Laringe

De Viquipèdia

Laringe

Aparell respiratori.

Tall a través de la laringe d'un cavall 1 Hioide 2 Epiglotis 3 Plec vestibular 4 Corda vocal 5 Múscul ventricular 6 Ventricle laríngic 7 Múscul vocal 8 Nou 9 anell de cartílag 10 Cavitat infraglòtica 11 primers cartílags bronquials 12 Bronqui
Gray	subject #236 272
Sistema	Respiratori
Artèria nodridora	Superior laríngia, Inferior laríngia
Innervació	Superior laringi (Exterior laringi i Intern laringi), Recurrent laringi
MeSH	Larynx

La laringe és un òrgan de la fonació, un conducte aeri i un mecanisme esfinterià que s’estén des de la base de la llengua fins a la tràquea. És el resultat de l’adaptació d’un òrgan que ha estat transformat per a participar, juntament amb altres òrgans, en funcions molt importants per a éssers més evolucionats.

[edita] Funcions

En conjunt, els músculs laringis són capaços de fer moviments lleugers i discrets i operen de manera sinèrgica en l’execució de diverses funcions laríngies:

Protecció durant la deglució. Els músculs laringis intrínsecs tenen una funció protectora, amb la qual la laringe protegeix els pulmons de la introducció d’aliments o líquids durant la deglució. Quan això passa, l’epiglotis es doblega cap enrere i forma un precinte damunt de la laringe per evitar l’aspiració de substàncies estranyes. A partir de l’observació ontogènica es podria afirmar que la funció primitiva de la laringe seria la de protegir als pulmons de l’entrada de cossos estranys.

Ajuda en la respiració. Durant la inspiració, la laringe eixampla el seu espai intern facilitant així el subsegüent flux d’aire als pulmons. Durant una inspiració reposada i tranquil·la, els plecs vocals s’abdueixen només molt lleugerament (posició intermèdia). Una inspiració forçada, en canvi, farà que els plecs vocals s’abdueixin cap a una posició més exterior (posició lateral) i així augmentarà considerablement la capacitat de la via d’aire. Durant una expiració reposada, la laringe es mou en la seva totalitat cap amunt.

Ajuda a l’augment del rendiment muscular. Existeix l’anomenat reflex de tancament per esforç glòtic, que es caracteritza per una adducció tensa i uniforme de la totalitat de la laringe, incloent-hi tant les plecs ventriculars com els vertaders plecs vocals; és el que passa quan es fa un esforç físic important. Blocant la caixa toràcica els músculs toràcics i de la part superior del braç obtenen una fermesa mecànica que permet a una persona aixecar, empentar, o realitzar qualsevol activitat que exigeix més força a la cintura escapular. També a les activitats corporals que exigeixen una sortida brusca de l’aire, la laringe actua com un esfínter tancant, si cal amb molta força, la sortida de l’aire per passar a alliberar l’aire expirat amb una gran pressió; ho podem observar en el tossir, esternudar i, a un nivell diferent, en els inicis de la fonació en la qual cal més pressió subglòtica. A més a més, quan la cavitat toràcica s’eixampla i es fixa, les vísceres abdominals es poden comprimir, la qual cosa ajuda a l’acte d’estossegar, defecar, orinar, etc.

Fonació. A més a més d’ajudar a la respiració, els músculs laringis intrínsecs també tenen una funció que permet la producció de la veu.

És en la parla on la laringe assumeix tasques més delicades. Com la protecció de la via aèria i la regulació de la respiració continuen sent funcions vitals, això explica perquè algunes estructures filogenètiques més antigues són activades per estructures nervioses d’aparició posterior. Tot i que la funció respiratòria de la laringe és vital, la seva adaptació per a la parla ha estat fonamental en l’aparició de la societat i la cultura humana.

[edita] Estructura esquelètica

Cartílags de la laringe.

L’estructura bàsica de la laringe humana està determinada per un conjunt de cartílags, en els quals s’insereixen diversos lligaments i músculs. Els tres cartílags majors (tiroide, cricoide, i epiglotis) són simples, i els tres menors (aritenoides, corniculats, i cuneïformes), són dobles.

Tiroide. És el major dels cartílags laringis.

Cricoide. Forma la base de la laringe.

Aritenoides. Són dos cartílags laringis en forma de piràmide.

Epiglotis. És un cartílag laringi ample, en forma de fulla.

[edita] Músculs

Els noms de la majoria dels músculs laringis deriven dels punts d’inserció de cada múscul.

El grup de músculs extrínsecs, que tenen un punt d’inserció a la laringe, en el cartílag tiroide, i una altra inserció en estructures externes a la laringe. Funcionen per a fixar, elevar i baixar la posició de la laringe en el coll. Aquesta fixació és important en situacions en que la laringe exerceix una funció esfinteriana. Són músculs parells, i es poden subdividir en dos grups:.

