellesa, però després havia violat la promesa i l'havia donat com a dona al reis dels massesils, Sifax (Titus Livi situa aquest fet una mica després, quan Masinissa ja havia tornat a l'Àfrica).
Llavors va tornar a Àfrica on a la mort del seu pare que s'havia produït estant absent, probablement vers el 210 aC, la corona havia passat segons la costum al seu germà Ozalces que va morir aviat i el va succeir el seu fill Capusa. Aquest havia estat enderrocat aviat (vers 207 aC) per Mezetulus que va assolir el poder com a regent del menor Lacumaces, germà petit de Capusa. Quan Masinissa va desembarcar, segurament el 206 aC, va dirigir el seu exèrcit contra l'usurpador; no va aconseguir el suport de Boccus I o Boccar de Mauritània i només disposava d'uns 500 cavallers i uns milers d'infants, però amb aquestos va derrotar a Mezetelus; Lacumaces es va escapar a Numídia Oriental a la cort de Sifax però fou retornat o va tornar voluntàriament i Masinissa el va tractar degudament al seu rang i el va permetre la retirada a la vida privada.
No gaire després fou atacat per Sifax i derrotat i va haver de fugir a les muntanyes des de on, durant algun temps, va fer atacs guerrillers contra Sifax i els cartaginesos. Els seus seguidors es van anar reorganitzant i molta gent se li va unir, i Sifax va enviar contra ell al general Boccar que va aconseguir dividir els grups de Masinissa i va obligar a aquest a fugir ferit i amb només dos escortes; un temps després, ja curat, va reunir gents dels massils i va aixecar un exercit de deu mil homes; Sifax va agafar el comandament personalment i el va derrotar altre cop però una vegada més Masinissa va poder fugir amb una petita escorta de cavallers.
Es va refugiar a les muntanyes de la costa i va seguir la guerra de guerrilles fins el 203 aC després del desembarcament d'Escipió a Àfrica (que s'havia produït el 204 aC) quan es va unir als exercits romans. En la guerra que va seguir, especialment contra Hannó fill d'Amílcar, va tenir part destacada; va ser el principal responsable de el incendi dels campaments de Sifax i d'Àsdrubal, en el que el coneixement dels hàbits enemics fou decisiu per l'èxit.
El 202 aC, després d'una victòria sobre Sifax i Àsdrubal, tornava a dominar tot el regne dels massils i encara va derrotar altre cop a Sifax que fou fet presoner. Llavors va entrar a Cirta, la capital de Sifax i on tenia els seus tresors; allí va fer presonera a la dona del rei enemic, Sofonisba, que com s'ha dit havia estat promesa de Masinissa, i que ara s'hi va casar però va morir tràgicament. Com a consol Escipió li va donar el títol de rei amb la possessió dels seus dominis hereditaris i l'expectativa dels del seu rival; aquesta concessió fou feta efectiva el 201 aC i ratificada immediatament pel senat. Masinissa va dirigir l'ala dreta de la cavalleria romano-númida a la batalla de Zama, i va tenir part important a la victòria. El 203 aC i 202 aC Anníbal va fer esforços per fer-lo canviar de bàndol, però Masinissa va romandre lleial als romans.
Durant els següents 50 anys Masinissa va regnar a Numídia sense cap oposició. En aquestos anys va fer incursions a territori cartaginès, i Cartago va presentar queixes a Roma amb ambaixades que són esmentades pels historiadors. Els romans sistemàticament van afavorir al rei númida, fins i tot quan les seves pretensions eren injustificables. Sembla que la disputa es centrava al fèrtil districte d'Empòria, que finalment va quedar ocupar completament per Masinissa sobrepassant la tolerància romana que el va obligar a retirar-se al menys parcialment. Masinissa va enviar contingents per donar suport als romans a les guerres contra Filip V de Macedònia, contra Antíoc III el Gran, i contra Perseu de Macedònia. En l'ultima guerra (171 aC-168 aC) el contingent númida era sota el comandament de Misagenes, un dels fills de Masinissa.
La seva política amb Cartago fou de tenir un partit intern que li era favorable, però que a mesura que la ciutat es va recuperar de la guerra va perdre influencia i el 150 aC els principals dirigents del partit dit de Masinissa, es a dir de fet proromà, foren desterrats pels demòcrates. Abans de declarar la guerra va enviar als seus fills Gulussa i Micipsa com ambaixadors a Cartago exigint que els desterrats foren cridats, però el partit democràtic nacionalista cartaginès dirigit per Àsdrubal, general en cap de la república, va refusar admetre als dos ambaixadors dins la ciutat, i encara els va empaitar quan ja marxaven i va matar alguns dels membres del seguici.
Masinissa va envair territori cartaginès i va assetjar Oroscapa, i Asdrubal Barca li va presentar batalla; alguns caps númides van desertar i es van passar a l'exèrcit cartaginès, i a més l'exèrcit d'Àsdrubal fou reforçat per nous contingents reclutats a Cartago, fins arribar a tenir 58.000 homes. El primer combat fou favorable a Masinissa però no fou decisiu. Escipió va voler fer de mediador, però no en va sortir ja que el rei númida exigia l'entrega dels desertors i traïdors númides, cosa que els cartaginesos refusaven absolutament; la guerra va seguir i Masinissa va aconseguir portar a l'exèrcit d'Àsdrubal a un lloc on no podia rebre subministraments i part de les tropes van morir de gana i malalties i la resta es va salvar després de capitular, però encara després d'això l'acord fou violat per Masinissa i molts dels que s'havien rendit foren morts quan es retiraven sense armes; només un grapat va poder tornar sa i estalvi.
Els romans van decidir aprofitar aquesta oportunitat per liquidar Cartago; les negociacions van donar pas a la tercera guerra púnica. Masinissa no volia als romans al costat del seu regne i quan se li va demanar assistència va demorar expressament l'enviament d'ajut (149 aC). Les derrotes romanes el 148 aC van obligar a enviar una ambaixada a Masinissa demanant més ajut, però quan l'ambaixador romà va arribar a Cirta, Masinissa acabava de morir. Va morir amb 90 anys i fins quasi el final encara muntava a cavall i feia altres exercicis impropis de l'edat (el 150 aC encara va dirigir personalment l'exèrcit i seguia els exercicis militars com qualsevol jove). Va deixar encarregat el futur del regne al jove [Escipió] (que llavors servia a Àfrica com a tribú militar), a la família del qual estava lligat per llaços clientelars i d'amistat.
Va deixar 54 fills (el més jove dels quals va néixer només 4 anys abans de morir el rei). La majoria eren fills de concubines i incapacitats per regnar segons les lleis númides. Els únics legítims que el van sobreviure foren Micipsa, Mastanabal i Gulussa. Escipió va repartir el regne entre els tres.