Músculs suprahioïdals. Com el seu nom indica, estan per damunt del nivell de l’os hioide i actuen principalment per elevar la laringe
Músculs infrahioïdals. Localitzats sota de l’os hioide, actuen com a depressors laringis.

El grup de músculs intrínsecs, que tenen tots els punts d’inserció dins de la laringe, funcionen per donar a la laringe capacitats de tancament, emmagatzemar aire per sota del nivell de la laringe, evitar que substàncies estranyes puguin penetrar als pulmons i, també, capacitat fonatòria. Són els següents músculs:

Músculs tiroaritenoïdals. Constitueixen la porció muscular dels veritables plecs vocals o cordes vocals, i s’estenen des dels cartílags aritenoides fins a la superfície interna del cartílag tiroide. Està format per dues masses musculars o fascicles: el més mitjà o intern s’anomena múscul vocal perquè donen volum als plec vocals; en contraure’s escurça els plecs vocals, eleva la seva tensió i augmenta la seva massa per produir uns tons més greus. El grup més lateral o superficial ajuda a l’adducció dels plecs vocals mentre redueix simultàniament la seva tensió, participant en els mecanismes de regulació del to vocal. Alguns autors consideren els dos fascicles com a músculs independents.

Músculs cricotiroïdals

Músculs cricoaritenoïdals laterals. Funcionen com a adductors dels plecs vocals aconseguint que aquests s’aproximin entre si, però separant la porció intercartilaginosa. Clàssicament se l’ha considerat el múscul del xiuxiueig. Actualment es considera que aquests músculs actuen en la fase inspiratòria, juntament amb els cricoaritenoïdals posteriors, i no en la fonatòria (Sañudo, entrevista 2000).

Músculs cricoaritenoïdals posteriors

Múscul aritenoïdal transvers. Acosta els aritenoides, col·laborant en el tancament de la fenedura glòtica. La seva funció més important és el contacte medial dels plecs vocals.

Músculs aritenoïdals oblics. Efectuen l’adducció dels plecs vocals en realitzar una basculació dorsal de l’epiglotis, en una acció supraglòtica. Alguns autors parlen d’un únic múscul aritenoïdal dividit en dos parts: la part transversa, que és un únic fascicle, i la part obliqua, amb dos fascicles en forma de creu. Aquest múscul Realitzaria una clara acció esfinteriana tant a nivell glòtic com supraglòtic.

[edita] Innervació

La innervació de la laringe és molt complexa perquè rep, alhora, terminacions sensitives, motorosensitives, vasomotores i sensorials. A més les dades de la dissecció no concorden sempre amb les de la clínica, la qual cosa fa més complicat el seu estudi.

Els músculs de la laringe estan innervats per quatre nervis cranials:

vague,
trigemin
facial
hipoglòs

El nervi vague és el responsable de la innervació sensitiva i motora dels músculs laringis intrínsecs, i els altres nervis cranials innerven els músculs extrínsecs. Surt del nucli ambigu en el bulb raquidi. En el seu trajecte de baixada es divideix en tres branques:

Branca nerviosa laríngia superior. Es subdivideix, a l’altura de l’os hioide, en dos nervis:
- Laringi intern. El nervi laringi intern es divideix en més branques i porta informació sensitiva de la mucosa de l’epiglotis, de la zona més posterior de la llengua, de la regió infraglòtica i de la part superior de la regió supraglòtica.
- Laringi extern. La branca nerviosa laríngia externa és un nervi motor per al múscul cricotiroïdal i el múscul constrictor inferior de la faringe.

Branca nerviosa laríngia inferior o recurrent. Surt del nervi vague en el moment que aquest creua la cara anterior de l’artèria subclàvia per la dreta, i la crossa aòrtica per l’esquerra, ascendint cap a la laringe; d’aquí ve la denominació de recurrent. És un nervi motor i sensitiu, i innerva tots els músculs intrínsecs de la laringe, exceptuant-ne el múscul cricotiroïdal.

Branca nerviosa faríngia. És la que aporta fibres nervioses motores a la faringe i a tots els músculs del paladar tou, exceptuant-ne el tensor del vel del paladar.

[edita] Imatges addicionals

Laringe	Tall d'una laringe de cavall	Cartílags de la laringe. Vista posterior.	Lligaments de la laringe. Vista posterior.
Secció sagital de la laringe i part superior de la tràquea.	Secció coronal de la laringe i part superior de la tràquea.	Vista laringoscopica de l'interior de la laringe.	Secció sagital del nas, boca, faringe, i laringe.